El marc històric de l’art romànic al Penedès i el Garraf

Els precedents antics: de la prehistòria a la fi del món romà

Elements escultòrics d’un monument funerari, versemblantment d’època romana, trobats fa uns anys al terme de Sant Martí Sarroca. Es conserven al Museu Municipal de Sant Martí Sarroca.

ECSA - M. Raurich

Les característiques geogràfiques que defineixen el Penedès són les lleugeres ondulacions i el seu terreny planer que s’obre al mar per una àmplia zona d’estanys, avui terraplenats. El complementen els estreps de les serralades litoral i pre-litoral. Des d’antic és un lloc amb una gran abundor d’aigua, bo i fàcil de conrear. Tanmateix era, i és encara, un lloc de pas i un nus important de comunicacions.

Les troballes prehistòriques són freqüents a tota la comarca. Des del paleolític mitjà, representat per les coves del Gegant i del Muscle, localitzades a Sitges, es pot dir que hi ha indicis d’una continuïtat de poblament al Penedès. A la vinya d’en Busquets de Mediona, hom data un jaciment paleolític en més de 40 000 anys. De l’epipaleolític, hi ha restes a la balma de la Griera, terme de Calafell, a la cova de la Guineu, de Font-rubí, i a la cova del Bolet, de Mediona. Aquest últim jaciment reforça la nostra proposició d’una continuïtat de poblament, ja que, segons Gràcia i Giralt, que l’ha estudiat, hi ha una estratigrafia representada per nivells d’epipaleolític, de neolític antic cardial i postcardial, de les diverses fases del bronze, com també materials de la cultura ibèrica, romana i alt-medieval.

A partir del període neolític, les restes es multipliquen tant que és impossible ressenyar-les totes, i ens mostren una comarca amb força presència de població. Neolític, calcolític, bronze i ferro són períodes que es troben a bastament localitzats i datats a la comarca. A tall de mostra assenyalem l’estudi bibliogràfic de Gràcia i Giralt, el recull bibliogràfic d’Albert Virella i Bloda o els jaciments a “L’Arqueologia a Catalunya, avui” (1983). També publicacions penedesenques com “Olerdulae”, editada pel Museu de Vilafranca, juntament amb les de l’Institut d’Estudis Penedesencs i altres, ens en proporcionen notícies. D’aquesta etapa es poden destacar les pintures rupestres de Vallmajor, a Albinyana, i les situades als voltants d’Olèrdola, a Segarulls i a la Balma de les Pintures.

Maluquer detectà seixanta-set poblats ibèrics a l’Alt Penedès, divuit al Baix Penedès i dinou al Garraf. Tot sovint apareixen a la bibliografia noves troballes, que deixen enrere aquestes xifres. Dels jaciments arqueològics més importants, sobresurten el poblat i forn de Darró, a Vilanova i la Geltrú, part del conjunt monumental d’Olèrdola, el poblat d’Alorda Park, a Calafell. El poblat que es troba a les Masies de Sant Miquel, terme de Banyeres del Penedès, és, molt probablement, el més important de la comarca.

Respecte a les necròpolis ibèriques, només destacarem la de can Posastre, a Sant Martí Sarroca, on es va trobar una espectacular escultura, i la necròpoli de can Canyís, a Banyeres, situada a uns 400 m de l’important poblat abans esmentat, que es caracteritza per la gran riquesa dels seus aixovars.

Poblat d’Adarró (Vilanova i la Geltrú), d’època romana, en curs d’excavació i estudi.

ECSA - E. Costa

Roma, potència comercial, s’establia als llocs més propicis per als seus interessos. Al Penedès van trobar les condicions adients per a establir-se. Seguint els autors clàssics Plini, Ptolemeu i Mela, hem intentat proposar una reconstrucció hipotètica del que devien ser els territoris de les ciutats de Subur i Tolobí. Subur correspondria al que avui anomenem Alt Penedès i Garraf. Tolobí devia abastar el Baix Penedès, i el riu Foix (Maius) separava segurament ambdós territoris. Hi ha autors que veuen, en l’edat mitjana, restes de l’antigor, que qualifiquen de “caràcters perdurants” de l’antic territori de Barcino; per això, seguint la idea de Carreras i Candi, d’una herència d’antigues divisions, estructures administratives i de camins, creiem que el Penedès podria ser un bon exemple d’aquestes pervivències.

Al pas de la Via Augusta pel Penedès, s’han localitzat quatre mil·liaris: Subirats, les Masuques (Castellet i la Gornal), la França i el Francàs (el Vendrell).

Un estudi a part mereixeria l’anàlisi de les mansions d’aquesta via, esmentades en els itineraris antonins entre Barcino i Tarraco. De ben segur que algunes de les anomenades es trobaven al Penedès. Sembla que hi havia els emplaçaments de tres d’aquestes mansio: Antistiana, Palfuriana i Stabulo Novo. És igualment probable l’existència de vil·les romanes, sense excavar, entre d’altres llocs, a Vilafranca, Olèrdola, Subirats, Sant Martí Sarroca, Avinyonet del Penedès, Pla del Penedès, Castellví, Vilobí, Torrelavit, Castellet i Sant Quintí de Mediona.

Cap d’una escultura romana de cànons hel·lenístics, probablement d’una venus, aparegut fa poc al municipi de Vilobí del Penedès. Es conserva al Museu Municipal de Sant Martí Sarroca.

ECSA - M. Raurich

Cal no oblidar la importància de Darró (Vilanova i la Geltrú) a l’època romana, amb els seus forns. Al terme de Sant Pere de Ribes, hom situa les vil·les de Sant Pau, amb restes de pintures murals, i del Bosquet. És important la vil·la romana del Vilarenc de Calafell, amb termes i cisternes, també la d’Albornar (Santa Oliva), sense excavar, on es trobaren mosaics i una “arul·la turriforme” (Museu de la Bisbal del Penedès). El forn de Tomoví, sense localitzar, és destacable per les seves tegulae, diverses sigillata, lastra campana i plaques arquitectòniques, que sempre anaven destinades a construccions importants.

Quant a peces remarcables de filiació romana, hi ha un fragment del peu d’una taula de marbre, trobat a Lavern (Subirats), del segle I aC, i un cap de venus, també de marbre, trobat a Vilobí, que sembla que és del segle I dC. D’arquitectura, que coneguem, sols ens ha arribat la impressionant torre de les Gunyoles, que, segons Maluquer, correspondria a un edifici funerari de mitjan segle I dC. Encara que tardà i, potser de filiació dubtosa, hi ha l’aqüeducte dels Arquets (Sant Jaume dels Domenys), i altres ponts suposadament romans, com el de can Llopart. Es troben així mateix els qüestionats columbaris, com el de l’Arboçar, ara classificats de medievals.

L’alta edat mitjana: visigots i musulmans

Per a la historiografia moderna, els germànics van entrar a Roma no per arrasar-la, sinó per fer-se romans, i el mateix va succeir a les províncies, prova d’això és que s’adaptaren a la societat romana.

Muralla d’Olèrdola, considerada romana i en ús fins a l’edat mitjana.

ECSA - Museu Monogràfic d’Olèrdola

Alguns estudis redueixen les xifres de gots que penetraren a la Península Ibèrica i els situen majoritàriament cap a l’interior. Sembla que l’única unificació que pretengueren fou la fiscal, com podria indicar l’epístola d’alguns bisbes de la l’arxidiòcesi de Tarragona, de l’any 592, coneguda com a De fisco Barchinonensi.

La societat baix-imperial, simbiosi iberoromana, evolucionava per ella mateixa i el gran motor innovador fou el cristianisme naixent, potenciat o protegit pels centres de poder visigòtics. Suposem que la influència visigòtica es va deixar sentir molt poc al Penedès, ja que les poques restes que coneixem d’aquest període són totes de caràcter religiós. La nova fe, el cristianisme, havia anat deixant rastre a les nostres contrades penedesenques des de la fi del Baix Imperi.

Així, a la Sucarrada del terme de Sant Martí Sarroca, en un dels enterraments romans que s’hi van trobar, hi havia un crismó, que s’ha datat dels segles III i IV. A Sant Esteve de can Llopart (Castellet i la Gornal) hi havia una ara paleocristiana. Les ceràmiques d’aquest període tampoc són desconegudes ni escasses al Penedès, de vegades fins i tot de qualitat.

A Sant Sebastià dels Gorgs hi ha un capitell, considerat visigòtic. També hi ha qui considera com a records visigòtics un arc de ferradura i diferents relleus del castell de Sant Martí Sarroca. També és probable que siguin del final d’aquest període algunes piques baptismals d’immersió, com les de Llorenç del Penedès o Sant Jaume dels Domenys.

Als voltants de moltes esglésies penedesenques s’han localitzat tombes antropomorfes excavades a la roca. Hi ha tombes d’aquest tipus a Santa Creu de Calafell, Santa Maria i Sant Miquel, ambdues d’Olèrdola, Sant Jaume dels Domenys, Sant Marçal de Terrassola i Sant Pere de Gelida. J. Bolòs i M. Pagès col·loquen el marc cronològic de les tombes de tipus olerdolà a partir dels segles VI i VII. Tenint en compte que algunes d’aquestes esglésies surten esmentades com a basíliques en la documentació escrita primerenca medieval, sembla lògic creure que tenen arrels en un passat visigòtic. Altres tipus d’enterraments són els sarcòfags antropomorfs de pedra, dels quals hi ha exemplars a Olèrdola, Sant Pere Molanta i Sant Pau d’Ordal.

Al començament del segle VIII, uns nous recaptadors d’impostos van fer cap al Penedès: els musulmans. La civilització musulmana va respectar les poblacions i els seus costums, i fins i tot els interessava tolerar els cristians, perquè els gravaven amb mès impostos que als mahometans.

L’arqueologia, al Penedès, no ha constatat ni destruccions ni davallaments forts de la població abans del segle XIV, sinó que per contra sembla demostrada una pervivència dels camins i dels nuclis habitats.

Un factor en el qual va influir fortament el món andalusí fou el desenvolupament dels sistemes de conreu basats en el regadiu. A Olesa de Bonesvalls (Alt Penedès), s’ha detectat el primer probable qanāt a Catalunya; si més no, se’l pot considerar un sistema hidràulic de tecnologia andalusina. Mines, tant si estan bastides de pedra seca, com si no ho estan, n’hem detectat —i intuït, resseguint la documentació medieval— una munió a tot el Penedès. La captació d’aigües acostuma a ser múltiple, composta de pou i d’altres sistemes complementaris com rases, rescloses, etc. De finalitat tambè múltiple, solen constar de font, per al consum humà, i distribuïdor per al regadiu. De vegades els horts estan disposats en terrasses, o hi ha un antic molí, associat al sistema, però no és el més freqüent. Molts d’aquests sistemes continuen en funcionament: d’aquí els problemes de filiació i de datació que presenten. Majoritàriament, avui estan dedicats al regadiu.

No defensem que la construcció de tots aquests sistemes sigui nomès d’època andalusina, però sí que ho és, molt probablement, la tècnica que els va fer possibles. Com veurem, el regadiu és un tema que surt força sovint en la documentació del període romànic.

Sembla molt probable que la població penedesenca restès al seu lloc fins i tot en èpoques de la suposada frontera, paraula tan equívoca com el mot “marca”. No hi ha notícies de cap gran batalla que s’hagi lliurat al Penedès. L’únic que es documenta són ràtzies, però tant de cristians com de sarraïns, que van des del segle VIII fins al XIII. És famosa l’expedició de comtes i bisbes catalans a Còrdova, el 1010, i Maíllo recull un text d’Al-Kardabus, sobre una incursió dels cristians a Almeria, pels volts de l’any 1086, amb 80 homes a cavall. Com veiem, aquesta dada relativitza les xifres dels exèrcits i qüestiona tòpics sobre la invasió dels sarraïns.

Un cop conquerida Barcelona pels francs (801), tant comtes com magnats van parar esment en els beneficis que els donaria el domini de les zones del sud pels tributs, drets i censos que podrien exigir. Volgueren fer-se reconèixer un domini que no fou gens ben acceptat, si hem de fer cas a les revoltes de “pagans” (paganorum) i “gent depravada” (pravae gentis) que reflecteixen els documents, diferenciant-les de les ràtzies d’ismaelites i sarraïns. Aquestes lluites no són suficients per despoblar un territori ric com el Penedès. Podríem fer una analogia amb les lluites que, a la Ribera d’Ebre, al segle XIII, tingueren entre Entences, Montcades i Templers. Malgrat els estralls, cap de les dues zones no quedà despoblada.

Els documents amaguen quelcom, quan declaren els territoris deserts, erms i despoblats; de fet, es tractaria d’un subterfugi legal per apropiar-se de les terres que no eren ni dels sarraïns ni dels cristians, sinó de la gent que hi vivia. Els erms eren terres fiscals. L’aprisió (aprisio) (30 anys de conreu), d’arrel visigòtica, era l’instrument jurídic emprat per a fer-se reconèixer el domini sobre una terra declarada, prèviament, erma. Els documents dels segles X i XI anomenen molts llocs habitables: edificiis, palaciis, villae, mansos, quadres, vilare, castrum, torres i esglèsies. El pactum (pacte) del Montmell (974), de l’Albà (978) i el de Ribes (990) es feren amb els homes que hi vivien (habitatores, commorantibus i cohabitantibus). El Penedès i, fins i tot, el Tarragonès estaven, així doncs, poblats.

Ripoll classifica la petita esglesiola, adossada a Sant Miquel d’Olèrdola, com a mossàrab, i la data al segle IX. Inclou tambè en el mateix estil i la mateixa època el capitell i la columna que es troben en una finestra de la façana de l’esglèsia principal; altres autors, però, ho recullen tan sols com una possibilitat.

Fins fa relativament poc, la majoria d’estudis toponímics sobre el Penedès reduïen al mínim inevitable les possibles etimologies àrabs a les nostres contrades. Amb tot, els autors que recullen aquests probables ètims no coincideixen ni a l’hora de la tria ni en les interpretacions.

En aquest mateix volum, Barceló fa un bon estudi sobre toponímia àrab i berber al Penedès. El seu estudi, però, no abasta tota la comarca i ès per això que ressenyem alguns topònims que no han estat tractats per aquest autor. Ho fem mès com una proposta que no pas com una afirmació categòrica. L’any 1132, a la Granada, apareix el topònim Calandrax, referit a un mas. Podria derivar de l’arrel qal‘, que significaria “castell”, segons Asenjo; d’altra banda, “andrax” ens recorda la toponímia mallorquina i andalusa. Amb la mateixa arrel qal‘, com assenyala Barceló, cal incloure Calafell, topònim documentat l’any 999. Malgrat la dificultat d’identificar-lo amb el castell calafellenc, creiem que ès un topònim referit innegablement a aquest indret penedesenc. Tambè hi ha un altre topònim d’igual etimologia: el puig de Calaf, documentat l’any 936 com a Chalaph, l’any 1023 com a Calaph i l’any 1066 com a Kalafo, puig situat en la confluència dels termes de Castellví de la Marca i Castellet.

Probables topònims d’origen andalusí, els trobem, l’any 1178, al terme medieval d’Albinyana. Així, casos com ara Alastre, nomantic de Bonastre, i el proper de Meschitellis (mesquita?), o tambè el topònim Motmirad, datat l’any 1046.

A l’igual que Barceló, el qual en aquest present volum troba al Penedès topònims d’origen berber, nosaltres, seguint el parer de Guichard, que recull i documenta elements de l’ètnia “Al-burnusí” instal·lats al sud de la península amb restes toponímiques, som de l’opinió que el nom l’Albornar, al terme de Santa Oliva, ès d’origen i etimologia berber. (RMUC-JARN)

Els establiments àrabs i berbers de l’Alt Penedès i els seus noms

El Penedès conserva algunes torres o elements de fortificació, com la torre d’en Viola de Calafell, que poden ser d’origen àrab, refetes en època medieval.

ECSA - J. Bolòs

Per ara, l’única evidència dels establiments àrabs i berbers de l’Alt Penedès ès un cert registre toponímic fragmentari i, sobretot, mal entès. Però es tracta, penso, d’una evidència inequívoca, i que alhora posa de manifest un dels registres toponímics mès antics fins ara coneguts, atès que la seva aparició en documents feudals ha de situar-se, en general, a partir de la segona meitat del segle X. D’altra banda, la comprensió adequada d’aquests topònims ha d’inscriure’s forçosament en la qüestió mès complexa dels establiments andalusins mès septentrionals, com els de la zona de l’actual Aragó, i que, en l’actual Catalunya, tindria a Àger, a la Noguera (>berber Ajjer, Azger, Azğer, Adjer), el seu punt mès extrem. Hi ha, doncs, una “qüestió septentrional” que lentament es va formulant. Aquesta “qüestió septentrional”, tant en el seu vessant aragonès com català, sembla, per ara, que es caracteritza sobretot per la gran dificultat de datar els establiments inicials que apareixeran mès tard, però, esmentats tant en les cròniques àrabs com al-Rāzī i al-’Udhrī, les quals permeten datar-ne l’existència entre els segles III/IX i V/XI, com en la documentació feudal, per exemple, del monestir de Sant Cugat del Vallès, que dóna a conèixer aquesta toponímia des de mitjan segle X.

Hi ha un altre factor que contribueix a fer mès complexa la qüestió. Les restes de fortaleses (ḥuṣūn, sing. ḥiṣn) espargides arreu de la Frontera Superior (Thagr al ‘alā) han produït entre els historiadors i els arqueòlegs la discussió sobre el caràcter estatal o simplement pagès d’aquestes construccions. Deixant de banda algunes insuficiències en la formulació del problema, tota la qüestió es fa girar entorn de si coincideixen cronològicament l’establiment amb la fortificació.

L’absència d’aquesta mena de restes de fortaleses (ḥusṣūn) al Penedès, un cop conquerit aquest pels feudals des del principi del segle X, pot indicar potser que els establiments andalusins inicials (II/VII - III/IX) no són, en efecte, resultat d’una iniciativa d’organització i fortificació d’una frontera. És a dir, que el desplaçament o la liquidació d’aquests grups andalusins, o bé ha d’ocórrer abans de la necessitat dels emirs d’organitzar una frontera, o bé cal entendre que, en aquest moment, aquests grups eren marginals respecte al progressivament més consolidat estat omeia de Còrdova. En qualsevol cas, els establiments de l’Alt Penedès són una part insubstituïble de l’estudi de la “qüestió septentrional” i, alhora, no poden ser entesos fora d’aquesta qüestió. Hi ha encara un altre aspecte important. Aquests establiments andalusins no signifiquen l’exclusió d’una població indígena anterior, sinó una juxtaposició. Naturalment, les relacions polítiques entre ambdues poblacions són desconegudes. I un fet curiós: tan desconeguts són els establiments indígenes com els andalusins. El que sí és cert, com explica R. Martí en aquest mateix volum, és que la documentació feudal mostra, des del principi de la conquesta, que aquesta població indígena, desallotjats els andalusins, tenia, naturalment, una vida agrícola tan organitzada com mal coneguda.

La toponímia

Els topònims conservats són de dos tipus: els tribals i els descriptius. Cal, però, fer dues observacions. En primer lloc, es tracta d’un registre toponímic incomplet, fragmentari. R. Martí ha revelat una microtoponímia àrab, escassa i intermitent, en la documentació feudal, fins ara ni pròpiament advertida ni estudiada. I, en segon lloc, es desconeixen les causes i condicions socials precises de la seva conservació.

