Internet és el fenomen global per excel·lència, sobretot a partir de l’aparició de la web l’any 1991 i la seva popularització al final dels noranta. Es pot dir que Internet ha batut un bon grapat de rècords. La seva difusió ha estat tan ràpida com no ho havia estat mai la de cap altra tecnologia. La contundència amb què ha deixat obsoletes tecnologies anteriors (com el correu postal o el fax) ha estat demolidora. Ha generat tot un nou sector econòmic, recuperant en part les velles companyies de telecomunicacions, projectant-les cap al futur i propiciant aparicions explosives de noves empreses sorgides al caliu de la revolució de les “puntcom”. I ha impactat en el món de la cultura i la comunicació posant en contacte milions de persones d’arreu del món que ara tenen per primera vegada la possibilitat de parlar directament entre elles sense intermediaris, i de contrastar informacions originals amb una facilitat desconeguda fins ara. Fins i tot les biblioteques i els quioscs n’han patit l’impacte, tot i que ha estat més gran en el món de la informàtica o en mercats com el de la música, que mai més no seran el que eren abans de l’aparició de la xarxa.
L’extraordinària difusió de la xarxa ha anat acompanyada, però, de problemes. Des de la hipervaloració del mercat tecnològic –la famosa bombolla– fins a l’expansió exasperant de l’spam o correu no sol·licitat. Des de la propagació universal de continguts poc edificants fins a l’acceleració notable de la transmissió de notícies i el consegüent escurçament del temps de reacció a aquestes. Els forats aprofitables pels virus són un altre dels problemes, si bé és cert que els virus es transporten per la xarxa, però no són causats per ella, sinó pels forats tecnològics dels sistemes operatius, i especialment de l’omnipresent Windows.
El balanç, en qualsevol cas, és espectacular. En poc més de deu anys Internet s’ha convertit en una de les avingudes centrals per on transita el món global. Ha estat un catalitzador de discussions i activisme i ha canviat per sempre més les regles de moltes de les indústries que semblaven enormement sòlides, com poden ser la musical, la de les telecomunicacions, la premsa o els mercats borsaris. I tot això a un ritme de creixement exponencial que amenaça d’incrementar l’anomenada divisió digital entre el primer món i el tercer, o dins del primer mateix. Cal no oblidar, però, que la divisió digital és acumulativa sobre la real i té efecte precisament perquè hi ha aquella: fa més pobres els pobres, però no necessàriament fa més rics els rics.
El gran canvi de la banda ampla
Internet viu des de fa pocs anys una segona revolució: la de la banda ampla. Es tracta d’una segona xarxa, que es diferencia del tradicional accés telefònic per dos fets: una velocitat molt més alta d’accés i la connexió permanent durant les vint-i-quatre hores del dia. El cable, el satèl·lit, les tecnologies que aprofiten el parell de fils de coure tradicional del telèfon, com és l’ADSL, i les incipients xarxes wi-fi sense fils es disputen els nous internautes de banda ampla, i allà on aquesta s’ha consolidat, el canvi ha estat espectacular en tots els aspectes. És el cas d’alguns països asiàtics, on el desplegament ha estat planificat i executat molt ràpidament, especialment Corea del Sud. La dificultat d’aquesta segona xarxa és que quan s’han de cablejar de nou ciutats i pobles provoca unes enormes inversions per a les companyies de telecomunicacions.
Què mirem?
Una anàlisi de les pàgines més visitades del món, segons la classificació oferta per alexa.com, dona un resultat una mica inesperat. Els servidors més grans del món, els més visitats, són, en general, als Estats Units i a Europa. Destaca l’enorme força de Corea del Sud, ara mateix el país més ben connectat del món, amb la millor xarxa de banda ampla. I al seu costat hi ha els incipients grans servidors de la Xina i Taiwan. Aquests servidors, però, s’alimenten del consum intern, igual que passa al Brasil, Itàlia i Alemanya. Són mercats molt grans, amb públics acostumats a visitar sobretot els seus propis webs. En canvi, als Estats Units sobretot, però també a la Gran Bretanya, es concentren els webs que podem considerar realment globals. Aquest fet reforça la idea que l’anglès ha esdevingut ja la llengua global en detriment de les altres. I en aquest sentit resulta sorprenent que no hi hagi cap web en espanyol o francès entre les més visitades del món. Com també ho és el fet que fins i tot les llengües més petites, com l’arameu o l’esquimal, han sabut crear el seu propi espai a la xarxa.
On són els servidors?
Una de les indústries més desconegudes, però alhora més importants d’Internet són les anomenades “granges de servidors”. Es tracta de grans empreses que estan instal·lades sobretot als Estats Units i al Canadà i que allotgen desenes de milers de webs de tot el món. Els seus propietaris les actualitzen a través de la mateixa xarxa amb tota comoditat i els usuaris normalment no s’assabenten que la pàgina que estan visitant i que ells creuen que és del seu poble o ciutat ho és en els continguts però no físicament, ja que en realitat estan accedint a una màquina hostatjada a l’altra banda del món.
Aquesta situació s’esdevé perquè el preu de la connexió és radicalment inferior als Estats Units i el Canadà. Les operadores telefòniques venen el seu servei a un preu molt inferior a les empreses i això permet a aquestes capturar clients d’arreu del món amb ofertes molt més barates de les que poden oferir les empreses locals. Això explica també, en part, la diferència en la distribució del nombre de hosts (servidors) que s’aprecia en el mapa. Una part d’aquesta diferència prové d’aquestes “granges”, que en el cas dels Estats Units estan escampades sobretot pels estats del centre del país i de la costa del Pacífic.