Els sistemes aïllats, amb la seva càrrega d’organismes únics, rars i significatius, han atret abans que altres l’atenció de tots els qui s’han sentit preocupats pel deteriorament de la natura. Illes i llacs, sobretot els segons, han figurat històricament entre els primers espais protegits, encara que al principi el criteri fos fonamentalment només protegir l’atractiva fauna ornítica. El reconeixement del singular valor d’altres endemismes animals i vegetals ha fet créixer l’interès per la protecció dels seus hàbitats. També la singularitat de la vida troglòbia ha desvetllat ben primerencament l’interès per alguns massissos calcaris, en particular a l’entorn mediterrani i en alguns punts de l’Amèrica del Nord. Tot i així tret d’algunes cavitats de grans dimensions i de fàcil accés, que més aviat han esdevingut destinacions turístiques, les coves són encara molt menys conegudes pel comú dels humans, i la seva protecció i la dels organismes que hi viuen no ha estat considerada prioritària llevat d’algun cas excepcional.
Els parcs i les àrees protegides
El nombre d’àrees illenques protegides és força elevat. Considerant les que inclouen illes o arxipèlags sencers i les que simplement afecten de manera parcial una illa determinada, passen de 400. Més de la meitat són a la regió indomalaia i la majoria de la resta en altres regions tropicals, singularment Oceania i les Antilles. Cobreixen més de 30 milions d’hectàrees, situades en més d’un 99% a les regions tropicals (menys d’un 1% a les regions temperades i fredes).
Els llacs figuren entre les zones humides afectades pel conveni de Ramsar i per això són també centenars els llacs i els sistemes lacustres protegits, encara que sovint els espais objecte de protecció són més aviat les riberes que no el llac pròpiament dit, a causa dels múltiples aprofitaments de què aquestes masses d’aigua són objecte, que dificulten la seva inclusió en la majoria de categories d’espai protegit reconegudes per la UICN.
Les reserves de biosfera
Reserves de biosfera insulars i lacustres del món, declarades fins al 1994, marcades respectivament amb els signes ° i *, amb indicació de la superfície (en hectàrees) i l’any de signatura.
Editrònica, a partir de dades del Programa MAB/UNESCO
L’interès biogeogràfic i evolutiu de les illes i la complexitat de la seva problemàtica de gestió ambiental han provocat que siguin nombroses les reserves de biosfera illenques, tant les que inclouen la totalitat d’una illa o d’un arxipèlag com les que afecten únicament espais més petits o paratges singulars d’illes més grans. Cas a part serien les reserves de biosfera dels estats insulars grans i mitjans (Cuba, Filipines, Indonèsia, Irlanda, Japó, Madagascar, Sri Lanka, Regne Unit) de fet no gaire diferents de la majoria del bioma al qual corresponen els respectius espais. Tot plegat, una seixantena de reserves de biosfera d’una vintena d’estats a tot el món poden ser conceptuades d’insulars encara que només un terç (24 repartides en 15 estats) inclouen la totalitat d’una illa o d’un arxipèlag. D’aquestes n’hi ha a tots els oceans del planeta (tret de l’Atlàntic Sud) i a les més importants de les mars interiors: Bàltica (2), Mediterrània (2), Carib (2). Una (Isle Royale, dels Estats Units, al llac Superior) correspon a una illa lacustre. Gairebé la meitat (9) se situen a l’oceà Pacífic. Els Estats Units (6), Espanya (2), França (2), Indonèsia (2) i el Regne Unit (2) són els únics estats amb més d’una reserva de biosfera completament illenca. Si considerem la totalitat de les reserves que afecten totalment o parcial illes de qualsevol dimensió, el Regne Unit (13, totes les que té), Estats Units (7) i Indonèsia (7, totes les que té) són els estats que en tenen un nombre més gran.
El cas de la reserva de biosfera de les illes Galápagos
De totes les àrees incloses en el programa MAB, poques tenen tan ben justificada la declaració de reserva de biosfera com les illes Galápagos. El seu extraordinari patrimoni natural, la seva situació geogràfica —a cavall de tres importants corrents oceànics— i el fet que són una de les àrees geològicament més actives del planeta, han fet d’aquestes illes un laboratori científic natural en el qual ja Charles Darwin trobà inspiració.
Característiques i valors naturals
Les Galápagos són un arxipèlag oceànic constituït per dinou illes situades a l’oceà Pacífic, a un miler de quilòmetres a l’W de les costes equatorianes i a uns 1 200 al SW de les de Costa Rica. Estudis geològics i oceanogràfics recents han induït els científics a pensar que aquest arxipèlag és el resultat d’un punt calent situat a molta profunditat dins el mantell de la terra, i que la seva formació es remunta tan sols a uns 5 milions d’anys enrere.
Les Galápagos no tenen cursos d’aigua dolça permanents. La manca d’aigua superficial i la falta de vegetació que se’n deriva donen a les illes una aparença àrida. D’altra banda, la major part de la pluja que cau a les muntanyes més altes es perd ràpidament perquè les roques volcàniques són molt permeables, especialment quan es troben a temperatures baixes. Tan sols en aquelles regions on la pluja és significativa les roques s’han meteoritzat i han desenvolupat sòls, i únicament a les illes més grans i amb cims més elevats s’han pogut desenvolupar comunitats vegetals denses.
