El marc geogràfic de l’art romànic al Penedès i el Garraf

L’Alt Penedès i el Baix Penedès

Presentació geogràfica

Mapa de les comarques de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf, amb les divisions de municipis i les principals vies de comunicació.

Situat a la Depressió Pre-litoral i en contacte amb el mar, es troba el conjunt comarcal del Penedès, format per l’Alt i el Baix Penedès i en la seva façana marítima o sector de la serralada litoral, el Garraf.

Tot i que el Gran Penedès històric inclou les tres comarques, aquí ens fixarem des del punt de vista geogràfic en dues unitats, el Penedès pròpiament dit, amb les comarques de l’Alt i el Baix Penedès, i la més petita, però geogràficament molt unitària i interessant, el Garraf, sense que això tingui altra motivació que la seva diversitat fisiogràfica.

La divisió territorial actual correspon a la que va fer la Generalitat de Catalunya l’any 1936, en dividir el Gran Penedès en tres comarques, l’Alt i el Baix Penedès i el Garraf, comarques que es mantenen avui dia amb algunes petites modificacions; així, els municipis d’Olesa de Bonesvalls i Castellet i la Gornal, inclosos el 1936 al Garraf, han passat a formar part de l’Alt Penedès, i els municipis de Bonastre i Masllorenç, que pertanyien al Tarragonès i l’Alt Camp respectivament, van passar al Baix Penedès.

Les dues comarques que integren la primera part del nostre estudi tenen una superfície total de 810 km2 repartida entre 41 municipis, cosa que representa el 2,6% de la superfície total de Catalunya.

Els seus límits s’estableixen amb l’Anoia al nord, el Baix Llobregat i el Garraf a l’est, la Mediterrània al sud i el Tarragonès i l’Alt Camp a l’oest.

Malgrat que des d’un punt de vista natural aquest gran sector del Penedès pertany a una mateixa unitat, el fet és que avui dia formen dues comarques separades, cadascuna pertanyent a una província diferent, el Baix Penedès a Tarragona i l’Alt Penedès a Barcelona.

Des del punt de vista geomorfològic, el Penedès s’estén des de la costa cap a l’interior seguint la Depressió Pre-litoral. Encara que la major part de la seva superfície queda inclosa dins la unitat natural de la Depressió Pre-litoral, ocupa també zones de les serralades Litoral i Pre-litoral, i de la Depressió Litoral.

La Depressió Pre-litoral correspon a una fossa tectònica encaixada entre dues falles de direcció NE-SO, paral·leles a la línia de costa i situades al peu de les serralades Litoral i Pre-litoral. Enfonsada al final del moviment alpí, les terres de la depressió van restar cobertes pel mar afectant gairebé tot el Penedès. Al terç més oriental de l’Alt Penedès, on l’aigua del mar no va arribar, hi predominen les sedimentacions continentals procedents dels relleus circumdants, mentre que a les terres submergides, són importants els dipòsits d’origen marí en forma de margues i calcàries miocèniques, visibles actualment allà on l’erosió ha desmantellat la coberta quaternària que els cobreix.

Al final del Miocè s’estableix la línia de costa tal i com la coneixem avui dia, i durant el Pliocè i el Quaternari es produí un tipus de sedimentació continental, amb alternança de materials durs, com ara gresos i conglomerats, i també materials molt més tous, com són les argiles i els llims rogencs molt calcificats, aprofitats actualment per a l’agricultura. La potència d’aquests sediments d’origen continental és més important a mesura que ens apropem a la costa, on en alguns indrets litorals poden assolir un gruix de 2 000 m, mentre que el seu gruix disminueix cap a l’interior de la comarca.

La Serralada Pre-litoral o de l’Interior constitueix una cadena muntanyosa d’orientació NE-SO que separa les terres de la Depressió Central de les de la Depressió Litoral. A la comarca constitueix una serralada d’uns 8-10 km d’amplada, formada per muntanyes d’alçades més aviat modestes que oscil·len entre els 700 i 800 m, i el seu punt culminant és el Massís del Montmell (861 m) al Baix Penedès. Altres serres importants són les d’Ancosa, Mediona (728 m) i Font-rubí (794 m), totes situades al nord del Penedès i que l’aïllen de la comarca de l’Anoia, la Conca de Barberà i el Tarragonès. Geològicament la seva formació correspon a l’orogènia alpina que produí l’elevació dels sediments calcaris del triàsic i del cretaci, i que avui dia constitueixen els materials predominants a la Serralada Pre-litoral del Penedès.

