El bisbat de Tortosa a l’edat mitjana

La diòcesi de Tortosa abans del segle XII

Els bisbes

Mapa dels límits tradicionals de la diòcesi de Tortosa i les desmembracions sofertes al segle actual.

A. Pladevall

El bisbat de Tortosa és un dels més antics dels hispànics, i és l’única divisió territorial que, essent molt arcaica, perviu encara d’alguna manera sobre la geografia. Es remunta als temps taifals, referida però a administracions anteriors, tardoromanes o visigòtiques, que no es justificarien tampoc sense la tossuda pervivència d’uns lligams tribals, els ibers: ilercavons que s’estenien des del coll de Balaguer fins als confins edetans; límits que la diòcesi va mantenir fins als anys seixanta del nostre segle.

No hi ha cap raó per a suposar una cristianització primerenca del territori que conformà temps a venir la diòcesi de Tortosa, tot i que no es tractava d’un indret aïllat, ja que era solcat per una de les vies romanes més importants, la de Cadis a Roma, que creuava l’Ebre per Dertosa. Es fa molt difícil pensar en cap mena de cristianització abans del 313 —data de l’edicte de Milà— ni encara abans del 380, en què Teodosi feu extensiva la legalitat del cristianisme a tot l’imperi. En una terra de pagos (terra de “pagans”), gent tradicionalment conservadora, difícilment és concebible una arriscada conversió suposadament paulina, ni a la ciutat ni al camp, després del fracàs que momentàniament havia de significar el martiri a la capital, Tàrraco, del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi l’any 259, en temps de Valerià. Aquesta situació s’agreujaria anys després amb la persecució de Dioclecià, l’any 304, la qual deixà rastres martirials a Girona i Barcelona o Sant Cugat.

Els vells cronistes posen Heros com el primer bisbe de Tortosa, el qual l’any 400 hauria assistit a un concili a Saragossa; cal dir però que aquesta atribució no té cap certesa històrica, com tampoc la d’un antecessor seu, Liriós, més gratuïta encara. La vertadera llista episcopal s’inicia amb Ursus, que l’any 516 signà en les actes d’un concili provincial a Tarragona. A partir d’aquí començà la sèrie de bisbes d’època visigòtica, interrompuda en els temps islàmics, dels quals no coneixem més que un bisbe. Onze bisbes, documentables bàsicament pels concilis en què prengueren part, ens porten a la segona etapa iniciada amb la conquesta i que, de manera ininterrompuda, arribarà fins als nostres dies.

Sobre la base del text del canonge Miquel Macip, que han utilitzat tots els historiadors posteriors a l’inici del segle XVII, coneixem una primera llista de bisbes que M. Risco, en la seva España Sagrada. perfilarà i completarà amb els còdexs que donen notícia dels concilis toledans. Així, doncs, entre els segles VI i mitjan segle XI, governaren la seu de Tortosa els bisbes coneguts següents: Ursus, Asellus, Maurili, Julià, Froïscle, Rufí, Joan, Àfrila, Cecili, Involat i Patern, les dades biogràfiques dels quals, força escasses, es publiquen en un quadre a part en aquest mateix capítol. De tots els bisbes acabats d’esmentar, Patern és l’únic prelat conegut dels temps islàmics, i tot i que algú ha suposat que la successió episcopal pogué tenir continuïtat, aquesta no es pot provar documentalment, llevat d’aquest Patern del 1058, probablement només bisbe titular. En tot cas, és lògic pensar que aquest disminuiria la seva importància en favor de la nova religió i cultura en expansió, no únicament pels avantatges que sempre suposa professar la religió oficial, sinó també per l’atractiu que la nova cultura havia de tenir, sobretot per la riquesa del bagatge filosòfic i científic dels nouvinguts d’Orient. És cert, però, que la diòcesi havia desaparegut del tot el 1097, any en què, com tot seguit s’exposarà, és esmentada com a inexistent.

Vegeu: Els bisbes de Tortosa anteriors al 1300

El territori

Quant a la delimitació del territori diocesà de Tortosa, potser de vegades ens hem deixat portar per l’ambigüitat de la denominació “diòcesi”, que és una divisió pròpia de l’imperi romà que correspon a unitats administratives de grans dimensions: dotze diòcesis per tot l’imperi que es divideixen en províncies. De fet, és molt tardanament que l’Església adoptà la denominació de diòcesi per bisbat; abans, la demarcació que tenia un bisbe al cap es deia parròquia. Fóra, per tant, il·lusori partir d’una etimologia romana estricta.

El que sí que es trasllueix en els confins del territori diocesà fins el 1960 és un clivell entre tribus ibèriques, clivell que tampoc no pot ser gaire exacte, perquè la línia fronterera és un invent modern i, a més, no reflecteix la realitat històrica i cultural. Però els pobles que en l’actualitat parlen un català tan parent del tortosí dins l’Aragó actual, com Calaceit, o l’extensió fins a Maials, de la diòcesi tortosina fins el 1960, donen una visió inexplicable sense alguna cosa subjacent i prou important per mantenir-se durant tants segles.

Certament, el que la història ens diu és que la nova diòcesi, com es preveia cinquanta anys abans de la conquesta del 1148, havia de ser un calc sobre el regne taifa de Tortosa, que en aquell moment era prou patent sobre la geografia i trigaria encara més d’un altre segle a passar íntegrament a mans cristianes. En un document de l’any 1097 s’atribueix a l’abat de Sant Cugat del Vallès els delmes, rèdits i altres drets del regne de Tortosa amb les esglésies “que sunt velfuerunt in omni regno Tortuose”. amb tot allò “quae antiquitus habuerunt et nunc habent” i encara “a principali ecclesiae Tortuosae, quae dudum episcopatus fuit”.

L’any 1155 el papa Adrià IV, ja conquerida Tortosa, confirma: “statuimus quoque ut episcopalis sedes Dertusae habeat…omnes terminos sui episcopatus sicut melius umquam aliquis rex tempore sarracenorum regnum Dertusae possedit…”, identificant, doncs, seu episcopal i regne àrab de Tortosa.

Però l’any 1178 la confirmació d’Alfons el Cast inclosa dins l’acta de consagració de la seu de Tortosa posà noms als antics límits del bisbat de Tortosa: Almenara, Som, Nules, Onda, Bounegre, Alcalaten, Moró, Culla, Ares, Morella, Matarranya, Ribaroja, Flix, Garcia, Cabassers, Marçà, Tivissa, Pratdip i fins al coll de Balaguer i d’allí al mar. El territori quedava així perfectament limitat. En tot cas, era el mateix territori que el d’abans de la conquesta, i en els documents de l’època n’hi havia prou amb l’expressió “regne de Tortosa”, la qual de fet s’equiparava amb la de “seu episcopal”, referides sempre a una realitat anterior, més antiga. (JeMa)

La restauració de la seu eclesiàstica a partir del segle XII

La noció de “restauratio” s’utilitza per a designar el procés d’organització eclesiàstica en les regions conquerides arran de l’expansió feudal, que es vertebrarà sobre la base territorial dels bisbats d’antiga tradició visigòtica, i la seva subdivisió en parròquies.