Com assenyala R. Martí, Gelida, Lavit i Mediona —tres topònims tribals— i Masquefa es conservaren com a nom del “districte del nou castell termenat”. Però això posa de manifest, justament, un problema. La conservació dels topònims com a denominació dels districtes i no de llocs concrets pot ser deguda, o bè a un reconeixement d’un territori previ d’aquest nom —imprecís de termes com a establiment andalusí— o bé, el més probable, atesos els actuals coneixements, una extensió feudal, regida per una lògica encara poc coneguda, d’una identitat onomàstica concentrada en espais inicials andalusins, dels quals, avui, hom n’ignora l’emplaçament concret. L’absència, almenys per ara, de restes arqueològiques —estructures arquitectòniques i ceràmica— obliga a postular l’absència de fortaleses de relleu i a considerar un tipus d’establiment pagès prim de població, amb poc embalum d’artefactes i de poca durada; així devien ser tambè les vint-i-nou alqueries sense rastre de Sant Carles de la Ràpita. Com vaig fer notar recentment (Barceló, 1990), aquests registres prims són fàcilment esvaïts. Així doncs, la conservació dels topònims és, en un cert sentit, desproporcionada respecte a la seva dimensió social. La conservació del topònim no es deu, doncs, a la importància del grup àrab o berber, sinó a altres factors que se’ns escapen i que, sens dubte, són resultat de la conquesta feudal.

La microtoponímia és sotmesa a un procès de reducció, el ritme del qual és impossible d’establir. Se sap, per exemple, que el lloc dit “Almafar” es converteix en Sant Climent de Llobregat; altres noms com “Alfori”, prop de Piera, senzillament desapareixen (R. Martí, en aquest mateix volum). Un dels primers albaqar (s) (recintes per a refugi de bestiar i pagesos) documentats en textos llatins apareix, el 1093, en una donació del castell de Montret “en la ratlla del Penedès i la Segarra” per part de Guerau Alamany de Cervelló a Ermengarda (Miret i Sans, 1915, pp. 168-169). Altres topònims com la Múnia (àrab, munya) i la Ràpita (àrab, al-rabiṭa), en canvi, es conserven sense poder-ne escatir les raons. Els dos Rebato, a Sant Sadurní d’Anoia i Abrera (àrab, ribaṭ) són poc explicables a partir de les etimologies que la gent local obstinadament proposa, però atesa la seva falta de documentació no es poden, per ara, incloure en el registre. La Granada, molt probablement, és un topònim àrab. Encara queden menys dubtes en el topònim la Mussara (àrab, al-Muzara’, camp conreat) que sí que ho ès. Tota aquesta microtoponímia necessita un tractament adequat tot incorporant-hi la toponímia procedent dels documents feudals dels segles X i XI i, avui, perduda.

Mapes on s’indica l’extensió d’alguns topònims àrabs que es troben a la comarca del Penedès.

M. Barceló

Els Madyūna, com es pot veure en el mapa I, produïren abundants establiments bé amb el nom tribal, com a l’Alt Penedès, València i Mallorca, bè amb els noms dels seus nombrosos clans. És clar que el mapa no és exhaustiu, però sí que assenyala perfectament el sentit espacial d’aquesta segmentació. Els Madyūna foren, des del principi, un del grups tribals berbers més actius i nombrosos durant l’ocupació d’Hispània. Una prova de la seva importància és el fet que ‘Abd-al-Rahman al-Dākhil (el primer) confirmà el 155 (any de l’hègira) a Hilāl b. al-Madyūn com a xeic (“cap”) (shaykh) de la seva tribu i la possessió dels seus territoris. Penso que totes les altres propostes etimològiques —filològicament sense sentit— han de ser rebutjades. Contràriament als Madyūna, molt representats en el registre textual de les cròniques àrabs, els Gelida nomès han deixat restes toponímiques (vegeu mapa 2). Fins ara el nom de Gelida ha estat considerat com a derivat del llatí Gelidus -a -um. No és veritat, però, com afirma R. Puigcorbè (pàg. 172), que J. Coromines no l’incloguès en el mapa d’arabismes (vegeu J. Coromines, I, 1965, pàg. 265). Recentment P. Balañá proposa un ètim àrab, al-jalīda (la població gèlida, freda). Ara bè, en cap dels diccionaris àrabs clàssics consultats (Lisān - al -’Arab, I, p. 655; Qāmūs al-Muhīṭ, pàg. 349; el Supplement de Dozy, vol. I, pàgs. 205-6 i Diccionario Arabe-Español de F. Corriente, pág. 119) jalīda significa rosada, rosada gelada o pel·lícula: es tracta, doncs, d’una proposta sense fonament. En aquests moments la proposta etimològica més plausible és el berber gellid (rei). S. Chaker esmenta a-gellid (el rei) entre les formes nominals simples documentades en textos “medievals”. I també esmenta una tribu, els Banū Gellidassen, l’epònim dels quals era un tal Gellid. Cal observar que aquesta forma és arcaica, atès que el nucli nominal no porta les marques definitòries del substantiu a/t pel masculí i femení respectivament. La forma -assen és un sufix pronominal força freqüent en els noms col·lectius berbers.

La trobem també a Mallorca, en una alqueria de la vall d’Alaró: Imalassen. Gellid, Gelid i el femení Gelida encara són emprats a l’onomàstica moderna d’Alger. És possible, però, que la forma Gelid-a arcaica de l’Alt Penedès sigui la combinació de la forma nominal simple gelid, sense la marca definitòria del substantiu, i la partícula àrab -a de formació de col·lectius, cosa que indicaria també una precoç arabització. Al-Bakrī a la segona meitat del segle V/XI, descrivint, però, una situació força anterior, situa els Banū Gellidassen entre Ténès i Ashir, prop de Shalaf dels Banū Watīl, segments dels quals emigraren també a Al-Andalus fent establiments a l’orient peninsular i a Mallorca. G. Marcy, en el seu estudi sobre els Ayt Gellidassen assenyala que el territori que al principi del segle XX ocupava la coalició dels Ayt Warain, de la qual formaven part els Banū Gellidasen, era ocupat al segle II/VII per segments Matgrāa, tribu a la qual pertanyien els Banū Gellidassen, i, entre altres, per segments Madyūna.

Les formes Eslida (> Ajlida) i Argelita, documentades a partir del segle VII/XIII, arran de la conquesta catalana, han de ser incloses en el registre, tot i les deformacions respecte a l’arcaic Gelida, sofertes tant pel procès irreversible d’arabització com d’admissió i transmissió catalanes. El castell de Lavit és esmentat el 956 com a terme —in termino kastrum Vidde…—. Les primeres referències al topònim prenen les formes de Vidde, Vide, sense determinant o amb determinant, que acostuma a ser ipsa en lloc d’illa. Però, com mostra el mapa núm. 3, de Lavits, n’hi ha més ‘d’un en una zona molt precisa. Ara bé, Vidde o Vide com a topònim no es dóna enlloc més de Catalunya. Certament no hi ha res de semblant a la Catalunya dita “Vella”. La concentració de noms només ocorre a l’Alt Penedès. El terme normal llatí, en aquesta època, és vinea. No n’hi ha de Vidde o Vide. Es pot afirmar, doncs, que Vidde, Vide no és llatí i que la seva peculiar i precisa concentració regional remet a un tipus d’establiment múltiple, només explicable per segmentació. La segmentació —discontinuïtat espacial i reduplicació del nom— és un procediment d’organització territorial pagesa propi dels sistemes tribals i clànics àrabs i berbers. El context d’establiments àrabs i berbers a la zona permet sostenir que el topònim, llegit a la llatina, era Labīd.

D’altra banda, la deformació de Labīd en Civit i l’Albí és ben documentada l’any 1051 —in locum qui vocatur ad ipsa Vid ab antiquis…— i a meitat del segle XII —gardia de Lavit (Font i Rius, 1969, docs. 24, 86 i 90)—. R. Martí, que va fer les identificacions, assenyala que la deformació del nom (Lavit > L’Albí) ja s’ha produït el 1202, fent palès que el topònim fou acceptat i no adequadament entès —altrament no l’haurien deformat— pels conqueridors. Aquesta estranyesa lingüística explica també que el la inicial fos pres per un article —illa — i transformat en l’article determinant ipsa (Martí, 1989). Els Banū Labīd, àrabs hilalians de la branca de Ḥayb, són esmentats per Ibn Khaldūn. Ibn Ḥazm no els esmenta com a immigrants a Al-Andalus. Però això no és necessàriament decisiu per a rebutjar la possibilitat de la seva presència a Al-Andalus. Ni els Fazāra, ni els Sulaym, ni els Qays ‘Aylān, per exemple, són esmentats per Ibn Hazm i tanmateix eren a Al-Andalus. A Mallorca hi havia un establiment dels Banū Murad que Ibn Hazm ignora, com tampoc no registra l’establiment mallorquí dels Banū Attaf, que situa només a Jaèn i Guadix. Els topònims Lavit serien, doncs, l’única prova d’aquesta primerenca immigració. Quant a l’etimologia de Masquefa, ja fa temps que J. M. Solà va proposar una forma àrab derivada del radical j ṣ b amb el prefix mu-: mujṣibun [meskefe] i que significaria fèrtil, país o regió fèrtil. Recentment vam proposar que Masquefa seria una derivació del radical s q t, posar sostre, que podria ser saqifa, documentada com a topònim a l’Orient, amb el sentit de refugi, lloc cobert, protegit. Masquefa seria una forma derivada del verb o substantiu esmentat amb el mateix sentit de lloc cobert i protegit. Sigui com vulgui, aquestes dues propostes d’un origen àrab —ja advertit per J. Coromines— són, ara per ara, les més raonables. Calafell sembla esmentat el 999. Però la referència més segura és, ara per ara, la del 1037 —kastrum qui dicunt Kalafell… in sumitatem montis de Kalafell… (Rius i Serra, 1946, doc. 545)—. El nom fa referència a una qal’ a (fortificació). Com ha mostrat recentment M. Acién, el mot qal’ a és usat sobretot en les primeres èpoques d’Al-Andalus i fou substituït posteriorment per altres formes lingüístiques. La situació d’aquesta qal’ a no està resolta. El treball de J. Santacana (1986) no aclareix gens la possibilitat d’un origen andalusí de la construcció del castell de Santa Creu. Ningú no sembla haver-se interessat fins ara per una petita fortificació de tapial que hi ha prop de Calafell de Dalt, anomenat popularment Casalot d’En Viola, que ha estat classificat com a columbari romà. J. Coromines classifica Calafell com a topònim d’origen àrab. Per ara, però, el -fell queda sense explicació.

No cal, penso, cercar al nom de Garraf una etimologia tan llunyana com una “iberobasca”, que, seguint R. Menèndez Pidal, proposa R. Puigcorbé. El nom apareix documentat per primera vegada el 29 d’abril de 1011, com a límit “…de occiduo in ipso Garrafo..” (Rius i Serra, 1946, doc. 436). El determinant ipse suggereix que n’hi ha d’altres, de Garraf. N. Groom classifica Garraf com a topònim a l’Orient amb el sentit de roda tirada per animal, per a treure aigua; és a dir, amb una pràctica hidràulica. R. Dozy testimonieja el seu ús a Al-Andalus amb el mateix sentit: una pràctica d’elevació d’aigua, i també roda de pous. Penso que, ara per ara, aquesta etimologia és la més raonable. En el registre arqueològic del Garraf, tanmateix, no hi ha res que permeti una identificació amb aquestes pràctiques hidràuliques. A la Sínia (Olesa de Bonesvalls), l’enginy hidràulic existent, que no és un qanāt, tot i que està inventariat com a tal, no té prou entitat per fer extensiu el seu nom a tot el massís. Així, doncs, formulat, el problema dels establiments andalusins a l’Alt Penedès forma una part important de la qüestió septentrional d’aquests establiments. Es tracta d’una qüestió complexa, capaç de generar coneixements nous i de qualitat. (MqB)

El concepte de marca i els límits del comtat de Barcelona

El substantiu “marca” ha estat utilitzat de manera poc clara pels historiadors. Normalment s’ha identificat amb frontera o delimitació, però els documents es refereixen més a una zona geogràfica o comarca. No tenim coneixement de la permanència d’aquest mot en un lloc, suposadament fronterer, com el Llobregat, i al Penedès només resta un topònim, Castellví de la Marca. El terme d’aquest castell, segons una permuta que els diferents autors han datat des de l’any 901 al 990, i que nosaltres considerem de l’any 936, arribava més enllà del Gaià, i l’any 1023, fins al Francolí.

El fet que el castell de Castellví fos d’origen comtal fa sospitar un ús polític de la terminologia. Probablement sota el concepte “marca” hi devia haver un intent d’expansió i de posar sota jurisdicció comtal terres que encara en restaven fora.

La historiografia clàssica ha tendit a distingir entre una Catalunya Nova (lloc de llibertat i terra de franqueses) i una Catalunya Vella (subjecta a servituds i mals usos), posant els límits en el riu Llobregat. El testament del “Corbat” (1035) sembla l’antecedent polític i jurídic que reflectí Pere Albert en les seves “Commemoracions”. Però aquesta diferenciació sembla que no existí, com està demostrant la documentació.

L’única diferència entre el nord i el sud del Llobregat és potser, com apunta Barceló, una divisió lingüística i cultural del substrat de població anterior als visigots.

En un primer moment, sembla que el Penedès ocupava un espai territorial inferior a l’actual. En la concessió, feta a Sant Cugat, d’un alou del castell de Subirats, l’any 917, hom el situa prop del Penedès (“prope territorio Penetese”). Això fa sospitar que Subirats i part del terme d’Olèrdola no eren del Penedès, pel fet que, l’any 1010, s’anomena Sant Pere Molanta com a accés (“accessu”) del Penedès, i l’any 992 Viladellops se situa prop del Penedès (“iusta Penitense”). Confirma l’exclusió d’aquesta zona el fet que l’any 950 es digui que la Granada, del terme del castell d’Olèrdola, sigui del territori de Barcelona. A partir del segle XI s’aplica el terme Penedès a un territori molt més ampli.

El nostre estudi no ultrapassa l’actual Penedès estricte. Malgrat tot, no renunciem a fer referències a alguns indrets que en temps passat havien estat inclosos en alguna superstructura penedesenca (vegueria, comtat, deganat, etc.). És el cas de llocs com Sant Jaume Sesoliveres, Cabrera d’Anoia, Vila-rodona, o els recuperats: Bonastre i Masllorens.

Atesa l’amplitud de la documentació penedesenca, no és possible fer un escorcoll exhaustiu i ens cal limitar-nos a dades segures i que hem pogut contrastar. (RMUC-JARN)

La primera expansió comtal a ponent del Llobregat

És ben conegut que, a la fi del segle IX, el comte Guifré el Pelós conquerí el comtat d’Osona i part de la comarca del Bages, i és en aquest moment que cal situar els límits occidentals dels seus dominis en els cursos fluvials del Llobregat i del Cardener.

Durant la primera meitat del segle X, les comarques frontereres de l’Alt Penedès i de l’Anoia foren integrades dins les jurisdiccions del casal comtal de Barcelona i, amb alguns indrets de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà, constituiran els límits de la “Marca Extrema”. Amb la inclusió del Penedès i del Garraf, s’amplien vers ponent els termes del comtat i del bisbat de Barcelona, i s’estableixen els límits del comtat de Manresa, sobretot el Bages i l’Anoia, sota el control del titular comtal de Barcelona i dins la prolongació de la jurisdicció eclesiàstica d’Osona.

Cap crònica no descriu aquest procés expansiu i només es coneix a partir de documents que recullen títols de propietat sobre immobles, que provenen d’un nombre reduït d’arxius senyorials i que proporcionen notícies disperses, sovint primeres referències conegudes de llocs i de poblacions. La primerenca documentació escrita del segle X, entre la qual hi ha textos amb interpolacions o falsificacions posteriors, ha estat escorcollada i donada a conèixer per tota mena de publicacions: monografies locals i comarcals, i diplomataris. Ara no cal esperar nous textos sorprenents, i la dedicació dels investigadors ha generat nombrosos estudis sobre el tema, entre els quals és convenient citar les síntesis de J. Iglésies (1963) i A. Benet (1982). Considerem, però, que les dades conservades ofereixen expectatives d’estudi inexplorades i que requereixen una anàlisi de conjunt. Els resultats que hem obtingut proporcionen una descripció detallada del procès de conquesta i una negació oberta del concepte de “repoblament” en aquestes comarques.

Una xarxa de castells original

Tothom sembla d’acord a l’hora d’afirmar que la conquesta comtal de les comarques de l’Anoia i del Penedès es caracteritzà per un fenomen generalitzat de construcció de castells. J. Iglésies ho definia com un rosari de fortificacions; P. Bonnassie s’adonà que els castells a Catalunya “atenyen aquí la seva densitat més elevada”; J. Bolòs - M. Pagès, en una sèrie de treballs recents, han estudiat alguns casos concrets del Bages, l’Anoia i el Baix Llobregat, i han mostrat clarament com s’integren dins una xarxa complexa. Es tracta d’un procés original de creació de castells i adjudicació de termes jurisdiccionals, la primera fragmentació de tot un territori en castells termenats que assoleixen funcions militars, sense cap dubte, i que també constitueixen els marcs d’enquadrament de la població pagesa i de fortificacions subsidiàries. El mot castrum que utilitzen els escrivans tè, de fet, el doble significat d’emplaçament de la fortificació i de terme assignat a la fortificació titular.

La primerenca documentació local contrasta amb la de la resta de la Catalunya Vella, on les valls i les villae han estat les unitats administratives de què donen notícia els escrivans eclesiàstics durant els segles IX-X, i que només seran substituïdes per les parròquies a partir del segle XI, quan es generalitza la construcció de castells al rerepaís. En aquest sentit, només la conquesta del comtat d’Osona sembla haver anticipat la iniciativa, ja que va comportar la immediata construcció de nombrosos castells. Així, doncs, la creació de castells termenats al Baix Llobregat, l’Anoia i el Penedès és un original projecte administratiu i militar que cal fixar amb les precisions de la documentació escrita, precisions que no ofereixen avui els estudis arqueològics.

Vista aèria del poblat d’Olèrdola, el nucli fortificat més antic i important del Penedès.

ECSA - J. Todó

La mort de Guifré el Pelós (a. 897) no sembla haver aturat el procés expansiu que ell mateix engegà ni la incipient fortificació dels nous territoris comtals. Durant el govern dels seus fills Guifré II i Sunyer es registra la progressiva extensió dels seus dominis a ponent del Llobregat: el castell de Cervelló (Baix Llobregat), documentat d’ençà del 904, i el castell de Subirats, des del 917, són peces claus establertes a la Serralada Litoral; la primera notícia certa de fortificacions al voltant de la muntanya de Montserrat és de l’any 924 i la primera al·lusió a la Tossa de Montbui, del 936. Per notícies posteriors, sabem que en temps del comte Sunyer es bastiren les fortificacions més meridionals dels comtats: la segona consagració d’Olèrdola, el 992, fa referència a la primera iniciativa comtal en temps del bisbe Teodoric de Barcelona, vers l’any 930; quan el comte Borrell va vendre el castell de Queralt, l’any 976, justificava la possessió “per conquesta del meu difunt avi Jofre i per testament del meu difunt pare el comte Sunyer”, tot i que s’hauria d’entendre que l’al·lusió a Guifré el Pelós no és certa; no estem d’acord, però, a considerar que aleshores s’hauria produït una breu conquesta del Baix Penedès, ja que l’única prova és un suposat precepte atorgat per Lluís el d’Ultramar a l’abat de Sant Cugat i que R. d’Abadal intentà restablir. Els documents de Sant Cugat on es fa referència als fets són poc fiables, ja que ens han arribat amb clares interpolacions i a més foren les proves legals que utilitzà l’abat del monestir en les disputes judicials que va mantenir amb els comtes de Barcelona a l’inici del segle XI, quan es produí la conquesta efectiva del Baix Penedès. Caldria, però, un estudi específic per a demostrar la falsedat del pretès domini de Sant Cugat sobre Santa Oliva i els estanys de Calders.

D’aquestes notícies i de les informacions que forneixen les fonts andalusines, podem deduir que l’ocupació comtal de l’Alt Penedès i de l’Anoia degué produir-se progressivament entre els anys 910-940 i, especialment, entre el 920-930. Per a interpretar correctament aquestes fonts, però, hem de tenir present que les actuacions de l’exèrcit califal a la Marca Superior d’Al-Andalus responen a una “defensa dinàmica” de les fronteres, duta a terme mitjançant expedicions de represàlia o dissuassió que mai no tenen per objectiu l’expansió territorial.

