Vida i obra
Ocasionalment, utilitzà el pseudònim Martín Anselmo de Orive. Interessat per la història de la seva ciutat i de l’art valencià, reivindicà un ús digne de la llengua catalana. Tercer fill d’una família noble barcelonina, estudià filosofia a la Universitat de València, i també lleis; es graduà, però, a la Universitat de Gandia. Exercí d’advocat, successivament, a Cadis i Madrid, ciutat on, vers el 1776, exercí càrrecs públics, com ara alcalde de barri, i s’integrà en alguns cercles intel·lectuals, com l’Academia Matritense de la Lengua Latina. El retorn a València (1779/81) coincidí amb una pèrdua d’interès per la seva professió i amb el començament de la seva producció literària. Segons Just Pastor Fuster (Biblioteca valenciana, 1830) i altres autors, la seva primera obra impresa fou Noticia histórico-chronológica de los principales sucesos acontecidos en la Ciudad y Reino de Valencia en el año 1779 (1779); no és segura, però, l’atribució. Es tracta d’un breu opuscle on es fa relació dels esdeveniments de l’any en qüestió i on planteja un projecte de continuació per als anys successius, que mai no es realitzà. D’aquest mateix any és també un tractat, signat amb pseudònim, on es reivindica la conveniència dels gats davant els ratolins: Disertación, o carta satisfactoria en respuesta de la publicada por D. Damián Marón y Rama... Completen la seva producció impresa en prosa unes lloances a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles (1784), l’edició corregida d’una obra de Tomàs Serrano (1785), una presumible contribució al concorregut gènere de la laus Valentiae titulada De propitio Coeli Valentini climate, et soli mirifica ubertate, atque de ejusdem incolarum industria (1789), que, des de Fuster, mai ningú no ha vist, i dos catàlegs faunístics; també publicà alguns versets de dubtosa qualitat. La resta de l’obra romangué manuscrita al llarg de la vida de l’autor, i tracta de temes tan diversos com els jocs valencians, proverbis, numismàtica i heràldica, efemèrides, instruments musicals i guadamassils, les indústries del vidre i del sucre, devocionaris i, fins i tot, un Tratado histórico-apologético por las mugeres emparedadas (1885). Com a bon representant de les erudicions localistes, el conjunt de la seva obra fa una impressió heterogènia, amb escàs ordre i menys crítica, i amb un delit pel detall i la digressió que l’aparta contínuament dels seus objectius.
Tot i això, ha estat especialment citat i valorat per dues obres, més rigoroses que les esmentades: Valencia antigua y moderna (2 vol.) i Biografía pictórica valentina, o Vida de los pintores, arquitectos, escultores, y grabadores valencianos. Obra filológica; cap d’elles, malgrat tot, arribà a la impremta en vida de l’autor, i foren citades per Fuster com a manuscrites. La primera fou editada a València (1923-24) ben luxosament, amb un tiratge molt reduït i un breu i superficial estudi biogràfic fet per Carles Corbí y Orellana. Es tracta d’un monumental nomenclàtor dels carrers de la ciutat, disposats alfabèticament, sobre els quals vessa tot el cabal de la seva erudició, parlant de monuments, inscripcions, hagiografia, anecdotari, etc., a més de les qüestions estrictament relacionades amb el nom de cada carrer.
Pel que fa a la segona obra, el Ministeri d’Instrucció Pública encarregà a Xavier de Salas la publicació del manuscrit i del corresponent estudi preliminar, i l’obra es publicà el 1936, tot i figurar el 1930. És un diccionari biogràfic de pintors, escultors i arquitectes valencians, o que exerciren la seva activitat artística al Regne de València. Encara que el gros de l’obra està dedicat als artistes dels s. XVII i XVIII, els més antics són del s. XIV. Per a la redacció de moltes entrades, trobà la col·laboració de familiars o descendents dels biografiats o aprofità les seves relacions directes amb alguns dels artistes. Pel que fa a la influència d’obres anteriors, utilitzà El Parnaso español pintoresco e laureado (1742)d’Antonio A. Palomino, però sense acostar-se a l’erudició i el volum de lectures d’aquest. El contingut és fonamentalment descriptiu i el component de judici estètic, ben migrat. Destaca que no fes esment de les idees d’Anton Raphael Mengs, amb la qual cosa es palesa la seva desconnexió, o desconeixement, de la producció sobre art a l’Espanya de l’època, on el pintor bohemi, malgrat que no era entès, era quasi de citació obligada, ni que fos per fer-li retrets. Entre les motivacions que el dugueren a escometre l’obra, potser hi hagué una relació directa amb el rebuig que li suscitaren alguns dels comentaris vessats per Antoni Ponz en el seu Viaje de España (1772-94) a propòsit d’alguns artistes. Orellana estava ancorat en el més estricte localisme, i això li feia interpretar qualsevol opinió no directament laudatòria de València i els valencians com un insult, més greu encara si l’autor era natural d’aquesta terra, com en aquest cas. A més, pel que sembla, es trobava aïllat dels cercles intel·lectuals valencians de l’època, i no simpatitzava gaire amb els maiansians o amb personatges influents com Francesc V. Pérez i Baier. Millor relació mantingué, en canvi, amb alguns autors forans, com ara l’asturià Juan Agustín Ceán Bermúdez, que emprà les notícies biogràfiques d’artistes valencians que li facilità Orellana en el seu Diccionario histórico de los más ilustres profesores de Bellas Artes en España (1800).