La simultaneïtat entre la conquesta feudal i l’organització eclesiàstica de Tortosa i la seva regió es reflecteix nítidament en la concepció del primer intent d’ocupar la ciutat per Ramon Berenguer III des del gener del 1097. El comte encarregà la facultat de designar els futurs bisbes de Tortosa a l’abat Berenguer de Sant Cugat del Vallès i als seus successors, tot evocant l’antic bisbat (“quae dudum episcopatus fuit’) (Flórez i altres, 1747-1918, vol. XLII, doc. I). El fracàs del projecte comtal i la presència a Ṭurṭūša dels almoràvits (1099-1100) frenaren la dinàmica expansiva dels comtes de Barcelona, que tanmateix no paralitzaren la seva activitat diplomàtica en l’objectiu d’expugnar l’esmentada ciutat en el futur.

L’avenç imparable de la reforma gregoriana, aplicada sistemàticament a les seus de recent creació (Tarragona, Tortosa i Lleida), atorgà la tasca “restauradora” als prelats augustinians formats a Sant Ruf d’Avinyó, una de les primeres canòniques que adoptaren les noves directrius impulsades des de Roma. Oleguer de Bonestruga, bisbe de Barcelona, i simultàniament arquebisbe de Tarragona, n’és el millor exemple. Foren els mateixos papes els qui formularen l’encàrrec. Gelasi II, Luci II i Eugeni III designaren respectivament Oleguer i el seu successor a la seu metropolitana de Tarragona, Bernat Tort, com a bisbes interins de Tortosa des del moment de produir-se la conquesta fins a la designació d’un bisbe propi.

Les disposicions papals no foren alterades, ans el contrari, seguides de molt a prop, com palesa la butlla de croada sobre Ṭurṭūša redactada pel papa Eugeni III. D’altra banda, Bernat Tort, el futur papa Adrià IV, i altres prelats, eren presents en el setge de Ṭurṭūša, i quan aquesta capitulà, un dels primers documents a ser redactats fou la dotació inicial de la nova seu per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. La concessió va adreçada a Déu i a Santa Maria (“que quondam apud Dertosam celebris sedes pontificalis fuit habita et erit…”). a l’arquebisbe de Tarragona Bernat i als seus successors al bisbat de Tortosa. D’altra banda, els delmes i les primícies havien estat restablertes íntegrament a l’Església a partir de la reforma gregoriana, i el document de dotació de la seu tortosina ho especifica ben bé: “concesione Romani pontificis”. La dotalia incloïa tots els immobles de la mesquita major de Tortosa, i dos forns a la ciutat, un per a la canònica i un altre per a la mensa pontifícia. Entre altres, donaven testimoni del fet Guillem Ramon de Montcada i el seu germà Ot, Ramon de Pujalt, Guillem i Albert de Castellvell, Bernat de Castellet, etc. Tot i les contínues referències al bisbat, en cap moment es fa referència als seus límits territorials precisos. En canvi, queda clara l’existència de dues administracions al si de la seu: la mensa episcopal i la canònica.

Ossari de Gaufred d’Avinyó, primer bisbe de la seu restaurada de Tortosa, mort l’any 1165.

ECSA - J. Colomé

Amb l’objectiu de consolidar la reforma a la seu de Tortosa, fou designat com a primer bisbe titular Gaufred, que també procedia de Sant Ruf d’Avinyó, d’on era l’abat. El 5 d’agost de 1151, “III anno post liberationem Tortose a sarracenis”. fou consagrat a Tarragona mitjançant una solemne cerimònia presidida pel comte Ramon Berenguer IV i l’arquebisbe metropolità Bernat, amb la presència dels bisbes de les diòcesis de Barcelona, Girona, Elna i Vic i dels membres de l’alta noblesa fidel al comte. L’acte és recollit en el document de la nova dotalia a la seu, datat el 1151, on es ratificaven les donacions ja fetes i n’afegia d’altres: donació de totes les mesquites del bisbat; de la desena part de les rendes comtals a Tortosa, llevat de les justícies, els placita i les quèsties sobre jueus i andalusins; 100 morabatins anuals de les paries sobre els governants taifes destinats a la indumentària dels canonges, etc. Per primera vegada els límits territorials del bisbat s’equiparen a la taifa de Tortosa (“omnes terminos sui episcopatus sicut melius unquam aliquis rex tempore sarracenorum regnum Tortose possedit vel possidere debuit”).

L’any 1154 el comte Ramon Berenguer IV feu una donació de gran abast al bisbe i als canonges en lliurar la gran heretat de la Granadella, al sud de Tortosa, l’honor de Bítem (“quod in tempore sarracenorum fuit regis”) i el districte del “villarium quod sarraceni vocant Fabarium”. posteriorment anomenat, com ja hem dit, el Vilar de Santa Maria i Carrascal, i actualment el Mas de Barberans (Montsià), i altres immobles de menor envergadura a Tortosa, Vilanova i Anastet. La donació fou confirmada al final de gener de 1155, i l’any 1163 els Montcada cediren al bisbe i als canonges els drets que tenien a la Granadella. Amb aquests suports, el bisbe Gaufred es dedicà amb afany i de forma exclusiva a l’organització eclesiàstica i episcopal. Aviat (1155) es redactà la “prima ordinatio Dertusensis ecclesie”. constitució que posava les bases per al funcionament de la seu i regulava les relacions entre el bisbe i la canònica. Es decidia la vida en comunitat i sota la regla de sant Agustí, segons els costums de l’església de Sant Ruf d’Avinyó. A imatge i semblança seva, i en aplicació estricta dels preceptes reformadors tot valorant els ideals de vida apostòlica, s’instituïa un hospici per atendre les necessitats dels pobres, al qual era assignada la desena part de les possessions i de les rendes del bisbe i dels canonges, i 5 sous procedents de les ofrenes a l’altar. També s’establien les funcions i els càrrecs de la comunitat: prior, sagristà, cambrer, procurador i hospitaler. Només nou canonges, a més del bisbe, tots ells procedents d’Avinyó, configuraven la primera comunitat. Tot i la distinció entre el bisbe i la canònica com a dues institucions separades, hom palesa un elevat sentit de la vida comunitària. Poc després, el papa Adrià IV redactà una butlla de confirmació de les ordinacions, així com de les donacions rebudes i de les que rebria en el futur.

Sobre la seu, d’altra banda, va recaure la possessió íntegra del Camp de Sant Joan, la meitat del qual reclamaven els hospitalers d’Amposta i que en realitat s’havia assignat a l’hospital de pobres, segons la resolució de Guillem Ramon de Montcada el 29 de maig de 1156.

Aquestes primeres ordinacions venien a cobrir les necessitats inicials més peremptòries. La subjecció a la regla augustiniana es ratificà en un document de germandat i col·laboració signat entre les comunitats de Tarragona i Tortosa al final de juny del 1158. Precisament, l’any que s’iniciaven les obres de la catedral romànica.

El 28 d’agost de 1165, Gaufred d’Avinyó moria i era substituït en el càrrec per Ponç de Monells, una de les figures cabdals de la història de l’església de Tortosa de la segona meitat del segle XII. Abat, simultàniament, de Sant Joan de les Abadesses, era germà de Guillem, bisbe de Girona, i de Ramon, senyor d’un gran patrimoni a la regió de Tortosa per raó de conquesta.

