La seva creació respongué a la lògica del “sistema canovista” de la Restauració: per al bon funcionament del sistema parlamentari calia l’existència d’un partit d’oposició. La dificultat inicial consistia a saber qui, com i amb quina intensitat podia integrar-se en el nou sistema polític. Aquells que podien constituir el nou partit, per regla general, tenien un compromís directe amb el període revolucionari del Sexenni (1868-1874), i la Restauració havia estat iniciada amb el clar propòsit d’eliminar el seu llegat històric. Práxedes Mateo Sagasta encapçalà la tendència moderada partidària de la integració, mentre que el seu enemic polític, Manuel Ruiz Zorrilla, es declarà republicà i va romandre a l’exili com a cap dels radicals no assimilats pel règim i inspirador de diversos aixecaments contra el canovisme (1884 i 1886).
Sagasta constituí a Catalunya una sucursal de la cúpula del partit, sense vincles amb la tradició política local, que més aviat s’identificà amb les posicions conservadores i la defensa del proteccionisme. De tota manera, el partit liberal no hi representà una opció política gaire viva fins que, ensorrat ja el sistema bipartidista oficial, aglutinà, ben bé fins el 1923, els que es resistien a integrar-se en la Lliga Regionalista i no podien optar per una formulació republicana catalanista.
Definició ideològica
El partit es presentà com a hereu llunyà de la vella opció progressista de la primera meitat del vuit-cents i, de manera més immediata, com a defensor de la Constitució de 1869 i possible integrador dels que s’havien identificat amb les opcions republicanes moderades. En el pla teòric, els liberals es caracteritzaven per la defensa de les llibertats individuals (expressió, premsa, educació i associació) i del sufragi universal (masculí). En l’estratègia global de la Restauració, representaven el vehicle d’integració social i ideològica dels marginats per la línia canovista en el poder. Així doncs, esdevingueren un canal per a eixamplar la base social del sistema i el reflex espanyol de la iniciativa democratitzadora que buscaven els estats liberals de l’occident europeu.
El Partit Liberal aviat es constituí en el paradigma de la centralització política, de la uniformització i de la modernització del sistema legislatiu i burocràtic de l’estat. En el pla econòmic fou un ferm defensor de l’opció lliurecanvista i de la introducció de mecanismes de reforma social (com l’Instituto de Reformas Sociales), fet que sovint molestà els estaments patronals industrials. L’accés al poder dels liberals representà un alleujament de l’autoritarisme conservador i una minva de la repressió; fets, però, que en cada cas estigueren determinats pel tarannà de les autoritats provincials (governador civil, capità general i, fins i tot, el bisbe), que tenien una àmplia potestat per a interpretar les orientacions generals en les jurisdiccions respectives.
A Catalunya, el lliurecanvisme, el reformisme social i el centralisme dels liberals feren que el partit no quallés en cap tradició política local. Tot i així, representà l’opció electoral dels que no trobaven un espai més definit, rivalitzaven amb els representants canovistes oficials o, simplement, no volien integrar-se a l’altre partit de torn per qüestions personals. Així doncs, era una adscripció política que hem d’entendre més aviat des de la lògica dels casos particulars, del sistema caciquista i de l’impuls donat pels beneficiaris del torn polític que caracteritza el sistema de la Restauració.
Història
Quant a la cúpula central del Partit Liberal, la seva història es desenvolupà en tres grans etapes: de constitució (del 1875 al 1885); d’esplendor (del 1885 al 1903) i de fraccionament intern i de crisi progressiva (del 1903 al 1923) fins a l’enfonsament en els anys anteriors a la dictadura de Primo de Rivera. Per a Catalunya, aquesta periodificació només representà un dels elements del debat intern entre els dirigents i els petits grups (i encara no sempre), però no expressà la trajectòria del partit. Aquesta té dos grans períodes: a) del 1875 al 1903, quan a Catalunya constitueix una delegació regional del partit dinàstic; b) del 1903 al 1923, en què els liberals catalans es revitalitzen, fan acte de presència les escissions i minva la quota de poder exercida pel partit. Aleshores esdevingué un dels pals de paller de la política centralista a Catalunya. Aquesta segona fase arribà al seu moment àlgid a partir de 1918, quan la major part dels seus integrants contribuïren a fundar la Unión Monárquica Nacional.