La Serralada Litoral o de Marina tanca la Depressió Pre-litoral pel sud, i constitueix una cadena muntanyosa d’alçades més modestes que les de la Serralada Pre-litoral, destacant els massissos del Garraf i de l’Ordal. La menor compacitat de les calcàries molàssiques de la qual es componen i la seva alternança amb materials argilosos, com també la proximitat d’aquesta al mar, ha fet que l’erosió actués amb molta intensitat, donant formes arrodonides i suaus característiques de la zona. La seva formació, com la de la Serralada Pre-litoral, correspon al moviment alpí i és constituïda per materials calcaris del Cretaci i de l’inici del Miocè.

Finalment, el Penedès representa la zona de confluència de les depressions Litoral i Pre-litoral amb la desaparició de la Serralada Litoral sota el mar. La Depressió Litoral, formada per materials recents, solament té alguna rellevància a l’àrea més al sud-est de la comarca, entre Cunit i Calafell, on constitueix una petita plana d’uns 2 km d’amplada que separa els darrers estreps de la Serralada Litoral del mar.

La xarxa hidrogràfica del Penedès s’organitza al voltant de tota una sèrie de rieres que, procedents de la Serralada Pre-litoral, desguassen directament al Mediterrani i tallen molt sovint la Serralada Litoral. L’excepció n’és el riu Anoia que, procedent de la comarca del mateix nom, travessa el Penedès per l’extrem Ne i transcorre al llarg d’uns 10 km pels municipis de Gelida i Sant Sadurní d’Anoia, on rep les aigües dels rius Bitlles i Lavernó. El seu recorregut finalitza a la comarca del Baix Llobregat on aboca les seves aigües al Llobregat.

Prop del municipi de la Granada s’estableix la divisòria d’aigües entre els rius Anoia i Foix que, amb un recorregut de 48, 7 km i una conca de 312 km2, és el riu més important de la comarca. Neix prop de la Llacuna (Anoia) i tot seguit rep per la riba dreta les aigües de la riera de Pontons (17,8 km) i uns quilòmetres més avall, les de la riera de Llitrà (19,5 km). Abans d’arribar al pantà de Foix rep les aigües del més important dels seus afluents, la riera de Marmellar que, procedent de l’Alt Camp, aboca al riu Foix una mitjana de 0,43 m3/seg, encara que pot arribar als 2 m3/seg.

La riera de la Bisbal és el curs d’aigua més important que transcorre íntegrament dins els límits del Penedès. Amb una conca de 186,7 km2 i un recorregut de 13 km canalitza les aigües del 65% de la superfície del Baix Penedès; malgrat això té un caràcter marcadament pluvial, és a dir, només porta aigua a l’època de les pluges. La riera de la Bisbal té la seva capçalera al vessant meridional del Montmell i poc després d’haver passat per la Bisbal rep les aigües de la riera de Banyeres, el més important dels seus afluents, per seguir el recorregut cap al Vendrell i acabar abocant les seves aigües directament al mar, a la platja de Sant Salvador.

Altres cursos d’aigua, encara que d’escassa importància, són les rieres de Ribes i Canyelles, que després d’un breu recorregut per la comarca passen al Garraf, o el torrent de Pedrafita, que neix prop del Montmell i aflueix les seves aigües al riu Gaià, a l’Alt Camp; tanmateix, un gran nombre de torrents de curs escàs desguassen directament al mar.

Climàticament el Penedès correspon en les seves característiques principals a un clima mediterrani marítim on la influència del mar és decisiva sobre les principals variables climàtiques: la temperatura i la precipitació.

Des del punt de vista termomètric hi ha dues estacions clarament contrastades. A l’hivern les temperatures són relativament suaus per l’acció moderadora del mar (més càlid que el continent durant aquesta època de l’any); a les zones costaneres s’assoleixen valors mitjans al voltant dels 9°C, al febrer, temperatura que disminueix cap a l’interior.