El 27 de juny de 1166, el bisbe Ponç promulgà l’articulat que regulava les relacions entre la mensa episcopal i la canònica i la distribució de les rendes d’ambdues institucions: “De composicione episcopi et canonicorum”. Després de renovar els vots d’obediència a la regla de sant Agustí, es disposa la divisió a parts iguals dels honors i les dominicatures de la seu en vinyes, terres, molins, forns, rendes, delmes i altres béns mobles i immobles, tant dels ja rebuts com dels que rebria a partir de llavors; també parteixen a la meitat, la quarta part del delme de les parròquies de tot el bisbat, així com el dels castells, el de les viles i terres que adquireixin enllà dels límits del bisbat; els canonges tindran totes les possessions que puguin adquirir, i en compensació, el bisbe tindrà l’església de Tivissa, llevat de la desena part corresponent a l’hospici. La resta d’ordinacions fan referència a l’acolliment de seglars a la comunitat, als drets sobre la cena, a la distribució de les almoines, a la presència del bisbe al refectori canonical, al manteniment de l’arquebisbe i els legats papals en llurs visites a Tortosa, i altres qüestions de menor rellevància. A més del bisbe, els canonges que subscriuen eren nou; Guerau era el prior.

Tot i la vella disposició de Gaufred sobre la institució de la cambra i la sagristia, el cert és que aquestes no foren legalment instituïdes i dotades fins a l’episcopat de Ponç. La cambra, que havia de tenir cura del manteniment material de la canònica, ho fou el 9 de juny de 1167, esplèndidament dotada. La dignitat de cambrer va recaure en la persona de Sanç, prevere i canonge. La sagristia, que vetllaria pel manteniment material de l’església, fou dotada amb la concessió de la primícia recaptada a tot el bisbat el 15 de maig de 1181.

Entretant, el 28 de novembre de 1178, només vint anys després de l’inici de les obres, el bisbe Ponç havia consagrat la catedral romànica. Hi eren presents Berenguer, arquebisbe de Tarragona, els bisbes de les altres diòcesis catalanes, els reis Alfons I i Sança, Ramon de Montcada i altres magnats. El document fa referència a la conquesta de Tortosa pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, a les diverses dotacions destinades a l’organització de l’església i a la construcció de la fàbrica. A continuació, el monarca confirmava totes les donacions precedents, i precisava els límits territorials del bisbat (“reformavit et confirmavit”). els quals s’han esmentat en el capítol precedent. Novament, es feia concessió de delmes i primícies, i els monarques hi afegien la vila de Fadrell; un molí i la meitat dels altres molins que tenien a Palomera, amb la potestat sobre l’aigua; confirmen la capella d’Alquèssar amb les seves sufragànies, i la potestat sobre Iafia, un jueu de Barbastre.

Ponç de Monells, després d’una ingent tasca organitzativa i administrativa de la seva diòcesi, i després d’haver sostingut agres disputes amb els ordes militars per la delimitació dels espais de percepció del delme, moria l’any 1193 havent atorgat, precipitadament i de paraula, el seu testament. Immediatament, la canònica de Tortosa i els canonges de Sant Joan de les Abadesses, d’on era abat, arribaven a un acord sobre el seu important llegat. El 15 d’octubre es redactava el testament sacramental amb la presència de Berenguer de Vilademuls, arquebisbe de Tarragona. A Santa Maria de Tortosa deixà 400 morabatins, la seva capella, tres muntures i nou captius; a Sant Joan, 400 morabatins per un campanar, una llàntia, una copa d’argent i altres usos, i tres cavalls; lliurà 100 morabatins més per a l’alliberament de captius; 100 masmudines, una copa, un anell d’or amb maragdes i un mul a l’arquebisbe de Tarragona, i altres importants llegats al prior de Tortosa, als bisbes de Vic i de Barcelona, a Ramon de Rocabertí, i altres personatges.

El succeí en el càrrec Gombau de Santaoliva (1193-1213), que fixà els límits entre el bisbat de Tortosa i el de Tarragona. No es registren canvis significatius en la política interna de la mitra ni de la canònica, i continuaren vigents les disposicions dels seus antecessors. D’altra banda, després de les disputes del seu predecessor amb els ordes militars, les relacions entre el nou prelat i aquestes foren molt més disteses, fins al punt de ser el protagonista de la concessió del cementiri de la Suda als Templers (Pagarolas, 1984, doc. 112). Per disposició de Pere I, la comunitat de Tortosa, d’una banda, i el bisbe Gombau i els canonges, de l’altra, acordaven els productes i la porció de les collites sobre les quals gravaven el delme, la tasca i la primícia, així com el sistema comptable que s’havia d’aplicar (Virgili, 1993b). L’endemà, un privilegi del rei Pere delimitava la jurisdicció de l’església de Tortosa (Carta iudiciorum Dertuse). a través de la qual els seus béns restaven al marge de la jurisdicció civil i podia nomenar jutges propis en totes les qüestions que l’afectessin (Pagarolas, 1984, doc. 116).

Mentrestant, al marge de la recepció d’immobles, ja per donació, ja per compra, la seu anava rebent importants donatius per part de magnats i dels mateixos comtes. Al principi del 1163, Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, i Guillem Ramon de Montcada, com a tutors de l’infant Alfons, lliuraven l’església d’Ascó amb la desena part de les rendes reials, llevat de les justícies i les qüèsties (Virgili, 1997, doc. 129, pàgs. 179-181). L’any següent els Montcada cedien la desena part de totes les rendes que percebien a Tortosa i el seu terme, llevat de les justícies i les quèsties. El mateix any, Alfons I, imitant l’exemple del seu pare, lliurava el domini de l’aigua que menava sobre els molins del barranc de la Servera, anomenats molins del Comte, així com el mas anomenat de Pere de Sentmenat al terme de Castelldans. Tanmateix, la catedral incorporà al seu domini moltes finques rústegues i urbanes, ja per donació, ja per compra.

Una de les figures cabdals de l’església tortosina de la tretzena centúria fou el bisbe Ponç de Torrella, probablement, el Ponç que figura com a prior de Santa Maria durant els darrers anys de Ponç de Monells i durant el govern de Gombau. A l’inici del seu episcopat s’establí l’orde dels trinitaris a Tortosa. Però, sens dubte, el més rellevant fou la culminació dels antics límits territorials al sector meridional del bisbat, arran de la conquesta de València per Jaume I l’any 1238. L’extensió dels drets episcopals sobre el territori, així com el domini sobre importants termes (Sufera, Miravet, Coves, Rafalvazir, Fadrell, Almassora, etc., i fins un alfòndec a la mateixa ciutat de València), va permetre al bisbe de ventilar una de les qüestions que l’enfrontaven amb la seu d’Osca: el domini d’Alquézar, que havia estat lliurat al bisbe Gaufred d’Avinyó a l’inici del seu episcopat. El 1240, Ponç de Torrella va renunciar als drets de la mitra sobre la capella, en favor de la seu d’Osca. L’activitat política i conciliar de Ponç fou intensa. Era present a l’assemblea de Tortosa el 1225 al costat de Jaume I, l’arquebisbe de Tarragona i els bisbes de Barcelona, Vic i Lleida, en la qual s’acordà la represa de les campanyes de conquesta en direcció a València, que seguí ben de prop al costat del monarca en les principals conteses bèl·liques. Assistí a un concili provincial a Lleida el 1229, i a cinc concilis més, a Tarragona, entre el 1239 i el 1249. El darrer, quatre mesos abans de la seva mort, produïda el 29 d’agost de 1254.

