Durant la Dictadura, AC patí una escissió: Acció Republicana de Catalunya [ARC]. Acabat el règim de Primo de Rivera, AC es convertí explícitament en partit i es fusionà amb ARC en el Partit Catalanista Republicà, però aquest continuà essent conegut amb el nom d’Acció Catalana. El 1933 aquest partit es reorganitzà i adquirí el nom d’Acció Catalana Republicana, que no assolí protagonisme rellevant. Finalitzada la Guerra Civil, dugué una existència esllanguida fins a la seva pràctica desaparició durant els anys seixanta.
AC va néixer en la Conferència Nacional Catalana (Barcelona, juny 1922), convocada per un grup de dirigents de la Joventut Nacionalista de la Lliga Regionalista amb la participació de republicans nacionalistes. La Conferència provocà la reacció de la direcció de la Lliga, que separà del partit els que havien participat en la creació del nou moviment d’acció política (tot i la declaració explícita de no pretendre crear un nou partit). La Conferència tenia la voluntat implícita, però clara, de deixar al marge el nacionalisme radical. Tot i així, Macià i un grup de seguidors hi participaren, però se’n separaren per constituir Estat Català, quan no fou acceptada com a objectiu la creació d’un Estat per a Catalunya. Des del començament, AC fou crítica amb l’oportunisme, la tebior catalanista i les tendències oligàrquiques de la Lliga, però també amb el nacionalisme radical de tendència socialitzant. Pretenia situar-se en una posició central entre aquests dos àmbits polítics, actitud que més tard esdevingué una constant. Oferí un missatge catalanista renovat que es proposava reunir les diverses tradicions del catalanisme en una acció comuna que tingués un ampli ressò entre els sectors intel·lectuals i més joves de les classes mitjanes.
El nucli impulsor de la Conferència (Pelai Vidal de Llobatera, Jaume Bofill i Mates, Antoni Rovira i Virgili) constituí un ampli moviment d’acció nacionalista, que integrà persones procedents del regionalisme i del republicanisme, amb la finalitat de superar el conflicte que el 1918 havia dividit el moviment autonomista. La direcció d’AC era formada per Jaume Bofill (president), Lluís Nicolau d’Olwer, Antoni Rovira i Virgili (vicepresidents), Ramon d’Abadal i de Vinyals (tresorer), Carles Jordà i Leandre Cervera (secretaris). La seva finalitat principal era la catalanització de Catalunya en dos vessants: l’interior, “Catalunya endins”, amb una atenciópreferent a la societat catalana, lluny de l’intervencionisme a Espanya, i l’exterior, amb la internacionalització del problema català en el marc de la Societat de Nacions. Des de la seva conversió en partit, aquests objectius anaren acompanyats d’una voluntat de situar-se en el centre polític. AC pretenia esdevenir una organització transversal als partits, però l’objectiu quedà desdibuixat quan els principals partits se’n distanciaren i es veié abocada a actuar com un partit més, des de finals de 1922, en què constituí minories pròpies en les corporacions locals. En fundar-se tenia 8 diputats a la Mancomunitat i 5 regidors a l’Ajuntament de Barcelona, procedents de la Lliga. En les eleccions legislatives de l’abril de 1923 presentà Rovira i Virgili com a candidat per Barcelona, sense que aconseguís l’acta (15.163 vots) com a resultat d’irregularitats realitzades per un afiliat a la Lliga. En les posteriors eleccions provincials del juny de 1923 l’antic vot regionalista es partí i AC triomfà en un dels dos districtes de Barcelona en joc, mentre que la Lliga només pogué sortir per minories.
La Dictadura, tanmateix, aturà en sec la possible expansió d’AC, l’obligà a actuar des de fora de la legalitat i esmicolà el projecte d’actuar com un “aplec de patriotes”. El rebuig més o menys actiu a la Dictadura fou general i, d’una banda, l’actuació dels seus membres es canalitzà en especial per les vies de la catalanització cultural, molt en consonància amb els plantejaments del moviment noucentista. D’altra banda, un sector “militar” col·laborà amb els macianistes. Vers 1927 l’ala republicana, encapçalada per Antoni Rovira i Virgili, se’n separà i fundà Acció Republicana de Catalunya [ARC].
