Aquesta indicació apareix dins la literatura musical al principi del segle XVIII en relació amb la interpretació d’un determinat tipus d’ornaments (l’any 1723 en les Opinioni de P.F. Tosi). En qualsevol cas l’expressió mezza voce (o mezzavoce) es troba bàsicament en el repertori operístic del segle XIX, i és utilitzada en diverses escenes de moltes de les òperes d’aquest període (com en Simon Boccanegra i Otello, de G. Verdi, entre d’altres) per a aconseguir un efecte dramàtic de gran intensitat. De fet, en música vocal (veu 1), mezza voce no és una simple instrucció de volum, sinó que comporta un determinat tipus d’emissió vocal, amb un so poc timbrat i amb poc èmfasi en l’expressió. En certa manera, és un terme amb evidents implicacions tècniques per als cantants i, aplicat a instruments de corda, també comporta una determinada manera de tocar l’instrument. Les expressions mezza voce i sotto voce tenen un significat molt similar a efectes pràctics, com es pot veure en algun dels moviments lents dels quartets de L. van Beethoven, on el compositor utilitza les dues indicacions en contexts molt similars. No s’ha de confondre amb l’expressió messa di voce.
Música