Bernat d’Olivella ocupà la seu a partir d’aquell moment. El succeí una altra personalitat de relleu reconegut: el bisbe Arnau de Jardí (1272-1306), que presidí els sínodes diocesans dels anys 1274 i 1278. Fou ell qui convertí l’honor de Bítem, “quod in tempore sarracenorum fuit regís”. en el Mas del Bisbe, amb capella, oratori i claustre, com a residència estiuenca dels prelats tortosins. Va intervenir també en la revisió del text dels Costums de Tortosa (Massip, 1996). (AVC)

Vegeu: Esglésies del Baix Ebre anteriors al 1300; Esglésies del Montsià anteriors al 1300; Esglésies de la Ribera d’Ebre anteriors al 1300; Esglésies de la Terra Alta anteriors al 1300; Esglésies del Matarranya anteriors al 1300

La implantació dels ordes militars: els templers i hospitalers a les terres de l’Ebre

Els ordes militars són institucions religiosomilitars creades a partir del final del segle XI per defensar els pelegrins que anaven a Terra Santa i lluitar contra els infidels. Aquests ordes foren acceptats i estructurats per l’Església al principi del segle XII, i cal considerar-los originats en l’esperit de croada que per aquest temps informava la cristiandat.

Els ordes més importants i generalitzats foren tres: els templers, els hospitalers i el del Sant Sepulcre. Aquests tres ordes són els més antics, organitzats a l’inici del segle XII. Més tard es crearien també a Terra Santa l’orde teutònic (1198) i a la Península Ibèrica, els de Sant Jaume (1170), Calatrava (1158), Alcántara (1156), Sant Benet d’Aviz (1147) o Sant Jordi d’Alfama (1201).

De tots aquests ordes, els que tingueren una forta implantació a les comarques de l’Ebre foren els templers i els hospitalers i més tard, al Matarranya, l’orde de Calatrava, que tenia aquí el seu centre a la vila d’Alcanyís. El petit orde de Sant Jordi d’Alfama, que va ser fundat al castell de Sant Jordi d’Alfama (l’Ametlla de Mar), tingué una escassa influència a la regió.

Els templers

Fou aquí, a les comarques de l’Ebre, on, sense cap mena de dubte, els assentaments templers de la corona catalanoaragonesa tingueren el seu primer exponent quant a domini territorial i jurisdiccional. Recordem que l’orde del Temple s’havia estès amb celeritat per tot l’Occident cristià i que els frares havien fundat una densa xarxa de senyories amb una estructura cohesionada, certament impregnada de l’esperit jeràrquic feudal, però amb un control efectiu dels diferents elements que la integraven. I és difícil de trobar un altre conjunt tan compacte com el que establiren a les comarques més meridionals del Principat.

De fet, és l’únic indret que coneguem on crearen una estructura intermèdia entre la província i la comanda: el districte de Ribera, al cap del qual hi havia un comanador propi. Aquest districte de Ribera tenia el seu centre al castell de Miravet, preceptories o comandes a Tortosa, Horta i Ascó, dependències o sotspreceptories a Prat, Riba-roja, Algars, Gandesa, Nonasp i Torres de Segre, a més de notables possessions i dominis estesos, principalment, pels marges de l’Ebre.

Les causes d’aquesta significació singular que tenien les terres de l’Ebre per als frares arrelen en motius concrets: per exemple, les necessitats militars i estratègiques, la possessió de dominis jurisdiccionals, la riquesa comercial de les ciutats, el mateix rendiment dels camps, l’existència de rutes de pelegrinatge o, encara, la defensa del país i la lluita contra els sarraïns, d’acord amb la finalitat primigènia del Temple.

Així, al territori de l’Ebre, diverses causes s’havien sumat en interacció amb vista a la formació d’aquest important domini: l’evident posició estratègica del fabulós castell de Miravet; l’adquisició del castell d’Horta, el 1174, amb tots els seus drets i les seves pertinences; el fet de comptar amb la jurisdicció exclusiva de l’actual Terra Alta; el fet de disposar, des del 1182, del senyoratge de Tortosa, convertida aleshores en una rica ciutat comercial amb un tràfic mercantil més que notable; o bé, en darrer terme, la consolidació successiva dels drets i dominis dels castells d’Ascó i Ribaroja, a través de diferents empenyoraments reials.

D’altra banda, cal considerar que, tot i tractar-se dels darrers territoris conquerits als sarraïns, a les terres de l’Ebre és on es fundaren les primeres comandes del Principat. Recordem que, a mitjan segle XII, l’orde del Temple només havia organitzat algunes comandes a la Catalunya Vella, com ara la del Masdéu (1149) o la de Palau del Vallès (1151). I això no es produí pas per atzar. De fet, la conquesta cristiana de la zona fou el primer objectiu comú realitzat entre la monarquia i l’orde, atès que es dugué a terme pocs anys després de l’acord signat per Ramon Berenguer IV a Girona, el 1143, destinat a arranjar l’afer del testament d’Alfons el Bataller i que determinava, alhora, l’establiment dels templers al país. Per tant, era molt recent la nova obligació que el comte príncep havia contret amb l’orde, basada en cessions de territoris i de jurisdiccions, i concretada en el pacte que calia acomplir. A més, la intervenció dels frares en la conquesta de noves terres seria realment efectiva, i la participació en el seu repartiment els havia de convertir en senyors, ben sovint únics, d’extensos territoris, viles i ciutats. Entre les proves d’aquest interès dels frares per la zona de l’Ebre hom pot destacar l’enorme rapidesa amb què hi fundaren les comandes, la quantitat ingent de dominis que hi reberen i, igualment, el prestigi que hi assoliren.

L’establiment dels templers a la ciutat de Tortosa i el seu territori

A més de les raons que acabem d’esmentar per explicar l’interès dels frares per la zona, cal no oblidar que la marca de l’Ebre era un territori de frontera, que podia convertir-se per als templers en la clau del seu establiment meridional i punt d’expansions posteriors.

Al desembre del 1148, després de sis mesos de setge, la ciutat de Tortosa capitulà. L’empresa havia estat un èxit gràcies a la brillant política d’aliances del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, com ja s’ha explicat en un altre capítol. La intervenció dels frares del Temple, entre altres molts participants, fou del tot efectiva, i ha estat consignada tant en els Annals Genovesos de Caffaro com en alguns documents redactats durant el setge de la ciutat.

Tot seguit, després de la conquesta, el comte posava les bases de la futura constitució política de Tortosa mitjançant les capitulacions pactades amb els sarraïns vençuts, les dues cartes de poblament, del 1148 i el 1149, i la carta de franqueses lliurada als jueus aquest darrer any. Per tal d’acomplir els pactes establerts abans de l’escomesa, l’estiu del mateix 1149 s’havia produït la partició de la ciutat en un acte presidit per l’arquebisbe de Tarragona. Així, la ciutat fou dividida, tal com ja s’ha dit en un altre capítol, en tres parts: la primera fou donada als genovesos, els quals la vengueren al sobirà ben aviat (1153); la segona, amb la fortalesa de la Suda, a Guillem Ramon de Montcada, mentre que la tercera se la reservà el comte príncep. Quant a la porció que corresponia als templers, la historiografia ha afirmat que reberen només la cinquena part del terç que es reservà el monarca, és a dir, un quinzè del total de la senyoria. Tanmateix, cal puntualitzar que el cinquè era del domini total, com es deia en el pacte de Girona del 1143 (et de conquisitione terre sarracenorum quintam paríem vobis concedo, et decimum totum ex his que parti me pertinent).

