L’organització eclesiàstica de l’Empordà

El bisbat de Girona i les seves possessions a l’Empordà

Com ja s’ha anat comentant, amb el domini franc i l’organització administrativa del territori no fou restaurat el bisbat d’Empúries d’època visigòtica. El seu antic territori, del qual hom no en sap l’abast, restà integrat a la diòcesi de Girona. Els comtats d’Empúries i Peralada foren unes unitats autònomes dependents d’un bisbat forà. No fou aquest el cas del Rosselló, amb la perduració de l’antiga seu episcopal d’Elna.

L’organització político-eclesiàstica dels primers comtats ocupats pel poder franc després del lliurament de la ciutat de Girona l’any 785 es degué fer amb molta rapidesa i, al mateix temps, amb molta cura. Ho demostra plenament un dels primers texts transmesos que es refereix a aquesta reorganització del territori i el bisbat, el qual afecta terres empordaneses.

Es tracta d’una deposició de testimonis que s’esdevingué l’any 817 a l’església de Sant Andreu de Borrassà, al sector empordanès del comtat de Besalú. L’acte tingué lloc en presència de dos missi de l’emperador Lluís el Piadós, l’arquebisbe Nifridi de Narbona i el bisbe Crispià de Nimes, de nou jutges i diversos prohoms. La finalitat era dirimir exactament els límits del terme de Bàscara. El text fa referència, però, a fets anteriors. Els testimonis reclamats manifestaren que tenien per cosa coneguda l’estada de Ragonfred, comte de palau, acompanyat dels jutges imperials Donat i Ugabald a Bàscara on, després de recórrer els seus termes, investiren de la propietat Gualaric, bisbe de Girona.

És evident que Ragonfred, el comes palatii i els dos jutges eren membres del tribunal imperial i foren enviats per Carlemany a la Marca per supervisar la reorganització político-religiosa, després de l’adveniment del domini franc, o potser —segons J. M. Salrach— després de les depredacions sofertes l’any 793 amb la ràtzia d’‘Abd al-Malik.

Hom creu que Ragonfred devia ésser portador d’un primer precepte de Carlemany per a la seu de Girona el qual incloïa entre les donacions el terme de Bàscara. La preocupació per a delimitar amb precisió cada propietat devia fer necessària la vinguda dels enviats presidits per Ragonfred. Ara bé, és possible que el país no fos tan desconegut ni caòtic com això podria fer suposar. Hom observa que l’any 817 no hi hagué inconvenient a trobar testimonis de la fitació primitiva. La preocupació pel tema dels límits es devia produir a Bàscara i en algun altre cas que s’hi pogués assemblar. Cal tenir en compte que Bàscara —possessió valuosa de la mitra des d’aleshores— és una vila emplaçada al comtat de Besalú, just a la frontera amb els comtats d’Empúries, vers llevant, i Girona, vers migdia. Allò que cal destacar és que el seu terme comprèn terres que —en aquella època poblades, amb petits vilars escampats— s’estenen pels tres comtats. Es una situació singular, potser record d’una època molt reculada; una particularitat que podia produir molts problemes per a defensar la propietat episcopal. Aquesta circumstància explica la preocupació per a delimitar perfectament el terme en temps de Carlemany i, novament, la vinguda d’enviats de Lluís el Piadós l’any 817 per a deixar ben resolta la qüestió.

Els drets feudals sobre terres empordaneses dels bisbes de Girona foren, lògicament, importants, i anaren apareixent pels diferents diplomes carolingis recaptats pels bisbes. Durant els segles IX i X hom veu com les seves possessions són nombroses i s’estenen per tot el territori de la diòcesi i també, naturalment, per l’actual Empordà, tant al comtat de Girona, com al de Besalú i els d’Empúries-Peralada.

Interior de l’església del monestir de Sant Pere de Rodes amb la capçalera al fons, paradigma de l’art d’un moment molt interessant que recollí la tradició de la construcció local, evolució de l’arquitectura baix-romana del país, i incorporà influències foranes.

F. Tur

Així, s’observa que en el primer precepte conservat, de l’emperador Lluís el Piadós al bisbe Guimer de l’any 834, dins el territori actual de l’Empordà, el bisbat posseïa les vil·les d’Ullà i Valldavià (Cacavianus), els vilars de Celsà i Velloses (prop de l’estany d’Ullastret) al comtat d’Empúries, i la vil·la de Bàscara amb els vilars del seu terme, al comtat de Besalú i adjacents, alou que devia ésser, aleshores, el més valuós. En el diploma de Carles el Calb de l’any 844 foren afegides a les propietats anteriors la vil·la del Far, al comtat d’Empúries, i la cel·la de Sant Climent de Peralta, amb els seus monjos i el seu alou i els llocs d’Abellars i Fonteta, al comtat de Girona. En el precepte de Carloman de l’any 881 aquesta darrera propietat del Baix Empordà fou ampliada notablement; és anomenada l’església de Santa Maria del lloc de Fontanet (la Bisbal), amb els vilars del Palau Mororum i altres de la rodalia, com també Corçà. L’any 886, en el diploma de Caries el Gros al bisbe Teuter, l’únic conegut d’aquest rei per als comtats catalans, no hi ha pràcticament noves possessions en territori empordanès respecte a l’anterior. Les propietats són anomenades genèricament, sense precisar-les, en el precepte del rei Odó recaptat pel bisbe Servusdei l’any 891. En el precepte de Carles el Simple al mateix bisbe, de l’any 899, apareixen els vilars de Castell d’Aro al comtat de Girona, que havien estat adquirits pel bisbe Teuter. Efectivament un diploma, fins fa poc desconegut, del rei Carloman per al bisbe Teuter de l’any 881, li concedia la plena propietat personal de la Vall d’Aro. El bisbe devia haver llegat els vilars a la seu. Al comtat de Besalú és anomenada la cel·la de Sant Martí, que cal identificar amb l’abadia de Sant Martí de la Muga (a les Escaules), fundada al començament del segle IX, cenobi que no prosperà i, perduda la seva autonomia, passà a dependre de la mitra. És el mateix cas que el de la cel·la de Sant Climent de Peralta del diploma de l’any 844. Aquest precepte de Carles el Gros també inclou, curiosament, les quatre cel·les del comtat de Peralada fundades per Àtala —Sant Fruitós, Sant Pere, Sant Joan i Penida (Sant Cebrià)—, les quals aleshores es disputaven els monestirs de Banyoles i Sant Policarp de Rasès. Probablement el bisbe pretengué treure’n profit i atribuir-les al bisbat. El fet no tingué transcendència, ja que continuaren en poder de l’abadia de Banyoles, i més tard passaren a la de Sant Pere de Rodes. Finalment, hi ha un diploma de Carles el Simple de l’any 922, que no aporta referències gaire significatives de noves propietats a l’Empordà. El bisbe Servusdei havia obtingut sengles butlles dels papes Formós (892) i Romà (897) que també confirmaven les possessions de la seu, sense anomenar-les.

