Restitució en perspectiva del temple de Barcino feta per J. Puig i Cadafalch (segons la versió publicada per J. Bassegoda, 1974)
Segurament el més emblemàtic dels temples romans de Catalunya és precisament el de Barcino, el de la segona colònia romana del país, fundada a la costa laietana en època d’August amb una finalitat estructuradora molt precisa del seu entorn. D’aquest temple es conserven diversos elements i importants restes in situ, encara vísítables a la seu del Centre Excursionista de Barcelona, al carrer Paradís núm. 10, en el punt més alt de la topografia de la Barcelona d’època romana.
Des del segle XIV aquestes restes van suscitar l’interès d’erudits i estudiosos i han estat àmpliament citades a la bibliografia moderna i contemporània. D’especial significació i importància per al seu estudi és encara la Memòria que Antoni Celles va dirigir a la Junta de Comerç de Catalunya, realitzada a partir de les observacions i dels treballs d’excavació portats a terme el 1835. Aquella excavació es va programar per poder establir la planta completa del temple, cosa que es va aconseguir. Els treballs d’en Celles són encara avui una font fonamental per apropar-nos a les característiques d’aquest temple barceloní.
El temple, de planta rectangular, tenia unes dimensions de 35 m per 17,50 m. S’aixecava sobre un pòdium de 3 m d’altura construït en opus quadratum. Era d’ordre corinti, hexàstíl i perípter, és a dir amb columnata pels quatre costats: sis columnes en els curts i onze columnes en els llargs. Al pòdium s’accedia mitjançant una àmplia escalinata de tretze graons que, situada davant de la façana principal, quedava emmarcada per dos murets que eren en realitat avançaments de l’estilobat.
El material utilitzat per a la construcció del temple va ser la pedra de Montjuïc, que aniria recoberta amb una fina capa d’estuc. Les columnes feien nou metres d’altura, és a dir tres vegades l’altura del pòdium.
Entre els elements arquitectònics decoratius podem destacar els capitells i les cornises. Els capitells s’ajusten, per la seva tipologia, als cànons dels capitells corintis romans de l’època, però estan esculpits amb un estil molt geomètric, el mateix que s’utilitza per representar el motius vegetals de la cornisa.
De l’acurada anàlisi de la decoració arquitectònica d’aquest temple, que ha portat a terme recentment M. A. Gutierrez Behemerid, se’n dedueixen consideracions interessants des d’un punt de vista estilístic i cronològic.
L’estil dels capitells del temple de Barcelona seria el producte d’una fórmula escultòrica intermèdia i heterogènia entre els tipus propis d’època republicana i els que van sorgir a continuació. Estaria, a més, relacionat amb el cercle estilístic en què podem incloure diverses peces procedents de la Gallia Narbonense i de la Cisalpina.
El temple de Barcino
Pel que fa a la cronologia, correspondrien al moment en què s’estaven dissolent les formes itàliques, fet que cal datar de ple en època augustiana. També les representacions vegetals de les cornises són pròpies del repertori utilitzat en el període de final de la República i augustíà.
Sembla, doncs, bastant clar que el temple de Barcino formalment i estilísticament s’enquadra perfectament en els corrents artístics d’aquesta època, i més concretament en l’anomenat «estil del segon triumvirat», que va tenir una difusió àmplia per les províncies occidentals,
L’anàlisi global de tots aquests elements situen sens dubte el temple de Barcino a l’època d’August, com correspon, d’acord amb el moment fundacional de la colònia. Hi ha, és veritat, com ja s’ha assenyalat diverses vegades, alguns trets arcaïtzants en determinats elements del temple, com poden ser el tipus de planta, les proporcions de les columnes i l’estil dels capitells, que en alguna ocasió han portat a teoritzar una datació anterior. Però segurament aquests trets indiquen més aviat una certa pervivèncía d’un corrent hel·lenístic i itàlic, que hauria tingut una especial incidència a Barcino i el seu entorn. En aquest sentit, les característiques del temple de Barcino van ser, doncs, el resultat de l’eclecticisme propi del final de la República i de l’època augustíana.
Pel que fa a l’adscripció del temple de Barcino, s’ha assenyalat amb força unanimitat la seva probable dedicació a August i, per tant, al culte imperial.
El temple estava situat en el punt més alt de Barcino, i sembla bastant clar que la seva fundació degué ser programada conjuntament amb l’ordenació urbanística de la ciutat. Segurament presidiria el fòrum de la colònia que, d’acord amb les hipòtesis reconstructíves de la planta urbana, seria una plaça estreta i allargada. I com a temple colonial degué ser el punt de referència religiós, no únicament dels habitants del reduït nucli de la mateixa Barcino, sinó també de tots els ciutadans romans que, des d’alguns decennis abans de la fundació de la colònia augustíana, estaven instal·lats ja a les terres de la Laietania, i als quals, de fet, Barcino els venia a proporcionar un referent oficial, ja no solament en l’aspecte polític, judicial i administratiu, sinó segurament també en l’aspecte religiós, lligat ara ja al culte a la dinastia fundadora de l’Imperi.