Aquest domini inicial dels templers a Tortosa aviat fou confirmat per Alfons el Cast. el 1175, i ampliat pel mateix monarca, el 1182, mitjançant la donació cabdal de dos terços de la ciutat; i això fins a la permuta de la senyoria, realitzada el 1294. El domini templer sobre Tortosa, com a tants altres llocs, fou realment notable, atès que els frares s’hi constituïren com un grup fortament cohesionat, gaudiren d’una posició consolidada en el poder local, com també d’una mena de prelatura personal en el terreny eclesiàstic, i desplegaren un poder econòmic i financer que gairebé no conegué crisis, mitjançant el control de la fortuna variable de la noblesa, de la monarquia i d’altres grups socials. Així, mentre que la casa de Miravet, dotada d’una de les fortaleses més importants del Principat, tenia una finalitat militar, la de Tortosa fou una rica comanda urbana, amb l’Ebre com a eix vertebrador.

Comanadors templers de Tortosa

Eimeric de Torrelles procurador	1156, 1159
Ènnec Sanç procurador	1160, 1161
Eimeric de Torrelles procurador	1162
Ènnec Sanç procurador	1162
Eimeric de Torrelles procurador	1163
Llop de Siurana procurador	1164
Sanç de Vergoa procurador	1165
Ènnec Sanç procurador	1165
Sanç de Vergoa procurador	1165
Pere Auxor	1174, 1186
Guerau de Carei	1187
Llop de Siurana	1188
Guerau de Carcí	1190, 1193
Ramon Bernat	1193, 1195
Bernat de Gàver	1197
Pere de Calassanç	1197, 1198
Guillem de Torre	1199, 1200
Berenguer de Montblanc	1201, 1202
Bernat de Campanes	1205
Armand	1207, 1208
Dalmau de Cervera	1211
Pere Aldabert	1216
Ramon d’Avinyó	1216, 1219
Rastany de Coms	1219, 1225
Guillem de Santpastor	1226
Ponç de Cervera	1227, 1228
Dalmau de Fonollar	1228, 1229
Arnau de Curçavell	1230, 1234
Ramon de Llunell	1234
Pere de Molina	1234
Ramon de Serra	1235, 1236
Guillem d’Aguiló	1237
Bernat de Llunell	1238, 1239
Rastany de Coms	1239, 1240
Ponç de Voltrera	1240, 1242
Gascó	1242
Ponç de Voltrera	1243
Pere de Montpalau	1243
Bernat d’Alta-riba	1244, 1245
Ramon de Serra	1245
Ponç de Voltrera	1246
Pere de Montpalau	1248, 1249
Guillem de Montgrí	1250, 1258
Ramon de Villalba	1258
Bernat d’Alta-riba	1259, 1260
Dalmau de Fonollar	1260, 1264
Bernat d’Alta-riba	1265
Dalmau de Seró	1268, 1272
Gallard de Josa	1272, 1274
Dalmau de Seró	1275
Guillem de Benages	1276, 1277
Bernat de Rocamora	1278
Guillem d’Abellars	1279, 1281
Bernat de Montoliu	1285
Ramon Oliver	1286, 1287
Bernat de Rocamora	1289
Ramon Oliver	1290, 1292
Ramon de Bell-lloc	1292, 1295
Berenguer Guamir	1295, 1298
Berenguer de Gelida	1304
(LPS)

Els templers a Miravet i el seu territori

Vista aèria del castell de Miravet, dominant l’Ebre, que fou el centre del districte templer de Ribera i d’una de les comandes d’aquest orde més importants de Catalunya.

ECSA - J. Todó

El lloc de Miravet fou cedit a l’orde el mateix dia de la seva conquesta, el 24 d’agost de 1153. La carta de lliurament considerava uns límits ben precisos i que abraçaven els castells i termes de Gandesa, Corbera, Algars, Batea, el Pinell i Rasquera. Els frares havien estat cridats pel monarca a ocupar aquestes terres atès el caire de frontera del sector. I cal pensar, per això, que els primers temps els dedicaren a organitzar militarment els nuclis de defensa, sobretot si hom té en compte que la tasca de colonització agrària era duta a terme pel fort contingent islàmic que romangué al lloc.

Confirmats els templers en els seus dominis el 1182, és a partir del 1185 que donen un important impuls a la repoblació d’aquesta zona, i això gràcies a diferents acords signats entre el bisbe de Tortosa i el mestre provincial de l’orde. Al maig del 1185 el bisbe Ponç i el mestre fra Ramon de Canet atorgaven el primer gran text colonitzador sobre la zona. Altres acords importants amb la mitra tortosina foren signats el 1237 i el 1263.1 les cartes de poblament se succeïren al llarg del segle XIII, juntament amb els establiments emfitèutics de tipus agrari a favor de cristians i, sobretot, de sarraïns.

Els entrebancs jurisdiccionals més notables en aquestes terres els tingueren els templers, a més de la mitra, amb els Entença, senyors de territoris massa propers als de l’orde perquè no sorgissin problemes. De fet, els documents parlen de lluites continuades entre els templers i els Entença, sobretot a la segona meitat del segle XIII. Entre les causes d’aquests enfrontaments hi havia, fonamentalment, qüestions de jurisdicció i de percepció de lleudes; i els fets, sagnants i luctuosos, es concretaven en accions com ara invasions de territoris, captura i mort d’homes i caps de bestiar, saqueig de cases i masos o presa de captius.

L’acció repobladora dels templers s’estengué sobre tota la franja del territori, que rebé en segles posteriors, sota domini dels hospitalers, la denominació de batllia de Miravet. Era formada en primer lloc pel nucli de Gandesa, que serví de base de la repoblació templera, de manera paral·lela a la que Alfons el Cast havia emprès per als llocs veïns d’Horta i Batea-Algars. Els frares de la comanda de Gardeny atorgaren una primera carta de poblament el 1192 a un grup de pobladors, amb un vincle clar de dependència del lloc respecte de les cases de Gardeny i Corbins. Tot fa pensar que aquest vincle no agradà als templers de Miravet i que aquests reivindicaren el terme, ja que el 1194 els frares de Miravet atorgaven una nova carta, gairebé idèntica a l’anterior, però determinant la dependència d’aquesta comanda. Amb una activitat rural realment efectiva, Gandesa esdevingué amb el temps el centre indiscutible de la batllia. Així, el 1235 rebé la concessió reial de celebrar un mercat setmanal i el 1268 s’aprovà la “carta delmària”, document públic de convenció entre els senyors i el poble.

Un altre indret de la batllia de Miravet fou el Pinell de Brai, que rebé el 1198 una carta de poblament concedida pels templers. Tanmateix, tot fa pensar que aquest intent repoblador no reeixí, ja que es coneix una segona carta del 1207, amb un canvi jurídic respecte de la relació inicial establerta. Rasquera podria haver estat donat el 1171 per Alfons el Cast a l’Hospital, amb un comportament contradictori per part del comte rei, tot i que potser cal pensar en un altre lloc homònim. La seva carta de poblament, descoberta fa pocs anys, fou donada pels frares el 1206. De Ginestar es diu que rebé carta de poblament lliurada pels templers de Miravet el mateix 1206, sense que hom en pugui concretar la font.

Gandesola, que es correspondria al topònim de Salvaterra (despoblat al començament del segle XVII i que forma part de Benissanet), el 1248 era concedit pels templers a un grup de pobladors. De Corbera d’Ebre no s’ha conservat cap carta de poblament, tot i tenir la certesa que fou domini dels templers, els quals hi establiren diversos monopolis senyorials. D’altra banda, Benifallet, tot i que tampoc no se’n coneix la carta de poblament, va pertànyer igualment al Temple, perquè apareix inclòs en la donació de Miravet del 1153.