L’activitat bèl·lica dels comtes catalans és evident a la fi del segle IX i al començament del segle X. Els anys 912 i 913, les expedicions dirigides per Muhamad al-Ṭawïl arriben encara fàcilment a Barcelona i al Vallès, on sembla que atacaren la fortificació de Terrassa. Poc després, en el primer esment del castell de Subirats, el 917, un dels titulars de la fortificació és qualificat de “marquès”, això és, cap militar a la “Marca” del Penedès, que aleshores podem situar encara al riu Anoia. La resta del territori degué ser ocupada militarment abans del 933, quan s’organitzà l’esquadra califal per atacar el “país dels francs”, expedició naval que no va ser possible fins el 935, any en què assolà el litoral des de l’Empordà fins al Llobregat, potser com a represàlia per l’expansió comtal prèvia i per les dificultats de dur a terme un atac per terra. La rèplica no es va fer esperar, ja que el 936 o el 937 es degué dur a terme una expedició de saqueig dels “francs” contra territori musulmà que provocà segurament la mort del caid de València. Finalment, el bescanvi d’ambaixades entre Barcelona i Còrdova, el 940, va conduir a la signatura de tractats de pau que semblen respectar les posicions capdavanteres d’Olèrdola i de Queralt assolides pel comte de Barcelona, acords que es mantingueren i renovaren el 942 i amb l’ambaixada del comte Borrell (o son germà Miró “Mughira”) anterior a la mort d’Abd al-Raḥmàn, l’any 961.

D’ençà dels acords de pau del 940, comencen a aparèixer documents conservats relatius a les comarques que estudiem: aleshores es produeixen les primeres notícies certes del monestir de Santa Cecília de Montserrat i del castell “Marro”; el 946, són citats els castells de Sant Martí Sarroca i de Bonifaci (la Guàrdia, el Bruc) i els termes de Pierola, el 948; el 954, s’esmenta el castell de Piera, la construcció d’una torre al Freixe i els termes de Lavit i de Mediona; dels castells o dels termes de Tous, Miralles, Montbui, Clariana, Jorba, la Roqueta i Queralt hi ha referències del 960; l’any 963, són citats els castells de Gelida, Masquefa i Pierola.

És innecessari ampliar aquesta llista de primers esments; ja són suficients per a poder afirmar que la major part dels castells d’aquestes comarques han estat construïts abans del 960. Encara que només es faci referència als seus termes, no hem de dubtar que existeixi la fortificació, ja que aquells coincideixen amb els que la documentació posterior atribueix a cada castell termenat. No es pot precisar, però, la data de construcció exacta de les diverses fortificacions i no hi ha garanties que les excavacions arqueològiques ho puguin fer. Hem de considerar, tot i així, que hi deu haver castells del moment de la conquesta (910-930) i que la pau del 940 va permetre la definitiva multiplicació i consolidació de les fortificacions.

Els comtes de Barcelona no van mantenir els acords de pau amb al-Hakan II i, així, l’armada califal efectuà un nou raid, l’any 965, que els forçà a fer un nou pacte el 966, amb la condició que “derruirien els forts de les fronteres”. Concretament, pensein que l’acord de pau entre els anys 961-966 podria ser el moment de construcció d’alguns castells sobre la mateixa frontera i que mai no apareixen citats en la documentació local abans d’aquestes dates: els de Pontils, Santa Perpètua i Montagut són documentats el 976; els castells de Querol i Pinyana, esmentats l’any 990, completaven la xarxa fins al castell de Cabra, la fortificació comtal més avançada que tancava els accessos entre l’Alt Camp i la Conca de Barberà abans del 980.

Vista aèria del castell del Montmell, un dels punts fortificats documentats de més antic en la comarca.

ECSA - J. Todó

Noves ambaixades a Còrdova del 971 i del 974 garantiren la pau durant un temps mès; sabem, però, que les fortificacions a la frontera mai no foren enderrocades, ans al contrari, en bastiren de noves o refermaren les ja construïdes: així, l’any 974, el bisbe Vives oferia reduccions substancioses dels censos que haurien de pagar els nous pobladors que acudissin al castell de Montmell; malgrat que sigui falsa la notícia dels castells de Selma i Albà, del 978, la disposició d’aquestes fortificacions ens fa pensar que també són anteriors a la fi del segle X, com podria ser el cas dels castells de Marmellar, Selmella i Saburella, tots situats als confins muntanyencs de l’Alt Camp i de la Conca de Barberà.

En aquest context d’incompliment dels acords, cal situar el raid d’Almansor del 985 sobre el comtat i la ciutat de Barcelona. Malgrat els danys produïts per aquesta expedició de càstig, o els que va provocar ‘Abd al-Malik a l’inici del segle XI, els raids andalusins no van tenir efectes dissuassoris sobre la política expansiva comtal. Potser les entrades d’or a Catalunya, procedents d’Al-Andalus (“mancusos”), en són el millor exponent: els primers esments locals són poc freqüents entre els anys 970-985; a partir d’aquesta data les referències d’or es multipliquen i mostren un drenatge constant fixat més tard amb l’establiment de paries.

El comte i els seus agents portaren a terme des de la fi del segle X clares iniciatives de conquesta, amb la construcció de fortificacions en els nous territoris ocupats i amb el refermament de la xarxa de castells anterior. L’esment de Castellet i de la guàrdia de Banyeres, el 977, la nova fortificació del castell de Ribes, el 990, i les pretensions del monestir de Sant Cugat sobre els termes de Santa Oliva, ja des del 986, són el preludi de la definitiva ocupació de tot el Baix Penedès abans del 1010, quan Adalbert, un dels participants malferits a l’expedició militar de Còrdova, diu que té propietats al castell d’Albinyana. També fou aleshores quan es conquerí la part nord de l’actual comarca de l’Anoia, on hi ha una especial preocupació per ocupar els pujols, com el d’Abella, els termes d’Òdena, citat el 999, o com els de Calaf, Calafell i Ferrera, el 1015, i el de Cervera, el 1026.

Durant el segle XI, les fronteres s’allunyen a poc a poc de les comarques que ara tractem. La xarxa de castells preexistent, lluny de tornar-se obsoleta, va tenir, a partir d’aleshores, un paper fonamental dins el nou ordre jurídic feudal, i fou, sovint, l’escenari de revoltes i disputes senyorials.

Mapa de la xarxa de castells i termes establerts a la dreta del Llobregat a la segona etapa d’expansió en els segles X i XI.

R. Martí

Per a analitzar degudament la lògica organitzativa de la xarxa de castells, hem considerat necessari l’estudi cartogràfic dels termes respectius. Tot i que la nostra restitució no pretén ser íntegrament exacta, hem verificat detingudament el traçat dels diversos límits amb les informacions de la documentació escrita, treball que permet algunes observacions interessants. Així, es pot veure com la fixació dels diversos límits dels castells no deixa intersticis sense control als territoris conquerits, ja des de mitjan segle X, malgrat que les dades de la línia divisòria amb “Hispania” siguin imprecises. Tampoc no sembla que hi hagi gaires problemes amb els límits respectius, fixats com estaven pels menestrals de l’autoritat comtal. Els geòmetres que establiren els diversos límits van seguir les consideracions del Corpus Agrimensorum Romanorum, del qual hi ha recopilacions locals conegudes, on es prescriu la divisió de termes seguint el curs de les aigües de pluja (“sicut aqua vergitur”), i així les divisòries passen pels cims de les muntanyes. Les úniques modificacions que registrem amb el pas del temps són fenòmens puntuals de multiplicació de les fortificacions subsidiàries i de subdivisió d’alguns termes de castells.

Entorn de l’any 1000, els termes d’uns quaranta-cinc castra ocupen el territori estudiat. Una atapeïda xarxa que és, de fet, un sòlid projecte de dominació del territori, que va funcionar durant la resta de l’edat mitjana. Convé remarcar, però, que no tots els castells que apareixen en la documentació tenen la mateixa importància i que la diferent extensió dels seus termes pot ser un bon exponent d’aquest fet. La realització dels càlculs pertinents ofereix altres possibilitats deductives que les simples estimacions, més o menys encertades.

Els primers castra s’instal·len en llocs prominents, preferentment a les penyes amb espadats, que proporcionen defenses naturals. Com assenyala P. Bonnassie, un castell d’aleshores és, bàsicament, una muntanya o una roca amb mur de defensa per a tapar els esvorancs i diversos tipus de construccions; l’arqueologia ha de precisar encara, però, quins models concrets reprodueixen o desenvolupen les fortificacions de l’inici del segle X. Un d’aquests models, segurament el més difós, ha estat descrit per F. Galtier (1987), ja entorn del 940: “la torre de planta oblonga, de dimensions relativament importants, no molt alta i concebuda com a vivenda”, amb angles exteriors arrodonits i murs dobles fets amb encofrat i revestits amb pedra desbastada i argamassa. L’aparició de les torres cilíndriques, durant la segona meitat del segle X, és una de les poques pautes evolutives fixades fins ara.

L’establiment dels castells pot ser a dalt d’un cim, a mig pendent o en un turó aïllat, cercat i triat per a un millor control de l’àrea que li ha estat assignada a cadascun. Aquí també, la disposició de les fortificacions està en funció del control dels accessos a les diverses valls, com observava J. Bolòs, en estudiar els castells del Bages. El curs de l’Anoia és assignat, des de la capçalera, a un llarg seguit de castells, situats a la vora, la jurisdicció dels quals s’estén sobre els dos marges del riu (en aquest sentit, només hem registrat les excepcions d’Odena i de Cabrera, tot i que no són segures). El mateix passa a les valls del Foix i de Riudebitlles, on s’enquadren uns quants castells. Finalment, a algunes fortificacions s’atribueix el control exclusiu d’una petita vall i, de vegades, la conjunció de diverses rieres (Claramunt, Lavit). En els casos de Cabrera d’Anoia (només 10 km2) i de Mediona, situats sobre congosts, l’emplaçament ha cercat clarament una estreta vigilància dels accessos fluvials respectius.

Podem afirmar que la primera xarxa de castells creada per Sunyer concedeix grans superfícies als termes que, posteriorment, acaben per fraccionar-se: potser els casos més significatius siguin el de Cervelló (100 km2) i el de la “ciutat” (urbs) fortificada d’Olèrdola, amb uns termes que hem avaluat en 140 km2 inicialment i que romandran íntegres fins que al segle XI siguin considerades castra les fortificacions de Pacs, Ferran, la Granada, Avinyonet i el castell “Mocio”, a més de rebre la seu d’una comanda hospitalera a Sant Valentí de les Cabanyes al segle XII. Entre els primers castells són freqüents els termes que superen els 50 km2: és el cas dels castells de Mediona (75 km), abans de segregar-se el castell de Terrassola, al començament del segle XI, el de Subirats (66 km2), de Piera (62 km2) o de Vilademàger (52 km2); hem estimat els termes d’Odena en 60 km2, malgrat que el seu límit septentrional hagi estat obert a la frontera durant tot el segle X, com el de Queralt (62 km2); el castell de Montbui (55 km2), abans de segregar-se el de Tous, el 960, (“castro que dicunt Touos… in termino de castro Montebui”); o els termes inicials del castell de Claramunt (65 km2), del qual s’hauria segregat ben aviat el d’Orpí. Hi ha, però, un bon grapat de castra primerencs, amb termes entorn dels 25-40 km2, especialment a les planes de l’Alt Penedès, les zones més fèrtils i, previsiblement, més poblades. Durant la segona meitat del segle X, registrem l’augment del nombre de castells termenats a la mateixa línia fronterera, amb termes molt reduïts, la major part dels quals no superen els 25 km2 i que ocupen, a més, zones de terreny molt accidentat: és el cas del conjunt de Jorba-Tous-la Roqueta-Miralles o el de Santa Perpètua-Pontils-Querol-Montagut-Pinyana.

Els textos dels cronistes and alusins donen notícies concretes dels principals magnats “francs” a la frontera, que participen directament en la consecució dels tractats de pau: així Ibn Hayyan esmenta, el 942, el comte Sunyer, l’abat Gotmar de Sant Cugat (qui encapçalà l’ambaixada a Còrdova), Sendret (de Cervelló, pare d’Ènnyec Bonfill) i “Aī·nād b. al-MunRir” (que no hem sabut identificar) entre els diversos pròcers francs adherits al pacte del 940; el 971, era Ènnyec Bonfill de Cervelló —"home de confiança de Borrell… i el seu intendent als castells i a les principals ciutats"— l’ambaixador del comte a Còrdova amb 20 cavallers mès, mentre que el vescomte Guitard de Barcelona enviava un emissari propi amb altres tres cavallers; el 974, el mateix vescomte Guitard, amb un petit grup de cavallers, va ser l’ambaixador comtal, un poc abans de comprar a Borrell el castell de Queralt.

Concretament, les actuacions d’Ènnyec Bonfill com a lloctinent a la frontera dels successius comtes de Barcelona són ben conegudes a partir de la documentació local: l’any 963, comprà al comte Miró el castell de Masquefa, que més tard bescanvià al monestir de Sant Cugat per la fortificació de Gelida; als comtes Ramon Borrell i Ermengol comprà, el 992, el castell de Cervelló; va prometre fidelitat al bisbe de Vic per la meitat del castell de Miralles, que aquest li encomanava, amb un document que, a Catalunya, és el primer d’aquest tipus, i sembla tenir també drets importants al castell d’Ódena. Nombroses propietats al Vallès, a l’Anoia i al Penedès, i la presència d’Ènnyec Bonfill en actes legals rellevants, mostren un dels homes més influents de la seva època. El seu és el cas més destacat entre una noblesa local, implantada amb la conquesta, que disposa de grans quantitats de numerari i que amplia els seus patrimonis en detriment de les propietats comtals.

La xarxa de castells termenats inicial sembla haver estat insuficient, però, per a garantir un control absolut sobre els termes dels castells. Així, des de ben aviat veiem aparèixer fortificacions subsidiàries, torres d’observació principalment que, en molts casos, donaren inici a un nou castrum o a una “quadra” amb termes propis. No hi ha dubte que els titulars d’aquestes torres són magnats locals, i les inclouen entre els seus alous: als termes de Lavit, la torre de “Cannadello” amb cases, terres i molins, és venuda, l’any 956, per 870 sous (43, 5 lliures) i passà de mans dels magnats Aigo i Druda, parents de l’abat Cesari de Montserrat, a les de Guillemó dit Énnec, que la subordinà al senioratico de Sant Cugat; el levita Sunifred transfereix a la seva consanguinea Ermegoda una torre, amb cases i un molí als termes d’Olèrdola, tot i que la subordina a Sant Cugat del Vallès; el 983, el comte Borrell ven a Sendret, veguer de Font-rubí, l’alou de Guardiola per 40 “pesades” d’argent, que aviat seria castell termenat; la torre de Valldossera fou venuda per la família del sacerdot Pere a la dels propietaris del castell de Montagut per 200 sous, unes 10 lliures.

Malgrat que siguin acuradament adscrites a un castrum concret, pensem que aquestes fortificacions secundàries tenen una jurisdicció i unes rendes pròpies assignades des de bon començament. Els seus preus ho posen de manifest, si els comparem amb el de les vendes de castells termenats anteriors a l’entrada de “mancusos”: el de Masquefa va costar 1 000 sous, unes 50 lliures; el de Cervelló (100 km2) es va vendre per 100 lliures d’argent; el de Queralt, avaluat en 200 lliures d’argent; el de Castellet, venut per 60 lliures d’argent. Convé remarcar que el terme “pessa”, que traduïm per “pesada”, no és cap “peça” de moneda, sinó, probablement, el pes real de les 240 peces de moneda de plata, encunyada aleshores, que formen la lliura en el sistema monetari carolingi (1 lliura = 20 sous = 240 diners). Així, entre els 200 sous pagats per la torre de Valldossera i els 4 000 que podien haver costat al vescomte Guitard els drets del castell de Queralt, hi ha, evidentment, una clara diferència. Cal recordar, però, que les fortificacions i els seus drets pertanyen als senyors; basta tenir present que, aleshores, el preu d’un molí de farina no sol superar els 10 sous. També s’ha de tenir present que aquests no són preus absoluts, ja que a les transaccions sovint s’estipulen excepcions sobre determinats beneficis de particulars, “aloers”, si es vol.

Els termes d’un mateix castell inclouen jurisdiccions senyorials diverses, i això fa del castrum una unitat administrativa força complexa. Els drets senyorials apareixen molt fragmentats i els seus titulars formen part de la nova estructura militar. De fet, J. M. Font ha remarcat, des d’una perspectiva estrictament institucionalista, que en aquests castells es desenvolupen les primeres “tinences feudals” i “castlanies”. Amb la possessió de diferents castells, simultàniament, es desenvolupen relacions de dependències complexes entre els mateixos membres de la milícia comtal, basades sempre en la fidelitat envers el senyor i en la concessió, al fidel, de rendes o beneficis de diversa consideració jurídica. El desenvolupament de les institucions feudals a Catalunya té molt a veure amb l’organització senyorial de les comarques estudiades, on els fets s’anticipen als termes jurídics, la qual cosa accelerarà el procés de feudalització.

Vegeu: Castells i edificacions militars de l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf anteriors al 1300

Qui són els pobladors?

És fora de dubte la iniciativa comtal en l’ocupació del territori, la construcció de castells i la fixació dels termes corresponents a cadascun des del començament del segle X. Les conquestes semblen haver-se dut totalment al marge dels governants carolingis, sense que aquests monarques hagin rebut mai cap benefici fiscal en els nous territoris ocupats. Només això explicaria el fet que en els diplomes reials mai no es concedeixin beneficis senyorials a ponent del Llobregat, i que els rars esments que fan, de senyorius, en aquests indrets siguin simples confirmacions d’alguns patrimonis eclesiàstics ja ocupats.

El comte de Barcelona deu haver estat l’únic beneficiari dels nous territoris conquerits, i legitimà els seus drets en aplicar la normativa gòtica de l’aprisio, que regulava la plena propietat de les terres vacants, novament ocupades, al cap de 30 anys d’haverho fet. El terme aprisió, però, pot referir-se bé a tot un territori conquerit o bé a unes terres ermes artigades per un particular; en tots dos casos comporta la possessio i la hereditas del lloc al seu titular.

El comte compartí, però, els drets d’aprisió amb els seus col·laboradors més pròxims, als quals va transferir alguns castells en règim de plena propietat (ad alodium proprium/ad alodium franchum): donatius a seus episcopals i monestirs; donatius i vendes als nobles que, de vegades, recullen la seva participació a l’empresa de fortificació, com en el cas de la Roqueta. Concretament, les alienacions de castells comtals a l’Anoia i a l’Alt Penedès són especialment freqüents a partir del 960, en què ja devien ser legítims els drets d’aprisió, si seguim les consideracions de la Llei Gòtica. Els bisbes de Vic i de Barcelona, els abats de Sant Cugat i de Santa Cecília de Montserrat, els vescomtes i nombrosos prohoms van reunir així diferents castells entre els seus béns patrimonials, “alou” (alodium), com diuen els textos contemporanis. Concretament, cal destacar que l’ús del terme “alou”, en la documentació del segle X, apareix inequívocament en relació a beneficis senyorials i que, com s’ha observat a Girona, no s’utilitza referit a propietats pageses. Si som tan prudents com per a no parlar de “feudals” abans de l’aparició dels “feus”, tampoc no hi hauria motiu per a fer-ho dels “pagesos aloers”, al segle X, malgrat que puguin tenir la propietat eminent de la terra que treballen. A partir del segle XI, el significat del terme “alou” s’amplia a tota mena de propietat hereditària, des d’un extens benefici senyorial fins a les reduïdes parcel·les d’un pagès.