Els vents alisis del SE, que bufen intensament a l’arxipèlag, produeixen corrents oceànics freds que augmenten la productivitat de les aigües de la zona. Entre ells el corrent de Humboldt, un dels més productius del món, que circula cap al nord al llarg de la costa occidental de l’Amèrica del Sud i es desvia cap a l’oest a les Galápagos. Un altre corrent encara més important, que també aporta aigua freda i rica de nutrients, és el contracorrent equatorial profund, conegut també com a corrent de Cromwell. Diverses espècies de les Galápagos occidentals depenen de l’augment que aquest corrent aporta a la productivitat de la mar. El corb marí no volador Compsohalieus [=Nannopterum] harrisi, per exemple, ha sincronitzat la seva reproducció amb aquest augment.
La majoria d’espècies vegetals que actualment viuen a les Galápagos, hi arribaren des de les costes d’Amèrica Central i del Sud mitjançant els corrents oceànics o bé foren transportades pel vent en forma de llavors o d’espores. La majoria de les 625 espècies vegetals de l’arxipèlag, en efecte, presenten una gran afinitat amb les de diversos països sud-americans, especialment l’Equador i Panamà.
Totes les illes de l’arxipèlag tenen àrees costaneres i zones àrides. La vegetació és molt pobra a les àrees costaneres, tret dels claps aïllats de manglars, on creixen el mangle roig (Rhizophora mangle), el mangle negre (Avicennia germinans) i el mangle blanc (Laguncularia racemosa).
A l’estatge inferior de les illes, i ocupant-les totalment quan aquestes no són prou elevades, s’estén una regió molt àrida. Tot i que s’hi troben alguns arbres caducifolis com la “chala” (Piscidia carthagenesis), el “palo santo” (Bursera graveolens), Croton scouleri, Acacia macracantha, A. rorudiana o Cordia lutea, estan més ben representades les espècies cactiformes arbustives o arborescents com Jasminocereus thouarsii i diverses Opuntia que toleren millor la sequera. Un altre cactus, Brachycereus nesioticus, fa el paper d’espècie pionera colonitzant els camps de lava. Embellint les cendres volcàniques dels vessants apareixen clapes de “tiquilia” (Tiquilia), una boraginàcia arbustiva, i de “palo santo”, arbres que malgrat tenir aparença de morts es troben en estat latent esperant que arribin les pluges.
Corrent equatorial de fons i afloraments a l’entorn de les Galápagos. Les característiques climàtiques i ecològiques de les illes Galápagos són influïdes, directament o indirecta, pels corrents marins d’aquesta zona, entre els quals el corrent equatorial de fons. Es tracta d’un corrent subsuperficial força estable que quan arriba a les Galápagos es ramifica en diferents branques d’acord amb la topografia de les illes. Durant el seu viatge cap a l’E, les aigües del corrent equatorial emergeixen a la superfície formant els anomenats afloraments equatorials. Aquests afloraments són resultat dels vents forts i constants que creuen l’equador; el vent dispersa les aigües superficials i deixa un buit que serà ocupat per aigües de capes més profundes.
Jordi Corbera, a partir de Perry, 1984
Les condicions edàfiques esdevenen més favorables per al creixement de les plantes a mesura que augmenta l’altitud i que l’aigua té més capacitat per a erosionar les roques volcàniques. Per sobre de la zona àrida, a altituds compreses entre els 80 i els 200 m, hi ha un canvi gradual de la coberta arbòria, i la vegetació dominant la van formant exemplars cada cop més alts i nombrosos de Pisonia floribunda, Psidium galapageium, Zanthoxylum fagara i boscos exuberants d’escalèsies (Scalesia) arbòries. A altituds més elevades l’ambient és més fred i humit, i hi ha una vegetació molt més rica gràcies a la combinació d’una boira gairebé permanent i pluges estacionals. En aquests boscos, dotats de sotabosc en les parts més obertes, dominen les escalèsies arbustives que no ultrapassen els 2 m d’alçada; les escalèsies arbòries es troben força esteses a les illes Fernandina i Isabela (S. pedunculata i S. microcephala) i a les de Santa Cruz, San Cristóbal, San Salvador i Santa María (S. cordata). Algunes illes —especialment San Salvador— tenen boscos perennifolis dominats per altres espècies arbòries com Psidium galapageium i Pisonia floribunda. Algunes illes són cobertes completament per boscos, però els cims més alts estan pelats o bé tenen molt poca vegetació. Els forts vents, la dessecació i els focs han originat en altitud àrees de vegetació herbàcia dominades per ciperàcies, joncàcies i falgueres (en particular la falguera arborescent endèmica Cyathea weatherbyana). Els arbres són colonitzats per una gran diversitat de falgueres, molses, orquídies i líquens, i les lianes Cissus sicyoides i Passiflora colinvauxii s’entortollinguen per on poden. L’efecte visual arriba a l’extrem que, de lluny, els boscos de l’illa de Santa Cruz semblen de color marró, a causa de les hepàtiques epífites, com Frullania, que pengen de branques i troncs.
