El nou partit socialista i independentista tingué una trajectòria irregular, ja que no aconseguí estabilitzar l’organització a causa, en bona part, de tres caigudes successives de militants (abril de 1974, maig i setembre de 1975), acusats de pertànyer al PSAN-Provisional, a les seves Joventuts Revolucionàries Catalanes [JRC] o de col·laborar logísticament amb l’estructura d’ETA a Catalunya.
El PSAN-Provisional participà en l’Assemblea de Catalunya i als primers temps amb la Convergència Socialista de Catalunya (1975), per impulsar després, en solitari, el Bloc Socialista Revolucionari de Catalunya. El PSAN-Provisional s’incorporà igualment al moviment de la Carta de Brest el 1974, amb Unvaniezh Demokratel Breizh, Irish Republican Movement, Cymru Goch, la Union do Pobo Galego [UPG], Herriko Alderdi Sozialista Iraultzailea [HASI] i Esquerra Catalana de Treballadors [ECT]. Integrà l’Aliança Trinacional, amb UPG i Euskal Iraultzarako Alderdia [EIA], formacions amb les quals emeté tres declaracions conjuntes i diversos comunicats. Durant els anys de la Transició, mentre el PSAN (“oficial”) inicià la via de la legalització i presència pública, el PSAN-Provisional continuà l’agitació al carrer, participant en solitari o amb altres grups d’extrema esquerra en manifestacions il·legals que sovint acabaren amb enfrontaments amb la policia.
El 1978 impulsà la creació del Comitè Català contra la Constitució Espanyola, per tal d’oposar-se a la seva aprovació. No es definí com a marxista leninista, sinó com a socialista revolucionari, i aplegà en el seu si diferents visions sobre el marxisme. Defensà la Revolució Socialista Catalana i la lluita contra totes les formes d’opressió per tal d’aconseguir l’Estat Socialista dels Països Catalans. Per aquest motiu donà suport a la creació d’un moviment obrer i popular d’alliberament i subratllà la necessitat d’un poder militar que defensés les conquestes populars i ataqués l’aparell de domini de l’estat capitalista.
El 3 de març de 1979 el PSAN-Provisional es fusionà amb l’Organització Socialista d’Alliberament Nacional [OSAN] per fundar els Independentistes dels Països Catalans [IPC]. L’OSAN, encapçalada per Pere Iu Baron, era una organització de la Catalunya del Nord escindida de l’ECT. Els principals dirigents del PSAN-Provisional foren Carles Castellanos, les germanes Blanca i Eva Serra, Josep de Calassanç Serra (Cala) i Joaquim Auladell.
El partit tingué implantació a Barcelona (Gràcia i Sant Andreu), el Vallès Oriental, el Baix Llobregat, Reus i Valls. Devia tenir uns 80 militants, la majoria noves incorporacions de les JRC. L’estructura era semblant a la del PSAN i constava d’un Secretariat o Executiu, d’un Comitè Central, cèl·lules i els fronts local i obrer. També existí una Assemblea Provisional de Reconstrucció del Partit, a causa de les dificultats que tingué per estabilitzar l’organització. Continuà la publicació de Lluita (seguint la numeració anterior a l’escissió de 1974) i també edità Militància Revolucionària, de caràcter intern i clandestí, així com diversos documents teòrics, com El fenomen nacional (desembre de 1974), Cap a l’alternativa democràtica (març de 1975) o Per la liquidació de la dictadura (gener de 1976). Intentà impulsar un sindicat (Col·lectius d’Obrers en Lluita) i mantingué relacions amb Socors Català (1977-1978), organització de solidaritat amb els presos, antecedent dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans.