D’una banda, el col·lectiu fundacional –liderat, entre altres, per Josep Ferrer i Joan Armet– pretenia centrar-se en la mobilització de les classes populars, per convertir-les en el motor del nacionalisme, i vincular una concepció marxista de la nació i la revolució. Les intervencions de Ferrer en el Consell Nacional del FNC de l’abril de 1966 acabaren provocant l’escissió. Ferrer criticà el partit perquè considerava que actuava al marge de la realitat. Per tal d’acabar amb la seva situació minoritària, a més, calia que el nacionalisme fos assumit per les classes populars. Ferrer intentà fusionar el nacionalisme amb el socialisme marxista. D’altra banda, adoptà el marc dels Països Catalans com a referent polític (no simplement cultural) en pretendre’n la independència nacional. L’escissió, en bona part de caràcter generacional, es produí sense tibantors, fet que no es repetí posteriorment en la història de l’independentisme català.
Història
Els primers anys de clandestinitat, el partit fou actiu en campanyes d’agitació durant les diades de l’Onze de Setembre i del Primer de Maig, mitjançant pintades, llançament d’octavetes i col·locació de senyeres estelades. Organitzà accions i manifestacions de solidaritat amb la lluita del poble basc arran del judici de Burgos (1970) i participà activament en les instàncies polítiques unitàries. Així, ja tingué un paper actiu en l’Assemblea de Catalunya des de l’inici (1971) i reivindicà l’Estatut de 1931 (en comptes del de 1932), el dret d’autodeterminació i un marc nacional que reunís la totalitat dels Països Catalans. Des del front sindical treballà en el si de les Comissions Obreres [CC.OO.] (sobretot en els sectors de banca, sanitat i arts gràfiques). També fou actiu en els Comitès d’Activitats Cíviques del Vallès i del Maresme i en diverses comissions de veïns de Barcelona. La Secció d’Ensenyants actuà en els Comitès d’Acció d’Ensenyants, en col·laboració amb militants del Moviment Socialista de Catalunya.
Aquesta notable activitat comportà noves incorporacions, sobretot a la Universitat (on actuà a partir del Grup d’Estudiants Revolucionaris), però no evità un cert estancament en la labor “frontista” des de 1972. Les dificultats per créixer provocaren un debat intern que generà la primera escissió, liderada per Carles Castellanos i les germanes Eva i Blanca Serra, que al març del 1974 donà lloc al PSAN-Provisional. Els escindits criticaren el “seguidisme” de la formació respecte del Partit Socialista Unificat de Catalunya i la necessitat d’una major implicació del partit en els moviments populars.
Aquest mateix any s’instal·là la primera cèl·lula del PSAN al País Valencià, dirigida per Josep Lluís Blasco, Francesc Candela i Josep Guia (amb el qual havien contactat a través de la Universitat Catalana d’Estiu). Amb el decurs dels anys, el principal pes de l’organització passà a València, sobretot a partir del lideratge de Josep Guia. El 1975 el PSAN ingressà al Consell de Forces Polítiques de Catalunya i féu diversos actes de presentació arreu del territori. També en aquests anys del postfranquisme, aconseguí nodrir-se d’un cert entorn intel·lectual (Xavier Bru de Sala, Joan Rendé, Maria Mercè Marçal o Jaume Fuster), que impulsaren el Front Cultural del partit. El creixement de militància fou notori en la implantació en comarques allunyades del Barcelonès (com el Baix Camp, Osona o el Bages). No obstant això, arran d’una discussió sobre el contingut de la nova Declaració Política de Principis a la primavera de 1976, el partit entrà en crisi en debatre el seu grau de leninisme i desaprofità el període d’eufòria política del moment per a aconseguir una major implantació. L’aprovació de la “Declaració Política” al juny de 1976 ajornà la crisi fins a primers de 1977.
Aleshores, una bona part d’antics dirigents, molts dels quals fundadors del partit, com Rafael Castellanos, Carles Jordi Guardiola o Joan Armet, se’n separaren en ser apartats dels òrgans de direcció. Els escindits, tots de Catalunya, amb una visió menys ortodoxa del marxisme i amb una voluntat de seguir presents en instàncies unitàries (com CC.OO.), crearen el Col·lectiu Català d’Alliberament, que donaria lloc al Moviment d’Unificació Marxista.
El PSAN, amb la legalització denegada, no es presentà a les eleccions legislatives de 1977. Criticà el sentit de les eleccions i demanà el vot dels militants per a altres formacions d’esquerra. Fou legalitzat finalment el 10 de setembre del mateix any i els dies 12 i 13 de novembre de 1977, després que els grups independentistes celebressin unitàriament i amb èxit la diada de l’Onze de Setembre, tingué lloc a Barcelona la I Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Tot i la proliferació de petits partits i grups independentistes que hi assistiren, el PSAN (malgrat les dues escissions) es mantingué com a principal referent de l’espai polític que s’autodefiní com d’“Esquerra d’Alliberament Nacional”. Mitjançant noves incorporacions i havent aconseguit (o mantingut) certa implantació en moltes comarques del País Valencià i Catalunya, celebrà el seu I Congrés –i únic– a l’abril de 1978, en sessions consecutives a València i Barcelona. Aquest mateix any participà en la campanya en favor del “no” en el referèndum de la Constitució. Concorregué a les eleccions legislatives de 1979 en la coalició Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional [BEAN], amb el Bloc Català de Treballadors i independents, en què presentà com a cap de llista de Barcelona el senador Lluís M. Xirinacs i aconseguí 46.961 vots (1,7%). L’endemà de les eleccions, però, el PSAN abandonà la coalició. En les eleccions municipals, celebrades dos mesos després, el PSAN obtingué 16 regidors a Catalunya (32 als Països Catalans), bé en coalicions amb altres partits d’esquerra (Vic o Gandia), bé amb una llista pròpia (Manresa, Malgrat de Mar i Sant Boi de Llobregat). El PSAN féu campanya contra la participació en el referèndum de l’Estatut d’Autonomia amb el lema “No voteu l’estatut sucursalista”, tot i haver discutit la seva direcció la possibilitat d’optar per un “sí” crític.
El 1979 debaté la seva incorporació a la candidatura de Nacionalistes d’Esquerra [NE] en les primeres eleccions autonòmiques de 1980. La coincidència amb el debat sobre la redacció d’un nou Manifest Programa accentuà la crisi que provocà la divisió del partit en dos sectors que reivindicaren la legitimitat del nom. Aquesta tercera escissió afectà tant a Catalunya com al País Valencià. El sector “moderat”, liderat a Catalunya per Josep Huguet i Francesc Codina, arrossegà la majoria de regidors, com també les seves Joventuts Socialistes d’Alliberament Nacional [JSAN]. Aquest sector s’incorporà a NE (esdevingué PSAN-NE), tot i mantenir paral·lelament les sigles PSAN durant un any i el seu ideari com a partit independentista i comunista. La branca “moderada” del País Valencià, dirigida per Josep Lluís Blasco, participà el 1982 en la fundació d’Unitat del Poble Valencià.
El sector més radical, liderat per Josep Guia, es quedà definitivament amb les sigles del partit. Des d’aleshores, i ja assentat el sistema polític, el PSAN radicalitzà el seu enfrontament amb l’estat, motiu que generà un retorn parcial a la clandestinitat. Entre el 1980 i el 1983 les detencions de dirigents i de militants foren contínues, tant per actuacions del partit (enganxada de cartells, mítings o declaracions), com per la pressumpta col·laboració amb el grup armat Terra Lliure [TL]. En aquesta etapa el PSAN mantingué relacions estretes amb els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, la Taula Ecologista i Antinuclear, l’Assemblea d’Estudiants Independentistes d’Universitat i la Coordinadora de Col·lectius Independentistes d’Institut. Aquesta radicalització el féu coincidir en l’espai polític amb l’IPC i en la lenta i complexa gènesi (1982-1984) del Moviment de Defensa de la Terra [MDT].