En temps posteriors, noves donacions i adquisicions anaren ampliant alguns d’aquests lots de dominis. Al Baix Empordà, al comtat de Girona, sobretot, la presència dels bisbes, amb l’establiment a la Bisbal d’una petita capital d’aquests dominis, fou d’una gran transcendència.

Quan l’any 1019 el bisbe Pere de Carcassona, amb l’ajut de la seva germana —la comtessa Ermessenda—, reformà la canònica de la seu de Girona, hi hagué una llarga relació de propietats i drets sobre esglésies que passaren a aquesta comunitat. Alguns d’ells són noves donacions en aquesta ocasió; d’altres pertanyien ja al bisbat. En aquesta acta de constitució, la dita relació de propietats, pel que respecta a l’Empordà, mostra una gran densitat a l’espai baix-empordanès del comtat de Girona (la Bisbal, Parlavà, la Pera, Fonteta, Calonge, Monells, Canapost, Palafrugell, etc.). Als comtats d’Empúries i Peralada són menys nombroses, si bé n’hi ha que apareixen com a importants. Significativament la relació comença amb els drets sobre Santa Maria de Castelló i els seus alous.

Hom sap que els delmes de la parròquia de Castelló foren l’esca de nombrosos enfrontaments entre els comtes d’Empúries i els bisbes. Els importants dominis a Castelló augmentaren considerablement amb la generosa donació de la comtessa vídua Guisla l’any 1060, a la seu i la canònica, de l’important alou del terme de Castelló i del dret sobre l’abadia de Santa Maria de Roses, a més d’altres propietats.

A la rodalia de la Bisbal, on els bisbes tenien el seu palau, hi havia una política d’expandiment de la presència feudal del bisbat, precisament a la segona meitat del segle XIII i el començament del XIV, quan els litigis amb la casa d’Empúries eren més forts i en precipitaren la caiguda. El comte Ponç V (1277-1313) havia fet bastir el Castell d’Empordà, al límit extrem del seu comtat, enfront de la Bisbal. En aquesta època el bisbe Pere de Castellnou, l’any 1268, havia comprat el castell i la vila de Rupià. Aquest mateix bisbe adquirí tots els drets sobre el castell de Fonolleres. L’any 1314 fou ajuntat a la batllia episcopal del castell de Rupià el lloc de Parlavà, i el 1316 el d’Ultramort. En molts d’aquests llocs, la mitra ja hi tenia drets de molt abans, però ara en procurà el domini complet.

Al llarg del segle IX, sobretot, els bisbes interposaren tota una sèrie de litigis per foragitar dels alous, en general d’una part d’ells, de petits vilars o propietats de conreu reduïdes, diferents personatges que els ocupaven. Es tractava gairebé sempre —a vegades és ben documentat— dels descendents d’antics propietaris del minifundi, de petits pagesos lliures, els quals havien vist com s’integraven els seus masos i les seves terres dins els grans alous feudals, en aquest cas del domini temporal de l’Església. Tots aquests litigis acabaren en judicis solemnes, i, en tots ells, la sentència fou favorable als corresponents mandataris del bisbe, ja que els particulars no podien exhibir llurs preceptes carolingis.

De l’any 841 és un reconeixement que correspon a un judici celebrat amb l’assistència del bisbe Gomar, el vescomte Guifré, quatre jutges i nombrosos prohoms. Un personatge de nom Dominic, demandat per Gondebé, mandatari del bisbe, fou obligat a reconèixer que s’havia apropiat illegalment d’unes terres i un hort del vilar de Terratellas (Terrades), un dels llocs integrats en la possessió episcopal de Bàscara. En els altres judicis, l’assistència dels illustres i els funcionaris, testimonis i prohoms, fou sempre molt semblant.

L’any 850 fou dictada sentència a favor del bisbe Gomar sobre unes terres de Fonteta que un cert Lleó considerava seves. Un altre plet, l’any 879, es referí a terres d’Ullà que tenia un personatge anomenat Adiscle. La sentència fou favorable al bisbe Teuter, per haver-se demostrat que la propietat es trobava dins el terme d’Ullà —on se celebrà el judici—, que era del bisbat.

Pocs anys després, el 888, es dirimí sobre altres terres de la rodalia d’Ullà, que el seu possessor, Andreu, allegava que pertanyien al terme de Bellcaire i eren de la seva propietat. La sentència fou dictada en el mateix sentit que l’anterior, en el judici celebrat al vilar de Purtos, al nord-est d’Ullà. Pel que sembla desprendre’s de la toponímia del procés, es tractava d’una propietat molt petita, només alguns camps.

Pels anys 893 i 894 el bisbe Servusdei endegà nous judicis per foragitar uns petits alouers del terme de Bàscara. El primer judici, de l’abril del 893, a Bàscara, és el que acusà Reveli de retenir terres, cases, horts i molins del vilar Abderrama, que ell afirmà haver adquirit a Galderic, el qual l’havia heretat del seu avi Pipí, i per altre nom Abderrama (detall que ja ha estat comentat abans). El novembre del mateix any fou dictada la sentència que obligava Reveli a reconèixer que retenia injustament la propietat, ja que era del bisbat per preceptes reials. El dia 27 del mateix mes i any novament Reveli confessà que havia comprat illegalment a un matrimoni que se’n deien propietaris una altra terra d’Abderrama, a la vil·la de Bàscara i el comtat d’Empúries. El dia 1 de desembre de l’any 894 Reveli, una altra vegada, reconegué que, sense tenir-hi dret, havia talat set figueres d’uns horts d’Abderrama. El mateix dia, per un altre judici, Guadamir confessà que era nulla la compra d’una vinya del terme de Bàscara i el comtat de Girona.

Finalment, s’han conservat els textos —deposició de testimonis i evacuació— del judici que pel febrer de l’any 921 o potser del 925 promogué el bisbe Guigo contra un grup de pagesos, els quals hagueren de reconèixer que havien ocupat terres que pertanyien a la seu i es trobaven dins el terme de Bàscara i no al de Vilademuls, com havien pretès; confessaren haver construït cases i corts, i que havien plantat vinyes sense tenir-hi dret.

Tots aquests judicis són mostres escadusseres del procés de feudalització del país en aquests moments. Encara és ben clara l’existència de minifundis, de propietats molt petites conreades per pagesos lliures. A vegades, com s’ha vist, es tractava de terrenys molt reduïts. És ben clar el procediment contra la resistència a desaparèixer d’aquests antics alous pagesos. La gran concentració de la terra, dels dominis feudals —en aquests cas de l’Església— els anà absorbint d’una manera progressiva i indefectible.

Però no solament era amb els béns territorials que s’acreixia el poder temporal dels bisbes gironins. Altres drets eren també fonts considerables d’enriquiment, i també foren, a vegades, defensats judicialment, fins i tot contra els poderosos.

Aquest és el cas del dret que aconseguiren els bisbes del terç del pasquer i el teloni dels comtats d’Empúries i Peralada. Es devia tractar d’unes rendes molt substancioses, especialment la darrera, per les condicions del territori. Aquests drets havien estat concedits per Lluís el Piadós al bisbe Guimer en el precepte de l’any 834 esmentat.

Aquests drets dels bisbes foren posats en qüestió pel comte d’Empúries Alaric. El 21 d’agost de l’any 842 se celebrà un judici solemne a l’església de Sant Martí d’Empúries presidit pel bisbe Gomar i el comte Alaric, amb la presència dels vassi dominici Guadamir, Carpió i Ciriac, els vescomtes Ansemó i Hemà, i un nombrós grup de sacerdots. S’han conservat els tres documents, les declaracions testificáis, la confessió del demandat i l’acta del judici amb la sentència. Després que el mandatari del bisbe presentés el precepte imperial i la declaració dels testimonis, deu pagesos, la sentència fou favorable al bisbe.

Hi hagué diferents intents, sempre frustrats, de restaurar el bisbat d’Empúries. El territori comtal d’Empúries-Peralada depenia de Girona, una seu situada fora dels seus límits. Quan s’inicià la línia hereditària dels comtes d’Empúries-Rosselló, el bisbat d’Elna fou ocupat sovint per membres d’aquesta casa comtal, o bé per personatges de famílies poderoses lligades als comtes (cas de l’abat Hildesind). Quan es desféu la unitat d’aquests comtats —el 991— aquesta política fou continuada pels comtes privatius de Rosselló; era una política que contribuïa a enfortir de manera molt efectiva el poder comtal i evitava problemes amb l’Església.

Segurament, si l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat hagués reeixit en els seus intents —els anys 966 i 971— d’ésser reconegut com a metropolità de la Tarraconense o com a arquebisbe de Tarragona, títol que utilitzà, hauria estat restaurat el bisbat emporità. La pretensió de Cesari, procedent de terres peninsulars, era de restituir l’organització eclesiàstica visigòtica; tanmateix, en uns moments en què per força havia de topar amb els bisbes catalans i l’arquebisbat de Narbona, lligats a l’status franc.

De fet, hi degué haver un intent seriós de restauració de la diòcesi d’Empúries, força anterior, ja abans de l’establiment de la línia comtal dinàstica. Així sembla que cal veure la consagració com a bisbe d’Ermemir, vers l’any 888, per part del bisbe intrús d’Urgell, Esclua, i els de Barcelona i Vic, en detriment del bisbe Servusdei, de Girona. És probable que Ermemir, un personatge autòcton, no pretengués usurpar el bisbat de Girona, sinó segregar-ne les terres d’Empúries-Peralada, refent la seu visigòtica, amb el suport dels comtes Delà i Sunyer. L’operació tingué lloc aprofitant el trencament de la línia dinàstica carolíngia amb l’entronització del rei Odó, al qual Ermemir i el comte Sunyer visitaren a la cort d’Orleans l’any 891, i n’obtingueren alguns preceptes i el reconeixement del bisbe. Tanmateix, al cap de poc es capgirà la situació, a causa de la pressió de l’arquebisbe de Narbona Teodard, que aconseguí d’Odó un precepte a favor del bisbe franc Servusdei al qual era garantida la possessió de tot el bisbat. Ermemir fou expulsat i excomunicat. Servusdei, per redreçar la unitat de la diòcesi, féu dos viatges a Roma, on obtingué les esmentades butlles dels papes Formós (892) i Romà (897). La insistència a recaptar una segona butlla provenia precisament dels fets ocorreguts. La butlla del papa Romà hi fa, efectivament, referència: “…venint el susdit benerable bisbe Servusdei a la Seu apostòlica, després de ser rebut justament i canònicament a l’Església de Girona, havent-ne estat expulsat, deposat i excomunicat Ermemir…”

El mateix sentit —redreçar el seu poder sobre tot el bisbat fent actes d’autoritat— deuen tenir en gran part els judicis sobre propietats esmentats. Cal notar que tots ells es refereixen a terres del comtat d’Empúries, o bé a la seva proximitat immediata. En algun cas, el desig de fer patent l’autoritat episcopal arribà, com ha estat vist, a endegar un judici per la tala de set figueres.

Les esglésies parroquials i les capelles

Mapa del Baix Empordà amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

J. Badia

Mapa de l’Alt Empordà amb la senyalització de totes les esglésies de les quals tenim notícies anteriors a l’any 1300.

J. Badia

En un territori on el domini musulmà fou tan breu i el poder franc s’establí plenament ja al darrer quart del segle VIII, és evident que devia ésser ràpida la reorganització del territori en parròquies per part del bisbat de Girona. En una bona part devien perdurar les esglésies d’èpoques anteriors, o almenys el seu record i les seves ruïnes, amb llurs termes. Cal tenir en compte que sembla provada —per la pervivència toponímica i altres detalls— la permanència d’una part dels habitants.

En un nombre d’aquestes esglésies fa l’efecte que es devia tractar de fundacions particulars de domini de vil·les i palaus, d’origen visigòtic; a vegades havien esdevingut cel·les monàstiques, un tipus de fundació que pogué perdurar fins i tot als primers temps francs. Aquestes vil·les fortificades devien ésser el ferment de les parròquies en esdevenir l’aglutinador del poblament que s’hi anà recollint i l’origen dels poblats agrupats. En un país d’una forta pervivència baix-romana com l’Empordà, aquest devia ésser el fonament d’un nombre elevat de parròquies i de llurs termes. Lògicament, se’n devien fundar moltes d’altres, amb la reorganització franca, als nuclis o indrets de poblament escampats de les serres, que prosperaren o sorgiren en aquest moment.

Hi ha, tanmateix, tota una primera etapa —final del segle VIII i primeres dècades del IX— en la qual no hi hagué, pràcticament, documentació. Les primeres notícies clares de l’organització religiosa d’una rodalia determinada corresponen als primers cenobis fundats al sud dels Pirineus, en valls poc habitades del sector occidental pirinenc i sub-pirinenc de l’Empordà, i també a les Gavarres.

En els documents més antics, del segle IX, el terme parròquia no és gaire utilitzat. Tanmateix, pot gairebé restar implícit quan es tracta d’esglésies amb terme propi, sempre que no es tracti de cel·les monacals.

L’església de Santa Maria de Fenals, una de les que consten documentades més antigament.

F. Baltà

Així, hi ha documentades com a parròquies, Sant Esteve de Canelles (any 873), Santa Maria de Fontanet-la Bisbal (904), Sant Martí de Baussitges (946), Sant Andreu d’Oliveda (951), Sant Cristòfol dels Horts (953), Sant Llorenç de la Muga (972), Santa Maria de Vilabertran (974), Sant Cugat d’Albons (983), Sant Feliu de Boada (994) i Sant Joan de Bellcaire (1002). Pel context dels documents, hom entén que també ho devien ésser, entre d’altres, Sant Andreu de Borrassà (813), Sant Martí d’Empúries (842), Santa Eulàlia (915), Sant Pere Pescador (916), Santa Maria de Castelló (957), Sant Martí de Fontanilles (965), Sant Pere d’Ullastret (899-949), Santa Maria de Fenals (968), Sant Sadurní de Salzet (978) i Sant Martí de Peralada (1002).

En documents posteriors l’esment concret a la funció parroquial s’estén a la majoria de les parròquies que ja apareixen en els nomenclàtors diocesans que s’han conservat, del segle XIV, amb les excepcions pròpies de la data tardana d’aquestes relacions, les quals deuen tenir un model primitiu força més antic sobre el qual es devia anar posant al dia la nòmina parroquial del bisbat. L’any 1019, en l’acta de reforma de la canònica gironina, apareixen un bon nombre de parròquies de l’Empordà.

D’alguna de les parròquies esmentades d’entre les que es documenten en època més primitiva, hom en pot conèixer notícies del terme parroquial, o bé tenir idea dels vilars, masos i altres característiques que aquest terme comprenia. Aquest és el cas de Sant Martí de Baussitges, a l’Albera. En l’acta de consagració d’aquesta església per Sunyer, bisbe d’Elna, de l’any 946, amb l’assistència de l’arquebisbe de Narbona, Ermenguer, i el comte Gausfred, es precisa la delimitació de la parròquia.

Un altre exemple de formació d’una parròquia són les actes de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Joan de la vil·la de Fontanet —que amb el temps fou anomenada la Bisbal— de l’any 904, que el bisbe Servusdei “aparrochiavit adque concesit decimas et primicias ad jam dictas basílicas de villas vel villarunculos is nominibus villa Fontanedo, et villa Palatio Maurore cum suos fines et villa Fonsedictus, et villare Abiliares, et villare Perductus, et villare Murello, ut sacerdotes qui in ipsas jam dictas ecclesias Deo deserviunt decimas et primitias inde recipiant usque in futurum per jussionem proprii Episcopi”.

Ja en dates un xic posteriors es concreten els límits de les parròquies de Sant Silvestre del vilar Renoall (Valleta), en ésser consagrada l’any 1029; de Sant Martí de Queixàs (acta de consagració del 1046); de Sant Joan Sescloses, en ésser convertida en parròquia l’any 1064, i de Sant Iscle d’Empordà, en l’acta de consagració del 1123.

L’església de Santa Creu o Santa Helena de Rodes, sorgida al segle X com una de les esglésies eremítiques del territori de Sant Pere de Rodes i convertida en parroquial l’any 1113.

J. Todó-TAVISA

Com s’ha vist, en el cas de l’antiquíssima cel·la monàstica de Sant Joan Sescloses, pot succeir que alguna església molt primitiva hagués adquirit la funció parroquial en una data avançada, per haver perdut la seva condició de cenobi —com en l’exemple esmentat— o passar de sufragània o simple capella a parroquial per l’increment de la població del seu entorn. Altres exemples podrien ésser el de Santa Creu de Rodes, convertida en parroquial l’any 1113, que sorgí com una de les esglésies eremitanes al territori de Sant Pere de Rodes al segle X. A partir d’aquest moment esdevingué la parròquia del poblat que havia crescut al seu costat, als encontorns del gran monestir. Sembla que també cal interpretar com una conversió en parroquial d’una simple església o capella un document de l’any 1124 sobre Sant Martí de Canyà, esmentat per Jeroni Pujades.

Ruïnes de Sant Miquel de la Cirera, una cel·la esdevinguda després parròquia.

F. Tur

Alguns monestirs desapareguts es convertiren, a la llarga, en parròquies. Això és el que sembla passar, potser després d’un procés de conversió en simples cel·les, amb Sant Pere d’Albanyà i les seves cel·les de Sant Miquel de la Cirera i Sant Romà de Casamor, quan després d’una curta etapa com a abadia independent fou absorbit pel monestir de Santa Maria d’Arles, segons figura ja l’any 869. Més tard, les tres esglésies apareixen amb funció de parròquies. El mateix succeeix amb Sant Martí de la Muga-les Escaules, abadia també fundada al començament del segle IX, que l’any 881 ja era una possessió del bisbat de Girona, si bé en aquest moment era anomenada cel·la i, en documents encara posteriors, abadia, per passar més tard a parròquia. El mateix s’esdevingué amb Sant Climent de Peralta, que l’any 844 era un domini del bisbat, però amb una comunitat de monjos que la servien. De fet, la funció d’aquests petits cenobis ja era identificada a la de les parròquies; el procés pel qual es convertiren de petits cenobis en parròquies devia ésser gairebé imperceptible.

Exemples semblants són la cel·la de Santa Maria de Colomers, vora el Ter, documentada des de l’any 844 com a domini del monestir de Sant Medir (Amer), que després es convertirà en parroquial, segurament ja al segle XII. També Sant Martí de Vallmala cel·la … des del 1019.

En altres casos, llocs cenobítics molt antics es convertiren en simples capelles o esglésies sufragànies. Fou aquest el cas de Santa Maria de Càrcer, lloc de culte que, com ja ha estat indicat, s’endevina molt antic, i que des de l’any 844 és documentat com una cel·la dependent de Sant Medir, després monestir de Santa Maria d’Amer; al segle XIV era una simple capella servida per un sacerdot.

Algunes de les simples capelles de petits veïnats o poblacions secundàries, a vegades, pels trets arquitectònics, poden fer pressuposar que havien estat més importants. És a dir que perderen llur categoria de primitives parròquies, abans que la documentació conservada ens n’hagi pogut informar. En aquest sentit, hom no pot deixar d’esmentar tot un grup d’esglésies, pre-romàniques o del romànic més primitiu, que no apareixen per a res en les fonts escrites o són documentades tardanament com a simples capelles sufragànies, quan els edificis revelen un passat probablement més important. Sense ànim d’exhaustivitat, —ja que els articles monogràfics les descriuen totes— es podrien esmentar Sant Romà de Sidillà (o de les Arenes); Sant Julià, a Sant Mori; Santa Margarida, a Palafrugell; Sant Joan de Salelles, Sant Quirze d’Olmells, Sant Martí del Forn del Vidre, Sant Pere del Pla de l’Arca, Santa Reparada de Cinclaus, Santa Maria del Palau, Santa Fe dels Solers, i d’altres.

Sembla que altres esglésies documentades, no-parroquials, corresponen a simples sufragànies ja en llur origen: Sant Esteve de Tonyà (1167), Sant Genís de Vilamorell (1315), Sant Grau d’Estanyol (1080), Sant Nazari de les Olives (1017), Sant Climent de Tor (1151), etc.

