Música culta
Vegeu Espanya.
Música tradicional
A més de la riquesa musical entorn del flamenc, Andalusia és dipositària d’un important llegat musical i coreogràfic d’arrel tradicional, part del qual posseeix encara avui una gran vitalitat que el fa també susceptible d’evolucionar com qualsevol altra modalitat de música popular actual. Aquesta vitalitat es reflecteix, a més, en la vigència del flamenc o de les sevillanes en el mateix romancer andalús (romanç), d’una acusada modernitat, tot i que en algunes de les melodies es pot observar encara una organització modal. A Las Alpujarras, els troveros mantenen encara viva l’antiga pràctica dels combats poètics dialogats, i algunes petites localitats andaluses conserven també antigues confraries musicals anomenades campanilleros, que entonen cançons religioses pels carrers per Nadal, Pasqua i altres festes locals. Les nombroses festes populars andaluses, com les cruces de mayo o la romería del Rocío per Pasqua Granada, concentren moltes de les manifestacions musicals de caràcter tradicional. En els carnavals, especialment els celebrats a les províncies de Cadis i de Huelva, les comparsas i murgas, amb els seus tanguillos i altres gèneres, desenvolupen una intensa creativitat musical de tipus popular. La importància de la Setmana Santa a Andalusia té també la seva expressió en l’àmbit musical; a més de les nombroses bandes de música, és habitual que les confraries disposin dels seus propis grups de tambores y cornetas. També, en el context de les festes religioses, destaca el costum de cantar saetas, cants d’extensió i àmbit reduïts, melodia de caràcter modal, molt ornamentada i amb un text sempre referit a la Passió, tot i que aquesta pràctica és avui molt professionalitzada.
Les dues danses de major difusió a Andalusia són el fandango i les sevillanes. El fandango, conegut des del principi del segle XVIII, és similar a la jota en la seva forma bàsica, però des del punt de vista musical té un moviment menys viu. Es construeix amb escales modals i té també una diversitat harmònica més gran. Se’n coneixen diverses modalitats: malagueña, granadina, fandango de Huelva, rondeña, verdiales, etc. Les sevillanes -una forma peculiar de la seguidilla- es ballen sobretot a la baixa Andalusia. El seu ritme és lleuger i de compàs ternari. Actualment, es continuen component noves sevillanes per a festes i romiatges. Hi ha també moltes altres danses a Andalusia, com la jotilla que es balla a la província de Còrdova en acabar la collita de l’oliva, o danses rituals com la coneguda danza de los seises, que es balla a la catedral de Sevilla per Corpus.
Fandango, recollit per M. García Matos, Arxiu del Departament de Musicologia del CSIC, Màlaga 1946
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Tant en les diverses modalitats i gèneres del flamenc com en altres àmbits de la música tradicional, la guitarra i els palillos o castanyoles són els instruments més usats. Entre els cordòfons, cal també esmentar la bandúrria i el llaüt. Als diferents tipus de tambors emprats a Andalusia, cal afegir el pandero i la simbomba. Entre els aeròfons té interès la flauta de bec de tres orificis, anomenada gaita o pito, que acostuma a tenir com a acompanyament el tamboril (tambor de grans dimensions). També són força populars instruments de vent fets de terrissa com xiulets, de molts tipus diferents, i ocarines.