El PSAN formà part activament de la direcció de l’MDT i, a partir d’aquell moment, donà prioritat al protagonisme públic d’aquesta i d’altres organitzacions posteriors. Tot i així, seguí mantenint la seva direcció, estructura i premsa (Lluita). Els dirigents del PSAN tingueren un paper clau en la crisi que portà a la divisió de l’MDT (hivern de 1986-1987), en defensar la ponència oficial “Fem Front Patriòtic”, contestada pel sector de l’MDT vinculat a IPC. L’escissió comportà la creació de dues branques de l’MDT. La coneguda per Moviment de Defensa de la Terra-Partit Socialista d’Alliberament Nacional [MDT-PSAN] (1986-1989) posteriorment es transformà en Catalunya Lliure [CL] (1989-1996), arran de la presentació d’una candidatura del mateix nom en les eleccions europees de 1989. El 1992 una part del PSAN i de CL, amb Jaume Aixalà i Jordi Vera, s’escindí per ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya, en el marc de l’autodissolució de TL, impulsada per Pere Bascompte. El 1995 el PSAN abandonà la seva presència en la Direcció Nacional de CL, que es dissolgué poc després. No ha impulsat després cap altre moviment polític, però no obstant això, ha realitzat actes públics, conferències i trobades de formació amb les seves sigles (sobretot al País Valencià).
Ideologia
El PSAN és el fundador de l’espai polític que s’autodefineix d’“esquerra d’alliberament nacional” als Països Catalans, ja que la resta de grups que el conformen són escissions directes o indirectes del mateix partit. Nascut sota la influència del marxisme antiimperialista i de les lluites anticolonials d’alliberament nacional dels països del Tercer Món, l’adaptació d’aquestes tesis no fou mimètica, ja que no incorporà el concepte “colonialisme” al seu discurs i, a més, també tingué influències del socialisme europeu de l’època.
En la “Declaració Política de Principis” (març de 1969) es concretà l’ideari del PSAN en els dos punts irrenunciables (després recollits per altres partits de l’esquerra independentista): la unitat dels Països Catalans com a nació que lluita per la seva independència i el binomi indestriable entre lluita de classes i la independència nacional. L’alienació en el pla nacional i de classe requereix, segons el PSAN, una resposta global que és l’alliberament nacional i de classe i la construcció de la societat socialista catalana. El socialisme pregonat pel PSAN en aquest primer moment era encara eclèctic, tot i la renúncia a la socialdemocràcia i a l’aposta clara per la revolució. A nivell tàctic, explicità la demanda d’Estatuts d’Autonomia per a Catalunya (en aquest cas com a mínim semblant al de 1932), per al País Valencià i les Illes Balears. Al juny de 1976 el PSAN reformà la “Declaració Política de Principis” i es definí com a partit obrer i comunista, clarament dins del marxisme leninisme. Defensà explícitament “la dictadura del proletariat sobre la burgesia en la construcció de l’Estat socialista dels Països Catalans com a pas cap a la societat comunista”.
En aquests moments es parlà de la possible transformació del PSAN en el Partit Comunista dels Països Catalans. El partit signà sovint des d’aleshores amb l’afegitó “Comunistes dels Països Catalans”. En l’apartat de “tàctica” defensà en primera instància el trencament amb la dictadura en col·laboració amb les altres forces democràtiques i el pas immediat a una alternativa popular, amb la col·laboració de les forces d’esquerra. El 1982 es reformà aquest apartat de la “Declaració política”, amb l’objectiu de preconitzar un enfrontament amb l’estat, concretat amb la proposta d’impulsar el Front Patriòtic, del qual el PSAN en seria el partit comunista. Després de la publicació de l’assaig de Josep Guia És molt senzill digueu-li Catalunya (1985), el PSAN defensà la denominació de Catalunya per a referir-se al conjunt dels Països Catalans.
ETA fou el principal referent de l’independentisme català durant els anys setanta, però fou el PSAN-Provisional qui hi mantingué relacions més directes. Gràcies a aquestes relacions fou admès en el moviment de la Carta de Brest, des d’on impedí l’admissió del PSAN oficial. Per aquest motiu el PSAN organitzà (amb l’Esquerra Catalana dels Treballadors de la Catalunya Nord) la Primera Conferència de les Nacions Oprimides de la Mediterrània (Perpinyà, abril de 1979), amb la presència d’organitzacions independentistes de Còrsega, Occitània i Sardenya. Després de 1980, el PSAN intensificà les relacions amb Herriko Alderdi Sozialista Iraultzailea [HASI] i Herri Batasuna [HB], com ho demostrà la declaració conjunta al juny de 1981, amb HB i el Bloque Nacional-Popular Galego.
