Música culta
Vegeu Gran Bretanya.
Música tradicional
La música tradicional gal·lesa ha estat sempre objecte de discussions a causa de les seves presumptes arrels arcaiques i s’ha envoltat d’un caràcter mític, ja que els documents i la mitologia s’hi barregen sovint. Les primeres notícies sobre pràctiques musicals en aquesta regió de la Gran Bretanya les ofereixen els historiadors romans en les seves narracions sobre els cants dels druides i els bards. La difusió de la religió cristiana als segles següents no limità la presència dels bards, que a l’Edat Mitjana encara es reunien en una mena de festival -l’Eisteddfod, avui recuperat com a important manifestació folklòrica-, durant el qual es realitzaven competicions poètiques i musicals. La imatge dels bards que acompanyen el seu cant amb el telyn -l’arpa gal·lesa, que tanta difusió ha tingut a tot el territori- representa per al poble gal·lès la perfecta unió de la poesia amb la música. Avui dia, desapareguts els bards, aquesta forma d’expressió musical perviu en el penillion, una adaptació musical de textos poètics d’origen normalment culte i dels quals es respecta la mètrica amb acompanyament d’arpa.
A Gal·les també tenen una àmplia difusió les diverses formes de cançó tradicional sense acompanyament instrumental, com els cants de treball, les cançons de bressol, les balades i les altres cançons narratives. El tret característic del repertori vocal popular és el predomini de la melodia sobre els altres elements musicals, com pot ser el ritme. Sovint el cant popular està relacionat directament amb l’àmbit domèstic. Les noson lawen ('vetllades divertides') són reunions a les cases en què els participants ofereixen, a més del repertori tradicional, les seves experiències personals en forma de cançó. En les darreres dècades, aquestes pràctiques han sofert una forta davallada, però actualment s’està fent un gran esforç per recuperar-les.
Gal·les és conegut també per la seva consolidada tradició popular en el camp del cant coral, ja assenyalada per Giraldus Cambrensis al segle XII com a element diferenciador respecte a la resta de la música britànica, que generalment és monovocal. Aquesta tradició coral es caracteritza per la notable presència de cants de temàtica política, principalment relacionats amb el treball i la vida dels minaires. Els festivals que organitzen les associacions corals han arribat a reunir fins a 5 000 cantaires.
La documentació i promoció del patrimoni musical tradicional començà al segle XVIII amb la publicació, el 1742, dels dos primers reculls de cançons populars a càrrec de John Parry i Evan Williams, respectivament. Destaca, per la importància de les seves contribucions, la tasca que la Welsh Folk Song Society ha dut a terme des de la seva creació, el 1906. Les danses tradicionals, que viuen avui una fase de recuperació, es caracteritzen per l’acompanyament del violí, de vegades substituït per l’acordió.