En la clas sificació Hornbostel-Sachs, aeròfon de columna (instrument de vent pròpiament dit) del tipus trompeta cromàtica amb vàlvules o pistons. També són anomenades trompes wagnerianes o tubes trompa, perquè participen de les característiques d’ambdós instruments. El so és generat per la vibració dels llavis de l’instrumentista, que és recollida per un broquet metàl·lic, de trompa, que pot separar-se del cos de l’instrument. El tub acústic és metàl·lic, de perforació ampla i conicitat progressiva, doblegat en forma el·líptica. Acaba en una campana de diàmetre semblant al de la tuba, orientada cap amunt en posició lleugerament obliqua. A l’interior d’aquesta el·lipse hi ha quatre vàlvules rotatòries que, en ser accionades amb la mà esquerra, permeten a l’instrumentista abaixar el so fonamental fins a una quarta. N’hi ha de dues tessitures: la tenor, en si♭, i la baix, en fa. En l’orquestra, solen formar un grup independent integrat per quatre instruments, dos tenors i dos baixos. Fou desenvolupada per R. Wagner amb la intenció de trobar una sonoritat a mig camí entre els trombons i les trompes. Possiblement s’inspirà en alguns instruments que tingué ocasió d’examinar al taller d’A. Sax, a París, el 1853. La combinació de les característiques morfològiques de la trompa i de la tuba dona com a resultat un so fosc i solemne. Altres compositors han escrit obres per a tuba wagneriana. A. Bruckner les usà en les seves darreres simfonies, I. Stravinsky en L’ocell de foc i en La consagració de la primavera i R. Strauss en Electra.
f
Música