Aquesta tipologia de cantors ha estat sempre present en la interpretació del repertori eclesiàstic comprès entre l’Edat Mitjana i el de les darreres capelles musicals del segle XX. Durant els segles XV i XVI esdevingué cèlebre la tradició tècnica i interpretativa dels falsetistes hispànics, els quals reforçaven els tiples escolans a les catedrals per equilibrar la relació sonora entre les veus i els ministrers. La contínua presència dels falsetistes hispànics a la Capella Pontifícia durant el Renaixement dona testimoni de la seva tradició tímbrica. Dos factors van determinar la pèrdua de protagonisme dels falsetistes a partir de mitjan segle XVI: l’admissió dels primers castrats a la la Capella Pontifícia i el nou ideari estètic manierista. L’assumpció de la representació afectiva en la pròpia encarnació tímbrica de la veu va obrir les portes al desenvolupament de les veus mixtes, les voce mezzane, amb la unió i la fusió de registres, en el nou repertori dramàtic del començament del segle XVII. Fou a partir de llavors que el model tímbric monocolor dels falsetistes quedà relegat a la interpretació del repertori eclesiàstic.
Bibliografia
- Celani, E.: I cantori della Capella Pontificia nei secoli XVI-XVII, "Rivista Musicale Italiana", XIV, 1907
- Gregori i Cifré, J.M.: Falsetistas y evirados: reflexiones sobre la tradición tímbrica hispánica y las partes de cantus y altus en el tránsito del Renacimiento al Barroco, "Revista de Musicología", núm. XVI/5, 1993
- Llorens i Cisteró, J.M.: La parte del cantus o soprano en la Capilla Pontifícia, "Anuario Musical", núm. 42, 1987