Període 1875-1903
El procés constitutiu del Partido Constitucional s’inicià a Madrid el 24/X/1875 sota el lideratge controvertit de Sagasta. Els seus problemes començaren a desencallar-se a partir de la circular de Francisco Romero Robledo, el 21/XII/1875, en la qual anunciava la neutralitat governamental en la lluita electoral i que determinà que el 26 del mateix mes els constitucionals decidissin la participació en les eleccions. Tot i així, les divisions persistiren: a començaments de 1876 existia el Partido Centralista liderat per Manuel Alonso Martínez; el 1878 s’acabà de concretar el Partido Democrático Progresista (també conegut com a Demócrata Progresista), dirigit per Cristino Martos i presidit honoríficament per Ruiz Zorrilla; i encara existia el Partit Possibilista liderat per Emilio Castelar.
La incògnita sobre qui predominaria, i com, en l’esquerra del sistema de la Restauració es començà a solucionar el 1877, un cop tancat el període constituent, quan Sagasta es declarà disposat a formar govern. Els constitucionals abandonaren oficialment el seu tradicional “retraimiento” (desembre de 1878) i engegaren la maquinària electoral, integraren els centralistes i obriren consultes amb els altres grups. Aquest procés alarmà els sectors més conservadors i catòlics, que van iniciar un procés similar de reconversió del Partit Conservador Liberal. La crisi política oberta pel nou govern de Martínez de Campos (8/III/1879) va fer encara més necessari el recanvi dels conservadors, fet que s’evidencià quan el rei cridà José Posada Herrera per formar govern i començà un procés que desembocà en la constitució, en el mateix edifici de les Corts, del Partit Fusionista (23/V/1880). Es tractava de la conjunció de diversos notables constitucionals, centralistes i independents, cadascun dels quals disposava dels seus representants, comitès i juntes locals (dels quals extreia el poder electoral i tan sols a través d’ells es considerava integrats dins l’estructura del partit).
A Catalunya, els liberals ofereixen un exemple clar de la inestabilitat interna del partit, sense que importés gens la militància, amb una profunda divisió entre tendències i la filiació a líders que segons les localitats tenien una significació diferent. A Sagasta se´l va acabar coneixent com “el viejo pastor”, perquè era l’únic capaç de mantenir unida la maquinària electoral liberal. La seva capacitat de captació va créixer a partir del febrer de 1881, quan es constituí el primer govern liberal després que Cánovas del Castillo aprofités la discussió del projecte de llei de reconversió del deute per a dimitir.
A Catalunya, les primeres eleccions del gener de 1876, fetes encara per sufragi universal (segons la llei de 1870), però preparades curosament sota un fort control governamental que coordinava Romero Robledo des del ministeri de la Governació, van ser un èxit relatiu dels constitucionals. A Barcelona, Pere Collaso i Gil, germà del futur líder liberal i destacat progressista del 1868, derrotà Manuel Duran i Bas; Pere Bosch i Labrús derrotà el candidat ministerial al districte II. En general, triomfaren els candidats constitucionals. S’inicià així una tendència de predomini liberal en els comicis generals, però sobretot en els provincials i a l’Ajuntament de Barcelona, fet que tenia poc a veure amb el ritme dels triomfs del partit en l’àmbit espanyol.
Els principals impulsors catalans del Partit Liberal inicialment procedien dels nuclis monàrquics progressistes, demòcrates i amadeistes del Sexenni, amb un pes important a l’Ajuntament i Diputació de Barcelona, com Joan Maluquer, Víctor Balaguer (ministre d’Amadeu I el 1871) o Francesc de Paula Rius i Taulet, alcalde de Barcelona entre el 1872 i el 1873, que fou reposat al càrrec per Martínez de Campos el 1874 (etapa en què realitzà una important tasca d’estabilització de la hisenda municipal i de “desrepublicanització” de la política barcelonina). Al seu costat figuraven destacats noms del món econòmic: financers, comerciants i naviliers i, fins i tot, un nodrit grup d’industrials (per als quals la política econòmica no era cap problema, perquè els conservadors canovistes també defensaven el lliurecanvi), com ara l’industrial del cotó Pere Bosch i Labrús, el financer Evarist Arnús i Ferrer (amb el feu polític a Badalona) o l’industrial i banquer Camil Fabra i Fontanills. Alguns manifestaren un personalisme destacat, com Alfons Sala, que agrupà l’anomenat “salisme”, amb la col·laboració de persones com Josep Garcia Humet, Francesc Alegre, Benet Badrinas, Josep Ollés, Joan Marcet i Palet, Pelegrí Matalonga o Lluís G. Ventalló Vergés. Sala mantindria de manera permanent el suport de l’Institut Industrial de Terrassa i del Centro Terrasense i fou sempre diputat entre el 1893 i el 1922, amb l’excepció del període 1907-1910. Altres dirigents tingueren una notable implicació en el partit, com els germans Bartomeu i Carles Godó (fabricants i propietaris d’Igualada), Pere G. Maristany (futur comte de Lavern, a Mataró) o Ròmul Bosch i Alsina (molt actiu en la constitució del Partit Fusionista de Barcelona). La majoria eren profunds conservadors i decidits defensors del proteccionisme, però militaven en el bàndol liberal per raons personals variades.
