Tot i que és una institució típicament francesa, cal cercar els seus orígens a Anglaterra, i concretament als Pleasure Gardens londinencs, que, ja al segle XVII, oferien beguda, música i espectacles d’entreteniment variats. També a París hi havia tradició d’artistes que actuaven als cafès, antecedent dels cafés-chantants, nascuts durant el darrer terç del segle XVIII, com ara el Café d’Apollon, el Café des Muses o el Cadran-Bleu, que es multiplicaren durant els anys de la Revolució. En aquests locals es presentaven espectacles d’entreteniment i també se celebraven sessions de divulgació i comentari de fets d’actualitat. Amb l’arribada de l’imperi napoleònic arribà també la primera crisi dels cafés-chantants. Les autoritats en feren tancar molts per raons polítiques, i no es referen fins els anys del Segon Imperi, que donà un especial impuls a aquesta mena d’espectacles. Entre els locals actius al final del segle XIX hi havia Scala, Eldorado, Ba-Ta-Clan, Concert Européen, Concert parisien, Moulin Rouge, etc. Amb un repertori musical compost de peces fàcils, com ara complaintes, chansons còmiques i sentimentals, tot plegat amb una mentalitat molt més conservadora que la dels cabarets, gaudiren d’un gran èxit popular. Nàpols fou la porta d’entrada del cafè concert a Itàlia, ja que en aquesta ciutat sorgiren els primers locals, entre els quals destacaren el Salone Margherita, l’Umberto o l’Eden. Més tard s’estengueren per altres ciutats italianes. A part de les cançons napolitanes, el repertori era molt semblant al del cafè concert francès. Entrà en crisi a causa de la competència del music-hall i l’aparició d’altres menes d’espectacle, com ara el cinema. La crisi econòmica del 1929 comportà el tancament dels darrers locals.
m
Música