Vegeu: Esglésies de l’Empordà anteriors al 1300

Els monestirs

Del monaquisme anterior als sarraïns en aquest territori, tot i la manca de documentació, se’n pot tenir algun indici per les notícies sobre el cenobi de Magrigul, el pas de l’abat Àtala i les cel·les que restaurà al darrer quart del segle VIII, ja tractats.

Les restes arquitectòniques, ja que no els escadussers documents, descobreixen indubtablement d’altres cel·les primitives escampades pel territori. Algunes apareixen a les mateixes muntanyes i valls on primordialment actuà Atala al final del segle VIII. Potser són fundacions posteriors, o potser, com les d’Àtala, pervivències o restauracions de llocs cenobítics d’època visigòtica: Sant Baldiri de Tavellera, Santa Creu de Rodes, Sant Genís del Terrer, Sant Martí de Vallmala, Sant Silvestre de Valleta, i potser, en origen, el monestir de Sant Quirc de Colera. En altres indrets d’aquestes muntanyes, hi ha Sant Pere del Pla de l’Arca, Sant Martí del Forn del Vidre, Sant Quirze d’Olmells, Santa Fe dels Solers i Sant Genís Desprac.

A la plana, més clarament, les restes arquitectòniques evidencien una antiga cel·la no documentada prop de Sant Mori, al mas Sala, en l’esglesiola de Sant Julià, les romanalles de l’edifici contigu dins el mas. En altres casos pot ésser la toponímia el que suggereix l’existència d’antics llocs monàstics: Benevivere (Biure), documentat el 982.

Hi hagué, doncs, una perduració de les petites comunitats monàstiques visigòtiques, sobretot a la serra de Rodes. Potser, en principi representaren una resistència a la penetració de la litúrgia romana i la regla benedictina. Aquestes cel·les, en la seva major part, foren incorporades al monestir de Sant Esteve de Banyoles.

Els benedictins

El monestir de Banyoles, fundat vers l’any 812, era el centre principal de la colonització benedictina a les primeres terres ocupades després pels francs. A Banyoles, doncs, on hi havia una comunitat d’origen visigòtic, foren subjectades les cel·les de l’Empordà, algunes revifades per Àtala i Agobard. D’altres que també apareixen sota el domini de Banyoles, en els documents més antics —Sant Martí de Vallmala, Sant Silvestre de Valleta— deuen tenir una història semblant. Al segle X, una de les cel·les, Sant Pere de Rodes, esdevingué una abadia molt poderosa que dominà les altres fundacions antigues de la rodalia —Sant Fruitós, Sant Cebrià, Sant Joan Sescloses, Sant Esteve— i encara d’altres que ara apareixen documentades: Sant Genís, Santa Creu, Sant Vicenç, Sant Baldiri i, més tard, Sant Tomàs; totes a la serra de Rodes i als indrets propers.

Al Baix Empordà, al llarg del curs del Ter i als repeus del Montgrí, aquest paper fou acomplert pel monestir de Sant Medir, després Santa Maria d’Amer, des del 949, que tingué les cel·les de Santa Maria de Colomers i Santa Maria de Càrcer, domini documentat des de l’any 844; la seva presència augmentà a la zona en temps posteriors. Aquestes cel·les devien ésser també d’origen molt antic, fet que sembla evidenciar-se perfectament a Càrcer, ara Santa Maria dels Masos, amb les troballes de ceràmiques paleocristianes i posteriors.

És a les valls del sector occidental pirinenc de les terres empordaneses on són documentades les fundacions monàstiques de soca-rel, fruit de l’ocupació franca, amb l’intent de colonitzar o contribuir a repoblar i organitzar eclesiàsticament unes zones força despoblades en aquells moments. Per aquest motiu, ja que hi havia les velles cel·les en funcionament, i un poblament dispers força dens, aquesta colonització no es produí, ni fou convenient, a l’Albera, ni de bon tros a la serra de Rodes. Així, doncs, aquests nous cenobis aparegueren en valls muntanyenques, concretament al curs alt de la Muga, a ponent dels colls del Pertús-Panissars.

El monestir de Sant Pere d’Albanyà, al comtat de Besalú, vora la Muga, fou fundat per l’abat Donnul vers l’any 820, amb permís del comte Rampó. L’abat anà a Tolosa amb motiu de l’estada del rei Carles el Calb l’any 844 juntament amb altres abats i aconseguí un precepte d’immunitat i confirmació de propietat per al seu cenobi. En aquell moment el monestir ja tenia un territori extens i les cel·les de Sant Miquel de la Cirera, a la mateixa rodalia, i Sant Romà de Casamor, una mica més apartada vers migjorn, ja a la conca del Fluvià. Aquest precepte del 844 és l’únic que es refereix a Sant Pere d’Albanyà com a abadia independent. L’any 869, en un altre diploma de Carles el Calb, figura, amb les seves cel·les, com a possessió de Santa Maria d’Arles, domini que torna a confirmar-se en altres preceptes dels anys 878 i 881. En aquests darrers són interessants les al·lusions a la rompuda del territori per part dels monjos i a l’explotació agro-pecuària. L’any 957 fou consagrada una nova església, sempre sota el domini de l’abadia d’Arles; hom ignora en quin moment s’hi extingí totalment la vida comunitària; fins al segle XIII no resta clara la seva condició de simple parroquial.

Un altre cenobi fundat pels mateixos anys és el de Sant Martí de la Muga, al lloc de les Escaules, un lloc privilegiat per les seves deus, també vora el curs de la Muga, en un indret arrecerat. El seu abat Adulf obtingué un precepte de Carles el Calb (que havia anat a Tolosa amb l’abat veí Donnul d’Albanyà i els de Banyoles, Sureda, Sant Medir, la Reglella, Santa Grata i Arles), datat l’any 844. En aquest document hom li confirma un territori força considerable al seu voltant i dues propietats més apartades, la cel·la de Sant Pau (de la Calçada) i un vilar a l’Albera.

L’abadia de Sant Martí tingué, com Albanyà, una vida curta com a cenobi independent. Segons un precepte de Carles el Simple del 899 era una cel·la que depenia de la seu de Girona, si bé en un altre diploma del mateix rei, de l’any 922, encara se li dóna el títol d’abadia com a domini, també, de la mitra. Una butlla del papa Silvestre II de l’any 1002 a favor de la seu l’esmenta com a simple església del lloc de Calidas; més tard figura com a parroquial.

A l’altre extrem de l’Empordà, a migdia, a la serra de les Gavarres i també al fons d’una vall arrecerada, fou fundat el petit cenobi de Sant Climent de Peralada. El primer document que l’esmenta és un precepte de Carles el Calb de l’any 844, que ja en confirma la possessió a la seu de Girona. Fa l’efecte que era un monestir, com els esmentats abans, fundat anteriorment i que no havia pogut mantenir la seva vida independent. La condició cenobítica del lloc resta ben clara, tot i la seva pertinença a la mitra, en el document esmentat: “…cellulas Sancti Clementis, una cum curtili in quo monachi ibidem Deo famulantes labores manuum exercere videntur vel in quo res illorum consistunt, necnon et villam quarum alterum nominant Fonsedictus, alterum vero Apiliare…”.

