La seva síntesi sonora s’acompleix en el joc de corneta. Des del principi del segle XV les flautes s’utilitzen com a contrast tímbric dels jocs flautats (flautat). Pel fet de ser jocs formats per tubs tapats -que donen la mateixa nota base que els tubs destapats de llargària doble corresponents, però amb un timbre més suau-, permeten un considerable estalvi de material de construcció dels tubs i un enriquiment de la varietat tímbrica de l’instrument. Al llarg de les diverses èpoques i estils, les diferents escoles d’orgueneria -amb l’enginy i el talent propis de cada mestre- han explorat a bastament la sonoritat d’aquest joc en tots els àmbits audibles, cosa que ha donat lloc a una gran varietat de timbres i de formes. Això, que per si mateix és una gran riquesa, ha comportat una gran complexitat a l’hora de la seva classificació. Un mateix nom, per exemple, pot correspondre a jocs diferents dins de la mateixa família de les flautes, o, fins i tot, en altres famílies. Entre els criteris de classificació més importants es poden esmentar la forma del cos del tub (jocs cilíndrics: flauta oberta, flauta octava, etc.; cònics: flauta de fus, flauta dolça, etc.; prismàtics: bordó), la terminació del tub (jocs oberts: flauta harmònica; semitapats: flauta cònica; tapats: violó) i el fet que siguin jocs de mutació o no (mutació simple: quinta, dotzena, dissetena; mutació composta: corneta), etc.
f
Música