Pel que fa a la fauna marina de les Galápagos, es produeix una curiosa barreja d’animals d’ambients marins freds i càlids, uns i altres amb patrons evolutius excepcionals, resultat de l’aïllament de l’arxipèlag. Al costat d’ocells i peixos tropicals de colors brillants es troben pingüins, otàries, ocells i rèptils marins, cadascun amb una dieta altament especialitzada per tal de limitar la competència. Les espècies de peixos (306, corresponents a 119 famílies) són nombroses gràcies a les aigües fredes i riques de nutrients del corrent de Humbolt i representen una important font d’aliments per a ocells i mamífers marins. Sembla que el rar pingüí austral de les Galápagos (Spheniscus mendiculus), del qual només queden 1 500 exemplars, i els óssos marins australs (Arctocephalus australis) arribaren també portats pel corrent fred. Diversos ocells marins les utilitzen com a punt de parada en les seves rutes migratòries i dinou espècies (cinc d’endèmiques) hi nidifiquen, per exemple la gavina de les laves (Larus fuliginosus), la gavina de cua forcada (Creagrus furcatus), l’albatros jaspiat (Diomedea irrorata) i el corb marí de les Galápagos (Compsohalieus [=Nannopterum] harrisi), que no pot volar, però té molta facilitat per a nedar i bussejar.
L’absència de grans mamífers i la tolerància a temperatures extremes ha permès als rèptils evolucionar ràpidament i esdevenir els animals dominants de l’arxipèlag. Un dels més famosos i rars que es troben a la zona costanera és la iguana marina (Amblyrhynchus cristatus), la peculiar adaptació al medi marí de la qual fascinà ja Darwin. Les iguanes marines fan servir la poderosa cua per a nedar, i s’alimenten d’algues (principalment Amblytrynchus), que troben sobre les roques emergents quan la marea recula.
Els animals terrestres no són tan nombrosos ni rars com els marins, però han originat un debat científic entorn els estudis sobre evolució. Rèptils i ocells són els més ben representats; d’amfibis no n’hi ha, i els únics mamífers terrestres nadius són els rat-penats i algunes espècies de rates. Tots els rèptils terrestres de les Galápagos són endèmics, incloses les tortugues gegants o “galápagos” (Geochelone elephantopus) que han donat nom a les illes. Actualment s’han reduït molt els efectius de les seves poblacions, tant per l’acció humana directa com per culpa dels destructius hàbits alimentaris de la cabra. Concretament, hi ha dues subspècies que es troben en perill d’extinció: G. elephantopus hoodensis, de l’illa Española, i G. elephantopus abingdoni, de la Pinta. Avui en dia, les poblacions més nombroses es concentren a les zones altes i humides (unes 2 000 a Santa Cruz, per exemple). Tant les tortugues com les iguanes terrestres gegants (Conolophus subcristatus) poden ocupar els nínxols que en altres indrets ocupen els mamífers herbívors.
Entre totes les illes hi ha 24 espècies d’ocells terrestres. Segons les diferències en la mida i en la forma del bec —que reflecteixen el tipus d’aliment i l’hàbitat que ocupa cada ocell— es poden diferenciar dos grups: el dels “cucuves” (Nesomimus) i el dels pinsans (Geospiza, Camarhynchus, Cactospiza, Platyspiza i Certhidea). Un dels exemples més sorprenents d’evolució diferencial recent causada per l’aïllament el proporciona el pinsà Geospiza difficilis, que mentre a les illes de San Salvador i Pinta s’alimenta d’insectes i cucs de terra, a la de Wolf (Wenmann per als anglesos) es menja les paparres dels mascarells (Sula) i fins de vegades els pica a la base de les plomes per beure’n la sang; és per això que se l’anomena pinsà vampir.
Una característica remarcable de gairebé totes les espècies animals de les illes Galápagos és que no tenen por. Els “cucuves” (Nesomimus), per exemple, s’apropen als turistes i, fins i tot, els desfan els llaços de les sabates. Aquest comportament es pot atribuir a la manca de depredadors. En el cas de les foques i les tortugues això ha representat una reducció important del seu nombre quan han entrat en contacte amb els humans. Fins i tot actualment, aquest comportament ha arribat a ser un problema per al personal encarregat de la reserva, que recomana molt especialment als turistes no tocar els animals ni donar-los menjar.
Gestió i problemàtica
Les illes Galápagos estigueren deshabitades fins al final del segle XIX. Actualment hi ha uns 6 000 habitants permanents, que s’autoanomenen “galapagueños”, en petits pobles a les illes de Santa Cruz, San Cristóbal, i Isabela, Floreana i San Salvador. Són un grup heterogeni, la majoria descendents de colonitzadors europeus o immigrants provinents de l’Equador.
Les primeres lleis que protegien la flora i la fauna de les illes Galápagos foren aprovades pel govern equatorià l’any 1934, però fins que el 1959, coincidint amb el centenari de la publicació de l’“Origen de les espècies”, s’establí per decret el parc nacional de les Galápagos, no es materialitzaren en res. El mateix 1959 es constituí, sota els auspicis del govern equatorià i la UNESCO i amb garanties de suport financer durant els primers 25 anys de funcionament, la Fundació Charles Darwin (FCD), la missió oficial de la qual consistia a valorar la viabilitat d’un desenvolupament turístic adaptat a les condicions naturals i humanes de les illes. Una de les primeres tasques de la FCD fou la construcció de l’estació de recerca Charles Darwin, de Puerto Ayora, a l’illa de Santa Cruz, enllestida el 1964.
Els límits del parc inclouen totes aquelles illes que no són colonitzades pels humans, i queden fora del parc natural les àrees terrestres habitades (un 8% de l’àrea terrestre de l’arxipèlag). Tanmateix, el creixent assentament humà ha estat la causa de nombrosos conflictes entre els directius del parc, els representants del govern i els habitants locals. L’economia de les Galápagos es basa, principalment, en el turisme, bé que a les terres altes també es practica el conreu de bananes, alvocats, canya dolça i iuca. La mar és molt rica, i per això la pesca aporta força ingressos: neros i llagostes són els animals d’interès pesquer més capturats.