Finalment, el sector territorial d’Algars-Batea, el més oriental de la batllia de Miravet, fou també el més oblidat dels frares, si més no en un inici, tant per la llunyania com per la manca d’efectius humans. Aquest relatiu abandó podria explicar l’acció d’Alfons el Cast per aquestes terres, amb la doble concessió del mateix lloc, el 1181, a dos destinataris diferents. Decennis després, els templers, confirmats en el senyoriu, n’iniciaren la repoblació, i el 1205 concediren la primera carta als pobladors de Batea. Aquesta fou reforçada per una segona del 1244, per la d’Algars del 1281, per les de Pinyeres i Almudèfer del 1280, i per la de la Pobla de Massaluca del 1294.

Els templers a Horta i el seu territori

Emplaçat a la conca de l’Algars i el Matarranya, el lloc d’Horta (Orta a la documentació) és esmentat per primer cop, com a fronterer, en la donació de Miravet del 1153. I, segurament, no fou conquerit pels cristians fins el 1165, en què hi arribà Alfons el Cast en una campanya realitzada en aquell territori. El mateix any el monarca atorgava una carta de poblament, la primera que es lliurava a la zona i que serviria de model a d’altres de posteriors. No obstant això, aquest primer intent de repoblació no reeixí. I, per contra, hom sap que el 1166 els Montcada tenien el castell, per bé que sense poder determinar l’origen d’aquest domini.

Pocs anys després, el 30 de juny de 1174, Horta esdevingué jurisdicció del Temple per donació del sobirà. I vuit anys més tard, el 1182, el domini templer a Horta es veié consolidat per la cessió feta per Ramon de Montcada, senyor de Tortosa i fill del gran senescal de l’orde, de tots els drets que hi tenia, en canvi de la quantitat de 1 000 morabatins. Un cop senyors del territori, els templers en projectaren la repoblació. Així, en la concòrdia amb la seu tortosina del 1185 Horta esdevingué el capítol primer i més notable; i el 1192 atorgaren una carta de poblament als seus habitants, de tipus dominical i que marcarà la pauta en la colonització templària del sector gandesà.

A partir del començament del segle XIII, la repoblació del lloc fou efectiva i Horta progressà. Tanmateix, no mancaren els conflictes amb els Montcada per qüestions de jurisdiccions, afers que els templers solucionaven mitjançant el pagament de quantitats notables de diners, com hom veurà sobretot a Ascó. Igualment s’arribaren a acords amb la mitra, el 1218 i el 1263, aquest darrer el més transcendent des del 1185. L’orde s’anava consolidant de manera progressiva com a primer senyor del territori. I, per evitar problemes en l’observança i l’aplicació de les normes, es redactaren unes Consuetudines. que foren aprovades pels templers l’abril del 1296 i que es fonamentaven en els usos locals, els Costums de Lleida i el dret comú.

La demarcació d’Horta incloïa els termes de Bot, al nord, documentat com a fronterer en la donació de Miravet del 1153; Arnes, al sud, citat en el compromís entre la mitra i el Temple del 1263; Caseres, a l’extrem occidental i esmentat també en la carta del 1153, i Prat de Comte, al nord-est d’Horta, repoblat el 1210 i que devia correspondre al terme de Montsagre.

Els templers a Ascó i el seu territori

Aquest sector tenia un interès evident. Situat a la conca nord de la Ribera d’Ebre, el lloc d’Ascó exercí un paper important en la intercomunicació fluvial de les ciutats de Lleida i Tortosa, gràcies a la seva posició estratègica de control de pas sobre el riu. Això justifica la transcendència del castell i també la permanència dels sarraïns després de la conquesta, els quals reberen del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV, entre el 1153 i el 1159, una carta de protecció i seguretat. Tanmateix, aquesta presència de sarraïns a la zona de ben segur que en frenà la repoblació, malgrat alguns intents particulars duts a terme mitjançant l’establiment de tinences feudals.

Els nuclis principals del sector, Ascó i Riba-roja, passaren a domini del Temple d’una manera molt gradual, com a resultat de diversos manlleus per part del monarca. I això en el marc d’una evident complexitat, amb la intervenció de diferents elements amb drets adquirits de senyoria. El primers préstecs realitzats pels templers al rei, amb les rendes d’Ascó com a part de la penyora, eren de 1 200 i 5 000 morabatins i foren signats el 1167 i el 1169, respectivament. La causa d’aquests préstecs reials podien ser les despeses ocasionades per les primeres campanyes dutes a terme pel monarca per terres valencianes.

Tanmateix, l’empenyorament principal es feu el 1182, després que Alfons el Cast hagués entregat, el 1174, a la seva muller, Sança de Castella, la vila d’Ascó com a esponsalici. D’Osca estant, en el mateix text de la donació cabdal de la ciutat de Tortosa, el rei empenyorava al Temple els llocs d’Ascó i Riba-roja, en canvi de la quantitat de 5 000 morabatins. Però la monarquia, en fase d’expansió, continuava necessitant l’ajut econòmic de l’orde. I així, després d’un període conflictiu per la confluència i col·lisió de jurisdiccions de Pere el Catòlic i de la seva mare, la reina Sança, el 1210 es produïa la donació més completa i sense retencions del lloc.

En efecte, el 23 d’octubre de 1210, hom concedia a les dignitats templeres del país el castell i la vila d’Ascó. Com sempre, els frares pagaven un preu, de manera que cal considerar aquest document més com una venda que no pas com una donació. La quantitat estipulada era de 5 000 masmudines, a més de 200 morabatins de renda anuals sobre la lleuda i el peatge d’Ascó. Aquest text no feia més que confirmar els templers en el seu domini a Ascó i, al capdavall, reflectir fets evidents com ara la forta disponibilitat de numerari de l’orde, la seva situació avantatjosa respecte de la monarquia, l’interès dels frares sobre el lloc i la seva forta inserció al territori.

Sant Bartomeu de les Camposines és una mostra de les esglésies bastides dins el bisbat de Tortosa al segle XIII.

ECSA - J. Colomé

Ascó exercia el seu domini sobre diferents termes. En primer lloc, les Camposines, actual conjunt de masos deshabitats de la Fatarella, fou donat pels templers a un grup de pobladors el 1209. Vilalba dels Arcs, integrat primer al districte de Miravet, però inclòs després a la comanda d’Ascó, i amb carta de poblament del 1224. Gorrapte, del qual no es coneix amb certesa l’emplaçament tot i que se l’identifica amb Gorraptes, a Vinebre, rebé carta de poblament el 1237. La Fatarella, amb possible carta atorgada pels frares el 1228. Vinebre, ressenyat en la concòrdia amb la mitra del 1263 i afectat especialment per les lluites dels templers amb els Entença. I també citat en el text del 1263, el Berrús, actual partida de la vila de Riba-roja.

Menció especial mereix el lloc de Riba-roja, pel fet d’haver-hi organitzat una sotscomanda. Esmentat el 1153 en la descripció dels límits de Miravet, restà molt vinculat històricament a Ascó.

Els templers d’aquesta zona tingueren unes necessàries relacions amb la mitra tortosina, amb vista a consolidar el seu domini jurisdiccional. Signaren, així, diferents acords amb el bisbe de Tortosa, dels quals cal destacar els del 1182, 1185 i 1263. En darrer lloc, cal afegir que aquestes terres visqueren, a la fi del segle XIII, els forts estralls dels atacs dels Entença, senyors de Móra, en uns clars episodis de lluites feudals, que pretenien el control de peatges de barques i d’altres drets senyorials.