Aquest nou partit era integrat pels que es definiren com a republicans. La constitució formal aparegué en la premsa el primer de gener de 1930. Els dirigents, a més de Rovira i Virgili (president), foren Macià Mallol, Leandre Cervera (vicepresidents), Eusebi Isern i Ambrosi Carrión (secretaris). Ideològicament, ARC es declarà republicana, laica i catalanista, des d’una posició d’esquerra hereva de Pi i Margall i propera al republicanisme europeu de l’època. Rovira desenvolupà el concepte d’“Estat federalitzable”, que influí en la Constitució republicana (preconitzà un sistema federal que només s’apliqués a les nacionalitats que el reclamessin). La seva curta durada n’impossibilità l’expansió; a més, el seu ideari nacionalista rebutjava tot vincle orgànic amb partits d’àmbit espanyol. Durant 1930, ARC i AC es mantingueren separades, però coincidiren en la tàctica i les aliances. L’una i l’altra participaren en el Pacte de Sant Sebastià i en els primers mesos de 1931 també ho feren en els acords entre republicans. Al març d’aquest any ambdues formacions confluïren en el Partit Catalanista Republicà [PCR]. El portaveu d’AC fou el diari La Publicitat, que ho seria posteriorment del PCR. El de la breu escissió, ARC, fou –des de 1927– el diari La Nau, creació personal de Rovira i Virgili.
El PCR es presentà com un partit catalanista i dotat d’un programa de centre basat en el liberalisme, la democràcia i el republicanisme. Es constituí formalment el 22 de març de 1931, com a resultat d’un procés de confluència d’AC i ARC, que des del febrer de 1931 ja tenien un Directori comú. Sorgí amb la pretensió inicial d’assolir l’espai polític comprès entre la conservadora i oligàrquica Lliga Regionalista i els moviments populistes, obrers i de classe, que s’organitzaren aviat en Esquerra Republicana de Catalunya [ERC].
El seu discurs es dirigí a les classes mitjanes, la petita burgesia i la pagesia benestant, tot distanciant-se de les alternatives polítiques obreristes. Pel seu missatge, organització i líders, pretenia substituir a mitjà termini la vella Lliga. Intentà implantar una organització forta i articulada entre els seus òrgans de direcció (Consell Directiu i Consell General) i els seus elements de base territorials, comarcals i municipals, per bé que els reiterats fracassos electorals enfonsaren el projecte i, de fet, fou un partit amb una organització dèbil, en què les decisions se centralitzaren en un òrgan no representatiu, el Consell Directiu. Els principals dirigents foren Jaume Bofill i Mates, Rovira i Virgili, Lluís Nicolau d’Olwer, Manuel Carrasco i Formiguera, Albert Bastardas, Josep Barbey i Martí Esteve.
Poc després de la seva fundació, el PCR –convençut del seu triomf– rebutjà l’oferta d’ERC per presentar-se junts a Barcelona en les eleccions municipals de 1931. El resultat suposà un fracàs per al PCR, que no aconseguí cap regidor a Barcelona, on esdevingué la quarta força, fet que provocà la seva marginalitat política després del canvi de règim. Només Nicolau d’Olwer, ministre d’Economia, tingué un alt càrrec en les institucions republicanes. Des d’aleshores, se succeïren els seus fracassos i a la ciutat de Barcelona obtingué les següents votacions mínimes: 15.071 vots en les municipals de l’abril de 1931; 9.729 en les legislatives del juny de 1931; 14.805 en les legislatives de l’octubrede 1931, i 13.726 en les autonòmiques de 1932. Només es presentà en solitari a la província de Barcelona (juny de 1931, 3.646 vots de mínima). Aquesta situació provocà l’inici dels intents de reconversió i la deserció de molts dirigents: M. Carrasco i Formiguera fundà Unió Democràtica de Catalunya, Carles Pi i Sunyer i Rovira i Virgili anaren a ERC i J. Bofill i Mates reingressà a Lliga Catalana. Nicolau d’Olwer assumí la direcció del partit, reorganitzat amb el nom d’Acció Catalana Republicana [ACR] al març de 1933.