L’impacte ambiental més significatiu de l’establiment dels humans a les illes Galápagos ha estat, possiblement, la contínua introducció d’espècies exòtiques. La cabra, duta per algun vaixell de pas amb l’esperança de trobar més carn fresca a la tornada, i el gos, introduït posteriorment pel virrei del Perú en un intent d’exterminar les cabres, han estat particularment nefastos. A l’illa de San Salvador —on es calcula que hi ha unes 100 000 cabres— i a les illes de Floreana (o Santa María), Isabela i San Cristóbal els gossos assilvestrats empaiten les espècies autòctones més amenaçades, com les iguanes, els flamencs o les tortugues gegants joves. Encara no es coneix gaire bé l’impacte d’ovelles, vaques i cavalls, però una primera valoració indica que l’efecte d’aquest bestiar sobre les comunitats vegetals és important i, per tant, afecten indirectament les poblacions animals, especialment durant l’estació seca als estatges inferiors. La introducció de plantes exòtiques ha ajudat també a desequilibrar la fràgil ecologia vegetal de les illes. Els boscos de les terres altes i humides han estat reemplaçats per plantacions de cafè, guaiabers, balsa i cítrics, i s’ha arribat a l’extrem que en algunes illes, principalment a les cinc més poblades (Isabela, Santa Cruz, San Cristóbal, Floreana i San Salvador) pràcticament no hi subsisteix ni un clap de bosc verge.
Sorprenentment, des que els humans arribaren a les illes Galápagos, s’han extingit tan sols cinc espècies, endèmiques. Tanmateix, n’hi ha unes quantes de greument amenaçades, que només sobreviuen a les illes gràcies a l’èxit dels programes de cria en captivitat. Amb els recursos de què disposa, la superintendència del parc ha intentat reduir el nombre d’espècies introduïdes. A les illes més vulnerables ja s’han eliminat la major part dels efectes de la pastura selectiva i del pas del bestiar, però el problema de les espècies vegetals introduïdes encara s’ha d’estudiar.
Fins l’any 1979, el nombre de visitants de les Galápagos era reduït i la majoria pertanyia a la comunitat científica. Però, amb l’aparició de l’ecoturisme i l’augment de la consciència ambiental, l’aïllament i les característiques físiques d’aquestes illes han augmentat el seu atractiu i molts turistes les escullen per passar-hi les vacances. El conflicte d’interessos que en resulta és inherent al mateix concepte de reserva de biosfera. El turisme aporta ingressos quantiosos als habitants de les illes i proporciona el capital necessari per a les iniciatives de conservació que s’han d’emprendre; però si no es gestiona correctament, podria arribar a ser perjudicial per a la mateixa natura que tracta de conservar. Per tal de mantenir un equilibri entre la conservació ambiental i el desenvolupament necessari per als illencs, la superintendència del parc nacional de les Galápagos ha començat a regular d’una manera molt estricta la indústria turística. Des que l’any 1975 es preparà un exhaustiu pla de desenvolupament, el nombre de visitants no ha parat d’augmentar fins a arribar a 20 000 anuals. Aquest pla de desenvolupament, que fins ara ha tingut resultats molt positius, es basa en la cooperació de les institucions de conservació de la natura per assegurar que tant els illencs com els turistes que visiten les illes rebin la informació necessària sobre el medi ambient illenc.
Diversos accidents han fet evident la necessitat d’una preparació adequada dels guies, especialment en el cas de grups turístics reduïts. Al febrer del 1985 un turista imprudent va calar foc als vessants del volcà Sierra Negra, a l’illa Isabela, en llençar una punta de cigarreta. L’incendi, que va durar fins al juny, va cremar 20 000 ha, i els serveis d’extinció tan sols el pogueren controlar construint un tallafoc de 74 km de llargada. A l’abril del 1994 un nou incendi, a causa d’una imprudència, que trigà tres setmanes a poder ser controlat i més de quatre a ser extingit, va cremar unes 10 000 ha al nord de la mateixa illa. Com a conseqüència d’incidents d’aquesta mena, s’han fet propostes d’aïllar totalment la reserva del turisme. Els responsables del parc, però, han seguit una estratègia de gestió més racional, limitant el nombre de visitants que poden utilitzar alhora els serveis de les companyies turístiques. Actualment qualsevol vaixell visitant ha de llogar com a mínim, mentre dura la visita, un empleat de la reserva que fa funcions de guia i garanteix que el nombre de turistes que entren simultàniament a la reserva sigui raonable.
