Esquema d’un orgue amb transmissió elèctrica
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer
Actualment tots els orgues són moguts gràcies a l’electricitat. La figura del manxaire ha quedat substituïda per la d’un motor ventilador que subministra l’aire d’una manera constant i suficient. També, en els grans instruments, l’electricitat s’ha aplicat en el comandament manual dels registres de la consola, sigui només en el moviment de la plaqueta o tirador del registre, o en l’acció d’aquest sobre la corredora en el salmer, que permet l’accés del vent als tubs del registre determinat, o en ambdós casos alhora (la majoria de les vegades). Però el que determina la qualificació d’orgue elèctric és el sistema de transmissió per a fer arribar el moviment que l’organista imprimeix a les tecles (tant dels teclats manuals com del pedal) fins a la ventallola que permet l’accés del vent als tubs.
D’entre els tres tipus de comandament intern que l’orgue pot tenir (mecànic, pneumàtic i elèctric, amb totes les seves variants combinades), el sistema elèctric és el que permet una major distància entre la consola i els tubs de l’orgue, tubs que poden estar situats en un altre lloc del mateix recinte. És el cas dels orgues de tribuna a les catedrals, que poden ser governats des del cor, situat a peu pla o a prop del presbiteri. O el d’un auditori, on cal que l’orgue pugui disposar també d’una consola movible per a actuar segons les necessitats (acompanyament d’un cor, fer el continu, amb un conjunt de cambra, etc.). Normalment, en ambdós casos l’orgue disposa de dues consoles: una de transmissió mecànica, fixa en el cos del mateix instrument, i una altra d’elèctrica, a distància, mòbil o fixa, segons convingui.
Detall de l’interior del secret equipat amb un sistema mixt de transmissió electricopneumàtica
© Fototeca.cat/ Studi Ferrer
Al costat d’aquests avantatges -a més de la possibilitat que l’organista senti d’una manera més perfecta tant els diversos plans sonors de l’orgue com la globalitat del conjunt-, la transmissió elèctrica no permet de fer matisos ni variacions en l’articulació de la pulsació de les tecles, ja que la resposta dels relés elèctrics sempre és la mateixa. També la distància entre els tubs i la consola és un problema pel retard del so. Tot això limita molt el fraseig interpretatiu. L’intèrpret no pot tenir un control absolut sobre l’emissió del so que en resulta, motiu pel qual la transmissió elèctrica, després del gran desplegament de què gaudí al final del segle XIX i fins a mitjan XX, ha caigut en desús. S’ha retornat altra vegada a la transmissió mecànica clàssica, però ara molt millorada gràcies als nous materials i a les noves tecnologies.
Bibliografia
Complement bibliogràfic
- Noemis: Órganos eléctricos de la Exposición Universal de Barcelona: su historia y descripción precedidas de algunos datos históricos referentes á la música y construcción de órganos, especialmente en nuestra patria, con algunas notas biográficas del inventor y constructor D. Aquilino Amezua, Imp. de Pedro Ortega, Barcelona 1890