La constitució del Partit Fusionista a Catalunya comportà fortes tensions internes. A Barcelona hi havia un vertader conflicte entre el sector liderat per Rius i Taulet (que des de l’octubre de 1884 comptava amb El Barcelonés com a portaveu) i el nucli format, entre altres, per Maluquer, Josep Collaso i Gil i els germans Godó, aplegats inicialment al voltant de La Crónica de Cataluña i des del febrer de 1881 (amb el suport polític de Germán Gamazo i el posterior suport financer dels Godó) de La Vanguardia. De fet, fou aquest grup anti-Rius i Taulet el que dominà la maquinària electoral del partit a Barcelona. El director de La Crónica de Cataluña, Teodor Baró, fou el president del Comité Provincial Fusionista i diputat a Corts per Barcelona entre el 1881 i el 1884; més endavant esdevingué alt funcionari de l’administració liberal, però a finals de segle es passà a les files conservadores “polaviejistas”.
En general, la política catalana vivia força al marge de la dinàmica de Madrid, excepte en alguns moments com la discussió parlamentària sobre l’abolició de l’esclavatge a Cuba, que provocà l’arribada de Martínez de Campos i altres líders als rengles liberals. En sentit invers, la reforma tributària i comercial promoguda pel ministre liberal Juan Francisco Camacho provocà que Bosch i Labrús ingressés al Círculo Conservador Liberal de Barcelona. L’altre tema d’interès, sobretot a la Diputació i a l’Ajuntament de Barcelona, era el debat del projecte de la reforma i unificació del Codi Civil impulsada pel ministre Manuel Alonso Martínez, molt viu a partir de la tardor de 1881. Però l’agitació repercutí ben poc en les eleccions. El panorama polític es tornà a agitar al setembre del 1885, a causa de la crisi colonial de les Illes Carolines. El Partit Fusionista resultà beneficiat per les declaracions probel·licistes de Sagasta, molt ben rebudes pels sectors comercials i naviliers catalans, que arribaren a proposar la creació d’una junta local per a contribuir a fomentar la reacció espanyola davant el que es considerava una agressió d’Alemanya. Aquesta eufòria envoltà el pas de Partit Fusionista a Partit Liberal (1885), amb la incorporació dels sectors demòcrates liderats per Segismundo Moret i Eugenio Montero Rios, i la discussió d’un nou programa governamental. El nou govern de Sagasta (1886) portà Víctor Balaguer al ministeri d’Ultramar, fet que evidenciava l’interès dels liberals catalans pels temes colonials i comportà el desenvolupament d’un ambiciós programa legislatiu, que culminà amb l’aprovació de la llei de sufragi universal el 1890.
A l’Ajuntament de Barcelona, el predomini corresponia, però, als equips de Rius i Taulet, que continuà en aquest càrrec amb la confiança simultània de Sagasta i de Martínez de Campos. Fou nomenat alcalde entre el 1881 i el febrer de 1884 i novament, del 1886 al 1889 (any de la seva mort). En el darrer mandat impulsà i coordinà l’Exposició Universal de Barcelona (1888), amb el suport de l’oligarquia urbana (molt especialment de la propietària del sòl urbà), en una actuació que li valgué el nomenament de marquès d’Olèrdola. En morir Rius, la política liberal catalana quedà en mans de persones com J. Collaso i Gil (advocat i propietari barceloní), Josep Comas i Masferrer (industrial i home del grup financer Arnús) o Camil Fabra (senador vitalici des de 1891 i alcalde de Barcelona el 1893). Tots ells representaven l’oligarquia urbana i s‘adaptaren perfectament al sistema caciquista. Collaso, lligat a La España Industrial, en fou un cas emblemàtic: diputat “permanent” (per Vilafranca del Penedès des de 1896 i per Manresa el 1898), havia estat diputat provincial per Barcelona el 1892, regidor de la capital el 1893 i el 1897 i alcalde en els biennis 1894-1895 i 1897-1898. A més, el 1891 el trobem com a vicepresident de la Junta del Partido Liberal de Barcelona. Des d’aquest càrrec, i amb l’ajut de Comas i Masferrer (el gran enemic electoral del conservador Josep M. Planas i Casals), aplicà a Catalunya part de l’estratègia amb la qual els liberals pretenien recuperar el poder: impulsar les candidatures republicanes i col·laborar amb persones com Eusebi Jover, Odón de Buen o Emili Junoy, que amb aquest suport aconseguí l’acta per Manresa.