D’altra banda, a l’estiu les temperatures són càlides, al voltant dels 25°C de mitjana al juliol, encara que la brisa marina fa una mica més suportable aquesta estació. Les temperatures de tardor i primavera són de transició entre les de l’hivern i l’estiu, i són les més confortables des del punt de vista tèrmic. L’amplitud tèrmica és molt reduïda, característica típica d’un clima mediterrani, amb una diferència de temperatura d’uns 16°C a tot el Penedès.

Les precipitacions al Penedès són més aviat modestes, les més baixes de tota la Depressió Pre-litoral. A grans trets, aquestes augmenten des de la costa cap a l’interior: mentre que el Vendrell rep una mitjana de precipitació anual de 536 mm, l’Arboç o Vilafranca reben més de 550 mm. La precipitació és encara més gran a les zones de muntanya, on la Serralada Pre-litoral intercepta les masses d’aire humit procedents del mar; al massís de Masllorenç, per exemple, situat a 304 m d’alçada, cauen 590 mm de precipitació a l’any.

Una de les característiques principals de la precipitació al Penedès i a tota la Mediterrània és la seva concentració en 2 màxims anuals a la tardor i a la primavera, mentre que l’estiu i l’hivern representen en conjunt menys del 40% de les precipitacions anuals. D’altra banda, aquesta precipitació es concentra en pocs dies de pluja a l’any, al voltant de 60 al Penedès, la qual cosa provoca que molt sovint les pluges prenguin caràcter torrencial.

La coincidència a l’estiu d’un màxim de temperatures amb un mínim de precipitacions fa que durant aquesta estació hi hagi un dèficit hídric important, que influeix molt sobre la vegetació de la comarca.

Pel que fa a la vegetació natural, al Penedès es diferencien dues àrees, una àrea litoral d’uns 5 km d’amplada aproximadament, on domina la màquia de garric i margalló (Querco-lentiscetum), i una àrea a l’interior on domina l’alzinar amb marfull o alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale).

La màquia de garric i margalló es dóna a la franja litoral, on les temperatures són mes càlides i els sòls en general més pobres. És composta per espècies com ara l’ullastre (Olea europaea var. sylvestris), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamaerops humilis), el garric (Quercus coccifera) i el garrofer (Ceratonia siliqua), entre d’altres. Avui dia aquesta comunitat es troba molt reduïda a causa de la forta degradació que ha patit la zona litoral, i en el seu lloc trobem una brolla caldcíola de romaní i bruc d’hivern (Erica-Thymaleetum tinctoriae) amb espècies com la farigola (Thymus vulgaris), el romaní (Rosmarinus officinalis), el bruc d’hivern (Erica multiflora), etc.

L’alzinar amb marfull es localitza principalment a l’interior de la comarca, on el clima és més fresc i humit, i amb sòls més profunds. Aquesta comunitat és composta per un estrat arbori representat únicament per l’alzina (Quercus ilex ssp. ilex) acompanyada d’un dens estrat arbustiu i lianoide, amb espècies com el marfull (Viburnum tinus), l’aladern (Rhamnus alaternus), l’arboç (Arbutus unedo), el lligabosc (Lonicera implexa), l’heura (Hedera helix), etc. Actualment aquesta comunitat pràcticament ha desaparegut i en el seu lloc trobem una brolla de romaní i bruc d’hivern amb pi blanc (Pinus halepensis), prou malmesa pel gran nombre d’incendis que s’han produït en els darrers anys a la comarca.

A les zones més elevades de la Serralada Pre-litoral es troba encara algun petit bosc de roure valencià (Quercus faginea) acompanyat d’alguna espècie del bosc euro-siberià, com ara el boix (Buxus sempervirens).

L’ocupació humana

La comarca del Penedès ha estat des d’època molt antiga una comarca de pas per on transitaven les principals vies de comunicació del Principat i que posaven en contacte les terres del nord de Catalunya amb les del Camp de Tarragona. Aquesta fàcil accessibilitat de les terres del Penedès ha quedat palesa en un poblament que, si bé no és gaire important, sí que ha estat continu des del paleolític. D’aquest període resten inèdits gran part dels jaciments que existeixen a la comarca, on s’han trobat algunes restes d’escassa importància a la serra de Font-rubí, i també diversos sílexs treballats a la cova de l’Ós (Calafell). El neolític apareix representat pels vestigis trobats de la cultura megalítica com els de la Pedra Alta (Montmell), les coves de les Calaveres i del Batlle Vell (Pontons), la cova de Can Pasqual (Castellví de la Marca) i la cova de Sant Llorenç (Santa Margarida i els Monjos).