La recerca científica, que es duu a terme en àrees especials, abasta l’estudi dels ecosistemes terrestres, els endemismes, el control ecològic, la gestió per a la conservació, la geomorfologia, la climatologia i l’oceanografia. Una de les tasques més importants dels científics consisteix a intentar invertir els canvis produïts aquests últims anys tot reconstruint les poblacions més amenaçades i restaurant les comunitats vegetals endèmiques de les illes. S’han establert unes zones d’ús extensiu que són àrees despoblades on els animals criats en captivitat són reintroduïts en el seu propi hàbitat natural. Un exemple reeixit d’aquestes activitats seria el de l’illa Española: al final dels anys seixanta, en aquesta illa només quedaven tretze tortugues, dos mascles i onze femelles, i al final dels anys vuitanta s’havien retornat al seu hàbitat natural prop de 200 tortugues criades en captivitat. Paral·lelament a la recerca científica, el centre Charles Darwin duu a terme un ampli programa educatiu per a les escoles de les illes i també col·labora amb les universitats equatorianes. Aquesta política d’ensenyament ha reeixit a posar de manifest a la població local els beneficis que es poden aconseguir amb la conservació de la natura, i ha facilitat la tasca de la superintendència del parc. Tot i la implicació de la població local, molts problemes romanen encara sense solució, per exemple, l’eliminació dels 100 000 gossos i cabres salvatges de l’illa de San Salvador, que afecten profundament la flora i la fauna nadiues, per a la qual no es disposa de recursos.
En els últims temps, el creixement de la població local i de les activitats pastorals i agrícoles han causat canvis que no estaven previstos per les autoritats del parc. S’ha suggerit que si es pogués augmentar la producció agrícola, es podria accelerar el desenvolupament turístic. La conseqüència més directa ha estat la demanda creixent de terres per a l’agricultura. La superintendència del parc s’enfronta amb un dilema potencialment perillós: es veu obligat a promoure el turisme per aturar l’expansió agrícola. El turisme, però, també provoca greus problemes especialment quan el nombre de visitants és superior a la capacitat d’organitzar visites ordenades. L’amenaça més gran és, doncs, l’augment del nombre de passejades en petits grups cap a les illes menors. Els pescadors locals han començat a utilitzar les seves barques per a portar petits grups (d’entre sis i dotze persones) d’una illa a l’altra. En realitat no se’ls ho pot retreure; al cap i a la fi, aprofiten el concepte de reserva de la biosfera. El problema el constitueixen els recursos de què disposa la superintendència del parc i la necessitat de programes més eficaços. Tot i que s’han fet grans avenços mitjançant la coordinació amb l’estació de recerca Charles Darwin, les iniciatives individuals d’alguns habitants locals han donat lloc a pràctiques turístiques perjudicials. No tots els habitants locals són conscients de la vulnerabilitat dels ecosistemes marins i terrestres, i tampoc no asseguren el compliment de les normes, com per exemple la recollida de les escombraries o la prohibició de sortir dels camins marcats.
Les reserves de biosfera lacustres
Les reserves de biosfera que inclouen llacs són moltes però no arriben a la vintena les que tenen com a objecte principal la totalitat o part d’un llac o un conjunt de llacs. Repartides per tretze països de tots els continents, només quatre (Argentina, Àustria, Canadà i Xile) n’arriben a tenir dues. Àustria i Hongria tenen conceptuats de reserva de biosfera els respectius sectors d’un mateix llac (“Neusiedler See” en alemany; “Fertö” en hongarès) el més gran dels llacs salats europeus. Pot xocar aquesta escassetat enfront del nombre d’insulars. Possiblement una de les raons sigui la gran influència que el Conveni de Ramsar ha tingut en la protecció tant dels llacs com de les zones humides, des d’una òptica més proteccionista que la de les reserves de biosfera. Llacs i zones humides sovint són percebuts com a espais massa vulnerables per a ser compatibles amb els aprofitaments sostenibles que preconitza l’enfocament de les reserves de biosfera. El cas més freqüent és el d’aquelles que, com la del llac Baikal, inclouen sectors lacustres litorals juntament amb sectors de la conca que hi vessa aigües.
El cas de la reserva de biosfera del llac Baikal
La regió del llac Baikal, situada al bell mig del continent asiàtic, ha estat apreciada durant segles per la seva bellesa, fins a l’extrem de guanyar-se el sobrenom de “perla de Sibèria” pels buriats que viuen a la riba del llac. En els últims temps, però, la regió del Baikal, com també altres àrees naturals de l’antiga Unió Soviètica, s’ha fet famosa a causa dels problemes ambientals, sovint associats a la generalitzada contaminació industrial que pateixen.
En termes de diversitat i dimensions, el llac Baikal no té parell al món. Cap altra massa d’aigua dolça no glaçada no el supera en antigor, profunditat i volum ni en la seva biomassa i diversitat d’espècies. El llac i la seva conca (més de 600 000 km2) posseeixen moltes peculiaritats d’especial interès científic, com, per exemple, l’origen i l’evolució, les elevades taxes d’endemisme i la reconeguda puresa de les aigües. Però tant com un fenomen natural únic, el llac Baikal és una font de riquesa per a l’economia russa. El nom mateix, Baikal, significa “llac ric” ja que la conca posseeix abundants recursos. La majoria dels problemes ambientals del llac i de la seva conca estan associats amb l’aprofitament d’aquests recursos, i en particular amb les fàbriques de Baikalsk i Selenginsk i amb les destructives activitats forestals dels vessants a les muntanyes que l’envolten.