La possessió de Sant Climent de Peralta fou important per a la seu de Girona, ja que fou el fonament de les grans possessions del bisbat al Baix Empordà, que devien estar centrades, almenys des del començament del segle X, a la vila de Fontanet (després dita la Bisbal), situada en un extrem del territori del vell cenobi. En els preceptes reials dels anys 881, 899 i 922 hom continua esmentant la cel·la de Sant Climent de Peralta, la qual, pel que sembla, esdevingué simple parroquial entre els segles X i XII, amb el seu antic terme monàstic.

Sant Pau de Fontclara, a la plana del Baix Empordà, fou un monestir, sorgit també al segle IX, de vida efímera, però del qual hi ha unes notícies força singulars. El seu abat, Saborell, l’any 889, fou un dels acompanyants del comte Sunyer d’Empúries i l’antibisbe Ermemir, que acudiren a la cort del rei Odó, a Orleans, per encomanar-se al rei i recaptar una sèrie de preceptes. Odó representava una ruptura de la legitimitat dinàstica carolíngia. La comitiva pretenia, lògicament, aprofitar-se de la situació i obtenir el reconeixement d’Ermemir, principalment.

El precepte d’Odó a favor de Sant Pau de Fontclara li confirmava, a més dels drets corresponents a un monestir, el seu extens territori o alou, fins a la mar, al litoral de Begur, que incloïa la domus de Santa Reparada; en un altre lloc, posseïa també la domus de Sant Mateu (Canet de Verges?).

Probablement, el fracàs posterior de l’operació d’Ermemir i, potser, de la restauració del bisbat d’Empúries, devien arrossegar també el monestir de Fontclara, que un precepte de Carles el Simple de l’any 908 confirmà una simple possessió de l’abadia occitana de Santa Maria de la Grassa: “Fonteclara in pago Gerundense, cum ecclesia Sancti Pauli quod donavit Odo rex per preceptum ad Saborellum abbate….”.

Molt temps després el monestir de Santa Maria d’Amer adquirí a l’abat Pere del monestir occità de Sant Benet de Castres, l’any 1196, tot el que posseïa aquest monestir al bisbat de Girona. Són propietats que, en la majoria dels casos, coincideixen amb les que havia tingut Sant Pau de Fontclara (a les parròquies de Fontclara, Sant Feliu de Boada, Sant Julià, Canet, etc.). Cal suposar que aquestes possessions empordaneses havien passat, en un moment o un altre, del monestir de la Grassa al de Castres.

Les esmentades fundacions, a les valls marginals, no perduraren. En canvi, les cases monàstiques fundades o creades sobre vells cenobis al segle X, situades a prop del mar, foren les grans abadies futures, que tingueren una llarga i pròspera vitalitat i esdevingueren importants pel seu poder temporal i espiritual.

Les tres grans abadies de l’Albera i la serra de Rodes, amb territoris veïns, foren creades en unes terres de vella tradició monàstica, que eren, des de temps reculats, ocupades per una població dispersa, en detriment de la qual s’implantaren els grans alous monàstics.

El monestir de Sant Quirc de Colera, al fons d’una vall del sector oriental de l’Albera, vora un dels camins d’accés al coll de Banyuls, ja existia l’any 927, i el comte Gausbert l’havia dotat amb un extens alou en aquestes muntanyes el 928. L’any 935 fou consagrada una nova església —en temps del primer abat de nom conegut, Manuel—, i el cenobi inicià la seva etapa de més poder i esplendor; el comte Gausfred confirmà i amplià el seu territori pels anys 965, 966 i 977. Aquest territori arribava des de les valls de Baussitges i Freixe, a ponent, fins a comprendre un tram extens de litoral, entre Portbou i Colera, amb els drets de pesca. S’estengué pel vessant de tramuntana de la serralada, domini consolidat sobretot amb la donació de l’alou de Banyuls pel comte Gausfred de Rosselló l’any 1135. L’any 1123 hi hagué una nova consagració. Els vescomtes de Rocabertí, feudataris de l’abadia per a molts alous dels vessants de l’Albera, cometeren diverses usurpacions sobre les seves propietats, que els monjos defensaren en judicis, sempre favorables, durant el segle XI. L’any 1242 l’abadia accedí al domini total de la vila de Rabós d’Empordà, la població més propera; tingué una gran quantitat de petits alous escampats al comtat de Peralada. Després d’una etapa de decadència, Sant Quirc de Colera fou incorporat al monestir de Sant Pere de Besalú l’any 1592.

El monestir de Sant Pere de Rodes, que al segle X era una cel·la monàstica, esdevingué una abadia molt poderosa que tingué una gran prepotència damunt les altres comunitats antigues de la rodalia.

J. Todó-TAVISA

Sant Pere de Rodes ha estat l’abadia més gran i poderosa de l’Empordà. Era una de les antigues cel·les que revitalitzà l’abat Àtala, amb Agobard, vers l’any 780; situada a la serra de Rodes, sobre la mar i sota el castell de Verdera. Com les altres cel·les antigues del territori, després de la conquesta franca fou posada sota l’autoritat de l’abadia de Sant Esteve de Banyoles. A la primera meitat del segle X un gran magnat del país, Tassi, posà el cenobi sota la seva protecció i cura personal; la seva actuació és documentada des de l’any 926, i el 944 aconseguí, després d’una encertada estratègia diplomàtica, la seva total independència de Banyoles. El fill de Tassi, Hildesind, fou nomenat primer abat. Tassi, que morí l’any 955, havia començat la construcció dels edificis del monestir, amb la seva basílica, que acabà Hildesind. L’any 974 rebé una donació de Gausfred i el seu fill Sunyer d’uns lots territorials extensos que s’afegeixen als que ja tenia la casa i als que li havien cedit fins aleshores en aquestes muntanyes i valls. Així aplegà el seu extens terme, que comprenia un llarg sector de costa. Aquest territori del qual tenia el dret de pesca augmentà molt en el futur, vers el sud i el sud-est, amb la donació del comte Ponç I de l’any 1030. Al segle X el monestir havia aconseguit un poder temporal immens, amb possessions nombroses als comtats d’Empúries-Peralada, de les quals destaquen els estanys o els seus drets de pesca, però també tenia dominis al Rosselló i en altres comtats més allunyats, com Osona i Pallars, fins a Aragó i Tolosa. Fou també un centre espiritual famós, de pelegrinatge. Al seu territori continuaren existint les velles cel·les que en aquests moments n’eren dependents, malgrat els litigis que, sobre algunes, interposà el monestir de Banyoles.

