A la tundra, i molt especialment a la tundra típica que es fa en els territoris compresos entre les isotermes de juliol 4-5°C i 8-11°C, hi senyoregen les molses: fan una coberta contínua, una flonja catifa que només interromp el curs indecís de les aigües de fosa. Més al nord, a l’anomenada tundra septentrional, també les molses fan bandes torboses que encerclen claps nus, erms que resulten d’una particular dinàmica de congelació i desglaç del sòl.
Hom ha descrit la tundra com una taigà sense arbres. De fet, una i altra comparteixen trets climàtics i un nucli d’animals i plantes comuns. Però potser qui fa més insensible el trànsit dels paisatges eriçats de coníferes a les vastes planúries de la tundra dominades pels cels rúfols és el mantell molsós. Efectivament, moltes espècies de la taigà es mantenen a la tundra meridional, a la tundra típica i fins a la tundra septentrional. Això mateix passa amb els líquens, les algues i la fauna edàfica.
Les molses no són els únics pobladors de la tundra, certament, però hi tenen un pes molt especial. A l’illa de Devon, situada a 75° de latitud N, en plena tundra canadenca, en una superfície de només unes quantes hectàrees, hom ha identificat 132 espècies de molses i 30 d’hepàtiques enfront de 9 de falgueres i 90 de fanerògames. Això vol dir 162 espècies de briòfits contra 99 de plantes vasculars, o sigui, una proporció d’1,5 a 1, quan a la zona mediterrània és d’1 a 10, és a dir, quinze vegades inferior. Però el cas és que, ultra la diversitat, la biomassa total i el rol ecològic de les molses és molt gran a la tundra.
Hom ha comparat la funció de les molses a la tundra a la dels arbres al bosc. Per contra, als antípodes biogeogràfics, a la selva tropical, els papers d’arbres i de briòfits es troben invertits. A la selva, gràcies a la gran humitat imperant, també abunden les molses, tant arran de terra com sobre les branques, però el seu paper global és modest, perquè l’organització del sistema, l’ordenació de la circulació dels nutrients, el control de la llum i la distribució de la humitat corresponen a les estructures llenyoses. En canvi, a la tundra, una formació pràcticament mancada de tercera dimensió, les tràquees o traqueides de la fusta, tan eficaces per a bombar saba fins a desenes de metres d’alçària i tan útils per a estructurar arquitectònicament el tronc, no calen per a res, ja que tot passa a un pam de terra: basta la simplicitat dels tal·lus, la senzilla anatomia dels caulidis i els rizoides, per a mobilitzar l’escassa aigua a l’abast i els encara més escassos nutrients de què disposen els sòls.
El tou de molses acull col·lèmbols i aranyes, àcars, cucs de terra i coleòpters. Però també tiges reptants d’arbustos prostrats que hi troben recer enfront del vent gelat o davant de les mandíbules dels herbívors. I és que la coberta muscinal, afavoreix l’establiment de les plantes vasculars. A l’estiu, el coixí de molsa evita l’assecament de l’horitzó superior del sòl (això és especialment important, si hom té en compte l’escassa precipitació anual en el bioma), mentre que a la primavera i a la tardor actua com una esponja carregada d’aigua. Es comprèn, doncs, que molts vegetals de port exigu i carregats d’anys estenguin una densa cabellera horitzontal d’arrels i de rizomes en aquesta coberta briofítica.
La humitat del sòl té un paper contradictori en el manteniment de la vida vegetal, ja que també alenteix la dinàmica del desglaç edàfic, cosa que influeix negativament en les condicions de vida de les plantes vasculars. Sovint, en efecte, el sòl és dens i compacte, més sec i més fred sota el tou de molses, que es comporten com una mena d’aliades del permafrost. Tant és així que, en les escletxes i depressions, allà on el gruix de molses es fa més important, la terra no arriba a desglaçar-se del tot fins a les acaballes de l’estiu, o sigui que roman desglaçada només dues o tres setmanes l’any.
A la tundra típica no hi ha arbres, escassegen els arbustos, i les jónçares i les cotoneres predominen sobre les altres herbes. El pes de la vegetació és portat per les molses, que hi fan un mantell continu de 5-10 cm de gruix. Les tres espècies principals són Tomenthypnum nitens, Hylocomium splendens alaskanum i Aulacomnium turgidum, seguides per Racomitrium lanuginosum, per l’hepàtica Ptilidium ciliare, i per diverses espècies de Dicranum i de Polytrichum, que hi fan bonys i coixinets. El bombament d’alguns poblaments, com en el cas de les torberes de Sphagnum, és el resultat del desequilibri entre la producció de noves estructures orgàniques i una lentíssima mineralització de les zones inferiors, dificultada per les baixes temperatures. En tot cas, al final de l’estiu, el mantell de molses esdevé un autèntic magatzem de les llavors alliberades per les fanerògames. Només una petita part, però, reeixiran a germinar a la primavera següent: sembla com si entre les molses i les fanerògames de la tundra hi hagués una relació esquizofrènica d’amor i odi
Les molses també són prou abundants a la tundra septentrional, amb recobriments del 40-50%. S’instal·len a les vores de les fissures on, en eixamplar-se les esquerdes i engrunar-se les parets, omplen els fons de les rases i acaben edificant una murada que circumda el clap terrós. Aleshores hi poden arrelar arbustos com el salze polar (Salix polaris) o la dríade puntada (Dryas punctata), que es mantenen atrinxerats entre les molses, deixant emergir només modestos ramells de fulles i inflorescències.
Més al nord encara, enllà de la isoterma estival de 2°C, la presència de molses es va enrarint, amb recobriments inferiors al 20%. És l’aridíssim desert polar, orfe de fanerògames i pobre de briòfits. Vençut per l’adversitat ambiental, el reialme de les molses cedeix aleshores el seu domini, que aquí més aviat és impotència, als líquens sofertíssims.