Fundació de les cases i formació del districte de Ribera

Contràriament al que succeí en altres indrets, la comanda de Tortosa s’organitzà amb celeritat. Aquí no es donà ni una manca de personal ni tot el seguit de dificultats de tipus jurisdiccional que no permetien estructurar aviat la preceptoria. De fet, l’acompliment per part del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV dels acords pactats prèviament determinà el ràpid establiment dels frares a Tortosa, els quals, d’ençà del 1148, mai no abandonaren la ciutat, ocupats a rebre els primers donatius de nobles i senyors i a realitzar les primeres tasques d’organització. El punt de partida i el centre inicial de l’activitat a les terres de l’Ebre fou, doncs, la ciutat de Tortosa, i això fins al traspàs a Miravet, cap al 1165.

Conquerida el 1153 la plaça de Miravet, era evident que calia fundar-hi també ben aviat una casa. I això sobretot per raons d’ordre militar, atesa la perillositat de la zona i la importància estratègica del seu castell. En aquests primers anys, doncs, els frares de Tortosa realitzaren una acció esforçada per iniciar la vida de la comunitat de Miravet, en un moment i una posició geogràfica gens fàcils. La vinculació entre les cases de Tortosa i Miravet restava així ben determinada, alhora que es constituïa la cèl·lula originària del futur districte.

És a partir del 1165 que es produeix el canvi del centre d’activitat i d’autoritat. Els textos parlen de fra Guillem Berard, primer com a cap de Miravet amb uns delegats a Tortosa i després com a cap de les dues comunitats. La idea de districte, doncs, s’ha materialitzat. I cal concloure que aquest trasllat del centre d’autoritat de Tortosa a Miravet devia respondre al fet que aquest darrer lloc s’avenia millor amb la finalitat militar de l’orde, en una època encara de forta expansió, i també perquè Miravet havia esdevingut el nucli articulador d’un notable territori, sobre el qual els templers gaudien de jurisdicció exclusiva.

Durant els decennis següents, aquesta estructura intermèdia entre la província i la comanda restà reblada. Hi contribuïren la puixança de la comanda de Miravet, la integració al domini templer de noves possessions com ara Horta, el 1174, o Ascó i Ribaroja de manera progressiva, i l’ampliació el 1182 del domini sobre Tortosa. Qui la regia rebé, des del 1192, el nom de comanador de Miravet, Tortosa i Ribera, títol que es contragué a partir del 1196 en comanador de Ribera.

Sota aquest cap de districte es trobaven els comanadors del mateix Miravet, de Tortosa, d’Horta i d’Ascó, encarregats de cadascuna de les comandes. A més, cal no oblidar les sotspreceptories que s’organitzaren a la zona: de Tortosa depenia la de Prat, situada vora l’Aldea; de Miravet, les de Gandesa, Algars, Nonasp i Torres; i d’Ascó, la de Riba-roja. Tanmateix, el districte de Ribera no perdurà fins al segle XIV. La puixança progressiva de les comandes riberenques, el seu pes específic i la complexitat de les tasques que realitzaven fou determinant perquè aquesta estructura organizativa intermèdia periclités. Així, el districte de Ribera deixà d’existir cap al 1236, tot i que Miravet continuà essent la casa més important del territori i una de les tres primeres de la corona.

El pes dels templers del territori de l’Ebre en la vida del país durant tot el segle XIII fou realment determinant. Les comandes esdevenien veritables focus de defensa, centres d’explotació agrària i de control dels monopolis senyorials, nuclis d’activitats econòmiques de dipòsit i moviment de capitals, punts clau, al capdavall, d’articulació de la vida social i econòmica del país. Els templers de les terres de l’Ebre assoliren, així, una gran importància en l’àmbit local i aprofundiren en les relacions amb els altres poders, relacions plenes de conflictes i que menaven ben sovint a signar pactes i acords. Així ho feren amb la monarquia, amb la col·lectivitat ciutadana centrada en els florents grups burgesos tortosins, amb la jerarquia eclesiàstica, amb les famílies feudals de l’entorn, especialment els Montcada i els Entença, o amb els hospitalers establerts particularment al Montsià.

Assolit el seu punt culminant a mitjan segle XIII, els templers de les comarques meridionals del Principat mantingueren, tanmateix, gairebé íntegre el seu poder i la seva influència fins al començament del segle XIV, que es decretà l’abolició de l’orde. Les comandes foren administrades durant un temps pel ciutadà de Tortosa Mascaros Garidell, fins que el 12 d’agost de 1317 es produí el traspàs dels béns i les propietats templeres a l’orde de l’Hospital. (LPS)

Comanadors templers del districte de Ribera

Guillem Berard	1165, 1174
Bernat de Gospí	1174, 1178
Dalmau de Godet	1178, 1181
Ramon de Cubelles	1181, 1183
Besó	1183, 1185
Bertran de Conques	1186, 1189
Llop de Siurana	1190
Bartomeu	1190
Bernat d’Espanya	1191
Bartomeu	1191
Besó	1192, 1193
Guillem de Santpau	1194
Guerau de Carcí	1194
Pere de Colonges	1196, 1200
Guillem de Torre	1201, 1202
Bernat de les Gunyoles	1204, 1207
Pere de Castellnou	1207, 1210
Ponç Menescal	1210, 1211
Ramon de Cervera	1212
Bernat de Campanes	1215, 1231
Rigalt de Roca	1231
Pere Ramon	1233, 1234
Guillem Folc	1234, 1236
(LPS)

Els hospitalers

La formació del patrimoni

D’importància parella als templers, els hospitalers també van tenir grans dominis i influències a les terres de l’Ebre. El patrimoni acumulat per l’Hospital es localitzava fonamentalment al Montsià i a alguns punts dispersos del Baix Ebre. Aquest patrimoni fou aconseguit gràcies a les adquisicions que feu l’orde bàsicament en el transcurs de la segona meitat del segle XII i també, en un segon moment, a partir de mitjan segle XIII. Al segle XII es produïren sobretot adquisicions de termes sencers, en contrast amb el que succeí en altres indrets, com a la Conca de Barberà i a les comarques veïnes, on predominaren les petites possessions o les parts de drets que es percebien en determinats castells.

La majoria d’adquisicions de l’orde es devien a donacions, sobretot de nobles. Dels monarques i l’alta noblesa procedeixen algunes de les adquisicions més importants —Amposta (1150) i Ulldecona (1173), per exemple—. En aquesta regió, es produeixen quatre acords dels hospitalers amb l’orde del Temple —una sentència arbitral sobre l’aprofitament d’una sèquia del temps dels sarraïns situada al terme de Tortosa (1189); una concòrdia per a reconèixer-se mútuament les possessions al terme de Tortosa que havien estat atorgades a cada orde per una composició anterior (1202); un acord que es referia a la jurisdicció aplicable sobre els sarraïns que tenia l’Hospital a Tortosa (1218); una nova sentència arbitral del bisbe de Tortosa per a resoldre les diferències que existien sobre possessions a diferents llocs (1221)—; dos acords amb el bisbe de Tortosa —un conveni sobre percepció de delmes als termes de Tortosa i Amposta (1191) i un altre acord sobre el pagament de delmes i primícies a l’Aldea (1206)—; dos acords amb la família Montcada —dues renúncies al castell d’Ulldecona (1223 i 1241), que li havia estat infeudat anteriorment—, i finalment un altre acord amb el monestir de la Ràpita (1236) —una sentència arbitral dictada pel bisbe de Tortosa i per Ramon de Sentmenat sobre possessions respectives en l’esmentat territori—.

