Propugnà una Europa unificada des de l’Atlàntic fins als Urals (entesa com a “comunidad histórica”) i una cosmovisió individualista (exaltà una “concepción heroica”, per la qual l’home assumia la seva identitat com a “proyecto hacia la muerte”) i orgànica (amb una “nueva democracia” que “considerará a cada hombre como cumplidor de funciones comunitarias”). La seva ideologia reflectia un paneuropeisme totalitari, filosofia de Friedrich Nietzsche i Martin Heidegger i la voluntat de crear un moviment polític rupturista respecte de fronteres ideològiques tradicionals, integrador d’àmbits d’extrema esquerra. El portaveu inicial fou ENSPO. Órgano teórico nacional-revolucionario europeo i edità els Cuadernos Voluntad. Entre el 1988 i el 1989 pretengué ésser una àrea de convergència de col·lectius heterogenis d’arreu d’Espanya: tant neofeixistes que es definien com a “alternatius” com d’altres àmbits ideològics. Però la majoria de grups no es volgueren dissoldre per integrar-s’hi i el 1989 la PNE acabà convergint amb l’associació Sin Tregua, amb la qual cosa s’originà l’associació Sin Tregua por una Nueva Europa.