La gestió del nou patrimoni comtal es degué resoldre inicialment amb la cessió temporal a veguers (vicarii), els seus representants a l’administració dels castells. Aquests veguers són els principals beneficiaris de les alienacions comtals durant la segona meitat del segle X; pertanyen, però, a destacades famílies de la Catalunya Vella, que han col·laborat amb el comte des del mateix moment de la conquesta: els descendents dels “viros venerabiles marchione Ermenardo, Udalardo, filios quondam Udalardi”, del castell de Subirats, disposen lliurement de la seva aprisió d’ençà del 917, i estan emparentats amb les principals famílies feudals al segle XI; Sendred de Cervelló i son fill Ènnyec Bonfill ocupen successivament el lloc més rellevant en l’administració dels castells del Penedès i de l’Anoia, almenys d’ençà del 940; domna Anlo, dita Druda, casada amb el sacerdot Aigo, és tia probablement de Cesari, abat fundador de Montserrat, mare del veguer Ansulf i àvia d’Hug i de l’eclesiàstic Sendred, tots ells amb un destacat paper a les fortificacions de la mateixa frontera; el castell més extrem de Cabra del Camp és donat a Eroigi, fill de Viader i pare del jutge Guifré, una noble nissaga que sembla establerta de bell antuvi al castell de Mediona. Podríem multiplicar fàcilment els exemples; tanmateix, són suficients per a comprovar que les famílies instal·lades als primers castells estan implicades en la progressió de la frontera i en el posterior ordenament feudal de les fortificacions.

Malauradament “reconquesta” i “repoblament” són encara avui els termes d’ús emprats generalment per a descriure la conquesta dels nous territoris, dos conceptes que es justifiquen recíprocament i que exigeixen una baixa densitat demogràfica a les terres de frontera. A hores d’ara considerem que aquesta premissa és indemostrable malgrat la migradesa de la informació que proporciona la documentació escrita dels primers temps i l’absència de referents arqueològics precisos.

En el millor dels casos la frontera dels comtats catalans amb Al-Andalus és concebuda com a “terres de ningú”, on hi devia haver una incerta “població residual” i de “malfactors”, si seguim les indicacions d’alguns documents del monestir de Sant Cugat, a l’inici del segle XI. Així, J. Iglésies pot contraposar a la “mala gent” de la frontera la “gent treballadora honrada establerta pels senyors feudals”, pioners en un país gairebé despoblat. D’altra banda, ha estat comunament acceptada la imatge del “castell repoblador” o “castell refugi” que acaba per convertir-se en la principal i benèfica finalitat de les fortificacions. No deixa de ser estrany, però, que ningú no hagi pogut precisar els fluxos de “gent honrada” que acudeixen ni la seva procedència, i qui ho ha intentat pensem que no ha reeixit a fer-ho.

La continuïtat del poblament al Penedès i a l’Anoia durant l’alta edat mitjana quedaria simplement demostrada per la permanència de nombrosos noms de lloc pre-romans, romans, germànics i musulmans. La major part dels topònims són romànics, i semblants als de la Catalunya Vella, coincidències que són per a A. Benet la prova del repoblament: “això mateix [donar nom als llocs ocupats] faran els osonencs que vagin a repoblar la frontera tarragonina, i els espanyols al Nou Món, a l’igual dels anglesos, els holandesos i pràcticament tot repoblador”. Les transformacions que experimentà l’organització del poblament alt-medieval creiem que no permeten fer aquestes afirmacions. És segur que des dels castells es va reconduir l’organització del poblament, i el fet que s’hagin donat nous noms a molts indrets dels termes de cada castrum, sí que ho han fet els conqueridors en tot temps.

Restes d’habitatges altmedievals, del terme d’Olèrdola, situades al paratge de Can Ximet.

ECSA - J. Bolòs

És molt difícil obtenir dades demogràfiques fiables a partir de la documentació escrita alt-medieval, sempre parcial i que només descriu patrimonis particulars. Tot i així, les precisions d’alguns documents permeten veure una organització agrària molt desenvolupada a les zones estudiades ja des dels primers temps. És el cas dels termes del castell de Miralles, on les descripcions del 960 fan pensar J. Bolòs si el “repoblament” no hauria precedit la construcció de la fortificació. A. Virella arribà a la conclusió que els primers molins penedesencs documentats havien estat construïts per “gent autòctona…abans que arribessin els senyors de la guerra o els frares dels monestirs”.

De la nostra part, en el cas de les comarques de Girona, ja havíem apuntat que la conquesta de la fi del segle VIII no sembla anar acompanyada de repoblament, ja que es mantenien vigents les antigues estructures administratives i de població. D’altra banda, és del tot convenient diferenciar els diversos moments d’expansió sobre Al-Andalus. El cas de Girona, amb 70 anys de govern islàmic, no pot, evidentment, comparar-se als del Penedès o l’Anoia, on aquest durà gairebé dos segles. Així mateix, tampoc no podem suposar que la conquesta d’aquestes comarques, a l’inici del segle X, es va desenvolupar en circumstàncies idèntiques, ni que va tenir els mateixos efectes sobre la població prèvia a l’expansió de la fi del mateix segle.

Concretament, pensem que els territoris conquerits al començament del segle X no havien rebut encara els efectes homogeneïtzadors del califat de Còrdova i que és força probable que hi restés un romanent considerable de població autòctona no aculturada encara, especialment a la conca d’Odena i a les zones centrals de l’Alt Penedès. Contràriament, les conquestes territorials de l’inici del segle XI es caracteritzaren per desenvolupar-se sobre una població ja islamitzada i que fuig majoritàriament davant la presència dels feudals.

A l’Anoia i al Penedès, de fet, és sorprenent l’estat d’abandó de les construccions antigues, a què fan referència els escrivans, que sovint desconeixen el nom del lloc: el 917 s’esmenta el puig “ubi ipsi monumenti sunt antiqui, prope ipsa villa antiqua” prop de Monistrol d’Anoia; probablement a Olesa de Bonesvalls (Osevesa) hi ha una “villa antiqua” (Rius i Serra, 1945-47, docs. 9 i 41); als confins dels castells de la Roqueta i Queralt també hi ha una “villa antiqua” (Font i Rius, 1969, doc. 6 i Segura, 1984, pàg. 44); prop d’Olèrdola i a la vora de la “Calciata Francischa” hi ha “parietes antiquas que dicunt Monedaias” (Rius i Serra, 1945-47, docs. 130 i 134); a Lavit, encara al segle XII, hi havia un indret conegut com a “Parietes Antiquos”. Encara que no totes aquestes ruïnes siguin necessàriament de tradició romano-visigòtica, la seva freqüència fa pensar que hi ha hagut una ruptura clara en l’organització del poblament antic, anterior a la conquesta comtal. Pensem, però, que aquest trencament no és sinònim de “despoblament” i que caldria entendre’l com una part de les transformacions experimentades des de l’antiguitat i, especialment, durant els segles VIII i IX.

L’existència d’establiments musulmans al territori avui només és coneguda per la toponímia, que ofereix una clara concentració al marge dret del Llobregat i al curs del Riudebitlles: Alcala a Sant Boi de Llobregat; el lloc dit Almafar, avui Sant Climent de Llobregat, l’indret Alfori, prop de Piera, o el lloc anomenat Chazmo (Carme) bé podrien ser-ho; altres com Gelida, Lavit, Masquefa o Mediona quedaren fixats al territori amb l’associació del topònim al districte del nou castell termenat, mentre que Asofra (la Llacuna) és en clara oposició al castell de Vilademàger. L’abundant toponímia musulmana d’aquesta zona, entre la qual hi ha alguns noms de tribus o clans àrabs i berbers explica per ella mateixa com es va mantenir la frontera al Llobregat durant tot el segle IX. El fet que no hi hagin estat localitzades les restes arqueològiques d’aquestes comunitats no permet precisar, però, les condicions en què es va dur a terme la conquesta comtal. Atesa l’absència d’antropònims musulmans entre els individus esmentats per la documentació del segle X, podem considerar que l’ocupació hauria comportat la immediata evacuació d’aquest conjunt d’establiments. En aquests indrets caldria considerar l’especificitat del repoblament.

L’expansió del comte Sunyer vers ponent s’aturà davant per davant de dues fortificacions homònimes, Calaf a l’Anoia, i Calafell al Baix Penedès. Són topònims que reflecteixen un dels mots més antics emprats a Al-Andalus per referir-se als baluards militars. La nova línia de frontera, lluny de ser deshabitada, mostra un enemic molt pròxim: la superioritat naval andalusina fa de la costa un espai insegur i el mateix lloc de Garraf, al terme de Sitges, pot haver estat un port emprat fins a dates tardanes del segle X; la Múnia i la Ràpita són molt a prop d’Olèrdola, com el “Castell Vell” de la Marca, potser islàmic. Aquests indrets, però, no semblen haver estat conquerits abans del 960; els noms dels castells feudals de Selma, Selmella i Saburella potser també amaguen topònims musulmans; la Goda, al terme d’Argençola, és previsiblement l’orto de Zoda citat entre les afrontacions del castrum de la Roqueta el 960; les torres d’Alchazan i el riu de Tàrrega o riera de Civit (un altre Lavit, “ipsa Vite”) són els límits septentrionals del castell de Queralt el 976, davant mateix de Santa Coloma; als altiplans segarrencs els nuclis musulmans previsiblement deuen haver-se establert als turons, com en els casos de Calaf i Calafellum, Civit, Talavera i, potser, Argençola i Montmaneu (“monte Meneizo”). Identificar i estudiar les restes d’aquests primitius establiments andalusins és encara un repte per a l’arqueologia medieval a Catalunya davant el silenci de les fonts escrites.

Fins i tot els mateixos castells comtals, que sabem que són de nova creació, recullen alguns topònims anteriors, com en els casos antics d’Eramprunyà, Foix, Òdena i Olèrdola o els islàmics de Gelida, Lavit, Masquefa i Mediona. La major part dels seus noms fan referència a l’emplaçament elevat de la fortificació (Claramunt, Miralles, Montbui, Montagut, Montmell, Pinyana, Queralt, Querol, Roqueta, Subirats) o a un tret característic de l’indret (Cabra, Cabrera, Castellvell, Clariana, Font-rubí, Jorba, Olivella, Piera, Pierola, Pontils, Pontons, Ribes, Sitges, Tous); de cap d’aquests casos, però, pot deduir-se un despoblament previ. Només, en portar associats els noms del seus titulars, els castells Auripinus (Orpí), Bonifacius (la Guàrdia, el Bruc), Odolinus (Castellolí) i Vilademàger (la Llacuna) mostren clarament topònims de colonització. És el mateix cas de les fortificacions que han pres el nom del sant titular de l’església del castell, construïda simultàniament, com a Sant Martí Sarroca, a Santa Perpètua i al “Castrum Sancti Stephani” o Castellet.

La torre de Cal Pepó, a Torrelles de Foix, és un dels molts testimonis existents a la comarca de protecció de les explotacions del pla del Penedès.

ECSA - J. Bolòs

Les referències escrites de les fortificacions secundàries semblen ser el principal argument per a defensar l’existència del tòpic “castell repoblador” o “castell refugi”. És convenient contrastar alguns exemples: l’any 954 el vescomte Guitard pactava amb catorze homes les condicions perquè construïssin una torre al Freixe (Piera), amb la concessió de terres conreades i ermes a canvi d’una cinquena part del producte de les vinyes, de la tasca dels camps (1/11) i dels serveis habituals; l’any 974 el bisbe Vives s’adreçava als homes d’Hispania a fi que acudissin a poblar el castell de Montmell, amb l’única condició de pagar delmes i primers fruits de les collites i on els eximia de tots els altres censos i serveis; el mateix bisbe, l’any 990, vinculava els habitants presents i futurs de Ribes a la realització d’obres al castell i fixava els pagaments en els delmes i primers fruits dels camps. En els tres pactes citats hi ha motius clars que justifiquen les condicions favorables dels censos senyorials: al Freixe, la nova torre dóna al castell de Piera la presència, que no tenia, sobre el curs de l’Anoia; el poble de Montmell fou capdavanter en un moment especialment crític, i les dures condicions del terreny han fet que avui estigui despoblat; en el cas de Ribes, la fortificació devia ser essencial encara per a protegir la “Vila Episcopal” de la Geltrú.

Pensem que aquesta mena de concessions, tot i que poden comportar l’arribada de nous pobladors a l’indret, mostren clarament com es va dur a terme el procés de dominació del territori i la creació de centres de control senyorial. Els senyors obtenen la participació dels pagesos d’un indret, o de tot un terme, en les tasques de construcció i manteniment de les fortificacions: qui no ho faci, evidentment no gaudirà de les exempcions. Les concessions als pagesos no inclouen, però, drets sobre la fortificació construïda, ja que apareixen en mans dels magnats rellevants que els eximeixen, això sí, del servitium no estrictament militar. A Ribes, per exemple, s’observa que l’exempció a canvi d’obres a les fortificacions és un fenomen generalitzat a ponent del comtat, sola opera ad ipsum castrum facienda sicut in civitate Barchinona ad castrum Olerdola vel ceteris franchitatibus solita vel assueti sunt operare atque construere unanimes.

Al segle XI, aquestes cartes d’exempció es multipliquen als nous territoris conquerits. En aquests casos, però, la conquesta va tenir lloc sobre despoblats recents, camps erms sense pagesos. Són paleses les dificultats inicials que va tenir l’abat de Sant Cugat per a dominar i repoblar Santa Oliva, Calders i Albinyana.

Problemes semblants als que es van donar a la Segarra durant el segle XI hi hagué a Calaf i a Cervera. Concretament, al previsible despoblat musulmà de Civit (Talavera), dins els termes del castell d’Aguiló (segregat del de Queralt), trobem que el castlà, encara l’any 1051, ha d’establir 17 famílies, amb la condició que facin un castell i una torre al puig. Al mateix Civit, l’esment, el 1093, d’un albachar ante ipsas duas viletas podria ser la prova de la resistència fortificada dels darrers habitants del lloc.

L’estratègia militar, que determina l’emplaçament dels castells, fa que aquests no tinguin cap relació aparent amb l’explotació de la terra, allunyats com estan dels camps de conreu. Aquesta apreciació es confirma en observar la seva majoritària disposició a l’interior de masses forestals i garrigues ermes. A les planes de l’Alt Penedès, on actualment hi ha les majors superfícies conreades, només es localitzen inicialment fortificacions secundàries, com les de Pacs, la Granada, Avinyó o Guardiola de Font-rubí. Malgrat que no es pugui determinar l’extensió dels camps d’aleshores, si la finalitat dels castells hagués estat la colonització agrícola, no deixa de ser estrany el rebuig inicial de les zones més fèrtils. Unes poques feixes i alguns prats són el reduït espai agro-pecuari més habitual al voltant dels castra, erms avui en molts casos.

L’aparició de camps de sitges a les excavacions, que en els casos d’Olèrdola i de Lavit es compten per dotzenes, fa d’ells, inequívocament, centres de percepció i emmagatzemament de rendes en espècie. Recordem que el cens mínim recaptat és el dels delmes i els primers fruits, d’origen eclesiàstic clarament, malgrat que els perceptors puguin ser els castlans mateixos. I és que, des de bon començament, la construcció de castells va anar acompanyada de l’establiment d’esglésies, amb jurisdicció parroquial. Tot i que al segle XI podem trobar diverses parròquies dins els termes d’un mateix castrum, considerem que, inicialment, el terme del castell coincideix amb el d’una sola parròquia, la del castell: la confirmació de la dotalia inicial de Sant Miquel d’Olèrdola, del 992, inclou esglésies més foris muros, repartides per tot el terme del castell. En el cas d’un terme més petit, com el del castell de Lavit, es comprova que la parròquia del castell romandrà indivisible, fins a l’època contemporània, amb altres esglésies subordinades. La subdivisió de les grans parròquies inicials depèn de l’extensió dels termes dels castells, com passà amb les fortificacions subsidiàries esdevingudes castra, i són les principals autoritats laiques i eclesiàstiques les promotores de cada partició concreta.

No deixa de ser curiosa la importància que moltes esglésies sense parròquia pròpia, inicialment, han tingut en el desenvolupament posterior dels nuclis de població, com ho demostra l’abundància de topònims sacralitzats: Sant Llorenç d’Hortons i Sant Esteve Sesrovires, a Masquefa; Sant Sadurní d’Anoia i Sant Pau d’Ordal, a Subirats; Sant Pere de Riudebitlles, Sant Quintí de Mediona, Sant Martí Sadevesa, Sant Pere Sacarrera i Sant Joan de Conilles, tots als termes primitius del castell de Mediona. Fins i tot, els nuclis comarcals més importants d’Igualada, de Vilafranca i de Santa Coloma de Queralt tenen per primera referència escrita el marc d’enquadrament d’una d’aquestes esglésies sufragànies. Resseguir la fundació d’esglésies subsidiàries als termes de cada castell, pensem que és una bona pista per trobar els pagesos, instal·lats, en aquests casos, a les millors terres de conreu. Hi ha indicis seriosos per creure que els pagesos hi són al lloc abans de l’establiment de l’església local. On són, però? Intentarem donar algunes observacions, més que una resposta, amb exemples concrets de la vall del Riudebitlles, que hem pogut estudiar recentment.

Es pot veure com els establiments pagesos proliferen dins els termes d’un mateix castrum, quan la documentació escrita és suficientment nombrosa. A Lavit, només en 25 km2, s’hi esmenten més de 10 nuclis de població pagesa, de diversa entitat, alguns ja documentats des del segle X: Auranie, Berbesa, Pañetes Antiquos, Pla del Penedès (villa Sancta Maria), Puigdàlber (Podio Albano), Can Cerdà de Palou (Palaciolo), carrer de Can Rossell (villa de Rosso), carrer del Bosc (villa de Bosch), Vilert (Vilar), Garganta, Cannadello, no sempre de fàcil identificació. D’aquests, tots els topònims localitzats corresponen tradicionalment a construccions pageses agrupades, on els mots “palau/palou/palol”, “vila” i “vilar” emprats pels textos donen testimoni de l’existència d’un conjunt de construccions, previsiblement anteriors a la conquesta. Almenys, en tres d’aquests indrets, es construïren torres de guaita amb la conquesta: Cannadello, Can Cerdà de Palou i, probablement, Puigdàlber. Malgrat que el nombre de pobladors d’aquests nuclis hagi estat reduït inicialment, no costa gaire de veure, sota la dispersió dels establiments, un nombre de pobladors elevat. L’existència d’un mínim de vuit molins en funcionament, al segle XII, als termes parroquials de l’església del castell, ho confirmaria.

A Sant Pere de Riudebitlles, la dotació del cenobi del 1011 fa una descripció minuciosa dels seus reduïts termes i posa de manifest com havia de ser de nombrosa la població de l’indret, ja que els referents geogràfics esmentats (coll, coma, prat, puig, font) sovint s’atribueixen a pobladors concrets (ACA, perg. Ramon Borrell, núm. 99). D’altra banda, els mateixos textos donen informacions puntuals sobre el desenvolupament del trogloditisme, en coves naturals o excavades a les parets sorrenques del curs del riu, fenomen generalitzat aleshores a tota la comarca. Concretament, X. Virella ha donat a conèixer els casos de balmes alt-medievals de Castellet i la Gornal, on algunes sitges aïllades donen testimoni de la presència de pagesos. També hem trobat coves acondiciades en època medieval, a diversos punts del terme de Mediona i, en el cas concret de l’emplaçament de la Font del Gat, l’existència d’una necròpoli medieval no sacralitzada en garanteix l’antiguitat.

L’excavació de Sant Marçal de Terrassola va mostrar algunes restes d’un establiment, d’època ibèrica i romana, que no ofereixen, però, solució de continuïtat amb les de l’emplaçament feudal. L’excavació que hem realitzat a Santa Maria de Lavit, al mateix turó, ens ha proporcionat resultats semblants, mentre que la del castell de Mediona ofereix un establiment de nova creació; en cap d’aquests emplaçaments no han aparegut restes identificables dels Madyūna ni dels Banū Labīd. La prospecció hidràulica ha proporcionat, però, dades significatives, malgrat que no s’hagi trobat ceràmica andalusina. La localització de referències documentades permet identificar complexos sistemes hidràulics d’horts en terrasses a Sant Quintí de Mediona i a la Llacuna, amb una superfície inicial de tres i quatre hectàrees cada una.