Característiques físiques i valors naturals
La reserva de la biosfera de la regió del llac Baikal consisteix, de fet, en dues àrees protegides separades: les reserves de Baikal i Barguzin, uns 300 km, i situades respectivament a les ribes meridional i nord-oriental del llac. Ambdues zones són molt muntanyoses, profundament modelades per l’erosió glacial, amb nombrosos circs i llacs. Es va suggerir que tota l’àrea del llac Baikal s’integrés a la reserva de la biosfera, però ràpidament es va veure que això no seria possible fins que es trobessin alternatives econòmiques viables per a certes activitats. Actualment, ambdues seccions tenen zones “coixí” on les activitats econòmiques es limiten a les compatibles amb la conservació de la diversitat de la regió. Malauradament, això no s’aplica al llac mateix, on es troba una proporció molt alta d’aquesta diversitat única, i les seves aigües constitueixen una de les últimes reserves d’aigua neta que resten a la regió industrial d’Angara-Ienissei. La secció Baikal, la més meridiional, se situa a cavall de la serralada de Khamar-Daban, orientada seguint un eix EW. Els vessants espadats d’aquesta serralada es precipiten fins al llac des del seu punt culminant, el Sokhor. A la riba del llac, els contraforts de la serralada penetren aigües endins i donen lloc a una costa molt retallada. La secció Barguzin, 300 km al nord-est, inclou dins els seus límits una part de la massa d’aigua del llac, a més de la corresponent zona de la riba.
El clima de la reserva és rigorós, amb una mitjana de 200 dies l’any de temperatures mitjanes negatives. Durant aquest període, d’octubre a març, el llac roman glaçat, i les muntanyes són cobertes de gel i neu amb gruixos de fins a 3 m. Durant els sis mesos en què la temperatura de l’aigua és superior al punt de congelació, els nombrosos rius tributaris del llac hi aporten aigua molt pura i oxigenada procedent del desglaç. Aquesta constant entrada d’aigua és una de les raons principals que expliquen l’elevada productivitat biològica del llac. El seu delicat equilibri de nutrients és regulat per la capacitat de filtrar l’aigua que té el zooplàncton, el qual constitueix un 90% de la biomassa del llac. Té una particular rellevància en aquesta funció depuradora el copèpode fitòfag endèmic Epischura baicalensis al qual es deu en bona part la transparència i, conseqüentment, la productivitat del llac.
Els boscos que cobreixen la conca que drena el llac Baikal ofereixen uns recursos susceptibles d’una explotació sostenible excedint la demanda del mercat rus i fins i tot proporcionant excedents per a l’exportació. Tanmateix, la contaminació generalitzada, per la fàbrica de pasta de paper de Baikalsk, ha afectat greument la secció meridional de la reserva. L’any 1980, en un inventari dels boscos de la regió del Khamar-Daban, es detectà que la taxa de mortaldat dels arbres i la d’allaus (conseqüència d’aquella) era la més alta de Sibèria. Moltes espècies vegetals poc comunes i exclusives de la zona del Baikal ja s’han extingit i fins i tot algunes d’econòmicament valuoses, com la pícea d’Engelmann (Picea engelmannii), estan seriosament amenaçades.
La vegetació de les dues seccions de la reserva és molt similar als estatges superiors, però és clarament diferent en els inferiors. Cap als cims culminants la vegetació consisteix bàsicament en torberes amb pi nan siberià (Pinus pumila) i bedoll (Betula middendorfii). Per sota dels cims, en els vessants septentrionals, més freds i humits, les torberes són substituïdes per boscos d’avet siberià (Abies sibirica) i pi siberià (Pinus sibirica). Els meridionals, en canvi, més eixuts i continentals, són coberts per boscos de làrix siberià (Larix sibirica) i pícea siberiana (Picea obovata) amb un sotabosc on dominen el lligabosc atlàntic (Lonicera periclymenum), la moixera de guilla (Sorbus aucuparia) i el riber vermell (Ribes rubrum). Als vessants baixos i més fèrtils predominen els boscos de pi coreà (Pinus koraiensis), que és una espècie fustera molt apreciada. Les diferències en la vegetació dels estatges inferiors de les dues seccions de la reserva es deuen principalment al clima més fred de la septentrional. Allí, a les ribes del llac, es desenvolupen poblaments de làrix de Gmelin (Larix dahurica [= L. gmelini]) i rododèndron (Rhododendron dahuricum), mentre que a la secció meridional, hi ha una atapeïda xarxa de rierols i torberes de Sphagnum amb claps d’una sarga particular (Salix [= Chosenia] macrolepsis) i de cirerer bord (Prunus padus).
Les aigües del llac Baikal són riques de peixos, 52 espècies en total, entre les quals destaquen l’omul (Coregonus autumnalis migratorius), molt apreciat, i nombroses espècies endèmiques d’aigües pregones com els insòlits “golamyanka” (Comephorous baicalensis) i (C. dybowskii), de coloració gairebé transparent, vivípars i adaptats a suportar les extremes pressions que hi ha a profunditats de fins a 1 400 m. La combinació d’una pesca excessiva i uns nivells de contaminació elevats han reduït moltes poblacions de peixos a valors tant baixos que, actualment, només es pot mantenir el seu nombre mercès a la cria en piscifactories. Un altre insòlit animal que habita en aquest llac és la nerpa o foca del Baikal (Phoca sibirica), una de les poques foques d’aigua dolça del món, l’origen de la qual ha intrigat els científics des del seu descobriment. El 1988 fou també causa d’inquietud quan la mort d’unes 5 000 de les 80 000 foques del llac féu pensar en una infecció per algun virus semblant al que havia delmat les poblacions de foques de la mar del Nord; unes investigacions posteriors posaren de manifest que la causa de la mortaldat havia estat l’elevada contaminació del llac, que havia emmetzinat les seves fonts d’aliment.
