Primer fou una organització simpatitzant de la IV Internacional, fins que el 1976 fou reconeguda com la secció espanyola pel Secretariat Unificat. Es definí per la revolució permanent, el programa de transició de Trotski, el caràcter socialista de la revolució espanyola i mundial, la condemna de la burocràcia estalinista i del reformisme i l’autonomia obrera. Considerà que la construcció del partit revolucionari hauria de realitzar-se a partir de la influència organitzada dels comunistes sobre l’avantguarda obrera, tot denunciant el reformisme i el centrisme.
A la primeria de 1972 celebrà el I Con-grés, que fou condicionat per l’oposició al lambertisme i l’esquerranisme. En aquest congrés començaren a manifestar-se diferències sobre la participació en les eleccions sindicals i a Comissions Obreres [CC.OO.], que cristal·litzaren en l’aparició de dues tendències. D’una banda, la “Liga en Marcha”, d’acord amb la majoria del Secretariat Unificat, liderada pel buró polític i amb voluntat de lluitar contra elreformisme dels partits comunistes dins CC.OO. D’altra banda, la “Liga en la Encrucijada” (també coneguda com Fracción Trotskysta o Tendencia Aurora), liderada pel comitè de Barcelona i connectada amb la tendència Lenin-Trotski del Secretariat Unificat, que defensava l’organització del partit revolucionari al marge de CC.OO. Al desembre de 1972, el II Congrés aprovà l’organització en fracció dins CC.OO. i la Liga en la Encrucijada s’escindí per donar lloc a laLiga Comunista [LC].
A finals de 1973 se celebraren el III Congrés de l’LCR i la IV Assemblea d’ETA-VI Asamblea, que decidiren fusionar-se per crear la Liga Comunista Revolucionaria-ETA VI Asamblea. L’LCR, debilitada per l’escissió de l’any anterior, s’estengué territorialment, guanyà militants i entrà en una etapa de creixement i consolidació del partit, que el 1974, després del III Congrés, incorporà la Fracción Bolchevique-Leninista i la Fracción Bolchevique d’ETA. Alguns dels seus militants aconseguiren llocs de responsabilitat a CC.OO., on acabaren formant el corrent Izquierda Sindical amb el Moviment Comunista.
L’LCR partia de la possibilitat de realitzar ja la revolució socialista. S’oposà radicalment als projectes de reforma i proposà enderrocar la dictadura a través d’una vaga general sorgida de l’acció autònoma de les masses. Contrària a tota aliança interclassista, s’oposà a la unitat amb el que considerava les forces democràtiques dela burgesia. En canvi, fou partidària de la unitat entre les diverses formacions obreres per a aconseguir l’amnistia total i la legalització de tots els partits.
A l’agost del 1976 l’LCR-ETA(VI), durant la celebració del IV Congrés, decidí reprendre el nom originari de Liga Comunista Revolucionaria i iniciar un acostament a l’LC, fet que promogué la incorporació de la Tendencia Obrera de la Liga Comunista. Amb independència de l’oposició a la “reforma pactada”, la Lliga Comunista Revolucionària, que ara utilitzava també el seu nom en català, concorregué a les eleccions legislatives de 1977 dins la candidatura Front per la Unitat dels Treballadors [FUT], amb Acción Comunista, Organización de Izquierda Comunista i el Partit Obrer d’Unificació Marxista, que obtingué només 15.361 vots. Al desembre de 1977 es tancà la divisió de 1972, quan els comitès centrals de l’LCR i de l’LC aprovaren la reunificació, materialitzada en el V Congrés de la Reunificació (Madrid, octubre de 1978), que incorporà també seguidors de la Liga Socialista Revolucionaria, que el 1979 se’n separaren per formar el Partido Socialista de los Trabajadores. El Congrés també acordà l’organització com a fracció a CC.OO. i UGT. Aquest any arribà a 3.500 afiliats. Al referèndum sobre la Constitució (1978), l’LCR demanà el vot negatiu perquè aquesta es definia per la Monarquia, no acceptava el federalisme i no reconeixia el dret d’autodeterminació.
El 1979 concorregué a les eleccions legislatives (6.959 vots). Després de les eleccions, el grup Izquierda Socialista “La Razón” (corrent intern del PSOE) ingressà en l’LCR. El 1980 es presentà a les eleccions autonòmiques en la Coalició Unitat pel Socialisme [CUPS], amb el Partit del Treball de Catalunya, el Moviment Comunista de Catalunya [MCC] i l’Organización Comunista de España-Bandera Roja. El 1981 celebrà el seu IV Congrés Nacional de Catalunya, que decidí la col·laboració amb l’MCC. Els dos partits presentaren a les eleccions legislatives de 1982 una candidatura conjunta, el Front Comunista de Catalunya, que obtingué 4.900 vots. El 1984 l’LCR es presentà en solitari a les eleccions autonòmiques (1.884 vots).
L’assentament de la democràcia i l’escassa i decreixent influència política situaren l’LCR en una crisi que es proposà de superar per dues vies. D’una banda, es decantà per accentuar els plantejaments d’alliberament nacional. D’altra banda, s’allunyà de la política institucional i actuà en els sindicats i en els nous moviments socials com la campanya anti-OTAN, el pacifisme, l’ecologisme i, amb l’MCC, aconseguí una influència notable en la Coordinadora Feminista. La relació amb l’MCC culminà al març de 1991, quan el IX Congrés (Extraordinari) de l’LCR aprovà la unificació, que es féuefectiva al novembre. A Catalunya, les illes Balears i el País Valencià donà lloc a Revolta (i a la resta d’Espanya, a Izquierda Alternativa).
El partit es regí pel centralisme democràtic, però acceptà l’existència de tendències i la democràcia interna hi era respectada. La direcció del partit corresponia al Comitè Executiu i al Comitè Central, escollits pel Congrés, òrgan màxim. Els líders més destacats foren Pau Pons Sagrera, Roser Rius, Joan Montraveta, Jaume Rouras, Martí Caussa i Joaquín Nieto. La seva presència es concentrà majoritàriament en l’àrea metropolitana de Barcelona, tot i que també tenia certa implantació a les ciutats de Girona i Lleida i a l’Alt Camp i Baix Camp i Tarragona. Al març de 1977 es crearen les Joventuts Comunistes Revolucionàries (integrades en la Federaciónde Jóvenes Comunistas Revolucionarios), que editaren Barricada (1978-1989). Publicacions de l’LCR: Combate (1971-1991, òrgan estatal), Demà (1977-1991), Comunismo (1970-1974) i Cuadernos de Comunismo (1973-1981).