Asseguts, generalment, l’un al costat de l’altre, cada intèrpret té assignat un determinat registre de l’instrument (normalment, un intèrpret el registre agut i l’altre el greu). El fet que tots dos toquin un mateix instrument fa dubtar alguns que es tracti d’autèntica música de cambra -cosa que no sol passar amb la música per a dos pianos-. Amb l’èxit i la gran difusió que el piano experimentà al final del segle XVIII i durant tot el XIX, molts compositors escriviren obres per a piano a quatre mans. Cal destacar-ne W.A. Mozart (sonates KV 497 i 521), F. Schubert (Fantasia en fa m, D 940), R. Schumann (6 impromptus ’Bilder aus Osten', opus 66, ’Imatges de l’Orient'; Ballszenen, opus 109) i J. Brahms (Variacions sobre un tema de R. Schumann, opus 23; Danses hongareses). Al segle XX, tot i que la dedicació dels compositors a aquest gènere fou molt menor que al segle anterior, se n’escriviren algunes obres d’interès, com ara una Sonata de F. Poulenc. A més de les peces originalment escrites per a aquesta combinació, molts arranjaments d’òperes, simfonies, etc. també la utilitzen. Excepcionalment, alguns autors (el valencià Carles Santos n’és un exemple) han compost obres per a teclat a més de quatre mans, que requereixen, òbviament, més de dos intèrprets.
Música