Ni la documentació escrita ni el desenvolupament del poblament actual permeten saber res sobre els pagesos que treballaven aquests camps, previsiblement abans del segle XI. Sense altres proves, pensem que aquests sistemes hidràulics han de ser el resultat dels esforços de comunitats pageses amb fortes solidaritats internes, potser andalusines, si tenim present l’excepcionalitat d’aquest tipus d’obres en la tradició local, excepció que també sembla produir-se en el cas de Lavit. Convé insistir, però, sobre el fet que l’arqueologia hidràulica és molt recent al nostre país i sobre l’absència de treballs de camp de referència, la qual cosa fa del tot recomanable que els primers estudis siguin, abans que altra cosa, prudents. Per exemple, la sínia d’Olesa de Bonesvalls no pot ser mai un qant, ja que es tracta de dos tipus diferents de captació, malgrat que tingui galeries subterrànies i pous en pedra seca molt semblants als de Mallorca.

Fragments de ceràmica grisa de tota mena de textures i coloracions, amb les formes habituals, apareixen concentrats al voltant dels establiments pagesos menys alterats pel progrés, o estan escampats pels camps de conreu. El seu estudi, però, encara no ofereix avui dia garanties d’obtenir datacions precises. La pràctica de l’arqueologia extensiva permet comprovar, si més no, que el poblament alt-medieval ha estat intens i dispers a tot el Riudebitlles, tant com a la Catalunya Vella.

Recentment, J.M. Salrach ha renunciat a l’ús del mot “repoblament”, malgrat haver-lo emprat per a descriure l’annexió del pagus de Berga, i ara proposa substituir-lo pel concepte de “fase A del creixement medieval”, que hauria tingut lloc durant el segle IX i la primera meitat del segle X, preludi del “creixement econòmic” descrit per P. Bonnassie. La nova qüestió que se’ns planteja és la següent: si ja no hi ha repoblament, què fem amb l’aprisió documentada, i que R. d’Abadal interpretava com la manifestació d’aquest fenomen en els textos? Aquesta nova proposta justifica la presència de pagesos, anteriors a l’arribada dels castells, amb una població molt minvada per crisis alimentàries i per la guerra. En aquest cas, el canvi de noms es produeix sense haver comportat cap alteració de les línies mestres del repoblament, tal com l’entenia R. d’Abadal.

Pensem que s’han de caracteritzar adequadament les estructures locals del poblament, abans d’extrapolar les conclusions obtingudes per una certa historiografia francesa. És evident que la continuïtat del poblament al territori, no la trobarem excavant l’interior dels castells ni de les esglésies; els pagesos no hi són aquí, malgrat que al voltant d’aquests centres s’hagin pogut desenvolupar pobles i ravals. Els textos ens informaven de la destrucció de les antigues villae, i l’arqueologia medieval ha de recórrer necessàriament a les tècniques de prospecció per a trobar els establiments pagesos que generà la desfeta de l’ordre antic. En aquest sentit, el dinamisme de les rompudes és fora de dubte, com a la resta de l’Occident medieval aleshores; cal, però, precisar com es fan les artigues i quin és el seu abast real.

(RMC)

L’articulació de l’espai al Penedès

La Catalunya en formació de l’alta edat mitjana es construí sobre un teixit i una xarxa administrativo-religiosa i de camins, heretada del món iberoromà, que tant visigots com musulmans van fer servir. Pel que fa al Penedès, sembla que mantè certs caràcters perdurants, que recorden la separació dels antics territoris de Subur i Tolobí. Entre les actuals comarques del Garraf i l’Alt Penedès hem cregut trobar l’homogeneïtat històrica suficient per a definir-lo tot com un ens únic, que designarem com a Penedès Oriental. D’altra banda, identificarem el Baix Penedès com a Penedès Occidental.

Sobre aquesta organització heretada, és al segle X que documentem les definicions dels diferents dominis al Penedès.

L’articulació de l’espai al Penedès occidental

Restes del castell de Castellví de la Marca, un dels primers que consta com a centre d’un gran terme senyorial.

ECSA - J. Cruanyes i Ll. Clavè

Al segle X es comencen a fitar els termes dels castells de Castellví de la Marca i Castellet, ambdós d’origen comtal. És a redós d’aquest parell de castells termenats que s’articularà l’espai. Al bell mig de la plana, hi havia la guàrdia de Banyeres, domini de la seu barcelonina, i un alou de Sant Cugat del Vallès, Santa Oliva, que sembla d’origen visigòtic. Per la carta de franqueses del bisbe Vives als homes de Montmell, de l’any 974, coneixem l’existència d’aquest castell episcopal. Les seves afrontacions s’han de reconstruir pels termes del seu voltant. L’anterior ocupació del Montmell i del seu entorn sembla força provada per les excavacions que s’estan realitzant a la quadra de la Cogullada. Pels plets del segle XI, veiem que Albinyana, al segle X, era del vescomte Guitard. Cunit era una quadra del castell de Cubelles, i, per tant, també era comtal, com el castell de Marmellar.

L’alou de Santa Oliva és documentat l’any 986 per un precepte del rei franc Lotari, en el qual es confirmen les possessions del monestir, perquè, segons que es diu, els arxius de Sant Cugat havien estat cremats per la ràtzia d’Almansor, l’any 985. Es fa referència a una confirmació anterior, del rei Lluís el d’Ultramar, del 938, reconstruïda per Abadal.

Un aspecte d’aquest precepte, que fins ara no s’havia assenyalat, és la utilització d’un llenguatge cartogràfic que podia ser un signe d’antiguitat. En la descripció de l’alou, s’hi afegeixen els estanys: ..in latitudine de ipsa Guardia de Bagnaries usque in villa Domabuis, et in longitudine de ipsa villa Domenio usque ad ipsum mare, simul cum ipsos stagnos… Fins ara, es pensava que es donaven termenals, però mitjançant una latitud i una longitud només es pot situar un punt (l’alou de Santa Oliva) dintre l’espai geogràfic. Es tractaria de donar els punts de referència per conformar les coordenades que, en creuar-se, donarien la posició del predi. Desconeixem amb seguretat per quina via van arribar aquests coneixements al monestir de Sant Cugat, si bé probablement degué ser per influència andalusina, a través de I’ Scriptorium de Ripoll. Com ens va suggerir el Dr. Vilà Valentí, hom pressuposa l’existència d’un mapa o d’unes llistes cartogràfiques, potser ja emprats pels romans. Fins ara, només hem trobat de semblant un document del Laci, del segle XI, publicat fragmentàriament per Toubert (1990), i un altre d’Olèrdola de l’any 992.

La importància d’aquest document està en l’ús intencionat que féu Sant Cugat per fer reconèixer el seu domini sobre els estanys, davant dels interessos de la família de Mir Geribert i de Bernat Otger.

Abans del segle X, creiem que les possessions estaven clares. Després del citat precepte carolingi del 938, i de la seva confirmació el 986, començaren els conflictes d’interessos. Castellet, el 977, i Castellví de la Marca, el 936, foren els capdavanters a donar les seves afrontacions. El motiu per fer les fítacions fou la por a l’ús que del precepte carolingi podria fer Sant Cugat, i, per estalviar-se maldecaps, s’assenyalen amb més precisió i per escrit els termenals. Com veurem tot seguit, aquest procés tingué repercussions al Penedès Oriental.

L’articulació de l’espai al Penedès oriental

No hem trobat fitacions de termes castrals del Penedès Oriental fins a la segona meitat del segle X. Olerdula no té els seus límits fins l’any 992. Nosaltres pensem que correspondrien més als parroquials que no pas als castells. Això ho refermaria la presència d’una altra fitació, sense data, inclosa a continuació, en els mateixos “Libri Antiquitatum”. L’aparició tardana d’afrontacions no creiem que respongui a una absència o un desconeixement d’aquestes, sinó que ja estaven prou clares. El fet de posar-los per escrit va ser desencadenat pels conflictes sobre els dominis territorials, que començaren al Penedès Occidental entre els nobles de la zona i el monestir de Sant Cugat. Malgrat l’absència escrita de termenals dels castells, molt aviat trobem afrontacions d’alous eclesiàstics emplaçats dins dels territoris del castell, com a Subirats (917) i a Lavit (956), ambdós corresponents a deixes als monjos de Sant Cugat del Vallès.

Recordem que, com ja hem dit i com ha expressat molt bé Virgili, les fitacions responen a la delimitació d’un espai d’actuació jurisdiccional.

Per a definir a grans trets el Penedès Oriental, podem dir que, en essència, són terres fiscals o, dit d’una altra manera, comtals. La majoria sembla que foren molt aviat infeudades als seus parents, sobretot als vescomtes. Aquest domini serà fet efectiu, al segle X, per vicaris i vescomtes.

L’espai s’articula amb la presència d’un terme de castell enorme: Olèrdola, que ocupa tot el biaix sud-occidental, des de la Marítima fins a la Serralada Pre-litoral. Tot al seu voltant, apareixeran d’altres castra, dels quals no podem escatir l’origen, encara que hi ha la possibilitat que fossin disgregacions primerenques del terme olerdolà: Gelida, Lavit, Subirats, cap a orient, i Mediona, Font-rubí, Sant Martí Sarroca, Pontons i Foix, a la Serralada Pre-litoral. No sabem del cert si Olesa de Bonesvalls —que, segons Carbonell i Virella, pertanyia al castell de Cervelló— i el castell d’Olivella eren del terme d’Olèrdola.

L’ocupació del territori

Els conceptes “terra de ningú”, “reconquesta” i “desert del Penedès” són la transposició dels conceptes utilitzats per la historiografia castellana i trasplantats a Catalunya. Tal com vam dir en una altra publicació, seguint la definició que donà Menéndez Pidal al mot populari, creiem que “repoblament” voldria significar l’organització d’un territori (el Penedès) als esquemes jurídico-politícs i econòmics del comtat de Barcelona.

En aquesta comarca veiem clar el procés d’evolució cap al feudalisme, enfortit a mesura que creixen el poder comtal i l’eclesiàstic (seu, bisbe, monestirs i ordes militars).

Malgrat que el Penedès és una zona rica arqueològicament, encara resta molt per investigar, sobretot del període medieval. Fins ara, l’única excavació feta i publicada d’un castell és la de Calafell. Hi ha resums o memòries d’excavacions, com les de la quadra de la Cogullada (Montmell), el castell de Mediona i l’església de Santa Maria de Lavit. Coneixem dues necròpolis excavades: la Miranda d’Espiells (Sant Sadurní d’Anoia) i els enterraments de la plaça Reverend Andreu Marcé (Sant Jaume dels Domenys) i dues sepultures del Vilar (Sant Pere de Ribes). S’han localitzat tancats medievals al Garraf.

Hi ha inventaris monogràfics, molt interessants per al nostre període d’estudi, sobre molins, cases fortes i piques baptismals. També recullen dades interessants els inventaris del Patrimoni Arquitectònic editats per la Generalitat de Catalunya, referents a l’Alt Penedès (1986) i al Baix Penedès-Garraf (1991), tot i que no són exhaustius.

Encara que fora dels límits actuals, però dins el Penedès medieval, hi ha el taller de ceràmica grisa de Cabrera d’Anoia, excavat per J.I. Padilla (1990), i la granja cistercenca d’Ancosa (la Llacuna, Anoia), excavada per Bolòs-Mallart, el 1986. Esperem que projectes semblants continuïn i proliferin, ja que ajuden a avaluar l’ocupació real del territori.

Al segle X detectem força topònims al Penedès Occidental que, més tard o més d’hora, datarem com a entitats castelleres, quadres, torres o vil·les. És el cas de Castellví de la Marca, Sabartès i Lletger (936), de Santa Oliva, Guàrdia de Banyeres, villa Domabuis (Tomoví, topònim del terme d’Albinyana) i villa Domenio (938), del Montmell i la Cogullada (974) i de Castellet (977). Els documents palesen la nostra hipòtesi de poblament continuat. La pervivència dels noms de lloc i d’estructures antigues així ho confirma.

Al Penedès Oriental, a la primera meitat del segle X, s’evidencia la constitució d’entitats de castells com ara Subirats (917), Olèrdola (911-937) —amb una disgregació: la Granada (950)—, Gelida (945), Pontons (946), Sant Martí Sarroca (946), esmentat en una afrontació territorial de Castellví de la Marca el 936, i el castell de Freixe (954). En aquest document apareixen com a afrontacions Lavit i Mediona. L’any 956 es documenta Lavit com a castrum, una de les afrontacions és Font-rubí i l’altra, Malconsell.

Bonnassie interpreta les expressions dels documents prave gentis (homes depravats) i paganorum (gent fora de la llei, fora de la fe, aventurers i “mals homes”), com a camperols lliures, repobladors, baixats de les muntanyes pirinenques. Nosaltres seguim la visió més clàssica i pensem que es tractaria d’hispani o substrat de població autòctona d’origen antic.

Mir Geribert s’aprofitarà per iniciar la seva revolta de la pervivència d’aquestes estructures gentilícies dominants, conxorxades i emparentades per pactes matrimonials amb qualsevol dominador (romà, got o musulmà) i enfortida per la feblesa de les estructures de govern. La pretesa carta de poblament de Montmell i la Cogullada, del 974, és un establiment col·lectiu, sota la forma d’un pacte (pactum) i es refereix a tota la gent d’Hispània, és a dir, als hispani.

La continuïtat d’estructures materials i organitzatives al Penedès és evident, per exemple, a l’alou de Santa Oliva, on s’esmenten els palacii antiquis (1045) i I’oppidum (1012). El mot palatium pot ser tant un edifici antic com un antic centre d’explotació de domini públic.

Bonnassie escriu que el terme “… es troba en una comarca com el Penedès, on la dominació franca fou totalment efímera. Cal, doncs, cercar més lluny i veure en els fiscs catalans una supervivència de l’antic domini públic del Baix Imperi Romà, curosament conservat per l’administració del regne de Toledo”. El palacium com a centre de percepció de rendes es detecta també a Castella i Lleó (Faci, 1978). El mateix fet que l’exemple d’oppidum sigui Olèrdola també indica que hi ha caràcters perdurants. Una altra prova del que diem es pot veure en el dret de rebre delmes i primícies que recull el precepte, del 938, quan diu que es feia per costum (consuetum) de temps antic.

Al Penedès Oriental es documenten fins i tot restes materials antigues. L’any 917 és esmentada una vil·la antiqua als voltants de Subirats, prop dels monuments antics (?). No és gens rar trobar esments d’aquests tipus. Al terme de Lavit, l’any 1144, hom parla d’un alou situat al lloc de les parets antigues (parietes antiquos). Però, sobretot, ens interessa fer notar que és al Penedès Oriental on tenim identificats tots dos conceptes: restes antigues materials i el mot “palau”. Al terme d’Olèrdola, trobem el topònim Palacium Moranta), Sant Pere Molanta, l’any 1010. Dins d’aquest mateix terme olerdolà, ens apareixen junts tots dos conceptes. En primer lloc a la Granada, on l’any 1210 s’esmenten unes vinyes que són més enllà de les parets antigues que en diuen Palad (ultra parietes antiquas qui vocant Palad). Finalment, prop del gual de Santa Margarida (Santa Margarida i els Monjos), en un indret sense localitzar, hi havia l’any 978 les parets antigues que en deien “Monedàries” (ipsas parietes antiquas que dicunt Monedarías). La paraula monedàries ha estat interpretada per autors com Balari, en el sentit de muralles o fortificacions. Nosaltres creiem que es podria identificar amb el centre fiscal i recaptador que s’amaga darrere del mot palau. Fins i tot, es podria tractar d’una seca d’arrel, almenys, visigòtica.

Les cartes de poblament i franqueses —com per exemple, les del Montmell (974), Alba-Celma (978) o Ribes (990)— s’haurien de veure, probablememt, com a pactes o com a contractes entre els capitosts i els representants feudals per apaivagar les diferents revoltes dels nuclis, contraris a ser absorbits pel sistema feudal. Aquestes cartes són, sobretot, el reconeixement d’una senyoria (patrocinium) i un esquer per tractar d’introduir la població en els mecanismes jurídics del comtat i de l’Església. Més tard, els establiments, les cartes de poblament i les franqueses esdevindran un instrument de coerció senyorial. Les suposades facilitats i avantatges no sabem si amaguen velles consuetuds. El que sí que fan, però, és regularitzar els pagaments i censos sigui per motius de senyoria territorial, personal o jurisdiccional. Un cop reconegut el domini, s’endureixen les condicions dels establiments posteriors, com per exemple, a Calders, els anys 1013 i 1017.

Es tractaria, com diuen Brasó i Català per a Santa Oliva, del reconeixement de la tasca realitzada i no pas, com diu Font i Rius, que el perill de conrear en la zona “… explican las generosas condiciones del establecimiento”.

La pretesa carta de poblament de l’Arboç (1205-08), que no ens ha arribat, però de la qual tenim referències, emmarcada entre la concessió de mercat (1202) i de fira (1211), creiem que és molt dubtós que es tractés d’un rellançament econòmic de la vila, com pretenen Font i Rius i Conde, sinó tot el contrari. No es creen un mercat i una fira sense un rerepaís adient. Més aviat, es tractaria del reconeixement i la legalització d’un fet, la venda d’un privilegi. A l’edició del Llibre Vermell de l’Arboç, veiem com l’any 1315 (doc. 15), la vila pagà 60 000 sous pel privilegi d’inalienabilitat del domini regi, i l’any 1360 (doc. 67), 4 000 sous per confirmacions de privilegis. Tampoc no es concedeixen privilegis per fer créixer les viles. Segurament, aquestes es desenvolupen per la seva dinàmica interna (situació, comunicacions, comerç, etc.) i, per això es poden permetre el luxe de comprar els seus privilegis, que com tota intervenció els reportarà més negoci, més riquesa i més creixement. Això interessa al comte que passi a l’Arboç, Vilafranca del Penedès i a les viles reials perquè hi guanya com a rei i com a senyor feudal del lloc.

Els primers documents que ens han arribat del Penedès Occidental són definicions de dominis, però ens apareixen sota la forma de pacte (pactum), com al Montmell (974), de permuta, com a Castellví de la Marca (936), de venda de meitats, com a Castellet (977), i d’establiments a cens, com a Banyeres (1032) i a Tomoví (1045). Tot són infeudacions, com a l’Arboç (1057-71), que Font i Rius data el 1060, a Albinyana (1040), a Santa Oliva (1012), a Calders (1017) i a Sant Vicenç (1082). Hi ha un cas de subinfeudació a Santa Oliva (1045).

Al Penedès Oriental del segle X, no hem sabut trobar documents que defineixin específicament el domini d’un castell concret, i per això cal que ens basem per a deduir-ho, sempre que sigui possible, en la documentació més menuda, és a dir, donacions pietoses d’alous, vendes de terres, permutes, etc.

Els documents primerencs que ens han arribat, en originals o en trasllats, responen a diferents conceptes. Són donacions pietoses: Subirats (917), Lavit (956), Gelida (945), Sant Martí Sarroca (946) i Pontons (946). Hi ha establiments, com el del castell de Freixe, a cens (954), i el de la Granada (950), sota subjecció a la seu de Barcelona, però sense especificació censitària. Dos documents sobresurten, l’un és la carta de franqueses de Ribes (990), que consisteix en una donació als habitants (commorantibus) del castrum que hom diu que posseïen ja els bisbes Guilara (937-959) i Pere (962-973). En essència és el reconeixement del domini catedralici. L’últim document és la segona dotació i consagració de Sant Miquel d’Olèrdola de l’any 992, amb esment a la primera dotalia que es féu entre l’any 911 i el 937.