Període 1903-1923
A començaments del segle XX, el sistema del torn de la Restauració, i en especial el Partit Liberal, entrà en una crisi oberta. Les causes eren molt variades: d’una banda, al cost d’ocupar el govern en el moment de la crisi colonial, s’hi afegia l’envelliment de Sagasta i l’augment de poder de les diferents faccions; d’altra banda, els ràpids efectes de l’inici del regnat d’Alfons XIII, que amb el seu intervencionisme provocà una gran inestabilitat parlamentària (entre el 1902 i el 1923 els governs duraren set mesos de mitjana). El darrer executiu de Sagasta (que acabà al desembre de 1902) i la seva mort el 1903 obriren aquesta nova fase i plantejaren el delicat problema successori. Sagasta havia semblat decantar-se per Montero Ríos (a qui encarregà la redacció del nou programa electoral de 1903); és a dir, per l’ala més democràtica. Tot i això, els monteristes quedaren debilitats per l’escissió de José Canalejas i el seu Partido Demócrata Monárquico (creat el 1907 i també conegut com a Democrático Monárquico), que a Catalunya tingué un cert pes inicial a les terres de Lleida. Els seus dirigents inicials foren Josep Roig i Bergadà i l’advocat Joan Garriga i Massó, que no tardà a passar-se a la Lliga.
Tot i que després de la mort de Sagasta la junta d’exministres renovà la confiança a Montero Ríos, el nou líder hagué d’enfrontar-se al nucli liderat per Moret i el comte de Romanones, que dominaven el comitè electoral del partit. En aquesta nova fase semblava més important el favor reial que la vida interna del partit. A partir de l’assassinat de Canalejas (1912) i de la crisi parlamentària de 1913, la descomposició interna dels liberals fou total, situació que beneficià Romanones, que liderà el partit a les Corts, i a nous dirigents, com Manuel García Prieto (que presidí el darrer govern liberal del desembre de 1922) o Santiago Alba i el seu petit grup Izquierda Liberal.
A Catalunya, tot i les dificultats generals, el Partit Liberal patí menys que el Conservador aquest canvi d’etapa. La irrupció lerrouxista i regionalista provocà que el sector liberal es signifiqués en l’anticatalanisme i liderés la reacció monàrquica per evitar la crisi del torn a Catalunya. Així, enfortí la seva disciplina electoral i no dubtà a pactar electoralment amb els republicans moderats no catalanistes (en especial a Barcelona, per tal d’enfrontar-se al lerrouxisme) i amb els conservadors, per tal d’aturar l’esforç renovador en l’àmbit local (sobretot fora de Barcelona). L’èxit va ser més que remarcable, especialment en les eleccions generals, que normalment eren dominades pels partits dinástics entre el 1901 i el 1918 (excepte durant Solidaritat Catalana, i encara amb excepcions).
Malgrat això, els constants i variats pactes (a Lleida, per exemple, els conservadors s’aliaren amb els regionalistes contra els liberals) mostraven la precarietat del sistema, amb un gran avanç de les motivacions localistes i dels candidats independents, que no dubtaven a canviar de militància i feien difícil el respecte tradicional a l’alternança entre els candidats governamentals i els de l’oposició oficial. L’aparició de noves opcions ideològiques complicà més la vida política en general i sotmeté els candidats encasellats a constants denúncies per irregularitats electorals, fet que contribuí a debilitar i fraccionar el caciquisme. Des de 1901, en ocasions trobem que en un mateix districte s’enfronten dos candidats liberals (Tarragona, Gandesa, el Vendrell o la Bisbal), fet que demostra l’habitual manca de disciplina que caracteritzà el món liberal en aquesta fase.