Al llarg del s. XIX, la seva influència fou mínima, en part per no haver estat impreses les seves obres més importants, i en part perquè els seus plantejaments tampoc no eren gaire innovadors. Només al s. XX, amb les edicions de Valencia antigua... i Biografía pictórica..., el seu treball ha merescut citacions freqüents entre els historiadors interessats tant per la història de la ciutat com per l’art valencià. En tot cas, la seva figura ha atret també l’atenció dels filòlegs i historiadors de la llengua, que l’han situat en el particular context de la València de la segona meitat del s. XVIII, fortament castellanitzada, i on s’alçaven veus, com les de Carles Ros o el mateix Orellana, que reivindicaven l’ús del català com a llengua de cultura, ni que fos subsidiàriament del castellà.
Un altre camp de coneixement on la seva aportació ha gaudit de certa pervivència ha estat el de la història natural, especialment l’ornitologia, pel breu tractat anònim en català sobre les aus de l’Albufera, que li ha estat atribuït: Catàlogo i descripció dels pardals de l’Albufera de València (1795); molts dels naturalistes que s’han ocupat de l’ornitofauna de l’estany valencià n’han fet citació. El 1918, el Laboratori d’Hidrobiologia Espanyola edità l’opuscle per tractar-se d’un treball relacionat amb l’objectiu científic del Laboratori: el coneixement integral de les aigües continentals valencianes. El 1926, aquest Laboratori també publicà un altre fullet sobre les aus de l’Albufera, ja editat el 1827 en castellà, que alguns autors consideren un plagi de l’atribuït a Orellana.
Entre les obres impreses d’aquest autor destaquen, a més: Métricas y sencillas expresiones, con que para el día que celebró la distribución de premios, y publicación de sus Actas en este último trienio la Real Academia de las Nobles Artes, Pintura, Escultura y Arquitectura... (1784); Thomae Serrani de Civitatibus antiquae Hispaniae feriendae monete jure usus (1785), obra que Corbí (1923) i Salas (1967) inclouen dins la relació d’obres d’Orellana a causa de les correccions que hi inclogué; Marcus Antonius de Orellana Emanueli Lassalae (1800) i Catàlogo dels peixos que es crien e peixquen en lo mar de València (1802). Entre els manuscrits inèdits sobresurten: Adachis proverbialis; Principio, progresos y estado actual de la devoción al Corazón de Jesús. Corolario de la devoción al Corazón de María; Historia lúdica, o tratado de los juegos antiguos y modernos...; Tratado de las monedas de España y que han corrido en la corona de Aragón, especialmente en Valencia; Compendio de las vidas de los Varones en Santidad y letras...; El escudo verdadero antiguo de Valencia: el Dragón; Memoria sobre los guadamaciles valencianos (1801); Noticia sobre los instrumentos músicos que se usaban en el Reino de Valencia (Arxiu de la Societat Econòmica d’Amics del País de València [ASEAPV]); Memoria sobre los vidrios pintados y modo de crear esta industria en Valencia (ASEAPV); Noticia sobre la fabricación de azúcar e ingenios que en lo antiguo se conocieron en el Reino de Valencia (ASEAPV); Memoria sobre la mendicidad (ASEAPV); Catálogo de los profesores de la Bellas Artes en Valencia (Real Academia de Bellas Artes de San Fernando); Noticias históricas de Valencia; Efemérides de Valencia, i Historia del Santo Cáliz.
Lectures
- AGUILAR PIÑAL, F.: Bibliografía de autores españoles del siglo XVIII, vol. VI, CSIC, Madrid 1991.
- ALMELA I VIVES, F.: “Marc Antoni d’Orellana i l’idioma”, RC, 12, 1929, p. 302-314.
- CORBÍ I ORELLANA, C.: “Don Marcos Antonio de Orellana”, Valencia Antigua y Moderna, vol. I, Acción Bibliográfica Valenciana, València 1923, p. 7-19.
- FUSTER, J.P.: Biblioteca valenciana de los escritores que florecieron hasta nuestros días y de los que aún viven con adiciones y enmiendas á la de D. Vicente Ximeno, Ildefonso Mompié, València 1830.
- MALUQUER i SOSTRES, J.: “Aspectes històrics dels estudis ornitològics als Països Catalans”, Història Natural dels Països Catalans, vol. XII, Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985, p. 44-60.
- PALAU I DULCET, A.: Manual del Librero Hispanoamericano, vol. XI, Palau, Barcelona 1958.
- SALAS, X. de: “Prólogo”, Biografía pictórica valentina o vida de los pintores, arquitectos, escultores y grabadores valencianos, Ajuntament de València, 1967, p. V-XLVII.
- SAN VICENTE, F.: “Filología”, Historia literaria de España en el siglo XVIII, Trotta, Madrid 1996, p. 593-669.
- VIVES CISCAR, J.: “Los guadameciles valencianos”, Revista de Valencia, 1, 1881, p. 308.