Els dominis jurisdiccionals al Penedès

Podem dir que, en essència, els dominis laics documentats al Penedès Oriental bàsicament són els mateixos que els del Penedès Occidental. Al segle X, aquests dominis es reparteixen entre comtes, vescomtes, vicaris i els seus parents. Cal fer, però, un aclariment, si acceptem que el judici de l’any 977, sobre l’alou de la Vallefermonsa s’adiu amb l’indret penedesenc de Vilobí —que conservaria el topònim en la seva església parroquial, coneguda com a Santa Maria de Vallformosa— i és que la sentència reconeix l’alou a tota la comunitat d’habitants d’aquesta Vallformosa. Aquest document pot fer pensar que ens trobem davant d’una comunitat camperola lliure; nosaltres, però, pensem que més aviat ens situaria dins la dinàmica que plantegen les cartes de poblament i de franqueses, és a dir, seria un primer reconeixement per part de la gent de la vall, si més no, de l’autoritat judicial comtal. No oblidem pas que el jutge és un assertor del comte. Suposem que només l’acceptació de certs drets jurisdiccionals i del poder central —malgrat que el comte Borrell perdi el domini ple i directe sobre l’alou de Vallformosa— ja justifica prou la presència d’aquest pergamí original a la cancelleria de la cort comtal. Totes aquestes consideracions que acabem de fer sobre Vallformosa, a Vilobí, s’han de prendre amb precaució, ja que hi ha d’altres autors que consideren que l’esmentat document fa referència a un indret homònim situat al municipi de Rajadell (Bages).

L’existència d’altres nobles que regeixen els diferents castells penedesencs s’explica per una política, dels esmentats grups de poder, d’infeudacions successives i/o mitjançant l’obtenció de feus, per compres, vendes i/o permutes, al marge de la política matrimonial. Dubtem molt que aquests nous nobles obtinguin tots els drets plens sobre els castra que detenen. Per exemple, a Mediona i Pacs, llocs on no tenim expressió clara de domini, encara que el suposem comtal, els nobles adoptaran molt aviat el topònim com a cognom.

Les entitats dominicals eclesiàstiques més importants del segle X són la catedral de Barcelona, el seu bisbe i els monestirs de Sant Cugat del Vallès i Santa Cecília i Santa Maria de Montserrat. D’ençà del segle XI, documentem d’altres institucions religioses: ordes militars (Temple, Sant Sepulcre i Hospital), i esglésies com Santa Maria de Solsona, Sant Pere de les Puelles, Santes Creus, Sant Miquel de l’Isola Gallinària, Santa Eulàlia del Camp, etc., que posseiran alous o drets dins del Penedès.

Cal puntualitzar que és una interpretació errònia dels documents identificar el mot castrum amb un gran edifici casteller. Som de l’opinió que aquesta paraula defineix un espai geo-jurisdiccional concret, independentment de l’existència, o no, d’una estructura arquitectònica que hom pugui anomenar castell. Encara més, pensem que al segle X eren pocs els castra que tenien un gran castell, i molts els que a penes tenien una torre.

Definició dels dominis jurisdiccionals al Penedès oriental

El castell de Subirats, fou una de les propietats més notables de la famililia vescomtal barcelonina a la comarca.

ESCA – J. Todó

El castrum d’Olèrdola, amb una extensió que abastava més de la meitat de les terres del Penedès Oriental medieval, podem definir-lo com el més gran de la seva subcomarca i un dels més importants del Penedès medieval, només igualat per Castellví de la Marca. Entre ambdós, però, hi ha una gran diferència. Olèrdola té un clar avantatge: les seves terres eren molt riques i productives i amb un paper molt important de l’horta i el regadiu.

El domini comtal del terme olerdolà es fa evident en la consagració de Sant Miquel, de l’any 992. La referència al comte Sunyer i al bisbe Teodoric emmarca la primera consagració de l’església vers el període 911-937, la qual cosa ens dóna dates properes al document del 917, de Subirats. Això és prou aclaridor del fet que al Penedès Oriental hi ha estructures organitzatives i de població importants, almenys, des del final del segle IX. La gran abundor de documents de compra-venda conservats, del segle X, creiem que demostra la idea de continuïtat que venim expressant. El mot Olèrdola, com Subirats o Mediona, es fa servir per a definir un districte, però sense respondre a cap entitat concreta de població. De l’esmicolament del terme medieval olerdolà han nascut més de la meitat dels municipis que actualment conformen el Penedès Oriental.

Encara que gairebé tots els castells del Penedès Oriental queden documentats ja al segle X, no és fins a l’XI que apareixen definicions clares dels dominis i dels seus feudataris.

Seguint la idea de M. Riu, també creiem possible una divisió i constitució dels diferents territoris dels castells anterior al segle X, ja que així ho podem deduir dels esments dels castra ja constituïts, entre l’inici i la meitat del segle X.

El castell de Gelida, a l’entrada de la comarca, va centrar un important domini senyorial.

ESCA – J. Todó

A llevant del terme d’Olèrdola hi havia el castell de Gelida. L’any 945, la comtessa Riquilda donà al monestir de Santa Cecília de Montserrat terres a Ortons, avui Sant Llorenç d’Hortons, del terme medieval de Gelida. Aquest fet fa pensar en un domini comtal. L’any 998, Ènnyec Bonfill, fill del vicari Sendred, sembla que tenia infeudat el castell de Gelida per la permuta que féu amb l’abat de Sant Cugat del Vallès.

El castell de Subirats, l’any 917, era el lloc de residència o d’estada d’Ermenard, marchione, i d’Udalard, fills del difunt Udalard. El mot marchione pot correspondre a un intent fallit d’intitulació del càrrec, que coneixerem altrament com a vescomte. L’any 992, Geribert, fill del vescomte Guitard, va vendre terres, molins i l’aigua de l’Anoia i el Riudebitlles a l’abat de Sant Cugat del Vallès. Aquest fet és definidor de l’apropiació feudal de l’aigua i altres drets per part dels vescomtes, vassalls del casal barceloní.

El topònim ipsa vide (Lavit) s’esmenta a l’establiment del castell de Freixe de l’any 954. Els anys 1040-42 Mir Geribert i la seva muller Guilia actuen al castell de Lavit. Ambdós personatges es poden retrobar al Liber feudorum maior, al llarg del segle XI.

L’any 983, els comtes Borrell i Letgarda van vendre l’alou de Guardiola de Font-rubí a Sendred, potser el “vicari” pare d’Ènnyec Bonfill.

Mediona apareix com a topònim l’any 954. El 1020 hi havia un personatge cognomenat Mediona (Guifred Medionensis). Sospitem un domini comtal infeudat aviat, però no n’hem trobat la prova documental.

Ribas esmenta una donació, de l’any 946, feta a Santa Cecília de Montserrat, de béns situats al castell de Sant Martí, al Penedès. L’any 1009, els comtes Borrell i Ermessenda vengueren un alou del terme de Tarragona al vicari de Sant Martí, Guillem, fill del difunt “vicari” Gal·li. Aquest càrrec de vicari ens assabenta d’una més que probable infeudació comtal.

La comtessa Riquilda, l’any 946, donà a Santa Maria, Sant Pere i Santa Cecília de Montserrat, terres i molins, situats a Pontons, la qual cosa demostra el domini de la casa comtal sobre aquest castell. L’aplec documental sobre el castell de Pontons al Llibre dels Feus és prou significatiu i abundós.

Els àmbits districtuals dels castells del Penedès, al segle X, no tenen els seus espais interns homogenis ni definits. No es pot afirmar que siguin els castra esmentats tots els que hi havia; hi ha llacunes per manca d’informació i d’escorcoll, i evidentment dubtes. Per exemple, la Vallefermonsa documentada l’any 977, Benet i Clarà la situa a Rajadell, al Bages, bé que d’altres autors ho fan al Penedès. El Llibre dels Feus manté una certa coherència geogràfica, tant de castells com de vassalls, malgrat haver-hi intercalats en un sol document referències a d’altres indrets o personatges de bisbats i/o comtats aliens. L’emplaçament del trasllat d’aquest pergamí en el Liber feudorum maior darrere d’altres de Torre de Delà (Vilafranca del Penedès), i tot just després d’un de la Bleda i el Papiol olerdolà podria ésser un argument a favor, però ja hem dit que la identificació amb Vilobí del Penedès cal que es faci entre interrogants. En el Liber feudorum maior trobarem esmentats diferents castells i llocs penedesencs per infeudacions i/o adquisicions del comte, com per exemple, Castellet, Olèrdola, Pontons, Torre de Delà (Vilafranca), Cabrera, Cubelles, Canyelles, etc.

Al segle XI hom documenta entitats que reben el nom de castrum, i que corresponen a escissions dels castells del segle X, que configuren uns canvis lleugers del mapa de dominis. Aquest procés es capta sobretot en l’acumulació d’alous que augmentaran les possessions de les diferents institucions eclesiàstiques.

Dels alous eclesiàstics del segle X, cal destacar-ne uns quants pertanyents al terme d’Olèrdola. Viladellops, documentat com a topònim l’any 976, fou donat a Sant Pere de les Puelles i a Sant Cugat del Vallès, a mitjan any 992, per Ènnyec Bonfill. L’any 978, Seniofred féu deixes d’un important alou a Sant Cugat del Vallès, als voltants del gual de Santa Margarida, origen de Santa Margarida, avui municipi de Santa Margarida i els Monjos. La Granada (950), que era un alou de la seu de Barcelona, i el castell de Ribes (990), que ho era del bisbe barceloní, tindran ambdós els seus propis termenals i les seves quadres internes. La Granada tindrà la quadra de Malconsell, topònim documentat l’any 956, i Ribes, entre d’altres, la Geltrú i Sitges.

Cubelles, encara que de domini regi —tinguem en compte que esdevindrà vila reial—, tindrà un alou important de la catedral. El cas d’Avinyonet (Avinyó en l’època medieval) és semblant. La quadra que esdevindrà castrum fou un alou molt documentat de la seu de Barcelona, però les terres comtals, amb el temps, esdevindran la vila reial d’Avinyonet. Resseguint els Libri Antiguitatum de la seu barcelonina, podem dir que la catedral i els bisbes de Barcelona posseïen alous i drets pràcticament en tots els castells del Penedès Oriental.

Hi ha un grup de castells dels quals no sabem del cert si al segle X formaven un castell termenat o eren part d’un altre. És el cas del castell de Foix, que apareix l’any 984 i l’any 1067 com a termenal. Terrassola, l’any 1058, era una afrontado del castell de Cabrera. L’orientació dels diferents termenals de Lavit fa pensar que Terrassola devia ser una quadra integrant d’aquest castell, infeudada ja en la dada que recollim. Al segle XII era a mans de la família Castellet.

Dins del terme d’Olèrdola, hi havia quadres infeudades, que trobarem anomenades com a castells, que són poc conegudes, potser perquè no han donat lloc a cap municipi independent. Un d’ells és el castell de Ferran, amb alous repartits entre el monestir de Sant Cugat del Vallès i, més tard, Poblet i Santes Creus. Estava subdividit, entre d’altres, en la quadra de Sant Cugat Sesgarrigues (el topònim creiem que s’escau amb l’alou de Sant Cugat, l’any 950, anomenat com a termenal del lloc de la Granada), la quadra o mas de Puig-roig (1123), alou de la catedral barcelonina i la torre de Ventaiolls (1018), alou molt repartit entre els vescomtes i, anys més tard, Santes Creus.

El castell Mós (castrum Mocione) s’anomena torre (turre) “Mocione”, l’any 956, com a termenal, i l’any 1021, com a castrum Mocio, però en desconeixem el domini. Sembla que caldria buscar-ne l’emplaçament al nord-est de Vilafranca del Penedès.

Dins el castell de la Granada hi havia l’alou catedralici de Malconsell, com ja s’ha esmentat. L’any 1042 es documenten drets, sobre el puig de Malconsell, de la seu de Barcelona i del monestir de Sant Cugat del Vallès, i es fa referència a una fortitudine (fortalesa). L’any 1193 és qualificat com a castrum i situa, a orient, la quadra de Santa Fe i el decimali d’Avinyó i d’Olèrdola; a migdia, el terme de Sant Martí, i a cerç la via que va a Sant Martí i a d’altres llocs.

Un cas similar és el del puig de Pinell, lloc documentat l’any 975, que hom situa al terme d’Olèrdola, tal com fa un document del segle XI. En la resta de documents del Liber Antiquitatum, IV que s’hi refereixen, al 302, per exemple, es diu que és terme de Font-rubí, però no trobem cap consideració sobre si es tracta d’un castell o no, malgrat l’esmicolament i el repartiment d’alous. Si tan sols fos un topònim, el territori que identifiqués podria estar, efectivament, dividit entre dos termes.

El terme d’Olivella s’esmenta, l’any 992, com a afrontació i perquè hi havia terres d’aquest terme pertanyents a l’alou de la vila coneguda com a Viladellops. Carbonell i Virella opina que el castell d’Olivella no era del terme d’Olèrdola; en canvi, Virella i Bloda inclou, tant Canyelles com Olivella, dins d’aquest mateix terme i diu que, ja l’any 992, Canyelles apareix com a afrontació de Viladellops. L’any 1066 es documenta un alou comtal, situat a la parròquia de Sant Miquel d’Olèrdola, que la gent anomena Canyelles (vulgo vocitato Kannelas), la qual cosa ens dóna la clau sobre el seu domini comtal.

Sitges és documentat com a castell l’any 1041. La Geltrú surt documentada al segle X i amb anterioritat era anomenada Bischal (et ipsa Guisaltrud que primum vocabatur Bischal). Segons Balari, tant Sitges com la Geltrú eren quadres del castell de Ribes, que, com ja hem dit, era ell mateix una antiga quadra d’Olèrdola. Per tant, aquestes dues quadres també eren en origen de domini comtal.

L’any 1026 o el 1027 es documenta Sant Pere de Riudebitlles. L’any 1031, es diu que el lloc és situat dins el terme del castell de Mediona, que, com ja hem dit, el suposem comtal, tot i que en aquestes dates ja està infeudat. Els seus feudataris assimilaren molt aviat el topònim com a cognom.

L’anomenat castell de Pacs era una quadra d’Olèrdola. L’any 990 documentem el topònim, unit a una via (via qui pergit a Pax). A Pacs, l’any 1055, hi havia un alou catedralici per deixa testamentària. Suposem que l’indret era comtal, i que aviat fou infeudat a uns personatges que adoptaren el topònim com a cognom. És el cas de Gombau de Pacs, documentat l’any 1020, que és el conegut Gombau de Besora, el gran magnat comtal.

Encara que Santa Fe del Penedès no apareix documentada fins l’any 1123, per la donació d’un alou a la seu de Barcelona, creiem que formava part del terme d’Olèrdola, i, per tant, que era d’origen comtal.

Olesa de Bonesvalls (també anomenada Oleseta) sembla que pertanyia, com s’ha dit abans, al terme del castell de Cervelló; el document que n’esmenta les afrontacions diu que Olèrdola era un dels termenals, cosa que ha fet suposar a Udina que era del terme d’Olèrdola. Per manca de més dades, no ens pronunciem sobre això; però, com que tant el castell de Cervelló com el d’Olèrdola són d’origen comtal, també ho era Oleseta, independentment de quin dels dos formés part.

Hi ha autors que defensen que Vilafranca del Penedès coincideix, malgrat les dificultats de situar-ne l’emplaçament, amb l’antiga Torre de Delà. Nosaltres creuríem, més aviat, que Vilafranca fou el producte de l’evolució d’aquesta Torre de Delà, documentada els anys 1034 i 1065.

És interessant fer notar una problemàtica sobre les donacions, compres, vendes, etc. de meitats de castells i/o quadres. Aquest tipus d’infeudacions o subestabliments ha estat detectat, per exemple, a Castellet. L’any 977, el comte Borrell va vendre el castell de Castellet a Unifred Amat; la venda es refereix tan sols a uns determinats drets, tot i que el document, malgrat l’època, suggereix una possible venda a carta de gràcia. Això explicaria la compra que féu el comte Ramon Berenguer I a Rotland Bernat, de la meitat del mateix castell de Castellet, pel preu de 8 000 mancusos d’or de Barcelona. El comte fa el pagament d’aquest preu mitjançant la concessió, en feu, del castell del Port de Barcelona i de la meitat de la parròquia de Sant Andreu de Palomar. Aquest procés de vendes i infeudacions manca d’un acurat estudi, potser relacionat amb el crèdit, l’expansió del domini comtal i el seu poder com a institució estatal.

L’origen de les viles reials del Penedès (Vilafranca, Cubelles, Piera, Font-rubí, Avinyonet, l’Arboç), que apareixen a indrets de domini comtal, cal cercar-lo en aquestes infeudacions com l’esmentada de Castellet, i s’ha de posar en relació amb les meitats de molts alous i castells que els comtes es guarden. És molt significatiu el cas de l’Arboç, quadra de Castellet, que, documentat entre 1057 i 1071, és un alou comtal del qual els comtes Ramon Berenguer I i Almodis es reservaran la meitat per a ells (exceptus medietatem de domino qui inde exierit quem ibi retinent ad suum domenge).

L’any 1174 es documenta l’Arboç com a vila reial; és evident, doncs, que ja era vila comtal.

El cas de la Torre de Delà, quadra d’Olèrdola, és similar. Amb les compres comtals de meitats, com la de l’any 1065, es desenvoluparà la futura Vilafranca del Penedès, documentada al segle XII.

Les vendes de castells del segle X, durant el segle XI, es reconverteixen en una dinàmica frenètica de subinfeudacions. Aquest fet hauria de fer replantejar tòpics respecte als daltabaixos i el buit de poder dels regnats de molts comtes que tal vegada s’han fet servir amb excessiva lleugeresa.

Signatura de Mir Geribert, el gran magnat del segle XI, en un document del 1043 referent al monestir de Sant Sebastià dels Gorgs.

ECSA - M. Raurich

La definició que el Penedès era una terra de domini comtal infeudada als vescomtes, vicaris i llurs parents, tindrà la seva expressió, personificació i síntesi en Mir Geribert, fill de vescomte i marit de Dispòsia, filla del vicari Guillem de Sant Martí, néta de Galí. L’acumulació de feus de Mir Geribert explica l’intent independentista d’aquest, potser amb un projecte de consolidar un possible comtat del Penedès, esmentat en la documentació dels segles XI i XII, a partir del testament de Berenguer Ramon I (1035). La intitulació de Mir Geribert com a príncep d’Olèrdola potser recolliria l’herència i la memòria dels antics territoris iberoromans. El somni expansionista de Mir Geribert és ja evident l’any 1013, en les seves reivindicacions sobre Calders. L’esbós d’un comtat del Penedès potser fou bastit amb l’intent colpista de Mir. El poder comtal féu avortar les seves pretensions, més que res per suprimir, com en d’altres casos, uns llinatges incipients massa poderosos.

Definició dels dominis jurisdiccionals al Penedès occidental

En tota l’estructura de distribució castral del Penedès Occidental hi ha un parell de castells que tenen el seu edifici casteller als límits de llevant del Penedès Occidental, a tocar del Penedès Oriental. Són els castells que han servat ètims més medievals o més poliorcètics. Es tracta de Castellví de la Marca (o Extrem de Marca) i Castellet (no sabem si hi ha un sentit d’ordre jeràrquic). Aquests termes es localitzen a cavall dels límits entre ambdós territoris i, com dèiem, tenen, curiosament, l’edifici al llindar entre les dues subcomarques. L’únic que ultrapassaria la hipotètica línia divisòria —el Foix— seria Castellet. Ambdós tenen pràcticament la totalitat de les seves terres vers ponent. Com veurem, Castellet (977) arribarà fins a Calders, i Castellví de la Marca (1023), fins al Francolí.

Castellví sembla ser el castell d’origen comtal amb més possessions al Penedès Occidental (els termes actuals de Sant Jaume dels Domenys, Llorenç i la Bisbal). El document de la venda d’aquest castell a Sendred, vicari, pels germans Guadamir i Calabuig, que el posseïen per permuta, amb el comte Sunyer, per la Guàrdia de Montserrat, és molt interessant per les afrontacions que dóna. Planteja, però, problemes de datació. Garí (1985) el data l’any 936, i Benet (1983), entre el 951-52. Nosaltres ens inclinem per la data proposada per Garí, o més genèricament, en l’època del govern del comte Sunyer (911-947). A més d’aquest document, tenim coneixement dels límits de Castellví per la venda definitiva (1023), feta a Guillem Amat pel comte Berenguer Ramon I.

