Les balades tradicionals narren una història o un fet de manera condensada però completa, generalment fent referència a esdeveniments tràgics, amors o llegendes religioses, amb recursos efectistes i, sovint, amb la intervenció de diàlegs. A partir de la repetició de determinades fórmules, i amb simplicitat expositiva, aconsegueixen una retòrica dramàtica molt eficaç. La transmissió oral situa les balades en un procés continu de recreació i transformació tant dels versos com de la melodia, que s’adeqüen a estils melòdics de diferents èpoques. Tant a Europa com a l’Amèrica del Nord presenten diferents formes d’execució, però és molt típic el diàleg entre un solista i un grup que canta la tornada o la repetició d’algun vers. Les balades en català acostumen a mantenir una relació força fixa entre la melodia i l’argument, i en alguns casos són cantades a veus paral·leles. En català, el text sol ser en vers amb cesura, amb hemistiquis de cinc, sis o set síl·labes, o en combinacions de set i quatre amb rima al final de cada vers -generalment assonant- idèntica per a tota la balada. En francès, occità i català, a diferència del castellà, hi ha alternança accentual dels hemistiquis: quan un hemistiqui és oxíton, l’altre és paroxíton, i a l’inrevés.
Bibliografia
- Briz i Fernández, F.P.: Cansons de la terra. Cants populars catalans, 5 vols., E. Ferrando Roca/Àlvar Verdaguer, Barcelona-París 1866-77
- Entwistle, William J.: European balladry, Oxford 1951
- Menéndez Pidal, R.: Romancero hispánico (hispano-portugués, americano y sefardí): Teoría e historia, 2 vols., Madrid 1953
- Milà i Fontanals, M.: Romancerillo catalán, Barcelona 1882