Les principals tendències liberals a Catalunya foren els monteristes i els moretistes. Amb el primer grup es van identificar personalitats que tenien més interessos particulars als seus districtes que no pas generals o parlamentaris. En aquest sector trobem Alfons Sala, Pere G. Maristany (que havia estat president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació), el senador Joan Rosell, Ramon de Godó i el també igualadí i personatge destacat dins el sector vitícola Josep Balcells i Cortada. La línia oficialista seguidora de Moret estigué encapçalada per Comas i Masferrer (president del Círculo Liberal Monárquico de Barcelona), pel governador civil Frederic Schwartz (qui succeí a Comas en la presidència del Círculo), per J. Collaso i Gil (més tard cap de la tendència romanonista local), per Manuel Fabra (destacat liberal a l’Ajuntament de Barcelona) o per Josep Gassó (membre notori del Foment del Treball Nacional, la Cambra Oficial de la Propietat Urbana i la Junta d’Obres del Port).
Al marge d’aquestes tendències majoritàries, hi havia també un petit nucli afí a Canalejas: el navilier Ròmul Bosch i Alsina; l’advocat i diputat per Sant Feliu de Llobregat; Josep Roig i Bergadà; Joan Garriga i Massó o Joaquim Sostres, que fou president de la Diputació de Barcelona. També hi va haver garciaprietistes (com Manuel Kindelán al sud de Catalunya) o albistes (com el gironí Carles Cusí). El fraccionament del partit féu que, en l’ordre estrictament local, es pogués parlar de puigcerveristes, de salistes, de torristes i d’ageletistes, d’acord amb les xarxes clientelars vertebrades a l’entorn de notables locals (Vicente López Puigcerver a Roquetes, Alfons Sala a Terrassa, Francesc Torras Villà a Granollers i Miquel Agelet Besa a Lleida).
La crisi política posterior a la Setmana Tràgica i el ràpid desgast del govern de Moret afectaren molt el Partit Liberal. A Barcelona, el desprestigi lerrouxista i la crisi de la Lliga podien fer pensar en una reacció liberal. A l’abril de 1911, Sostres convocà, amb l’ajut de Roig i Berguedà, un banquet per rellençar el programa liberal, a mig camí entre el conservadorisme de la Lliga i el republicanisme. A l’abril de 1913 s’obrí a Barcelona el Casino Monárquico Liberal Democrático. L’esclat de la Gran Guerra, a part de l’aparició de més tendències internes, provocà una important partició dels liberals en funció de la col·laboració o no en la iniciativa de l’Assemblea de Parlamentaris (1917). Entre els denominats renovadors, integrats en les tasques de l’Assemblea i aliats puntuals de la Lliga, trobem Salvador de Samà i de Torrents (marquès de Marianao) i el seu fill, Salvador Samà de Sarriera (marquès de Vilanova i la Geltrú), Cusí, Roig i Berguedà, Albert Dasca o els germans Emili i Daniel Riu i Periquet. Enfrontats amb aquests se situaven els sovint coneguts com a immobilistes, amb el ple suport dels liberals madrilenys. En aquest sector hi trobem, com a líder, el romanonista en política general, Alfons Sala, el cap romanonista local de Barcelona, J. Collaso, o Joan M. Forgas.
Aquesta divisió interna dels liberals i, en general dels dinàstics, tindrà importants conseqüències a partir de 1918. Tot i que el desastre republicà de 1914 a Barcelona havia beneficiat els liberals locals i que el 1916 igualaren a Catalunya els resultats de la Lliga, la progressiva radicalització política i social i la mateixa crisi del sistema polític alarmaren els dirigents del partit, que demanaren (a iniciativa d’Alba) un esforç per a reaccionar. El 1918, alguns destacats renovadors de 1917 crearen la Federació Monàrquica Autonomista i se’ls afegiren, entre altres, Lluís Ferrer i Barberà; el lleidatà Josep Gil Dòria; Josep Grañé i Artigas; Joan Maluquer; Ferran Fabra i Puig, marquès d’Alella; Santiago Güell i López, baró de Güell; o Joan Garriga Massó, enmig de les crítiques de l’altre sector, que els acusà de fer el joc als regionalistes. Aquest fet se sumà a l’èxit electoral de la Lliga el 1918 (a tot Catalunya tragué vint diputats, per sis dels liberals i dos dels conservadors) i l’eufòria proautonomista, defensada per la Pau de Versalles amb què acabà la Gran Guerra, i que afegia més tensió a la crisi que vivia Barcelona, que es trobava a les portes del que s’anomenà la “guerra social”, iniciada amb la vaga de la Canadenca a primers de 1919.