Pels límits antics de l’any 936, sembla que la Bisbal restava inclosa dins el terme de Castellví. Però la manca d’afrontacions del Montmell no ha permès de comprovar-ho. L’any 1011, apareix com a termenal d’Albinyana ipso Episcopal (la Bisbal). Encara que pel nom sembla una propietat del bisbe, el trobem sempre inclòs dins del domini dels Castellvell, a Castellví de la Marca.

D’altra banda, trobem que el castell del Montmell era del bisbe de Barcelona i, al seu costat, hi havia el castell de Marmellar, que era de domini comtal.

El segon castrum en importància és Castellet, també d’origen comtal, infeudat ben aviat a la família d’Amat. Els seus límits apareixen en la compra que féu Unifred Amat al comte Borrell (977), i són: Castellví, Olèrdola, Rocacrespa, Cubelles, Calders, Santa Oliva i la Guàrdia de Banyeres.

Al segle X trobem els següents dominis laics: Castellví (936), Castellet (977), Marmellar (936) i Albinyana (986), de domini comtal i infeudat als seus parents. Els dominis eclesiàstics es divideixen en: l’alou de Santa Oliva (938), predi del monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, el castell de Montmell (974), del bisbe de Barcelona, i la Guàrdia de Banyeres (938), de la seu de Barcelona. Al segle XI, aquest mapa canviarà lleugerament. El castell d’Albinyana (vescomtal, 986-1010), per testament i molts judicis, passarà a Sant Cugat. També després de molts plets es definiran la major part dels estanys i terres entre Bellvei, Calafell i Calders a favor de Bernat Otger, senyor de Castellet. La resta serà per a Sant Cugat. Els límits de Castellet es fixaran al Vendrell segons un document de l’any 1076. En general, podem dir que, encara que l’Església sembli minoritària en possessions, és ben cert que té les terres més riques i les que han estat documentades més antigament.

La divisió administrativa del comtat de Barcelona

No coneixem cap denominació especial per al Penedès, fora de la ja esmentada de “marca”. Al segle XI, hom féu l’intent de crear el comtat del Penedès, però no reeixí, potser per la influència de la revolta de Mir Geribert i pels trets centralitzadors de Ramon Berenguer I.

Escriu Sobrequés i Vidal (1970) que la família vescomtal de Barcelona fou diferent de les altres, i no convertí el seu feu en vescomtat, potser pel seu parentiu amb els comtes. Aquesta família estava força lligada territorialment al Penedès. El primer membre conegut del càrrec és Guitard, mort el 985. Un dels seus fills, Adalbert, serà qui donarà Albinyana a Sant Cugat (1010).

El càrrec de vescomte és més administratiu, i el de vicari, més polític. Segons Lalinde, l’absència dels vescomtes féu que a la Catalunya Nova hi hagués vicaris amb funcions judicials, com és el cas de Galí i del seu fill Guillem. El títol i la presència del vicari és episòdica al Penedès, i només se centra al Penedès Occidental, en les reclamacions dels descendents de Galí (Mir Geribert) sobre Calders i Albinyana.

Al segle XII, tenim referències de l’organització en vegueries i en concret, des de l’any 1123, de la vegueria de Vilafranca, que no tenia res a veure amb el castell (castrum). Segons Virella, cal datar-la al 1198, i, per a d’altres, a la primeria del segle XIII. L’any 1161, s’esmenta Pere Berenguer com a veguer de Vilafranca. Bisson el situa en temps de Ramon Berenguer IV, i, l’any 1151, com a veguer de Besalú i Vilafranca. Un altre veguer fou Guillem de Coll (1203-04), veguer i batlle de Vilafranca del Penedès. És interessant aquest fet, perquè apareixerà un personatge vinculat també a la batllia, Ferrer de Girona, emparentat amb els Coll i que esdevindrà batlle reial de l’Arboç. Membres d’aquesta família ocuparan els càrrecs de batlle i veguer de Vilafranca. Al Penedès, durant els primers temps de la vegueria, batlles i veguers estaran lligats per parentiu.

Les vegueries s’organitzen en sots-vegueries; la d’Igualada es trobava inclosa dins la vegueria de Vilafranca. La microdivisió administrativa és el castrum, que, a la vegada, és compost per quadres. Hem d’assenyalar que la definició de castrum que es dóna a les diferents quadres integrants d’un terme més gran, com per exemple el d’Olèrdola, ens informa no de la presència d’un edifici casteller o una torre, sinó que més aviat demostra que hi ha hagut una escissió, sigui per venda, permuta o donació, dels drets jurisdiccionals, que passen a una persona o entitat diferent a la posseïdora del castrum principal.

En aquesta introducció no hem pogut ésser exhaustius en la documentació, ni de tots els llocs ni de totes les manifestacions, quadres, torres o domus esmentades en les diferents fonts. D’altra banda, no sempre una presència arquitectònica es pot documentar. La nostra intenció és donar-ne una idea general, més que no pas fer-ne un inventari perfecte.

La microdivisió administrativa al Penedès occidental

El castell de Castellet, en un estrep de la serra litoral, sobre l’actual pantà de Foix, era un dels grans termes jurisdiccionals de la comarca.

ECSA - J. Todó

El castell de Castellet era integrat per les següents quadres, que ara són del Penedès Occidental: “Lacuna” (la Llacuneta, terme de l’Arboç), amb les masies de Solanes, Mustarcho, les Olleres i Prat de Viladordis, que pertanyia a Santes Creus, documentada el 1248, el Papiol (terme de l’Arboç), datat el 1106, l’Arboç (1057-71), Calafell (999) i Bellvei i la Muga (segle XIV). Les torres que hi havia a Castellet són: l’Arboç (1211) i la de Tedbert, que dicunt Belvizi a Bellvei (1037).

Les quadres del castell de Castellví són: Laurencio (1045, Lletger, terme de Sant Jaume dels Domenys), el Gatell (segle XIV) i Geminells i la Torregassa (segle XIV). Les viles són: l’Ortigós (1011, terme de la Bisbal), vila Domenio (938, sense localitzar) i vila Rotunda (1076, Vila-rodona, masia de la parròquia de Sant Jaume dels Domenys), que al segle XIII pertanyia al monestir de Santes Creus. Dins dels límits del castrum de Castellví de la Marca s’incloïen els llocs de Masarbonès i Masllorenç, datats l’any 1229, com a límit oriental del lloc de Puigtinyós (cum termino de Bonastre et cum termino mansi den Arbones et mansi Lorens). Masllorenç és documentat l’any 1313 i Salomó i Vespella els anys 1011 i 1240 respectivament.

Al castell de Banyeres es documenten dues torres: la Guàrdia de Bagnariis (938) i la torre de Sabartès (1250). Les quadres són: Sabartès (936), Saifores (1182), “Guanechs” (1182, masies de Sant Miquel) i els Perdiguers (segle XIV).

El castell d’Albinyana, com la majoria dels esmentats com a castrum al Penedès Occidental, no devia tenir cap gran edifici casteller. Hi ha referència a una torre l’any 1040. Tenia la quadra de Secena Rosa, que vocant Motmirad (Esquena Rosa), l’any 1046, i la vila Ventos (1018). Els seus termes devien incloure Bonastre, esmentat el 1011 com a “estret d’Alastro”. Encara que l’any 1023 una de les afrontacions de Castellví de la Marca fos la serra d’"Alastre”, creiem que els termes d’aquest castell i els d’Albinyana eren prou entenedors i no se sobreposaven pas.

El castrum de Tomoví (1193), abans villa Domabuis (938), no s’ha localitzat malgrat l’existència del topònim. Era compost l’any 1234 per la quadra de l’Albornar, dins el terme d’Albinyana, avui del municipi de Santa Oliva. L’any 1202 hi havia una torre.

El castell de Santa Oliva no apareix com a castrum fins l’any 1040. El lloc és esmentat el 938. Apareix com a terme (977) i com a oppidum (1012), i sembla que tenia la quadra de l’Albornar (1202), encara que també es documenta com d’Albinyana. L’any 1037, detectem el lloc de “Paladol”, dit, l’any 1208, Palacio, on el 1242 datem un molí i cases, i l’any 1166 apareix el locum de Campfarner. La primera disgregació del castell de Santa Oliva fou Calders. Documentat com a lloc l’any 977, i com a castrum l’any 1011, en què posseïa una torre (1013) prop de l’ermita de Santa Maria i Sant Salvador de la Platja. El castrum de Sancti Vincenti (1047) és una subdivisió de Calders. Hi havia una quadra a Calders (1180) i una altra prop del Vendrell (1180). Els llocs són: Stagnum Servidini (1017), “Venrel” (1037, el Vendrell) i Vas (1088). Hi havia la vila Oztor (1013), segons Bofarull (1987), el mas de l’Astor, (terme del Vendrell) i la villa Sancti Aciscli (1047). L’any 1180, es documenta el vilare de Coma Ruga.

El castell del Montmell tenia el 974 la quadra de la Cogullada (Cuculiata). Hi havia també la quadra de Vilardida, topònim documentat el 936 com a Villa Ardida, que estenia el seu territori a cavall de tres termes: el territori de Tarragona, Castellví de la Marca i el Montmell. Una altra quadra devia ser Vila-rodona, dita el 1190 Castelli Crescentis, que altres autors han identificat amb Creixell.

La microdivisió administrativa al Penedès oriental

La torre Lleger de Sant Jaume dels Domenys és un testimoni dels petits dominis senyorials en què es va anar fraccionant una gran part del territori.

ECSA - J. Bolòs

El castell d’Olèrdola, amb les successives subdivisions, és l’entitat preponderant al Penedès Oriental; en el present estudi ens limitem a esmentar, principalment, els topònims que han generat concentracions de població, esglésies o capelles als seus voltants; d’altres es refereixen a torres i paraments que han estat qualificats, més d’un cop, com a castells.

Al segle X es detecta un nombre prou important de topònims, dins del terme d’Olèrdola, que ens permeten esbrinar un poblament i una subdivisió interna considerable. Aquest fet es reflecteix en l’organització de l’hàbitat i el domini senyorial posterior.

La font de la Granada és un topònim primerenc; la seva quadra és documentada l’any 951, i posseïa una torre (1005). En passar a ésser alou de l’església de Barcelona, tindrà els seus termenals propis i rebrà la denominació de castrum. Al seu interior, hi havia el mas de “Petra” (1189) i el puig de Malconsell (Malum Consilio) (956), que l’any 1193 s’anomena castrum. També hi localitzem el lloc de Benaiges (1084), dit domum l’any 1202, i el mas de Calandrax, que apareix l’any 1210.

Cubelles, l’any 977, surt com a afrontació dels castell de Castellet, i l’any 999 s’esmenta com a castrum amb límits propis. En aquest castell hi havia la quadra de Rocacrespa (977). El topònim Cunit apareix als límits d’Olèrdola en un document sense data, potser de l’any 991, segons Virella (1991). El mateix autor escriu que al segle XII (1131-62) era considerat castell. S’esmenta Gallifa l’any 1100. Adarró, segons Virella i Bloda es documenta l’any 1079, però nosaltres hem localitzat una menció d’aquest topònim l’any 1072. Enveja apareix esmentada l’any 1125. La quadra de Segur és esmentada l’any 1136, i com a domus de Segur es cita l’any 1238. Al castell de Cubelles hi havia l’any 1278 les quadres de Villanova, Rochacrespa, Seguro, Cunido et eliam loca de Enveja et Aderrone, segons indica el mateix Virella i Bloda.

Ribes és anomenat castrum l’any 990 amb el doble nom de Bell-lloch. L’any 1056 —segons Coll, l’any 1057— es documenta la quadra de Miralpeix amb la torre i les afrontacions pròpies. La Geltrú és esmentada l’any 999 com a villa Episcopali; segons Balari al segle X era ipsa Guisaltrud qui primum vocabatur Bischal. L’any 1092 aquest nom de Geltrú ja estava consolidat. Sitges l’any 991 era una quadra que surt ja enregistrada com a castrum l’any 1041.

El castell d’Avinyó, en un document sense data (973-995), és esmentat com a quadra dins del terme olerdolà. Tenia el lloc dels Gorgs, topònim datat l’any 976, on hi havia una església que Pladevall data l’any 1024. Dins del castell d’Avinyó hi havia el lloc de Torres Beces l’any 998, les Gunyoles l’any 978 amb una torre l’any 981, les Quadres l’any 1080 i la quadra de Santa Susanna del segle XII. La torre de Moja (1010) s’esmenta com a villa l’any 1130 i com a quadra l’any 1197.

Al lloc de Fontallada (Fonte Taliata) es documenta una torre l’any 1001. Alturo escriu que l’any 1058 l’església del Sant Sepulcre era edificada prop de la Tallada (prope ipsa Taiada) i l’any 1061 s’esmenta la torre. Possiblement la Tallada no fou un terme gaire petit. Hem d’assenyalar que l’any 1198 hi havia una casa i una barchera al lloc prop de la Talladella (Taladela), i Fort i Cogul transcriu les afrontacions de la Font de la Tallada (probablement del XII) on es diu que hi havia el molí de Fontallada. Es planteja també la possibilitat que el “Molinot” o “Castellot” de la Barquera fos l’antic castell de Fontallada. Podria tractar-se d’un mateix espai districtual, en el qual hi podia haver diferents torres, per això no assegurem que totes les referències siguin d’un sol lloc.

Sant Valentí és documentat l’any 1056, i en aquest lloc, l’any 1162, s’hi constitueix la comanda hospitalera de Sant Valentí de les Cabanyes. La Bleda consta l’any 995, i l’any 1129 surt esmentat com a castell.

El castrum de Ferran, que no s’ha de confondre amb l’homònim del Baix Gaià, estarà compost per diferents quadres. L’any 1018 s’esmenta la torre de Ventallols. Margarit defensa que hi havia més d’una torre, però no ho hem pogut constatar. El topònim Sant Cugat creiem que és el que correspon amb l’afrontació del castell de la Granada de l’any 950, que l’any 1075 es detectarà sencer com a Sant Cugat Sesgarrigues (s. Cucufatis de Garrigas). L’any 1123 documentem l’alou catedralici del mas de Puig-roig.

La turre de Mozone és esmentada l’any 956 com a termenal i l’any 1021 com a castrum.

El lloc de Pacs apareix documentat com un camí l’any 990, i al segle XI es fa referència al castell de Pacs (castrí Paz). El 1028, en aquest terme, hi havia la quadra d’Ermenir (quadra de Ermeniris) i l’any 1277 apareix documentada la quadra de “Canyemars”.

Santa Fe del Penedès consta l’any 1123, amb el mas de l’Arboçar (“Arbozar”).

Dins del terme d’Olèrdola o en els seus límits hi ha d’altres topònims que no podem incloure dins de cap entitat medieval concreta sorgida de la microdivisió. Els exposem tot seguit.

Santa Digna (987), gual de Santa Margarida (978) i Vallmoll (975) amb una torre el 980. Sant Pere Molanta es documenta l’any 1010 com a Palacium Moranta. Els llocs del Papiol, Magrinyà i el lloc de la canònica o de Santa Eulàlia es documenten l’any 983. El Papiol, que no s’ha de confondre, com vam fer (Urpí-Resina, 1991) amb el Papiol arbocenc, era considerat castrum l’any 1129. El lloc de Penyafel es data l’any 1131. El topònim Viladellops és esmentat l’any 976 i venut com a alou i atermenat l’any 992. L’any 1198 s’esmenta el mas de Caradellops i l’any 1203 la quadra de Puigsec (Podio Sicco).

El Pinell, documentat l’any 975, era una quadra molt esmicolada en alous, i que es trobava a cavall de dos termes: Olèrdola i Font-rubí. La veurem aparèixer indistintament, en aquests dos termes, en la documentació.

Hi ha topònims que són força significatius, però que no hem trobat prou documentats, o identitats que denoten una certa estructura arquitectònica i/o urbanística. És el cas de l’alou de Turre datat l’any 1133, a la parròquia de Sant Cugat Sesgarrigues, on també hi havia l’any 1170 el camp de Torregaza. Uns alous del lloc de les Quadres, a la parròquia de Sant Pere d’Avinyó, l’any 1133 afrontaven a la part nord amb el puig de Guardiola (in podio de ipsa Guardiola).

L’any 992 als límits de ponent del terme d’Olèrdola s’esmenta el puig de Floridio i en el mateix any es parla també de la Guardiola de Floridio. Virella i Bloda identifica el puig i la guardiola amb el puig de Florit del terme de Castellet, als límits de llevant. Si és certa aquesta identificació, caldria diferenciar aquesta torre o guardiola de l’abans esmentada prop d’Avinyó. A les afrontacions d’Olèrdola de l’any 992 també hi havia la torre d’Elmerado (Torre de Elmerado) i la villa Ferriol. No era pas aquesta l’única villa, ja hem vist que hi ha un topònim prou evident: Viladellops (992). Encara es fa més patent la seva condició quan es diu que és la vila de Viladellops (villam que dicunt Villam de Lupos).

Segons assenyala Virgili, “tots els casos en què apareix una villa, sembla indubtable una manifesta antiguitat”. Aquest argument s’escau amb la nostra hipòtesi de continuïtat d’estructures antigues i, d’altra banda, la menció d’aquest mot pot ser útil per a la datació dels documents.

Tractem finalment la Torre Dela, que com ja s’ha dit, identifiquem amb Vilafranca. Segons Mas i Perera la primera notícia d’aquesta torre és de l’any 1034. Del 1065 data el document més antic dels traslladats al Liber feudorum maior referents a Vilafranca i la Torre de Delà. Encara que el resum del Llibre dels Feus, que identifica la Torre de Delà amb Vilafranca, sigui posterior cronològicament, el fet que apareguin juntes les escriptures de tots dos llocs i la coherència de l’aplec de transcripcions pot ésser una bona prova que corresponen al mateix indret. Que es trobin o no les restes materials d’aquesta torre de Delà no té cap significat especial. No fa falta trobar-les al nucli habitat de la capital actual de l’Alt Penedès. La torre de Delà pot fer segles que hagi desaparegut o estar reaprofitada i no ésser identificable. Cal afegir que la identificació que han fet alguns autors de la torre de Vallmoll, esmentada el 980, amb la torre Deia, no és, al nostre criteri, prou concloent.

El castell de Gelida ja és documentat el 945 i segons Mauri Rovira “comprenia el territori actual dels municipis de Gelida i Sant Llorenç d’Hortons”. La quadra d’Hortons, també del 945, pertanyia a aquest castell, igual que la de Sant Joan de Mora, documentada l’any 1080. Aquesta última, dita actualment Samora, pertany avui eclesiàsticament a Sant Esteve Sesrovires. L’església de Sant Joan i la seva sagrera s’esmenten novament en el testament del bisbe Umbert de Barcelona (1069-85). En aquest terme l’any 979 hom esmenta l’alou de Sorba i l’any 1214 el mas de Palau, el primer de Santa Cecília i el segon de Santa Maria de Montserrat. Entre els castells de Masquefa i Gelida, l’any 1010, hi havia l’alou catedralici de Castellet (Castelleto). L’any 1143 els templers hi posseïen el mas de Valilongam o de Sant Pere.

El castell de Foix, l’any 984 afrontava a llevant amb el castell de Font-rubí. Hi havia la quadra de Daques l’any 1226, la quadra de l’Albareda l’any 1203, la quadra de Dosrius amb el mas de Grainsola l’any 1230 i la quadra de Musarra l’any 1230, totes quatre pertanyents a Santes Creus.

