La seva trajectòria fixà els termes estratègics i la retòrica del “separatisme” (com deien ells mateixos) durant més de dues dècades.
La participació de la Lliga Regionalista en el Govern de concentració de Maura (1921-1922) accentuà les seves tensions internes i provocà l’escissió del catalanisme entre regionalistes i nacionalistes. El diputat Francesc Macià (afiliat a la Lliga fins el 1912) ho aprofità per retrobar antics seguidors de la Federació Democràtica Nacionalista [FDN] i renovar l’orientació d’aquest partit. Després de presentar sense èxit les seves tesis “militaristes” en la Conferència Nacional Catalana (juny de 1922), que originà Acció Catalana [AC], Macià proclamà la seva posició en un acte al CADCI el 18 de juliol. Defensava una tesi alhora neofederal i d’inspiració fonamentalment irlandesa, segons la qual Catalunya s’havia de separar d’Espanya per renegociar posteriorment una confederació ibèrica. Pretenia la unitat de tots els catalans (una “unió sagrada” com la de França durant la Primera Guerra Mundial), pretensió que es materialitzaria a través de tots els representants elegits del poble català. Aquests havien de reunir-se (com els independentistes irlandesos) i proclamar la seva sobirania, o sigui, l’“Estat Català”.
La proposta de Macià consistia a preparar l’“Exèrcit de Catalunya”, imprescindible per a defensar el nou règim proclamat. Per tant, EC no era concebut estrictament com un partit, sinó com una plataforma militar i cívica de defensa, amb Macià com a cap per la seva experiència (era tinentcoronel d’enginyers retirat). La seva principal publicació, el quinzenal L’Estat Català (novembre 1922-setembre 1923), es proclamà dependent de la ressorgida FDN, que seria l’expressió política d’EC. Aquesta pretensió fou abandonada al gener de 1923, alhora que EC establí relacions amb altres partits, com la Unió Socialista de Catalunya [USC] o el “sector militarista” d’AC (Societat d’Estudis Militars) i, per aquesta via, amb els nacionalistes bascos i els galleguistes (Triple Aliança del setembre de 1923).
El cop d’Estat de Primo de Rivera portà EC a la clandestinitat i a l’exili i el seu projecte s’adaptà a les noves circumstàncies. Macià era l’autoproclamat president de l’“Estat Català” a l’exili, alhora que es pretenia reclutar i entrenar l’“Exèrcit de Catalunya” a França i a “l’interior” (objectius parcialment reflectits en les publicacions “oficials” Butlletí de Catalunya i Butlletí de l’Estat Català, editades a París entre el 1924 i el 1925). Tot aquest esforç fou finançat amb la fortuna de Macià, casat amb una rica hisendada, i amb fons recollits per les organitzacions patriòtiques o separatistes a Amèrica, sobretot a Cuba, Argentina i Uruguai. En la recerca d’aliats per als seus propòsits insurreccionals, Macià desenvolupà contactes amb anarcosindicalistes, comunistes i nacionalistes bascos, dels quals al gener de 1925 sortí l’Aliança Lliure entre EC, la CNT, el PCE i el Partit Nacionalista Basc [PNV] per a una insur-recció. En la pràctica, però, l’entesa es reduí a la col·laboració entre EC i CNT, ja que tant els comunistes com els “Aberriak” foren neutralitzats per la policia. Tanmateix, l’acord entre el govern francès i l’espanyol sobre Abd el-Krim al Marroc reduí les possibilitats d’acció de Macià a França, mentre que el control policial dificultà les accions de la CNT (en part, sostinguda gràcies a subvencions de Macià) i dels grups anarquistes.
Empesos per la pressió policial, EC i els anarquistes es llançaren a l’aventura a finals de setembre i primers d’octubre de 1926, però els àcrates foren aturats per la policia espanyola (“complot del Puente de Vallecas”) i la francesa desarticulà l’“Exèrcit de Catalunya” abans de creuar la frontera (“complot de Prats de Molló”) per una indiscreció combinada amb infiltracions de la policia italiana. Macià fou processat i jutjat (amb alguns homes d’EC, si bé la majoria foren expulsats a Bèlgica) i el líder separatista fou capaç de convertir la seva desfeta en un triomf de relacions públiques en anunciar, per exemple, que volia crear una “Bèlgica pirinenca”, amiga eterna de França.
Expulsat a Brusel·les i sense contacte directe amb Catalunya, Macià projectà el 1928 un periple per les comunitats catalanes d’Amèrica. Mentrestant, el pes de l’activitat d’EC passà al seu Directori Interior, fins aleshores secundari (quan no inoperant). En la mesura que s’inicià una dinàmica “constitucionalista” en l’oposició al règim, capaç de reunir liberals, republicans, obreristes i, fins i tot, conservadors, el Directori Interior a Barcelona, dirigit per Jaume Aiguader i Miró (doble militant, d’EC i de la USC), vinculà els nacionalistes radicals, en tant que partit, al procés, alhora que establí hàbits de col·laboració tant amb republicans com Lluís Companys, com amb quadres anarcosindicalistes. El desplaçament del centre de gravetat de l’organització es demostrà quan Macià intentà fer efectius els acords presos el 1928 amb les associacions de catalans d’Amèrica, que tenien una perspectiva molt allunyada de la realitat. S’havia elaborat una constitució per a Catalunya (que s’aplicaria el dia de la victòria independentista) i un projecte reorganitzador d’EC com a Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, amb un organigrama intercontinental. Macià es trobà amb la negativa del Directori Interior a aplicar unes mesures considerades absurdes i hagué d’acontentar-se amb fer d’observador mentre que Aiguader prenia les decisions reals, fins al punt que el 1930 (sota la semilegalitat de Berenguer) EC pogué actuar com el grup Els Amics de Macià. El “cabdill”, ja amb el govern Aznar, tornà definitivament a Barcelona al febrer de 1931.
Aleshores, EC aparegué com un partit sense massa definició orgànica però amb el prestigi d’haver estat gairebé l’única força catalana que havia combatut la dictadura des del primer fins a l’últim moment. La recerca d’aliats per part dels Amics de Macià s’inserí en l’empenta unificadora de les esquerres catalanes, endegada a partir de 1931. Així, EC –amb altres col·lectius, grups i corrents d’opinió– s’integrà a Esquerra Republicana de Catalunya [ERC], com a partit de síntesi política sota la direcció de Macià.
Premsa: L’Estat Català. Publicació d’orientació nacional (1922); Butlletí de Catalunya. Publicacions d’Estat Català (1924); Butlletí d’Estat Català (1924); Butlletí de l’Estat Català (1925); Som!... (II època, 1925); La Bandera Negra (1925); El Carrer (Vilanova i la Geltrú, 1930); Tramuntana (Castelló d’Empúries, 1931); Alta Tensió (1931) i Estat Català (1931).