El Consell Directiu d’ACR quedà format per Lluís Nicolau d’Olwer, Amadeu Hurtado, Claudi Ametlla, David Ferrer, Martí Esteve, Pere Lloret i Carles Jordà. La renovació organitzativa i de dirigents responia a la voluntat d’afrontar la nova situació política (consolidació de la República i reconeixement de la personalitat de Catalunya) i de replantejar la tàctica del partit, que s’orientà vers la col·laboració des del centre amb ERC. Encara que en les eleccions legislatives de 1933 la coincidència fou rebutjada i hagué d’encapçalar una coalició de partits republicans, aquesta reorientació es materialitzà al gener de 1934 amb el nomenament de Martí Esteve com a conseller de Finances en el primer govern Companys i la coalició amb ERC en les eleccions municipals, en què ACR obtingué 4 regidors a Barcelona. La discussió de la Llei de contractes de conreu i els fets del 6 d’octubre crearen tensions en el partit, però la posició oficial fou la mantinguda per Nicolau i Esteve. En les eleccions legislatives de 1936 formà part del Front d’Esquerres de Catalunya i obtingué cinc diputats. Nicolau d’Olwer fou nomenat governador del Banc d’Espanya i ell i Rafael Closes esdevingueren membres de la Comissió Mixta de Traspassos, mentre Esteve continuà en el Govern català.
L’organització del partit varià en les seves distintes etapes, encara que sempre fou dèbil, a causa dels fracassos electorals. El poder de decisió recaigué en tot moment en el Consell Directiu. L’organització territorial es basà especialment, excepte a la ciutat de Barcelona, en una afiliació de tipus indirecte: els afiliats eren les entitats culturals o polítiques que així ho manifestaven i la cotització era de caràcter global i a càrrec de l’entitat. Amb aquesta vinculació, la presa de decisions era molt centralitzada, però la capacitat del Consell Directiu i del Consell General per a dirigir la base del partit era molt feble i el pas de les entitats a un altre partit només depenia de la lliure decisió col·lectiva de l’entitat. L’òrgan de premsa continuà essent La Publicitat. Durant la Guerra Civil ACR es mantingué prop d’ERC: Esteve (Finances, 1936), Closes (sense cartera, 1936) i Pere Bosch i Gimpera (Justícia, 1937-1939) foren consellers del Govern de la Generalitat.
Acabada la guerra, els principals dirigents s’exiliaren i el partit restà en una situació precària i marginal. Ramon Peypoch, secretari general, intentà de reorganitzar-lo. ACR participà en la Junta Española de Liberación, però l’abandonà el 1944 per adherir-se al Consell Nacional de Catalunya. De primer ACR era activa a Mèxic. Posteriorment, el 1944, es reorganitzà a Barcelona i a França (amb la part de la direcció que hi residia: Pere Lloret, Eduard Ragassol, Manuel Andreu i Rafael Tasis com a secretari general, i un Consell Consultiu integrat per Claudi Ametlla, Rafael Closes, Jesús M. Bellido, Macià Mallol i Ferran Cuito).
El Consell de l’Interior d’ACR, en la Declaració del maig de 1947, rebutjà les posicions maximalistes (autodeterminació i confederació) i es mostrà partidari d’una sortida accidentalista al franquisme. ACR de Mèxic, en canvi, estava en desacord amb el Consell de l’Interior i defensava la continuïtat de les institucions republicanes (aquesta era la posició de Nicolau d’Olwer). A l’interior participà en l’Aliança de Partits Republicans Catalans (1945), en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (desembre 1945) i, a finals de 1947, convingué en la Federació Nacionalista Republicana de Catalunya, aliança estable d’ACR, ERC i Estat Català. A Catalunya, ACR perdurà fins als anys seixanta, participà en la constitució, el 1958, del Consell de Forces Democràtiques de Catalunya (comitè Ametlla) i fou present en la vida política clandestina, sobretot a través de Rafael Tasis.