S’imposà a partir del Classicisme i continuà essent molt popular durant el Romanticisme. Tant el tema com les seves variacions acostumaven a tenir forma binària, és a dir, en dues seccions separades per una barra de repetició tal com es feia en l'aria variata. Era tradició també numerar cadascuna de les variacions i presentar-les com a unitats tancades -a diferència d’altres formes de variació com el double o la xacona-, tot i ser peces dependents les unes de les altres i haver de ser interpretades sense interrupció en l’ordre establert. Sovint -especialment en el Romanticisme-, la darrera variació era de majors proporcions, cosa que ressaltava la seva funció conclusiva de tota l’obra. A més, era corrent substituir la denominació ’tema amb variacions’ per altres de similars com ara ’variacions sobre un tema original’ o ’variacions sobre un tema de...'. També hi ha designacions més personals, com ara la que R. Schumann emprà per al seu opus 13, Estudis simfònics, o la que F. Mendelssohn feu servir per a les seves Variacions serioses per a piano. El tema amb variacions tant podia ser una obra independent com integrar un dels moviments d’una sonata o una simfonia; en aquest cas, encara que la indicació a la partitura fos simplement de tempo (andante, allegro, etc.), el moviment seguia la forma característica del tema amb variacions.
m
Música