Xipre fou inclosa dins l’imperi Bizantí al segle IV. Del segle VII al X estigué en poder dels sarraïns i després tornà a mans bizantines. Al llarg dels segles fou dominada pels anglesos i per la família francesa dels Lusignan, la qual convertí l’illa en una de les corts més refinades del moment i contribuí a la seva progressiva occidentalització, que culminà durant el regnat de Pere I de Xipre (1359-69). Entre els segles XV i XVI estigué sota el domini de Venècia, fins que el 1573 fou envaïda pels turcs. El 1878 passà sota administració britànica. Després d’obtenir la independència el 1959, el 1974 tornà a patir la invasió dels turcs. A partir de llavors l’illa quedà dividida en dues parts: la septentrional, que és turca, i la meridional, grega.
Es té notícia que Pere I de Xipre tingué al seu servei l’organista i cantant Henricus de Mosa. Existeixen diversos documents que fan pensar en la presència a l’illa d’un repertori polifònic a l’estil de l’anomenada Missa de Tournai. Però encara no s’ha pogut demostrar que aquestes partitures trobades, proveïdes de la signatura "chipre", fossin compostes per músics formats al mateix territori. El motet Alma polis/Axe poli, en notació mensural, fa suposar que a partir del final del segle XIV hi havia a Xipre diversos cantants capaços de llegir aquesta mena d’escriptura. Cap al 1370 Guillaume de Machaut escriví una peça, La prise d’Alexandrie, en record de les gestes del rei Pere I. En el terreny de la monodia religiosa cal citar l’ofici per a la presentació de la Mare de Déu, en què es barregen les tradicions litúrgiques de l’ortodòxia i del catolicisme. Els dos compositors de Cambrai Gilet Velut i Jean Hanelle, del final del segle XIV, treballaren per a la cort xipriota. En particular, es té constància que Hanelle fou mestre de capella de la cort. Amb l’annexió de l’illa a Venècia el 1489, la vida musical de Xipre entrà en relació directa amb la tradició veneciana. Actualment, l’illa de Xipre torna a reviure un moment històric prou important pel que fa a la música culta. Les delegacions del Conservatori Estatal, el Conservatori Hel·lènic i la Reial Acadèmia de Música asseguren un ensenyament ric i plural de música occidental. Cada escola té el seu cor i la seva orquestra. A més a més hi ha dues orquestres estatals i l’Escena Lírica de Xipre, fundada per A. Kharalampus i dedicada a l’òpera. La Universitat disposa d’un departament de musicologia. A Xipre es troben encara poetes errants, els pyitaredes, que canten les melodies anomenades fonai. La proximitat amb Turquia fa que la rebbètika hi tingui molta tradició; es tracta d’una música popular originària dels grecs descendents d’immigrants a Turquia. Pel que fa a les danses, la més estesa és el sirtos, ballat per homes i dones per parelles i en cercle, present usualment en noces i festivals religiosos. També hi ha balls exclusius dels homes, destinats a mostrar-ne la força i virilitat, com la datsia. Hi ha danses amb variants de passos segons la regió, i la improvisació és un fet generalitzat.