Però no és fins a la romanització que s’esdevé un poblament important al Penedès (en gran part gràcies a la construcció de la Via Augusta), que arriba a assolir una densitat de prop dels 10 h/km2.

A partir de l’època romana i fins al segle XIV —moment en què es percep un descens demogràfic—, es pot dir que al Penedès hi ha una pervivència de població i de nuclis habitats.

A partir del segle XIX i fins als nostres dies, es consolida la tendència al creixement de la població, si bé amb els alts i baixos provocats per catàstrofes com ara la pesta i sobretot per les guerres que afectaren greument la comarca.

En època moderna, l’augment demogràfic és molt important durant les primeres dècades del segle XIX, en què es passa dels 20 721 h el 1787, als 49 134 h el 1857, és a dir, un augment del 137% en setanta anys.

Aquest període va anar acompanyat d’un gran desenvolupament de la vinya al Penedès, en detriment d’altres conreus com els cereals i de grans extensions de boscos que desapareixen per donar pas al conreu. La resta del segle XIX i fins a la meitat del segle XX es caracteritzarà per un creixement moderat, que tornarà a ésser molt important durant el període 1950-75, motivat per un gran desenvolupament industrial al Penedès. Aquest fet va provocar una allau d’immigrants procedents sobretot de fora de Catalunya, que arribarà a assolir el 40% de la població total de l’Alt Penedès.

Actualment la població del Penedès és, segons el cens del 1986, de 98 156 habitants, la qual cosa representa aproximadament un 1,6% de la població total de Catalunya, i només les dues capitals de comarca, Vilafranca i el Vendrell, apleguen poc més del 40% de la població comarcal.

L’economia de la comarca es troba molt lligada al conreu de la vinya i les indústries dedicades a la transformació del raïm, cosa que converteix Sant Sadurní d’Anoia en el centre de producció de vins escumosos més gran de tot Europa. Això queda justificat pel fet que poc més del 25% de la superfície comarcal i més del 60% de la superfície conreada es dediquen a la vinya, d’acord amb el mapa d’usos del sòl de l’any 1990. D’altra banda, el cereal té també una certa identitat al Penedès, ja que en els darrers anys n’ha augmentat la superfície, sobretot als municipis litorals, en detriment de la vinya.

El sector industrial es troba més desenvolupat a la zona de l’Alt Penedès, on es concentren aproximadament les 3/4 parts dels treballadors del sector. A grans trets les poblacions més importants són Vilafranca, Sant Sadurní i el Vendrell, que concentren aproximadament el 70% de la població industrial de la comarca.

Les indústries més importants del Penedès són les relacionades amb el vi, i en concret les dedicades al cava. El naixement d’aquesta indústria es remunta a l’any 1872, a la finca de Can Codorniu, però no és fins a la dècada dels seixanta que experimenta un gran creixement que es manté fins avui dia. Les indústries del cava es concentren sobretot a la localitat de Sant Sadurní, on es troben gran part dels treballadors dedicats al sector vinícola.

Altres sectors industrials importants al Penedès són la construcció a Vilafranca i els municipis litorals lligats al turisme, i el sector del tèxtil (avui dia en crisi) capitalitzat a Vilafranca, el qual representa una mica més del 15% de la població activa del Penedès.

El turisme és l’activitat econòmica més important al Baix Penedès, concentrada actualment a les zones costaneres, tot i que, davant la intensa ocupació que ha patit el litoral, cada cop avança més a l’interior de la comarca. El turisme va aparèixer de forma important a la dècada dels seixanta, i assolí un creixement espectacular durant la segona meitat dels vuitanta. La seva composició és principalment de gent procedent de l’interior de l’estat espanyol, ja que el turisme estranger no té gaire presència a la zona.

El Garraf

Presentació geogràfica

El Garraf, el tercer component del Penedès històric, és situat entre les comarques de l’Alt Penedès al N, el Baix Llobregat al NE, la Mediterrània al S i el Baix Penedès al SE. Per la seva superfície de 184 km2 repartida entre 6 municipis es consolida com la segona comarca més petita de Catalunya després del Barcelonès.

