En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost que pertany al grup dels llaüts de mànec. Consta d’una caixa de ressonància -amb la taula harmònica i el fons plans i entallament a la cintura- i un mànec al cap del qual hi ha el claviller. Les cordes estan tensades paral·lelament a la superfície de la caixa. En la seva forma final, la viola de gamba mostra un estretament a les espatlles, té riscles alts i obertures acústiques en forma de C. Proveïda en un principi de sis cordes afinades en 3es i 4es, amb set o vuit trasts cromàtics, al segle XVII se li afegí una setena corda.
La família de les violes de gamba sorgí al final del segle XVI a partir de les violes d’arc (viola d’arc) i els rabecs medievals. El seu nom deriva de la manera de subjectar l’instrument: verticalment entre les cames. Al començament del segle XVII, a Alemanya, M. Praetorius descriu una família de violes de gamba formada per una viola soprano o violetta picciola, una contralttenor, una viola baix petita i una altra de grossa o contrabasso de gamba o violone. A la França del sis-cents n’hi havia des de la tessitura de baix fins a la de discant (dessus de viole) i encara més agudes (pardessus de viole). La de tessitura de tenor baix (basse de viole) es convertí en la gamba per excel·lència. La seva afinació més freqüent des de Sainte-Colombe era la1-re2-sol2-do3-mi3-la3-re4.
Instrument de les classes altes, amb un repertori molt elegant, oposat al violí -al segle XVI un instrument molt més popular-, la viola de gamba disposà molt aviat de literatura pedagògica pròpia (D. Ortiz, 1533; S. Ganassi, 1542-43) i assolí un notable desenvolupament al llarg del segle XVII, no tan sols a Itàlia sinó també a Anglaterra (T. Lupo, A. Ferrabosco, J. Jenkins, Th. Hume, H. Butler i Ch. Simpson), on, juntament amb la literatura solística, es desenvolupà un important conreu del consort de violes.
Entre els gambistes més importants de França als segles XVII i XVIII es poden citar M. Marais, A. i J.B. Forqueray, Caix d’Herveloix i, al moment de màxima esplendor de l’instrument, Sainte-Colombe, autèntic virtuós sobretot del basse de viole. El 1740, H. Leblanc publicà una defensa d’aquest instrument (Défense de la Basse de Viole) reaccionant, així, en contra de la tendència cada cop més estesa d’emprar el violoncel en el paper que fins aleshores li havia estat reservat gairebé en exclusiva. La publicació d’aquest escrit marcà l’inici del període de decadència de la viola de gamba, que veié com molts instruments eren transformats en violoncels. El seu darrer brillant conreador fou K.F. Abel, mort el 1778. Hi ha un riquíssim repertori de compositors gambistes, i autors com D. Buxtehude, G.Ph. Telemann, G.F. Händel, C.Ph. Bach i, sobretot, J.S. Bach (sonates per a viola i clavicèmbal obligat, BWV 1027-1029; Concert de Brandenburg núm. 6; importants parts en cantates i passions) també li dedicaren peces.
Bibliografia
- Andrés, R.: Diccionario de Instrumentos Musicales. Desde la Antigüedad hasta J.S.Bach, Península, Barcelona 2001
- Geiser, B.: Studien zur Frühgeschichte der Violine, Haupt, Berna 1974
- Sachs, C.: The History of Musical Instruments, J.M. Dent & Sons, Londres 1940
- Woodfield, I.: The Early History of the Viol, Cambridge University Press, Cambridge 1988