Al començament del segle XI sofrí un període crític, marcat per les espoliacions, dins el qual cal veure la consagració de l’any 1022. Un cop superat el moment, continuà l’etapa d’esplendor fins al segle XIV i a partir del segle XVII s’accentuà la seva decadència; al final del segle XVIII la comunitat abandonà l’antiga casa de la serra de Rodes.

Santa Maria de Roses representà la perduració del cenobi visigòtic de Magrigul, els monjos del qual tornaren a aixecar una església a la ciutat de Roses, sobre un temple d’època paleocristiana, a la sortida de la vall de Penida i vora la mar. A mitjan segle X aquesta església fou reconstruïda per munificència del comte Sunyer de Barcelona que s’havia retirat a un monestir (potser Sant Pere de Rodes), segons diu una làpida d’aquesta època trobada al lloc. Fou a partir, del 976, sobretot, que es convertí en abadia puixant, gràcies a la dotació del comte Gausfred i el seu fill Sunyer, que inclogué alous que completaren el seu territori i drets de pesca sobre els naufragis i part de les rendes comtals sobre el llarg litoral que dominava el cenobi, una part del qual hagué d’ésser custodiat pel monestir, segons documents posteriors.

Aquesta abadia tenia estatut de propietat particular del comte, ja que Gausfred, en el seu testament de l’any 989, donà el seu dret sobre la meitat de l’església de Santa Maria de la vall de Penida a la seu de Girona. L’any 1035 el comte Hug I vengué l’abadia de Roses a la seva muller Guisla, la qual, l’any 1061 donà aquests drets al bisbat gironí. Al seu voltant va anar ressorgint la població de Roses.

El monestir de Roses tingué, també, diverses possessions als comtats de Peralada i Empúries. Una nova església fou consagrada l’any 1053. Després d’una etapa decadent el monestir fou agregat a l’abadia de Santa Maria d’Amer, l’any 1592.

El monestir de Sant Feliu de Guíxols, a l’altre extrem de l’Empordà, fou fundat sobre edificis de l’antiguitat, a la badia de Guíxols o port d’Alabric, vora la mar. La seva fundació ha de datar de després de l’any 881 i d’abans de l’any 947, quan rebé unes donacions dels comtes de Barcelona Sunyer i Riquilda, segons un document que s’ha perdut. El primer document conegut és el precepte de Lotari a favor de l’abat Sunyer, que també ho era de Sant Pol de Mar, de l’any 968, pel qual aleshores el monestir havia aplegat ja un bon nombre de possessions i tenia un territori força extens, format per dominis ampliats pels comtes de Barcelona els anys 993 i 1016.

L’any 1041, en temps de l’abat Llandric, els comtes donaren en custòdia al monestir el castell de Benedormiens (Castell d’Aro) amb l’obligació de defensar el territori, amb el seu litoral. L’any 1117 Ramon Berenguer III, seguint les directrius de la reforma gregoriana, potser ja massa tardanament, cedí el monestir de Guíxols a l’abadia de Santa Maria de la Grassa que regia el seu germà Berenguer. La comunitat es negà a acceptar l’annexió, i l’abat Berenguer envaí el monestir amb una tropa, i per aquest motiu fou excomunicat pel bisbe de Girona l’any 1118. El 1163, una butlla papal d’Alexandre III confirmava els seus privilegis i les possessions que, a més del territori per la Vall d’Aro, s’escampaven especialment pel comtat de Girona. Al segle XIII rebé dominis a Mallorca per la contribució que l’abadia havia tingut en la conquesta de l’illa.

Sant Feliu de Guíxols és l’únic dels cenobis d’arrel alt-medieval vora el qual es consolidà una població.

A recer del monestir s’anà formant la important vila de Sant Feliu de Guíxols; la seva jurisdicció fou compartida entre el rei i l’abat. Des de la baixa edat mitjana hi hagué interminables disputes entre els abats i els jurats de la població, que pervisqueren fins a l’extinció definitiva de la comunitat monàstica, l’any 1835.

Aquests foren els grans monestirs benedictins de l’Empordà; les fundacions posteriors ja tingueren menys importància i menys poder. La seva creació o restauració i el seu impuls representà, al segle X, l’extinció definitiva de les romanalles del monaquisme visigòtic que perdurà més o menys a les cel·les d’origen antic. Tot i que no hi ha testimonis escrits, sembla fins i tot endevinar-se alguna resistència en aquest sentit, sobretot per part de la cel·la de Sant Fruitós, veïna de Sant Pere de Rodes i dependent d’aquesta abadia des d’aquesta època.

Exterior de la capçalera de Sant Miquel de Cruïlles, erigida als dominis d’una casa noble, que s’estengueren pel comtat de Girona i també per l’antic territori d’Empúries.

F. Baltà

Un dels monestirs benedictins que sorgiren, probablement, al segle XI fou el priorat de Sant Miquel de Cruïlles, al Baix Empordà, si bé el seu origen podria ésser anterior, ja que s’ignora una bona part de la seva història. Sembla que l’antiga església de Sant Miquel fou dotada amb possessions a l’entorn pels senyors de Cruïlles, Gilabert I i Jofre I, entre els anys 1031 i 1057. Aquest monestir apareix com un priorat benedictí dependent de l’abadia torinesa de San Michele delia Chiúsa, a la qual encara figurava subjecte l’any 1121, quan el clergue Berenguer Amat, senyor de Sant Sadurní de l’Heura, féu importants llegats d’alous al priorat en diferents punts del Baix Empordà, dins el comtat de Girona. D’aquesta mateixa família devia ésser el primer prior documentat, Bernat Amat. L’any 1144 li fou donada la parròquia del lloc, Santa Eulàlia de Cruïlles, i tenia ja annexat el petit priorat de Rocafort, vora Martorell.

Al segle XIV ja era molt decadent i el 1592, quan només hi havia el prior i un sacerdot, el priorat fou unit a Sant Pere de Galligants.

L’església romànica del monestir de Sant Miquel de Fluvià, fundat entre el 1045 i el 1066 pel comte Ponç I d’Empúries.

J. Todó-TAVISA

L’abadia de Sant Miquel de Fluvià, prop de la plana de l’Alt Empordà, vora el riu Fluvià, fou una fundació de Sant Miquel de Cuixà, monestir del qual depengué. L’any 1011, en aquest lloc ja hi havia una església que, amb el seu terme, pertanyia a Cuixà. L’any 1045 fou consagrat per l’abat-bisbe Oliba i fitat el terreny on s’havia de construir el monestir, i l’any 1066 fou consagrada la nova església que encara es conserva. El seu territori s’estenia per ambdues ribes del Fluvià i era força més extens vers el sud i el sud-oest, sobretot, que l’actual municipi de Sant Miquel de Fluvià. La història del cenobi és molt desconeguda per haver-se perdut una gran part de la documentació. Als segles XI i XII sembla que l’abadia fou força afavorida pels comtes d’Empúries, i al segle XII per la família dels Oltrera. El monestir, molt decadent, fou agregat l’any 1592 a Sant Pere de Galligants com a priorat, malgrat la impugnació de l’abadia de Cuixà.