Organització i implantació
L’organització del PSAN durant la clandestinitat es realitzà a partir de fronts de lluita en les comarques amb més militants i en base territorial a la resta de comarques. Des de finals de 1975, coincidint amb la sortida gradual de la clandestinitat i el creixement de militància, s’estructurà en cèl·lules, fronts de lluita i sectors, a partir del funcionament clàssic del centralisme democràtic. Els òrgans de direcció eren l’Assemblea de Representants, el Comitè Central i una Executiva col·legiada sense portaveu ni secretari general. A les comarques amb més implantació funcionà també el Comitè de Zona, que agrupava els fronts i les cèl·lules d’aquesta. A més, existien els Comitès Territorials del País Valencià i Catalunya.
El PSAN ha estat organitzat regularment en bona part de les comarques de Catalunya, entre les quals destaquen el Bages, el Baix Llobregat, Osona, el Maresme i el Barcelonès, i també en les comarques de llengua catalana del País Valencià, com l’Horta i la Safor. Destaca la seva presència a les comarques del segon cinturó de Barcelona i de València, amb una certa industrialització i una presència relativa d’immigrants. Esporàdicament han existit nuclis del PSAN a Mallorca (1977) i a la Catalunya del Nord. El nombre màxim de militants actius en les èpoques més àlgides del partit (1976-1979) s’ha apropat a 500, ha oscil·lat entre 50 i 100 en l’etapa de clandestinitat i els anys vuitanta. Tot i aquestes dades, els militants que han passat pel PSAN durant la dècada dels anys setanta superen el miler, ja que el partit es reféu perfectament de les dues primeres escissions pel que fa als recursos humans.
Els militants i dirigents a Catalunya eren majoritàriament joves i universitaris. Cal destacar que la mitjana d’edat de l’Executiu de 1978, sorgit del Congrés, era només de 29 anys. El nucli fundador fou sobretot barceloní, però a partir de 1977 predominaren els militants i els dirigents de comarques, la majoria dels quals havien contactat amb el PSAN en arribar a Barcelona per estudiar a la Universitat. Quant a professions, destacà la presència d’estudiants, professionals de la cultura (intel·lectuals, escriptors i filòlegs), professors universitaris, treballadors de la banca, la sanitat i les arts gràfiques i una presència reduïda de treballadors manuals.
Premsa El PSAN, des de la seva fundació, ha editat ininterrompudament la revista Lluita, que també publicà de manera solapada el PSAN-Provisional, després l’IPC (des del 1974 fins al 1988) i el PSAN-NE durant el 1980. El PSAN, a partir dels anys vuitanta, ha impulsat Edicions Lluita, que ha editat una dotzena de llibres d’assaig polític. Entre les publicacions destaquen FIOP. Fulls d’informació i orientació política (1972) i Alliberament (1974). Entre el 1972 i el 1973 confegí diverses publicacions sectorials, com Camp en Lluita, Estudiants en Lluita, Obrers en Lluita, Joves en Lluita. En l’àmbit comarcal cal esmentar Pla en Lluita (Baix Llobregat, 1973), L’Insurgent (Camp de Tarragona, 1976) i Embat (Osona, 1977).
Organitzacions pròpies i afins
A nivell sindical, el front obrer del PSAN participà en el si de CC.OO. fins al maig de 1977, moment en què decidí impulsar un sindicat propi: els Col·lectius de Treballadors cap al Sindicat de Catalunya (o País Valencià) [CCTT], que, entre el 1977 i el 1980, arribà a tenir 70 representants sindicals i una certa presència al Maresme i al Bages. Més endavant, ja des de l’MDT-PSAN, impulsà la Coordinadora Obrera Sindical (1986-1992). Fou una organització afí als Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (dedicats a ajudar els independentistes detinguts i empresonats) i donà suport propagandísticament a TL.
Les joventuts del PSAN foren les Joventuts Revolucionàries Catalanes [JRC] fins el 1973, quan esdevingueren les joventuts del PSAN-Provisional. Les Joventuts Socialistes d’Alliberament Nacional [JSAN] existiren entre el 1976 i el 1980. A partir de 1986 el PSAN mantingué estretes relacions amb l’organització independentista juvenil Maulets, els dirigents de la qual foren empresonats acusats de col·laborar amb TL.