El topònim Font-rubí (Fonte Rubia) apareix com a afrontació els anys 956 i 977, i l’any 984 es diu que era un castrum. L’any 982 la seu barcelonina hi tenia l’alou de Guardiola, al terme de Font-rubí, al pagus de Barcelona (pago Barchinonensi in terminio de castro Fonte Rubea ubi vocant Guardiola) amb terres, cases, casals i torres; l’any 1096 és anomenat castrum. Segons indica Junyent, el lloc de Morrocurt (Murrocurto) s’esmenta l’any 984 com a alou de Sant Pere de Vic. D’altra banda, Mazana era un alou santcugatí l’any 1120 situat a Font-rubí. Els hospitalers tenien a Font-rubí, l’any 1146, un alou prop del castell de Malveí, cosa que fa plantejar-nos si aquest castell no era pas una quadra del terme font-rubitenc. L’any 1140 hi havia l’alou de Santa Maria de Montserrat conegut per torre de “Zollmela”. El topònim Gras Budach apareix l’any 1151. Ribas troba, l’any 1192, les masies de Grasbuach i de Torrents com a alous montserratins. Aquestes masies de Torrents devien estar dividides, perquè l’any 1182 s’esmenta l’alou catedralici de Torrents o de Cultell. L’alou de Seniell o Semoll de Santes Creus es documenta l’any 1157. El mas de “Columbario” era un alou de Santa Maria de Montserrat l’any 1177. El mas de “Ginemballes” surt l’any 1203 com a alou santcugatí. També Sant Cugat tenia l’any 1205 el lloc de Franchea (que antique vocabatur serra Volpeiera). Santes Creus tenia l’any 1210 el mas d’en Vidales i l’any 1213 el mas de l’Avellà.

El topònim Lavit (ipsa Vide) s’esmenta l’any 954 i el 956 es parla del castrum de Lavit. Dins d’aquest castell hi havia, l’any 999, un alou santcugatí, amb una torre, situat prop de les “Rochetes”. Els llocs de l’Aranyola i Ullastrell (Oleastrello), també de Sant Cugat, apareixen l’any 1040. L’any 1081 hi havia el lloc que anomenaven Nido de Livegod sive in Vila de Rosso, que vocant Mirambelo. Al terme de Lavit l’any 1088 hi havia el lloc de Serranela. Sant Cugat tenia l’any 1108 el mas de l’Aranyó. El mas que fou d’en Abelunio, al lloc dit Molí nou (Molino novo) és datat l’any 1122. L’any 1144 s’esmenten les Parets Antigues, Buscheta i els Orts antics com a nom de lloc, juntament amb nombrosos molins: de Radulf Miralles, de Torrezela, Cerdan, etc. L’any 1148 la canònica barcelonina retenia alous al mas de l’Olzina. Aquest mas afrontava amb els masos dits Bastardi i de Sala, que sospitem que són del mateix castell de Lavit. L’any 1148 la canònica de Barcelona rebia el mas de l’Aranyola. Dels abundants alous de Sant Cugat destaquem el mas de Cantacorbs l’any 1178, els masos de Araino, que vocatur Chochala, et in manso de Ledone i la torre de Guilamayna, documentats l’any 1190. És també de Sant Cugat l’alou de Casesnoves (Casisnovis), datat l’any 1238. El 1192 Santa Maria de Montserrat tenia l’alou de Somontà.

Hi ha topònims molt semblants com Aranyó, Aranyola, Araino, que no sabem si responen a diferents indrets o a alous i drets diversos d’una mateixa zona.

El poble actual del Pla del Penedès, molt probablement devia formar part de l’antic castell de Lavit. La seva església de Santa Maria era sufragània de la de Santa Maria de Lavit. Fins ara el primer esment de l’església de Santa Maria del Pla és de l’any 1080. L’any 1097 l’església de Santa Maria del Pla pertanyia a la canònica de Solsona. Al’arxiu de Solsona es conserva un pergamí de l’any 1057 que consisteix en una venda de terra al lloc de Guarner, del castell de Lavit. Avui encara es conserva el topònim en un indret que atermena entre el Pla del Penedès i Subirats. Atès que aquesta quadra està a l’altra banda del terme, creiem que confirma la hipòtesi que el Pla era una quadra, com Guarner, del castell de Lavit. L’any 1110, en donar les afrontacions d’un alou entre els termes de Subirats i Olèrdola, s’especifica que a cerç hi havia el Guarner, que era un alou de la canònica solsonenca (circi afrontat in Gorner, sive in alaudio de S. Maria de Solsona).

El castell de Terrassola, ja hem dit que podria tractar-se d’una antiga quadra de Lavit. El castell és esmentat l’any 1033 i el 1058 apareix com a límit del castell de Cabrera. L’any 1135 coneixem el camp del Vilar i l’any 1136 els masos d’en Guillem Vidal i de l’Om (ipsa Ulmo) com a alous catedralicis.

De la mateixa manera que en l’aspecte civil, l’organització religiosa comarcal es va subdividir en petites demarcacions entorn d’esglésies sufragànies, com aquesta de Santa Margarida d’Agulladolç a Mediona.

ECSA - J. Cruanyes i LI. Claver

TEl topònim Mediona consta com a nom d’un camí a les afrontacions del lloc de Freixe l’any 954 i com a castell l’any 1011. Tenia la quadra de Sant Pere de Riudebitlles. El topònim Riudebitlles s’esmenta l’any 917 i el lloc de Sant Pere de Riudebitlles l’any 1031 com a alou de Sant Cugat. Altres possessions santcugatines són l’alou del lloc de Nohera de l’any 1011 i l’alou de Pereras de l’any 1143. L’any 1130 hi hagué la donació a Santa Maria de Solsona d’una domum o fortitudinem de Mediona. L’any 1202 es coneix la torre turris de Puigmoltó, que el 1240 és esmentada com a quadra. L’any 1208 es documenta el lloc de Sant Joan de Conilles i el seu molí, que esdevindran alous de Santes Creus. El mas Verdaguer (mansum integriter de verdegario) l’any 1248 fou donat a Santa Maria de Montserrat. Llorach diu que la quadra d’Orpinell és esmentada al segle XIII. El castell del Bolet s’ha documentat el 1338 com de la família Barberà, però nosaltres el datem el 1136 com a fortalesa (fortitudinem que dicunt Boled).

Al castell de Pontons es documenten terres i un molí l’any 946. El domini comtal és prou evident per la recopilació de compres del Liber feudorum maior dels anys 1066-67. S’hi destaquen les quadres de Mas Pontons, Solanes (1149) també dit d’en Girona, i la quadra de Campdàsens. La importància de la senyoria de Santes Creus sobre Pontons ha estat ja ben sintetitzada per Fort i Cogul (1972).

El castell de Subirats és esmentat l’any 917. Tenia diverses quadres. Una era Sant Sadurní (avui, Sant Sadurní d’Anoia), topònim que s’escau amb la fexe terre de Sancto Saturnino de l’any 1179. A la quadra de Lavern documentem el topònim Cebern l’any 1111, referit a una torrentera (aqua currente de Cebern). La primera notícia de la parròquia de Sant Pere de Lavern és del 1133. A aquesta parròquia pertanyia l’any 1179 el mas de Rovira, alou de la seu barcelonina. La quadra de “Munistrol” (avui, Monistrol d’Anoia, municipi de Sant Sadurní d’Anoia) és documentada com un alou santcugatí l’any 986, i potser serà part d’aquesta quadra la “cel·lam” de Sant Joan i Santa Maria esmentada en el precepte carolingi de l’any 986. Detectem una torre a Monistrol el 1125. Una altra quadra, alou també de Sant Cugat, és Espiells, amb la capella de Sant Benet, esmentada com a alou de Spicellos en el precepte carolingi de l’any 986. És dubtós que el topònim Espilias de l’any 993 coincideixi, com han dit M. Aventín i J.M. Salrach (1981), amb Sant Benet d’Espiells, entre d’altres coses perquè aquest topònim es troba dins del terme d’Olèrdola.

Una altra quadra de Subirats era Cantallops, que apareix com a afrontadó d’Olèrdola l’any 992 i en les següents afrontacions, sense data.

Hi ha una església de Sant Pau en el testament de Mir Geribert que cal interpretar com a pertanyent a Ordal. Segons Pladevall, la dotació del monestir de Sant Sebastià dels Gorgs consistia, en bona part, en tenes de la parròquia de Sant Pau d’Ordal.

A la parròquia de Sant Pere de Subirats, l’any 1129, hi havia un mas i un molí anomenat de Turz, de la seu barcelonina. Documentem el lloc de Bertins l’any 1078. El 1158 hi havia l’alou de Verca, alou santcugatí. El mateix monestir tenia l’any 1172 el mas d’en Rovira (iuxta domum de Bellestar) i un mas a l’Albareda de Guillem de Sant Martí, el 1189. Santa Maria de Montserrat posseïa el mas Apiario l’any 1189.

Santes Creus tenia el lloc de Vallverd, l’any 1272, amb el mas Sunyer a la parròquia de Sant Andreu de Lavern.

El lloc de Sant Martí Sarroca s’esmenta l’any 936 com a afrontadó de Castellví de la Marca i l’any 946 surt com a castell. Estava compost per la parroquia de Santa Maria de Vallformosa, que incloïa el lloc de Vilobí del Penedès, on la seva parroquial porta el topònim Vallformosa i l’advocació de la Mare de Déu. Llorach considera que el document de l’any 977 que parla de Vallformosa es correspon amb el lloc de Vilobí. L’any 1180 el mateix autor el detecta com a domus. La quadra de Vilobí passarà l’any 1322 a la Pia Almoina de Barcelona. Santa Maria de Montserrat posseïa l’any 1095 un mas al castell de Sant Martí. Santa Cecilia de Montserrat tenia el 1081 una vinya al castell de Sant Martí de Vallformosa. L’any 1067 s’esmenta l’alou de Pradellvenents (Pradel Venanz), que esdevingué senyoria de Santes Creus.

L’any 1025 hi hagué una permuta entre l’abat de Santa Cecília de Montserrat i Mir Geribert, d’unes terres al castell de Sant Martí i a la Bleda. Avui terres de l’antiga parròquia de la Bleda pertanyen a Sant Martí Sarroca, però l’edifici de l’església restà al municipi de Santa Margarida i els Monjos. El castell de la Bleda s’esmenta el 1129 i originàriament pertanyia al terme olerdolà.

Les funcions i les facultats dels batlles senyorials són poc conegudes. Lalinde (1966) suggereix que devien ser semblants a les del batlle reial (administratives i judicials), però amb subjecció al veguer.

L’Arboç serà un bon exemple de vila de domini regi al Penedès. El seu origen és possiblement comtal (1057-71), encara que potser deixà de ser-ho, parcialment o temporalment. L’any 1174 és donada pel rei Alfons I com a esponsalici a la reina Sança.

Segons R. Conde, l’organització municipal de l’Arboç, iniciada pel batlle reial Ferrer de Girona (1205-11), es basarà tot al llarg del segle XIII en la cort, el consell general i el batlle mateix. El consell general integrat, suposadament, per tots els veïns, es reunia a l’església de Sant Julià (potser a la plaça del Blat davant la porta d’entrada, o, com ho feien a Banyeres —segle XIV— al cementiri). La convocatòria era feta pel saig a so de trompeta per ordre del batlle. A l’Arboç d’ençà el segle XTV es desenvoluparan els càrrecs de jurats i consellers, amb sistemes d’elecció cada cop més complicats i amb la desaparició del consell general.

El cort és una figura autònoma amb poder judicial com el veguer, però d’àmbit local. Tan sols s’han documentat onze a tot Catalunya, un d’ells a Vilafranca del Penedès i un altre a l’Arboç (1211), però aniran desapareixent al final del segle XIII absorbits pel veguer.

El batlle és la institució per excel·lència. La seva funció és administrar els béns i recaptar impostos del senyor o del rei. A l’Arboç agafarà funcions impròpies per l’absorció del cort, i la seva batllia serà segregada de la vegueria de Vilafranca (1315) per privilegi regi, passant a dependre del batlle de Barcelona (Banyeres ho farà l’any 1376).

Tenim notícia de batlles senyorials a Calders (1013) i a Banyeres l’any 1183. Tanmateix l’any 1135 hi ha referències al batlle del capellà i de la canònica barcelonina a Lavit. A la fi del segle XI (vers 1072), trobem Oliba Guillem, que féu un capbreu dels béns de la batllia del castell d’Avinyó, que posseïa la seu de Barcelona, i l’any 1016 es documenta, al Pinell, el batlle “Sindaredus”.

Com a batlles reials, coneixem el de Vilafranca, Pere Berenguer (1151); el de Piera, Enric (1151); el de Font-rubí, Bernat de Grasbuac (1179), i el de Castellet, Vidal (1183-87).

La xarxa de comunicacions

Malgrat la importància que hom dóna a la Via Augusta, no era pas l’única via. Les troballes arqueològiques evidencien l’existència d’altres vies cap a l’interior del Penedès. Aquestes vies interiors constituïen una xarxa plena de bifurcacions successives que tenien ben comunicat el Penedès.

Les vies de comunicació són un factor perdurant prou important perquè ens aturem una mica. Pallí proposa que en la documentació medieval es poden trobar referències en els mots strata o calciata, que poden tenir a veure amb els vials romans.

Els esments de vies, estrades o calçades són força abundosos en la documentació medieval. També són, però, molt significatives d’una pervivència dels vells camins i, de retruc, ens informen fins i tot d’algunes restes, com ara les parets antigues o les “Monedàries”. Cal assenyalar que hi ha molts noms de vies de comunicació, que depenen de la seva categoria. A vegades porten afegit un locatiu que ens informa sobre entitats de població. L’esment més antic d’una via és de l’any 917, situada als voltants de Subirats (via pergit ubique). Aquesta via que va a tot arreu es troba profusament documentada a tot el Penedès. Hem trobat el mot “via” isolat a la Granada, l’any 950; en aquest mateix document apareix també la strata calciata.

Calciata, strata i via són potser els mots més emprats per a definir les vies de comunicació terrestre, però no són pas els únics. L’any 976 es fa referència al semetario, que va a tot arreu, dins del terme d’Olèrdola. A les Gunyoles, l’any 978, recollim el mot carrera. Sobretot, però, ens interessen els qualificatius que defineixen moltes vies, relacionades amb el comerç. Ens referim a la calciata Francischa, esmentada l’any 978 a Olèrdola, a la via “morisca” del document olerdolà, sense data, però datat per Virella i Bloda l’any 991, i a la strata Mercadera, que surt a Lavit l’any 1108.

Les denominacions toponímiques dels vials ens informen sobre una xarxa de comunicacions atapeïda, que, creiem, era fruit d’un dens poblament escassament considerat.

L’any 936, hi havia al límit de Castellet l’estrada de Nifridio. El 956 trobem la “strata” a la Guàrdia de Gelderico. La via a la “vila Firriol” s’esmenta l’any 992. L’estrada a Rocha Crispa, la datem l’any 1072, i la via de Darró a Cubelles, vers el 1072. L’any 1100 hi havia la via de Cubelles a Gallifa i, l’any 1133, la via de les Gunyoles a la Granada. La importància de la calçada s’intueix en un document de l’any 1111, on trobem tres vies que anaven a la Granada i a la Calçada. Fins i tot el nom arribarà a esdevenir afegitó d’algunes esglésies, com el cas de Sant Salvador de la Calçada, datat l’any 1180, dins del terme d’Olèrdola i, l’any 1216, l’església de Sant Salvador de la Calçada, del terme de Gelida. Cal encara un estudi adient d’aquesta gran concentració de calçades que es documenten en un espai certament reduït com és el Penedès Occidental.

Coneixem els camins de l’Arboç l’any 1211: al nord, el camí de Vilafranca; a l’est, el camí de Castellet, i, més avall, el camí de Clariana, que travessava pel Pou Nou i el Solerium Rubeum (Solar Roig, lloc per on, segons Pallí, passava la Via Augusta); pel sud, el camí de Tarragona, que passava pel Pont Vell; i a ponent, el camí (viam) que anava a Banyeres per la Serra. En un altre document, del 1211, s’esmenta el camí del priorat de Banyeres (viam que tendit de Arbucio a Sancta Mariam de Baneres) i una altra via força interessant, la calçada vella (veterem calciatam), sense localitzar.

Bibliografia

• R. d’Abadal i De Vinyals: Dels visigots als catalans, 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1974
• A. Bach i Riu: Col·lecció diplomàtica del monestir de Santa Maria de Solsona: El Penedès i altres llocs del comtat de Barcelona (segles X-XV), Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1987
• M. Barceló: Assentaments berbers i àrabs a les regions del nord-est d’Al-Andalus: el cas de l’Alt Penedès (Barcelona), dins La Marche Supérieure d’al-Andalus et l’Occident chrétien, Publicacions de la Casa de Velázquez, Madrid, 1991, pàgs. 89-98
• M. Barceló - H. Kirchner: Husün et établissements arabo-berbères de la Frontière Supérieure (zone de l’actuelle Catalogne), dins Castrum 4. Frontière et peuplement dans le monde meditérranéen au Moyen Age, Sicília 1989 (en premsa)
• J. Baucells i Reig: El Garraf i la Pia Almoina de la Seu de Barcelona. Catàleg del fons en pergamí de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1990
• R. Conde i Delgado de Molina: El Llibre Vermell de l’Arboç, Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, Tarragona 1991
• J. Coromines: Estudis de toponímia catalana, 2 vols., Curial Edicions, Barcelona 1965
• Diversos autors: Actes del 1r Seminari d’Estudis d’Història local i comarcal. L’estat de la qüestió al Penedès i Garraf, Arxiu Comarcal de Vilafranca del Penedès-Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 1987
• J.M. Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, 2 vols., CSIC, Barcelona-Madrid 1969-1983
• E. Fort i Cogul: El senyoriu de Santes Creus, Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona 1972
• B. Garí: El linaje de los Castellvell en los siglos XI y XII, “Medievalia”, 5, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1985
• J. Gràcia i Giralt: La bibliografia sobre prehistoria i historia antiga de la comarca de l’Alt Penedès, Museu de Vilafranca-Sant Sadurní d’Anoia 1987
• P. Mas i Perera: Vilafranca del Penedès, Ed. Barcino, Barcelona 1982 (edició facsímil de la primera edició del 1932)
• J. Iglesies: La reconquesta a les valls de l’Anoia i el Gaià, Rafael Dalmau, editor (Episodis de la Història, núm. 40), Barcelona 1963
• S. Llorach: Els castells d’arrel romànica de l’Alt i Baix Penedès, dins “Miscel·lània Penedesenca” (Vilafranca del Penedès), III, (1980), pàgs. 29-60
• A. Pladevall, J.A. Adell, F. Español: El monestir de Sant Sebastià dels Gorgs, Artestudi Edicions (Art romànic, 15), Barcelona 1982
• E. Ripoll i Perelló: Olèrdola. Historia de la ciudad y guía del conjunto monumental y museo monográfico, Diputació de Barcelona, Barcelona 1977
• J. Rius i Serra: Cartulario de “Sant Cugat” del Vallés, 3 vols., CSIC, Barcelona 1945-47
• J. Santacana i Mestre: Els homes de Calafell. Introducció a un estudi històric del poble, Ajuntament de Calafell, el Vendrell 1971
• P. Simón Abellán: Banyeres del Penedès, segons un capbreu de 1431-1432, dins “Miscel·lània Penedesenca” (Vilafranca del Penedès), XIV, 1991
• J. Solé Caralt: Bisbal histórica. Resumen histórico del Penedés, Impremta Sugrañes, Tarragona 1948
• E. Udina: El Llibre Blanch de Santes Creus, CSIC, Barcelona 1947
• R.M. Urpí i Casals - J.A. Resina Navas: El castell i terme de Banyeres del Penedès. Dels seus orígens al segle XIV, Ajuntament de Banyeres del Penedès, Sant Sadurní d’Anoia 1991
• E. Viaplana i Cornet: Notes històriques de la parròquia i vila d’Arbós, Impremta Ramon, el Vendrell 1927
• J. Vilà i Valentí: El món rural a Catalunya, Curial Edicions, Barcelona 1973
• A. Virella i Bloda: El Penedès, dins Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol 5, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1982, pàgs. 9-305