En aquesta situació, i presumiblement amb l’impuls i el suport del capità general Joaquín Milans del Bosch, el primer de gener de 1919 es féu una crida per crear una Unió Monàrquica Nacional [UMN], que inicià l’actuació al febrer amb seu a Barcelona i amb el Diario de Barcelona com a portaveu principal (també, en menor grau, La Vanguardia, que aleshores tenia una significació maurista). El liberal Alfons Sala en fou el president. La nova plataforma aconseguí de captar també alguns dels que el 1917 eren renovadors, com ara Roig i Bergadà, comte de Fígols. A les comarques de Tarragona la seva irradiació fou tan àmplia que es confongué, de fet, amb la del Partit Liberal. En canvi, alguns candidats liberals es presentaren en contra de la UMN: Lluís Moret i Català (Mataró), Josep Matheu i Ferrer (Cervera) o Carles Crehuet i Roig (Vilanova). Com a èxit màxim, la UMN aconseguí frenar el creixement de la Lliga (el 1919 tragué 12 diputats a Catalunya, per 14 de la Lliga). El 1923 la UMN, però, tot i mantenir les sigles, es confonia amb la vella maquinària electoral del Partit Liberal. De fet (i al marge d’algunes actuacions agòniques el 1930), es pot considerar que el 1923 desaparegué l’activitat del Partit Liberal.
Implantació territorial
La implantació territorial del Partit Liberal fou tan important com heterogènia. El màxim nivell l’assolí, per aquest ordre, a les demarcacions de Tarragona, a la ciutat de Barcelona, a Lleida i a les seves comarques pirinenques, on es mantingué d’una manera més lineal i sense canvis de significació, atesa la gran estabilitat que hi tenia el caciquisme. En aquesta darrera àrea trobem els cacics de la Vall d’Aran i del Pallars: els “independents” germans Emili i Daniel Riu. A les comarques de Girona fou més gran la crisi dels partits dinàstics, però els liberals sovint es continuaren presentant amb altres denominacions o com a independents. En el cas de Barcelona, l’activitat va ser important, perquè era el lloc amb major dinamisme polític, però aquí el Partit Liberal va haver de fer front al trencament del sistema oficial impulsat per lerrouxistes i regionalistes. En general, els candidats liberals conservaren un control important de les Diputacions fins als anys de la Gran Guerra i l’adveniment de la Mancomunitat, però sobretot foren els exponents dels candidats que tenien el districte en “propietat”, com els representants del sistema caciquista (especialment després de l’aplicació del sufragi universal).
A la província de Tarragona el predomini liberal fou total i en alguns llocs, com Valls, es mantingué inalterat durant tota la Restauració. En aquesta darrera localitat, el cacic per antonomàsia fou Albert Dasca, que per mantenir-se no dubtà a encapçalar les combinacions més atípiques. A Tarragona, entre el 1876 i el 1893 hi predominà Marià Rius i Montaner; i, entre el 1893 i el 1899, Joan Cañellas i Tomás. Al districte de Roquetes, ja al segle XX, el candidat perpetu fou Manuel Kindelán, primer monterista i després garciaprietista. A la demarcació de Reus-Falset també predominaren els liberals, encara que amb fortes divisions entre el marquès de Marianao i el monterista Cañellas.
A Lleida sobresortí l’actuació de Miquel Agelet, comte de Vinatesa (mort el 1915, abans de la unitat liberal en el Partit liberal autonomista de Lleida), diputat per majories en els moments de predomini liberal (1886, 1893 i 1898), però que no dubtà a presentar-se per Solsona el 1891, en un període de predomini conservador. També destacà Emili Riu, senador per Lleida.
