Música culta
Vegeu França
Música popular
El clergat i l’orde franciscà, aquest darrer instal·lat a l’illa el 1236, foren el vehicle principal d’aprenentatge musical i el nexe d’unió amb el continent fins al final del segle XVIII. A través d’aquests arribaren a Còrsega la polifonia medieval i del Renaixement. Al mateix temps, però, l’aïllament afavorí una simbiosi entre cant religiós i cant profà molt característica de Còrsega anomenada paghjella. Ja al segle XVII l’orgue s’introduí en esglésies i convents i fou assimilat dins d’aquests cants polifònics.
La revolta contra la dominació genovesa acabà amb la presa de l’illa per part de França el 1768, i l’entrada de les idees republicanes marcà la fi de l’Església i l’orde franciscà com a forces culturals a l’illa. Amb aquests desaparegué també el filtre a través del qual, al llarg de molts segles, s’havien anat assimilant les innovacions musicals provinents del continent. Mentre arribaven la música romàntica i el bel canto, s’inicià la decadència de la polifonia tradicional corsa, i al final del segle XIX i l’inici del XX les tradicionals misses corses s’anaren substituint per les gregorianes o les barroques franceses, de tal manera que la polifonia tradicional corsa només es mantingué en el repertori profà i, després de la Segona Guerra Mundial, declinà fins a gairebé desaparèixer a la darreria del segle XX.
El repertori de la paghjella inclou només la polifonia profana, però estilísticament abraça també les polifonies populars religioses. És un estil d’improvisació antigament estès per tota l’illa i que s’ha vist reduït, al final del segle XX, a determinats punts de la part nord. En els cants a l’estil paghjella hi intervenen tres veus. La principal, anomenada secunda, inicia sola el cant en un registre mitjà, després s’hi afegeix la bassu o baix dels acords, i finalment la terza o veu aguda de timbre metàl·lic. L’harmonia es basa en acords generalment tríades, sobretot directes i en primera inversió, amb abundants encadenaments però amb una inusual mobilitat d’afinació en els graus, desconeguda en un repertori diatònic. La puesia és un altre estil de cant popular cors. Basat també en la improvisació, està estès per tota l’illa, i una de les seves expressions més característiques són les pugnes poètiques entre dos oponents, les anomenades chiam’e rispondi.
Els instruments tradicionals corsos, com la cialambella (oboè), la pippa (flauta), el zanu (gaita) i la cetera, cordòfon de caixa piriforme, han caigut en desús. Al començament del segle XX la cetera encara acompanyava cançons nadalenques a les esglésies, però la mandolina i la guitarra acabaren substituint-la, sobretot després de la Segona Guerra Mundial. En la dansa, fou cap a la meitat del segle XIX que el violí substituí la gaita i es convertí en el principal instrument d’acompanyament del ball, substituït al seu torn per l’acordió.
Els primers estudis sobre el folklore cors daten del final del segle XIX i del principi del XX. No fou, però, fins després de la Segona Guerra Mundial que etnomusicòlegs com Fèlix Quilici o Wolgang Laade dugueren a terme una investigació exhaustiva. Al llarg del segle XX es produí un moviment de recuperació del patrimoni musical cors. Hi ha diversos grups musicals dedicats a la seva divulgació, i algunes publicacions com "E Voce di u Cumune" o entitats com el Centre d’Ethnologie Française-Musée Traditional des Arte et Traditions Populaires també tenen un paper important en aquesta tasca.
Bibliografia
- Chailley, J.: La messe polyphonique du village de Rusio, dins "Revue de musicologie", núm. 68, París 1982
- Goffre, A.: Polyphonies corses: l’orgue et la voix, Harmattan, París 1996
- Laade, W.: Das Korsische Volklied, F. Steiner, Wiesbaden 1981
- Macciarella, I.: Il falso bordone fra tradizione orale e tradizione escrita, Libreria Musicale Italiana, Lucca 1990
- Quilici, F.:Polyphonies vocales traditionnelles en Corse, dins "Revue de musicologie", núm. 57, París 1971