Gairebé al mateix temps que l’orde desenvolupà la política d’acords, començaren a intervenir altres elements en el procés de formació del domini: les compres i les permutes. L’Hospital no començà a fer-ne ús fins a l’últim terç del segle XII, és a dir, quan ja tenia un suport patrimonial extens i suficient. La utilització sistemàtica de la compravenda per a ampliar o completar el patrimoni es produí a partir de mitjan segle XIII, és a dir, durant el segon període d’adquisicions. En aquesta època les donacions, poques i molt localitzades, perden la importància que havien aconseguit davant de les compravendes i les permutes durant l’anterior centúria. Hi ha compres certament destacables, com ara la del territori i el monestir de la Ràpita, que pertanyia a Sant Cugat, territori que des de sempre es devia veure com una presència aliena dins el context hospitaler del Montsià. Malgrat la coneguda activitat colonitzadora que Sant Cugat va dur a terme durant les dues dècades anteriors —rompudes de terres, construcció de sèquies, establiments agraris i cartes de poblament— i a desgrat d’haver signat diferents convenis amb l’orde de l’Hospital i amb altres senyors —el bisbe de Tortosa, l’orde del Temple—, cal suposar que, gràcies a la pressió exercida pels plets i les reclamacions, l’orde de l’Hospital aconseguí finalment que es formalitzés la venda el 1260. D’aquesta manera, els santjoanistes ampliaren llur patrimoni tot assolint una més gran continuïtat i homogeneïtat territorial en el seu domini del sud de Catalunya; domini, però, que tornaria a disminuir poc després (1280), en el context de la política reial de recuperació de territoris alienats, a causa de la permuta efectuada entre l’orde de l’Hospital i Pere el Gran. mitjançant la qual l’orde aconseguí algunes poblacions dels regnes d’Aragó i de València, però en canvi de cedir el castell i el terme d’Amposta; uns anys més tard (1298), Jaume II ratificà l’esmentat acord.

L’organització i explotació del domini

La independència de les possessions peninsulars de l’orde respecte al priorat provençal de Sant Gil, de qui van dependre en un primer moment, es va produir, probablement, a la dècada del 1160. L’orde, com és conegut, s’organitzà en cases, d’abast local, i comandes, quan el desenvolupament de les possessions adquirides fou prou significatiu. A les terres de l’Ebre tingué tres comandes: Amposta, Ulldecona i Tortosa. Els inicis de la comanda d’Amposta es troben al 1150, en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV va fer donació a l’orde de l’Hospital del castell i el terme d’Amposta. El primer comanador d’Amposta conegut és Ponç de Castellnou (1191). Amposta fou la seu o centre de la castellania d’Amposta, el gran districte de l’orde que comprenia tots els seus dominis a la corona d’Aragó. A partir del segle XIV la castellania d’Amposta va incloure les antigues comandes templeres de Catalunya i Aragó situades a la vall de l’Ebre. Tot i això, i des del 1280, el terme i castell d’Amposta havia passat a mans del rei, com ja s’ha dit.

De la comanda d’Amposta va dependre en un primer moment el terme i castell d’Ulldecona, que havia estat donat pels Montcada a l’orde el 1173. Hom desconeix amb exactitud quan Ulldecona començà a organitzar-se com a comanda, però tots els indicis permeten creure que fou a mitjan segle XIII. L’esment més reculat d’un comanador d’Ulldecona és del 1257. La comanda de Tortosa té una vida poc coneguda. L’orde tingué béns a Tortosa des del 1148 i sembla que no s’hi fundà una casa fins entrat el segle XIII. Hi ha menció d’un comanador de Tortosa per primera vegada el 1215: fra Pere, que signà un conveni entre el bisbe de Tortosa i els canonges de la seu i l’orde de l’Hospital.

L’orde infeudà castells a les zones ocupades d’antic, fet que suposà un repartiment institucionalitzat de les rendes. L’any 1191 el mestre d’Amposta Ermengol d’Aspa encomanà en feu el castell d’Ulldecona a Ramon de Montcada. El 1232 l’orde concedí la Sénia al ciutadà tortosí Guillem de Moragues. En aquest cas, l’orde donà el villarium de la Sénia, amb tot el que contenia dins dels seus límits, per sempre més, com a heretat pròpia i lliure. Guillem de Moragues restava obligat a administrar justícia —excepte en cas de violència contra un frare o una família de la mesa de l’orde— segons el costum d’Ulldecona i a pagar delmes i primícies al batlle d’aquest castell, igual que els altres homes que hi vivien; l’orde, per la seva banda, li prometia defensar tot l’esmentat perquè ho tingués pacíficament. Guillem de Moragues, al seu torn, donà una carta per a poblar el mateix lloc (1236).

La utilització de cartes de poblament com a mètode per a ordenar l’explotació del territori i per a regular les relacions amb els pobladors i la percepció de rendes fou un comportament prou comú a la regió de l’Ebre. N’hi ha des del 1222, però la majoria es dicten a partir de la dècada del 1230, un cop iniciada la conquesta del nord del País Valencià: així, encara que abans ja s’hi haguessin establert algunes persones, l’increment de seguretat que aportaren aquelles campanyes facilità l’arribada de nous pobladors.

Les concessions són fetes pel castellà d’Amposta i diversos frares o bé per divisores. si aquests havien rebut una donació prèvia amb l’encàrrec de poblar i repartir el terme i els béns que es definissin al document. A la part dispositiva, les cartes inclouen normalment, amb lleus variacions, les característiques de la tinença de la terra per part dels pobladors, la renda que hom els demanarà i una afirmació del poder jurídic sobre els habitants.

L’entrega a la terra comporta la capacitat de treballar-la i disposar-ne lliurement per part dels pobladors —amb les conegudes excepcions personals a cavallers i a religiosos— i l’obligació de satisfer determinades càrregues de tipus territorial: en general, delmes i primícies, i tasca, en els casos d’Avencalles i la Sénia. L’estudi d’altres documents permet d’afirmar que els pagaments que apareixen a les cartes són només una petita part dels que realment havien d’entregar, alguns dels quals eren més propis de les relacions feudals-vassallàtiques que d’una relació purament agrària.

Vista aèria del castell i la vila d’Ulldecona, domini tradicional dels hospitalers, amb la serra de Montsià al fons.

ECSA - J. Todó

Hom no troba terres o béns que formin part de la reserva senyorial més que a Avencalles i a Ulldecona, la qual cosa demostra el poc interès de l’orde per l’explotació directa. D’altra banda, hom pot suposar una política de concessions al llarg del segle XIII que disminuís progressivament la reserva senyorial: és el que l’Hospital feu amb els béns que tenia al terme d’Ascó, establerts el 1274 en canvi d’un cens anual i d’altres obligacions; i és, de fet, el que indiquen les mateixes cartes de poblament, ja que en tant que concessions agràries —per bé que no tinguin només aquest caràcter—, signifiquen una explotació indirecta del patrimoni fundiari.

Part de les rendes feudals de l’orde es van dirigir cap a Terra Santa, ja que s’estaven vivint els darrers moments dels establiments cristians en aquelles contrades. Quan el 1291 es perdé la plaça d’Acre, l’Hospital s’hagué d’instal·lar successivament a Xipre i a Rodes. A partir d’aquest moment, i cada cop més, la defensa de les places orientals s’allunyà de les preocupacions dels frares catalans, mentre que l’increment de patrimoni que es produí després de la desaparició de l’orde del Temple i l’absorció de les seves possessions feu que passés a primer pla la preocupació per una acurada administració de la influència política i religiosa de la institució.