A la província de Barcelona i al marge de la capital també trobem casos de notables polítics que tenen continuïtat. A més de Sala (Terrassa) o de Bartomeu Godó (Igualada), podem esmentar Josep Ramoneda Monés (Sant Feliu de Llobregat) o Francesc d’A. Madorell i Badia (Vilafranca), en la primera fase de la Restauració. Més endavant, destacaren Frederic Travé, diputat habitual per Vilanova i la Geltrú (districte que anteriorment Víctor Balaguer havia tingut “en propietat” durant 20 anys), però que també es presentà algún cop per Granollers. Aquesta localitat, veritable feu liberal durant tot el període, fou el centre de l’anomenat “torrisme”, un corrent populista democràtic animat per Francesc Torras i Villà. Abans de la segregació de 1887, al districte Sabadell-Terrassa predominà el cacic liberal Joaquim Planas i Borrell i posteriorment Joan Maluquer i Viladot, que es convertí en l’abanderat de la causa segregacionista. A la província de Girona destaquen el notari Carles Cusí de Miquelet, liberal canalejista pel districte de Vilademuls, que arribà a ser cap liberal a Girona capital, en l’òrbita de l’albista Izquierda Liberal. Sovint el trobarem aliat amb els romanonistes gironins Frederic Bassols i Artur Vallés.
Premsa
Entre els principals portaveus liberals de premsa trobem, a Girona, El Constitucional. A Tarragona van conviure el Diario de Tarragona i el portaveu fusionista La Opinión. Terrassa tingué una representació força important: hi trobem La Dinastía, El Eco de Tarrasa i El Terrasense, diari fundat el 1889 i que estigué en l’òrbita de la defensa del proteccionisme liderat per Bosch i Labrús. També destacaren El Eco de Badalona, fundat per Francesc Planas i Casals (mort el 1911), diari clarament governamental malgrat declarar-se independent. A Reus sobresortí Las Circunstancias, portaveu dels possibilistes fundat el 1874.
A Barcelona s’editaren diversos portaveus liberals. En primer lloc, La Época (de fet es tractava de la redacció catalana del rotatiu madrileny El Liberal, fundat el 1879 i que perdurà fins el 1936). En una situació similar cal considerar El Liberal de Barcelona, diari amb edicions de matí i tarda que aparegué per primer cop a l’abril de 1901. Molt actiu en el pla polític quan s’acostaven eleccions, una de les seves seccions es titulava Folletín de ‘El Liberal’ i una altra La prensa de Madrid, on es reproduïen articles d’El Liberal, El Imparcial, El País i El Globo. Entre els col·laboradors externs destaquen Gumersindo de Azcárate, Emilia Pardo Bazán, Basilio Paraíso, Odón de Buen, Joaquín Dicenta, Magí Morera i Galicia, Josep Zulueta, Pere Estasén, Narcís Oller, Francesc Pi i Margall, Laureà Figuerola, Gaspar Núñez de Arce o Joan Sol i Ortega. El diari combinava les notícies polítiques amb les informacions d’interès, els articles d’opinió amb la secció cultural i, fins i tot, la informació esportiva. L’altre diari que va néixer amb vocació de portaveu polític liberal, en aquest cas afí a Rius i Taulet, fou El Barcelonés. Diario liberal, aparegut des del primer d’octubre de 1884. En el seu manifest-programa es manifestà seguidor de Sagasta i defensor de l’ordre i la monarquia d’Alfons XII: declarà que “Somos partidarios de la unidad política del Estado y de la descentralización administrativa. En lo económico somos proteccionistas”. El Barcelonés combinà les notícies polítiques amb les informacions de caire general i ciutadà i amb cròniques d’espectacles, lleure i informacions de tipus cultural. Capítol a part mereix la primera etapa de la vida de La Vanguardia. Diario político de avisos y noticias. Órgano del partido constitucional de la provincia. Va aparèixer el primer de febrer de 1881, amb un format petit (que s’inspirava en l’encara prestigiós Diario de Barcelona); el seu propietari i director fou Jaume Andreu. La seva vocació d’oficialitat i d’enfrontament amb l’actuació més arrelada a la localitat que representava Rius i Taulet caracteritzà aquest portaveu des del primer moment i hi va acostar els contradictors polítics de Rius, com ara Collaso, Enric Baró, Viñamata o Maluquer. A finals de 1887, els germans Godó compraren el diari. A partir d’aquest moment s’inicià la seva desvinculació del Partit Liberal, tot i que la nova etapa començada el primer de gener de 1888 se centrà en la crítica ferotge de la Junta de l’Exposició Universal de Rius i Taulet, però ben aviat orientà la publicació com un negoci periodístic modern. L’artífex d’aquesta modernització del diari fou Modesto Sánchez Ortiz, que aconseguí que la tirada passés dels 10.000 als 25.000 exemplars diaris i l’obrí a les tendències culturals més actuals.