A banda la foca, a la reserva s’han inventariat 39 espècies de mamífers, entre les quals destaquen l’esquirol planador de taigà (Pteromys volans), la marmota centrasiàtica (Marmota baibacina), el suslic siberià (Eutamias sibiricus), el mesquer (Moschus moschiferus), l’ant (Alces alces) i el cérvol (Cervus elaphus). Altres espècies amb poblacions més restringides són l’ós bru (Ursus arctos), el linx (Lynx lynx) i la llúdria (Lutra lutra). També es coneixen unes 240 espècies d’ocells, entre les quals destaquen l’àguila marina (Haliaeetus albicilla) i el milà negre (Milvus migrans).
Gestió i problemàtica
Tot i que no hi ha cap assentament humà establert dins la reserva de biosfera, les ribes del llac Baikal tenen una rica història cultural. La regió és plena de restes i artefactes dels temps en què eren habitades per tribus nòmades de buriats i evenkis. Moltes de les tradicions centenàries d’aquestes tribus es perderen en els primers segles de dominació russa, per exemple la cria de rens dels evenkis o els llocs de culte i l’art religiós dels buriats, del qual, però, s’han conservat considerables col·leccions, incloent-hi textos rituals xamànics. Molts del buriats que viuen actualment a la regió s’han convertit al budisme, tot i que alguns han retornat a les seves ancestrals creences xamanistes. Els buriats han tingut més sort que els evenkis, dels quals només resten alguns milers, marfosos en una població multiètnica formada per ucraïnesos, polonesos i siberians d’origen rus.
La majoria de la població de la conca del Baikal viu a les ciutats industrials de Ulan Ude, Irkutsk i Severobaikalsk, però una proporció força important viu disseminada al camp. El sector agrari de la regió, incloses la cria de bestiar i la producció de farratge, està molt per sota de la capacitat de la zona i la productivitat per treballador i àrea de terra no és rendible. Amb la introducció de les noves lleis russes sobre propietat i tinença de la terra, l’agricultura pot esdevenir la tercera font més important de beneficis i d’ocupació, després del turisme i els serveis.
S’ha donat una gran prioritat a la represa de la identitat cultural a tota la regió del Baikal. Moltes de les tradicions i les tècniques ancestrals han estat revaloritzades, com l’extraordinària habilitat dels buriats amb el cavall, que era utilitzada per pasturar grans ramats d’ovelles. La població local també està fent un esforç per recuperar molts dels oficis artesans típics (gravadors, trenadors de crins, argenters).
Els científics de l’institut rus de limnologia que duen a terme investigacions sobre la deposició de minerals en el llac Baikal, són unànimes en l’opinió que, llevat que es faci alguna cosa per aturar la contaminació, les seves conseqüències sobre aquest fràgil ecosistema esdevindran irreversibles. Els principals responsables d’aquests elevats nivells de contaminació són les fàbriques de pasta de paper, tot i que no són, ni de bon tros, les úniques culpables. Qualsevol canvi en l’entorn, com l’explotació forestal, l’agricultura o, fins i tot, les emanacions industrials llunyanes de qualsevol punt de la conca del llac Baikal acaba finalment afectant el llac. Cada any s’hi aboquen 7,32 milions de tones de compostos minerals i 0,6 milions de tones de matèria orgànica. L’única sortida d’aigua del llac, el riu Angara, s’endú 5,6 milions de tones de compostos minerals i 0,15 milions de tones de matèria orgànica. La resta es va acumulant al llarg dels anys en el sediment del fons del llac, i en algunes zones hi fa impossible la vida bentònica.
Gairebé totes les capçades dels arbres de la secció meridional de la reserva són afectades per la pluja àcida, efecte de la contaminació industrial, i hi ha àrees de bosc de fins a 160 km2 que s’estan assecant, cosa que indirectament augmenta el risc d’allaus i rius de fang. Un segon indret on la contaminació és molt preocupant és a la desembocadura del riu Selenga, que proporciona gairebé un 50% de l’aigua que arriba al llac Baikal. El riu prové de les muntanyes de Mongòlia i roman relativament intacte fins que arriba a Ulan-Ude, capital de la República Autònoma dels Buriats, una població industrial d’uns 350 000 habitants situada uns 100 km al sud-est del llac. A partir d’aquest punt s’hi aboquen efluents tractats tant d’origen industrial com domèstic només parcialment, que tenen conseqüències d’un abast encara superior al de la fàbrica de pasta de paper. En els llocs de fresa dels peixos, a la riba del llac, es pot observar que moren fins a un 96% dels ous a causa dels contaminants, i que les taxes de creixement dels supervivents són considerablement alentides. La zona septentrional del llac, tot i que encara és una de les extensions d’aigua dolça més pures del món, també pateix els efectes de la contaminació. La construcció d’una nova ciutat de més de 100 000 habitants, Severobaikalsk, ha significat un increment en la contaminació del llac per efluents tant industrials com domèstics, i un augment de les activitats (transport terrestre i lacustre, explotacions agrícoles, extracció de minerals) que poden afectar directament la secció septentrional de la reserva.
La important reducció de moltes de les poblacions de foques (Phoca sibirica), la desaparició del cabirol siberià (Capreolus pygarus), el corb marí negre (Phalacrocorax carbo) i el ren (Rangifer tarandus), com també el creixent catàleg d’espècies amenaçades o en perill d’extinció, són un clar testimoni de l’abast de la problemàtica de la contaminació al Baikal i a la seva conca. Tanmateix, el millor indicador del grau de contaminació és el zooplàncton: a les zones amb nivells de contaminació elevats, s’ha observat que la quantitat de zooplàncton mort augmenta considerablement.