Localitzat dins el conjunt del Gran Penedès, el Garraf es podria definir com una comarca muntanya, ja que gairebé tota la seva superfície es troba inclosa dins el massís de Garraf. La divisió territorial feta per la Ponència el 1936 li atorgà 8 municipis, dels quals Olesa de Bonesvalls i Castellet i la Gornal han passat recentment a formar part de l’Alt Penedès.

El relleu de la comarca forma part de la Serralada Litoral i té els seus cims més importants en la Mola (532 m) i el puig de l’Àliga (464 m). Geològicament es compon sobretot de materials calcaris del període triàsic, dipositats sobre un sòcol de pissarres paleozoiques enfonsades cap a l’oest. L’esbotzament del sòcol paleozoic provoca que la potència de les calcàries sigui major a la zona occidental del massís, on arriba als 2 000 m, que no pas a la zona oriental, on no sobrepassa els 500 m. Però allò que realment caracteritza el massís és el gran desenvolupament de fenòmens càrstics, ja que s’hi han trobat més de 30 coves i 220 avencs, dels quals cal destacar el de l’Esquerra (Oleseta), de 206 m de profunditat i quasi 400 de longitud, i l’avenc de Sant Marçal (Oleseta), de 128 m de profunditat i 24 de longitud.

Els materials quaternaris omplen la base dels barrancs càrstics, però sobretot es troben formant part de la Depressió Litoral, constituint planes d’amplada variable on es troben els principals nuclis urbans de la comarca.

Pel que fa a la xarxa hidrològica, cal destacar el riu Foix, que malgrat que tingui un recorregut de solament 6 km per la comarca, porta aigua durant tot l’any; tanmateix és digne de menció la riera de Ribes, que amb un recorregut de 17 km i una conca de 234, 8 km2, drena les aigües de tota la part central i septentrional de la comarca.

Però les majors reserves hídriques de la comarca són representades per l’aqüífer del Garraf, que rep uns 1 000 litres d’aigua per segon i té 17 surgències conegudes, i destaquen la d’Aiguadolç i la Falconera com les més importants. Per la seva banda, la surgència de la Falconera, molt contaminada per l’abocador de la Vall d’en Joan, desguassa al mar una mitjana de 500 litres per segon.

El clima de la comarca del Garraf s’identifica perfectament amb el clima mediterrani, amb precipitacions escasses però molt sovint torrencials que se situen al voltant dels 546 mm/any de Vilanova. Aquesta precipitació es concentra en 2 màxims anuals a la primavera i la tardor, mentre que l’estiu i l’hivern representen solament poc més del 40% de les precipitacions totals anuals. La irregularitat d’aquestes pluges interanuals és igualment característica del clima de la comarca, amb diferències de fins i tot el 300% entre l’any més sec i el més humit.

Les temperatures mitjanes anuals se situen entre els 16 i 17°C a tota la comarca. Els hiverns són suaus fins i tot al febrer, amb temperatures mitjanes de 8,6°C a la costa i una mica més baixes a les zones muntanyoses de l’interior; els estius són càlids i assoleixen temperatures mitjanes de 25,5°C durant el mes més calorós (juliol) suavitzades en part per la frescor de la marinada. Amb tot això, l’amplitud tèrmica anual se situa al voltant dels 16,3°C a la zona costanera, i augmenta cap a l’interior.

La sequedat del clima juntament amb la naturalesa calcària de la zona, que provoca el ràpid escolament de l’aigua de pluja, influeix decisivament sobre la vegetació de la comarca, i dóna com a resultat un recobriment molt pobre de caràcter xeròfil. Segons el mapa d’usos del sòl de l’any 1990, la superfície de la comarca del Garraf estava distribuïda de la manera següent: bosc caducifoli 0,1%, bosc d’aciculifolis 9,9%, bosquines i prats 47,3%, conreus 17,3% i altres 24,4%.

La vegetació natural del Garraf és representada bàsicament per dues comunitats localitzades en indrets diferents: una màquia de llentiscle i margalló a la banda litoral i a la zona del massís orientada cap al mar, i una altra zona a l’interior de la comarca, on es trobava l’alzinar típic (Quercetum ilicis galloprovinciale) i que avui dia pràcticament ha desaparegut. Actualment, a la zona interior es troba el pi blanc (Pinus halepensis), del qual existeixen algunes explotacions a la comarca, mentre que la banda litoral és ocupada per la carrasca (Quercus rotundifolia), el llentiscle (Pistacia lentiscus), el margalló (Chamaerops humilis) i en general per espècies de la brolla calcícola.

