Les oscil·lacions produïdes es filtren, s’amplifiquen i s’emeten amb altaveus. En la classificació Hornbostel-Sachs ampliada per Mantle Hood (1971), és considerat un instrument electròfon. Els orgues de generació mecànica del so se subdivideixen en electromagnètics o inductius (Hammond), electroestàtics o capacitius (Wurlitzer) i electroòptics (Welte-Lichtton). L’orgue Hammond, creat pel nord-americà Laurens Hammond el 1933, fa servir un eix que gira sincrònicament, on es troben muntats noranta-un discos metàl·lics semblants a rodes dentades, la qual cosa correspon a set octaves i mitja. Aquests discos són palpats electromagnèticament i originen, en funció del nombre d’ones per segon, una modulació de l’electroimant superior o inferior. El voltatge obtingut s’amplifica elèctricament i es passa per filtres per a determinar-ne el timbre. En el cas del Wurlitzer, la generació de so es produeix per raigs d’aire que fan vibrar unes llengüetes proveïdes amb detectors de capacitància. En pitjar una tecla s’exciten les oscil·lacions de la llengüeta corresponent, i es crea així la freqüència fonamental i els harmònics, que passen per filtres i s’amplifiquen. En l’orgue Welte-Lichtton, un raig de llum és interromput de forma periòdica per una llengüeta en vibració o un disc perforat que gira; aquestes oscil·lacions són detectades per una cèl·lula fotoelèctrica. La velocitat del moviment de la llengüeta o de rotació del disc és proporcional a la freqüència del voltatge elèctric. L’orgue Hammond fou molt popular a la dècada del 1960, atesa la seva penetració en la música lleugera, però aviat fou substituït pels sintetitzadors.
El primer orgue purament electrònic, que utilitzava vàlvules electròniques com a generadors de freqüència, fou construït el 1938 per l’alemany O. Vierling. És format per bancs de generadors de freqüència (ordenats segons l’escala temprada), filtres que modifiquen el timbre i la intensitat d’aquestes freqüències, un sistema d’amplificació i diversos altaveus. S’utilitzen les ones en forma de dent de serra perquè contenen, a més del so fonamental, tots els seus harmònics, cosa que permet modificar-ne el timbre per l’acció de filtres que n’eliminen alguns (parcialment o totalment) o en potencien uns altres. En un principi, atès que el seu ús era sobretot religiós, la gamma tímbrica imitava la dels orgues de tubs. De seguida, però, se n’amplià la quantitat de registres. Moltes de les tècniques ideades per a la construcció d’orgues electrònics han estat utilitzades posteriorment en el desenvolupament dels sintetitzadors.