Postulà, entre altres objectius, la creació d’un Estat Nacionalsindicalista, amb sindicació obligatòria de tots els “productors”, la dissolució dels partits marxistes i l’expansió imperial d’Espanya. Desaparegué pel març de 1934 en fusionar-se amb Falange Española per crear Falange Española de las JONS [FE de las JONS], si bé al gener de 1935 els exjonsistes seguiren l’escissió encapçalada a Madrid per Ramiro Ledesma Ramos i abandonaren l’organització de Barcelona. Després de formar aquí un partit propi amb vocació estatal, el Partido Español Nacional Sindicalista (al mateix gener), durant la primavera de 1936 els barcelonins es reintegraren a la disciplina falangista. Els nuclis inicials de les JONS foren el de Badalona (format en bona part per tècnics de la fàbrica CROS) i de Barcelona. A més de José M. Poblador Álvarez (advocat i periodista, antic carlí, originari d’Osca), els dirigents foren José Maluquer Cueto (barceloní, enginyer químic de CROS), Ildefonso Cebriano (de Béjar, Salamanca, pèrit químic de CROS) i Juan Berenguer Aguilá (contractista, excarlí). També en formaren part el químic José Antonio Serrallach Juliá, així com Santiago Martín Busutil i Emilio de La-sarte Rouzart (comerciants). A Catalunya comptaren amb unes desenes d’afiliats, sobretot a Barcelona, Badalona i amb elements aïllats en algunes poblacions (com Reus). No editaren cap òrgan de premsa propi. En unificar-se amb la Falange, Poblador entrà com a representant jonsista dins del triumvirat dirigent, junt amb els falangistes Roberto Bassas i Luis Gutiérrez Santamarina (Luys Santa Marina). El 1977 les JONS foren inscrites novament com a partit.