Els recursos forestals de la conca del Baikal són constituïts, principalment, per espècies de coníferes de creixement lent. Com que la planificació econòmica afavoria les fàbriques de cel·lulosa, hom tallava els boscos sense tenir en compte la necessitat d’una rotació viable. S’ha estimat que l’abastament d’aquestes fàbriques ha provocat la tala d’unes 50 000 ha de bosc anuals, quantitat que, en determinades àrees, excedeix les quotes corresponents als propers 100 anys. L’accidentada topografia de la regió agreuja els efectes nocius d’una tala a gran escala com aquesta. La capacitat de retenir alguns dels contaminants que altrament arriben al llac es redueix dràsticament i es produeix l’erosió dels sòls exposats i l’arrossegament d’uns materials que, en darrer terme, arriben al llac transportats pels nombrosos cursos d’aigua que travessen la regió. Actualment, un terç de la part meridional de la conca té una coberta vegetal insuficient i això significa la pèrdua d’uns 3 milions de tones anuals de sòl.
Resulta difícil aplicar mesures adreçades a posar remei a un desastre tan gran en una àrea tan extensa. Una possible solució seria una utilització més creativa de les fustes toves per a la fabricació de mobiliari i materials de construcció més senzills i barats. El resultat seria una explotació menys intensiva dels productes forestals, una reducció de la contaminació i uns beneficis més elevats per unitat de superfície forestal. Amb un aprofitament sostenible, la major part de la conca del llac Baikal, inclosa la zona d’amortiment de la reserva de biosfera, podria ser utilitzada de manera menys agressiva i les autoritats podrien invertir part dels beneficis en l’establiment d’una infrastructura turística.
El turisme, i en especial el turisme ecològic, és actualment, en efecte, la indústria amb un creixement més gran i ràpid arreu del món. El potencial turístic de la reserva de biosfera del Baikal s’explota molt per sota de les seves possibilitats. Del milió de visitants que anualment atreu la regió, la majoria són grups escolars, acampadors o turistes que viatgen pel seu compte, que contribueixen molt poc a l’economia local. La canalització del suport governamental cap a les grans empreses estatals fa que no hi hagi un mercat de productes de consum ni de serveis apropiats per al modern turisme internacional. Això, juntament amb la manca d’infrastructures, ha frenat el desenvolupament d’aquest sector. Tanmateix, malgrat la situació actual el potencial desenvolupament del sector del turisme és enorme, i tant la reserva de biosfera com la regió en general en sortirien molt beneficiades. Amb una gestió adient i amb la integració de la població local, el turisme pot ajudar a augmentar l’interès per la conservació i a dissipar el malestar de la població local, que veuen les àrees protegides més com un impediment per a l’explotació de la terra que com una contribució a l’economia local.
L’expansió de l’activitat turística, però, també pot anar acompanyada de conseqüències nocives; les més òbvies són les deixalles, la degeneració del medi natural i els incendis forestals. Ara mateix, els conservacionistes estan expressant la seva preocupació per les recents propostes de construir el centre d’esbarjo, salut i turisme més gran de Rússia a les ribes del llac. L’augment d’activitats aquàtiques, com la navegació de motor i la pesca, ja han ocasionat l’extinció d’algunes espècies, i la perspectiva de l’ús indiscriminat de milers d’embarcacions de motor fa témer una nova amenaça de contaminació. L’encoratjament d’activitats turístiques especialitzades, com el turisme d’aventura o el turisme verd, seria una estratègia més assenyada ja que requereixen unes instal·lacions mínimes i mentre es desenvolupessin, donarien temps a incorporar els canvis necessaris en la planificació i zonificació dels usos del sòl per les autoritats competents. Les taxes que haurien de pagar els visitants assegurarien que, almenys a curt termini, la reserva s’autofinancés.
Tanmateix, malgrat aquestes millores, encara s’ha de solucionar el problema principal: introduir la població local en una economia de lliure mercat basada, principalment, en el turisme. La població de les ribes del Baikal té necessitats bàsiques d’aliment, habitatge, ocupació i instal·lacions modernes, i també necessita l’oportunitat i l’incentiu per a canviar. El llac posseeix els recursos naturals i humans per a satisfer aquestes necessitats i, al mateix temps, recuperar l’entorn natural. Actualment, ja s’ha proposat un nou sistema de zonació dels usos del sòl que ampliarà la xarxa d’àrees protegides fins a cobrir la totalitat de la riba del llac, i s’estan analitzant noves regulacions per a la silvicultura i l’explotació forestal. A més, en algunes àrees d’entorn del llac s’estan duent a terme projectes de desenvolupament de la comunitat, com per exemple a Bolshoye Goloustnoye (una àrea dependent de la indústria fustera, i severament degradada per ella on la riba del llac, ara erma, s’està transformant en un port esportiu pensat per a ampliar les instal·lacions i promocionar les activitats d’esbarjo, com la pesca o l’observació d’ocells.
Molts dels projectes que es volen dur a la pràctica impliquen, però, una sèrie de programes d’educació ambiental i cultural dirigits a la població local. Amb vista a les futures activitats a la zona, es recomana la formació de guies per a la protecció del parc, cursos universitaris sobre gestió de recursos naturals i un centre regional d’educació ambiental que permeti a la població local treballar conjuntament amb el creixent nombre d’institucions científiques que s’instal·len a la regió.