L’any 1924, un soldat colonial francès descobrí pintures rupestres en els gresos saharians del Tassili N’Ajjer. Astorat, remarcà que hi havia representats animals inimaginables en el desert, com hipopòtams o elefants. A més, aquelles pintures, que només tenien alguns milers d’anys, havien d’haver estat fetes per pobles que no podien pas viure en semblants desolacions desèrtiques. En poc temps, doncs, s’havien d’haver produït canvis climàtics importants a la zona del Sàhara. L’art n’era el testimoni i la memòria.
En altres temps hi havia hagut grans llacs tropicals interiors al Sàhara, però es començaren a assecar fa uns 2,5 milions d’anys a causa del moviment ascendent de la plana africana envers la zona àrida tropical, la formació del corrent en jet o “jet-stream” de l’E i l’acumulació de gel a l’Antàrtic i Europa. Començaren cicles alterns de condicions àrides i humides que duraven uns 100 000 anys; l’últim cicle àrid s’acabà fa uns 12 000 anys. Fa entre 12 000 i 6 000 anys, el Sàhara, doncs, era una terra de llacs i rius. Fou en aquella època que els humans començaren a pintar les roques del Tassili. Escolliren els tons grocs, vermells i marrons, fabricats barrejant terres ocre amb algun líquid, i aplicats amb plomes o pinzells de pèl.
El primer estil pictòric s’anomena l’estil del cap rodó, i va durar uns 2 000 anys. Els caps estilitzats són rodons i sense faccions. Els animals pintats inclouen l’elefant africà (Loxodonta africana), la girafa (Giraffa camelopardalis) i l’extingit búfal gegantí (Bubalus).
Aquest fou seguit per l’estil pastoralista, que va començar pels volts del 5000 aC. Aquestes pintures són representacions naturalistes de la vida de cada dia, incloent-hi animals salvatges i grans ramats de bestiar clapat, amb elegants banyes corbades, alguns amb collars al coll. Els artistes també retrataven humans, drets entre el bestiar, asseguts al costat de cabanes, caçant amb arcs a la mà, ballant amb màscares al cap. Aquestes pintures són detallades i ben compostes, i proporcionen molta informació sobre les races de bestiar, les condicions ecològiques i la societat humana. Els animals salvatges representats inclouen animals que habiten als rius com l’hipopòtam (Hippopotamus amphibius), del qual també s’han trobat ossos a prop, la qual cosa demostra que l’àrea tenia abundància d’aigua superficial. Les girafes (Giraffa camelopardalis) també hi són representades. Actualment no hi ha ni hipopòtams ni girafes en un radi de molts centenars de quilòmetres al voltant de Tassili.
Des d’aproximadament el 3000 aC, començà una transformació important en moltes de les pintures i els utensilis materials. Això es correspon amb les migracions de poblacions petites provinents del N. Sembla que la morfologia d’aquests pobles nouvinguts era similar a la dels puls que actualment habiten més al S, al Níger, al Senegal i al Txad. Fruit de mestissatge, eren de pell fosca i cabells llargs i llisos. Alhora, aquests pobles foren desplaçats per migracions provinents de les costes mediterrànies i del Pròxim Orient; alguns, però, s’establiren a les ‘illes’ de vegetació que encara quedaven i treballaren per als primers nòmades berbers, que foren els avantpassats de les actuals poblacions tuaregs.
El següent estil, que es caracteritza per l’aparició de representacions de cavalls (Equus caballus), comença aproximadament el 1200 aC. Aquestes pintures representen carretes de cavalls, i les últimes (des del 600 aC endavant) mostren genets que no utilitzen ni ronsal ni regnes. Els cavalls sovint van a tota brida, expressant vívidament la sensació de moviment, tot i que sigui totalment incorrecte i absolutament impossible. Les carretes reflecteixen el contacte amb cultures de la Mediterrània oriental.
L’últim estil inclou representacions de dromedaris (Camelus dromedarius), cosa que demostra que les condicions climàtiques s’havien deteriorat: el dromedari fou introduït des de l’Àsia a causa de les condicions d’aridesa creixent, fins a reemplaçar el cavall. Les pintures de dromedaris comencen aproximadament el 100 aC i són tosques en comparació amb les del període pastoralista. Aleshores l’àrea ja s’estava tornant massa seca per a allotjar poblacions significatives d’animals i humans, però encara hi ha un petit nombre d’individus arboris que daten d’aquell període: els xiprers del Tassili (Cupressus sempervivens var. dupreziana). Es calcula que aquests arbres tenen entre 2 000 i 3 000 anys i són els darrers vestigis vivents del període de fertilitat, testimonis silenciosos de l’activitat dels darrers pintors murals del Tassili.
Fins a la meitat de la dècada dels seixanta, l’art parietal fou rebutjat com a eina per a la reconstrucció dels ambients del passat. Recentment, l’estudi d’aquest art s’ha especialitzat i ha esdevingut important per a una gran diversitat de disciplines. De les pintures se’n pot deduir una gran quantitat de dades, com el tipus de fauna i de vegetació i, per tant, de clima, tal com hem apuntat. L’estil, els continguts i la composició de les pintures indiquen el grau de desenvolupament de la societat, i les capes de pintures sobreposades poden ajudar en la datació. Identificar totes aquestes característiques pictòriques és una tasca laboriosa, sobretot en una regió on les pintures són tan abundants i estan tan disperses com al Tassili. Però fins i tot amb les tècniques modernes, com per exemple la datació per carboni 14 i l’anàlisi estilística, molts dels misteris que envolten les pintures de Tassili romanen sense resposta, ja que no es diposa de restes arqueològiques que les puguin confirmar. L’art té memòria, però no pot demostrar-ho…