A la partitura, el compositor prescriu l’ús d’aquesta tècnica amb la indicació pizzicato (sovint abreujada pizz.); la indicació arco o col arco anul·la el seu efecte. El terme prové de l’italià pizzicare, que significa pessigar, puntejar. Aplicada als instruments de corda pinçada, aquesta tècnica -amb les diferències lògiques derivades de la morfologia dels instruments- es coneix com a puntejat. Tot i que ben conegut i practicat com a alternativa tímbrica i expressiva des dels orígens dels instruments d’arc, la primera cita explícita de l’ús del pizzicato es troba en la música per a violes del segle XVI (S. di Ganassi dal Fontego: Regola Rubertina, 1542). Als frescos de la cúpula de la catedral de Saronno (Itàlia), realitzats el 1534, dels seixanta-un àngels amb cinquanta-sis instruments diferents, un d’ells toca un precursor del violí en pizzicato. La primera indicació del seu ús en el violí és deguda a C. Monteverdi (Combattimento di Tancredo e Clorinda, 1638): "...qui si lascia l’arco e si strappano le corde con duoi diti", i es reprèn l’arc quan s’adverteix "qui si ripiglia l’arco". Tot i que Monteverdi recomana executar el pizzicato amb dos dits, la seva pràctica habitual des del segle XVIII, quan se’n generalitzà l’ús, és amb un de sol, especialment l’índex o el polze -L. Mozart, el 1756, indica que el polze sigui només per als acords-. La tècnica més habitual és usar l’índex, tot recolzant el polze a la cantonada de l’extrem inferior del batedor. Hi ha també altres alternatives, com la de puntejar amb el dit del mig (H. Berlioz), o fins i tot tocar l’instrument com una guitarra (C. Farina al segle XVII o Baillot al XIX). Peces que s’han de puntejar totalment i sense arc n’hi ha del segle XVII (J.J. Walther, 1688) endavant (J. Strauss, P.I. Cajkovskij, B. Britten). Una versió virtuosística del pizzicato és la realitzada amb la mà esquerra de l’instrumentista. Fou N. Paganini el compositor que en feu un ús extensiu, des del segle XIX, de vegades en combinació amb un atac particular de l’arc que imita el timbre d’aquest pizzicato. A partir de Paganini, apareix informació abundant sobre aquesta modalitat de pizzicato en tractats de violí (P. Baillot) i violoncel (J.L. Duport), fins al segle XX (el violinista I. Galamian el 1962). Precedents del pizzicato amb la mà esquerra es poden veure en J. Playford (1669) i J.J. Walther (1676). Ja al segle XX, B. Bartók inventà un tipus de pizzicato (anomenat 'pizzicato Bartók') que consiteix a polsar la corda des de dalt -no lateralment- tot obligant-la a rebotre contra el batedor, cosa que crea un efecte sonor de particular interès.
m
Música