El seu nom evocava la irlandesa Home Rule League. Després d’un període enormement influent dins el catalanisme, el seu pes minvà a partir de 1895. D’una banda, davant la força creixent de la més dinàmica Associació Popular Regionalista; d’altra banda, perquè els elements possibilistes vinculats al setmanari La Veu de Catalunya hi trobaren un clima advers als seus arguments favorables a la lluita electoral. Des de 1897 hi predominà el grup del diari La Renaixensa (entre d’altres, Pere Aldavert, Àngel Guimerà, Josep Franquesa i Francesc Matheu), portaveu del sector més intransigent i apolític del catalanisme. La llarga crisi en què es debaté la Unió Catalanista entre el 1899 i el 1904 tingué com a resultat la dissolució, poc després, de la Lliga de Catalunya.
Els objectius de la Lliga foren el foment, la millora i la defensa dels interessos morals, polítics i econòmics de Catalunya, per bé que no es tractava exactament d’un partit, sinó més aviat d’un club polític format majoritàriament per professionals liberals, intel·lectuals, comerciants i industrials. Fins al predomini del grup de La Renaixensa, a la Lliga existí una enorme diversitat ideològica, que comprenia des d’excarlins (Ferran Alsina) fins a exfederals (Josep Coroleu), passant per simpatitzants del possibilisme castelarista (Josep Yxart) i del partit conservador de Cánovas (Francesc Romaní). El seu àmbit d’actuació fou exclusivament barceloní, si bé cercà d’estrènyer lligams amb la resta dels agrupaments catalanistes comarcals, projecte que es materialitzà el 1891 amb la constitució de la Unió Catalanista, en bona part com a resultat de l’èxit de la campanya en defensa del Codi civil impulsada per Narcís Verdaguer i Callís (1889). Estigué associada al grup de joves del Centre Escolar Catalanista (com Enric Prat de la Riba, Josep Puig i Cadafalch, Lluís Duran i Ventosa, Jaume Maspons o Francesc Cambó), els quals, en pocs anys, prengueren el relleu generacional i donaren al catalanisme una orientació eminentment política.