L’ocupació humana

No es tenen notícies documentals de poblament al Garraf fins a l’època alt-medieval, tot i que les troballes arqueològiques anteriors a aquesta època, sobretot del període romà (les villae, etc.) testimonien a bastament la presència humana. Les primeres referències a les poblacions de la comarca daten de l’any 973 a Cubelles, del 990 a Sant Pere de Ribes, del 992 a Sitges i del 1070 a Vilanova i la Geltrú.

En època més moderna, la comarca viu un primer creixement demogràfic important a partir del segle XVIII, passant dels 6 589 h de l’any 1717 a 23 649 l’any 1887. Les causes d’aquest augment es troben en l’actiu comerç colonial que manté la comarca durant aquesta època, i en l’inici d’un tímid procés d’industrialització. Malgrat que aquesta tendència continua al final del segle XIX, els profunds canvis que afectaran el comerç, com ara la invasió de la fil·loxera, donaran lloc a una davallada de la població que es mantindrà encara durant les primeres dècades del segle XX. A partir del 1920 la població experimentarà un creixement modest que, a partir del 1950, s’accentuarà molt pel gran desenvolupament industrial que assolirà la comarca durant aquest període. L’augment demogràfic s’esdevé sobretot a partir d’immigrants procedents de fora de Catalunya. Durant la dècada dels vuitanta la població s’estabilitzarà, i a l’any 1986 s’arriba als 73 209 habitants. Només la capital, Vilanova, aglutina aproximadament el 65% de la població de la comarca.

L’agricultura del Garraf es troba en l’actualitat en situació regressiva, ja que la mecanització ha anat acompanyada de l’abandonament dels camps menys aptes i més inaccessibles. Segons el mapa d’usos del sòl de l’any 1990, la superfície conreada de la comarca era de 3 386 ha, gran part dins el municipi de Sant Pere de Ribes. La distribució de la superfície conreada és dominada per la vinya, que ocupava 1 404 ha, seguit dels fruiters de secà amb 1 122 ha i dels conreus herbacis amb 841 ha.

Els primers indicis de mecanització es donen al començament del segle XIX, i únicament el tèxtil i la fabricació de calçats són anteriors a aquesta data. Una de les característiques de la indústria des del seu naixement serà el fet de concentrar-se a Vilanova, ja que a la resta de municipis no apareix fins a la segona meitat del segle XX. En l’actualitat destaquen per la seva importància les indústries metal·lúrgiques de Vilanova, amb la fabricació d’accessoris per a l’automòbil, la construcció, també important a Vilanova, Sant Pere de Ribes i Sitges, el químic a Vilanova i Canyelles i el tèxtil, especialment a Vilanova. Les activitats extractives, encara que requereixen molt poca mà d’obra, tenen una gran repercussió a la comarca per les fortes inversions que precisen, com a Sitges i Vilanova, on part de l’extracció es dedica a l’exportació.

Pel que fa al turisme, molt important als municipis litorals, té un gran pes dins l’economia de la comarca, encara que només Sitges representa ja la meitat del turisme del Garraf.

Bibliografia

  • L’agricultura a les comarques de Catalunya. Superfícies i produccions, Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca - Institut Català de Crèdit Agrari, Martorell 1986
  • Anuari Estadístic de Catalunya 1988, CIDC (Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya), Barcelona
  • P. Benejam i J. Farre: El Penedès, Dossier Rosa Sensat, Barcelona 1984
  • Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 5 (El Penedès i l’Anoia), Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1982
  • Mapa d’usos del sòl de Catalunya, Institut Cartogràfic de Catalunya, Barcelona 1990
  • J. Margalef I Llebaria, J. Blai i Roque i P. Bernal i Valverde: El Baix Penedès. Transformacions econòmiques i reutilització de l’espai, Col·lecció Catalunya Comarcal, Caixa de Catalunya, Barcelona 1990
  • J.M. Panareda: El Garraf, Col·lecció Pau Vila, ICE, Edicions Universitat de Barcelona, Barcelona 1988