Aquestes són les grans fundacions monàstiques del territori. Les tres abadies independents esmentades en primer lloc, mantingueren llur independència en temps de la reforma gregoriana, quan la norma fou subjectar els monestirs catalans a les grans cases monàstiques foranes. Segurament dins aquest context cal veure la creació del petit priorat de Sant Tomàs de Fluvià (veí de Sant Miquel, sobre restes de l’antiguitat), que depengué de la gran abadia benedictina de Sant Víctor de Marsella. Sembla que fou creat pels volts del 1070, en un alou cedit per Guillem de Fonolleres. La comunitat sempre fou molt reduïda, una simple cel·la, i al començament del segle XVI s’extingí i restà com un benefici amb el títol de priorat.

Un altre petit priorat benedictí fou el de Santa Maria del Camp, a Garriguella, actual santuari d’aquest nom. Es troba esmentat l’any 1218 quan el comte Hug d’Empúries li donà la tercera part del delme de la parròquia de Sant Martí de Baussitges i un mas a la vall de Freixe. Sembla que aleshores devia ésser independent, però més endavant apareix com una pertinença de Santa Maria de Roses. L’any 1314 només hi residien el prior i dos preveres; fa l’efecte que aviat només devia perviure com a títol prioral. L’any 1592, juntament amb l’abadia de Roses, fou agregat a Amer.

Les canònique augustinianes

Les canòniques regulars, sota la regla augustiniana, sorgiren a l’Empordà, ja saturat de monestirs tradicionals, benedictins, al final del segle XI amb la gran fundació de Santa Maria de Vilabertran, a l’extrem occidental del comtat de Peralada, a la plana i no gaire lluny d’una important cruïlla de camins. Fou implantada, doncs, ací, com a fruit del desig de perfecció que aportà la reforma gregoriana.

Santa Maria de Vilabertran, canònica regular augustiniana erigida al final del segle XI a l’extrem occidental del comtat de Peralada.

J. Todó-TAVISA

Les notícies sobre Vilabertran són de l’any 969, quan una dona i el seu fill compraren unes terres que l’any 974 donaren a la petita església de Vilabertran. L’any 1069 tres matrimonis del lloc feren donació de l’església al clergue Pere Rigald i a un grup de preveres, que formaren la primera comunitat. Entre el 1080 i el 1100, any de la consagració, fou construït un nou temple, i així sorgí el monestir de Santa Maria de Vilabertran regit pel primer abat, Pere Rigald. El monestir aviat rebé nombroses donacions d’alous a la comarca i d’una diversitat d’esglésies; entre els primers benefactors cal destacar Ramon Adalbert de Navata, i els seus, i més tard Gausfred Bastons, senyor de Cervià. La comunitat, durant el segle XI, aconseguí una gran puixança i un gran prestigi, la qual cosa li permeté de crear altres canòniques a la comarca; es convertí en un dels grans monestirs de la zona. Al segle XII el cenobi fou molt afavorit pels vescomtes de Rocabertí (cessió de la jurisdicció sobre la vila de Vilabertran, crescuda a l’ombra del cenobi, pel vescomte Jofre II) i per la casa de Barcelona. L’any 1295 a l’església del monestir se celebraren les noces del rei Jaume II amb Blanca d’Anjou; al segle XV la canònica continuava poderosa, ja que construí el gran palau abacial, i fou fortificada. L’any 1592 fou secularitzada com totes les canòniques del país, i subsistí com a col·legiata secular fins l’any 1835.

Santa Maria de Vilabertran tingué petits priorats dependents: Santa Maria de l’Om, de Masarac, vers l’any 1139; el de Peralada, a la segona meitat del XII, i sembla que també el de Santa Maria del Roure, cap al final del segle XII.

El priorat de Santa Maria de Lledó fou fundat per Vilabertran l’any 1089 al comtat de Besalú. Adquirí un gran poder a la seva època.

J. Todó-TAVISA

Una altra canònica important de l’Empordà fou també una fundació de Vilabertran. El priorat de Santa Maria de Lledó, al comtat de Besalú, fou una comunitat poderosa. El seu primer prior, Joan, un dels membres de la primera comunitat de Vilabertran regida per Pere Rigald, la fundà l’any 1089. Segons l’acta, figura que els esposos Adalbert i Alamburga, senyors de Navata, donaren unes esglésies antigues que ells havien retingut, dedicades a santa Maria i sant Joan, per als clergues que hi havien de fer vida regular. L’any 1124, segons la confirmació dels béns pel papa Calixt II, el priorat ja posseïa un bon nombre d’esglésies i alous pel sector besaluenc de l’Empordà i també en terres llunyanes, com el priorat de Sant Tomàs de Riudeperes, a Osona. En temps del prior Arnau de Coll (1136-1196) fou construït el nou monestir i la casa cresqué amb noves donacions, que també foren notables amb la protecció al cenobi per part del llinatge dels Creixell al començament del segle XIII. Tingué també agregat el priorat rossellonès de Santa Maria del Vilar des de mitjan segle XII. Com a col·legiata regular perdurà fins a la primera meitat del segle XIX.

L’altra canònica regular empordanesa fou Santa Maria d’Ullà, fundada a la plana del Ter, al comtat d’Empúries. El clergue Pere Vidal, que ja havia rebut una donació del bisbe l’any 1117, fundà la canònica l’any 1121 amb l’aquiescència del bisbe, del comte Ponç i de Ponç Guillem de Torroella de Montgrí. L’any 1178 una incursió per mar —aleshores molt més proper a Ullà que no pas ara— de sarraïns saquejà el monestir i produí la mort i la captivitat de la majoria dels canonges. L’any 1182 fou consagrada una nova església, ja que l’antiga havia restat soterrada per inundacions; hom confirmava aleshores a la canònica les seves possessions, que eren algunes esglésies de la rodalia. Tingué la protecció dels antics senyors de Torroella fins a la segona meitat del segle XIII. Com a col·legiata perdurà fins el 1841. L’any 1804 els canonges es traslladaren a la nova església construïda dins el nucli del poble d’Ullà; les restes de l’antic monestir han quedat completament soterrades.

Els monestirs cistercencs

Únicament hi hagué una fundació femenina, el monestir de Sant Feliu de Cadins, al comtat de Peralada, en una data imprecisa, segurament de la primera meitat del segle XII. L’any 1169 el papa Alexandre III la convertí, de filial de Valldemaria, en abadia i cap de l’antiga casa mare; Ermessenda en fou la primera abadessa. La seva història és molt poc coneguda. L’any 1295 pernoctaren al monestir el rei Carles II de Nàpols i la seva filla Blanca, que l’endemà es casà amb el rei Jaume II al proper monestir de Vilabertran. Les monges bernardes abandonaren el lloc el 1492 a causa de les guerres amb França, ja que eren en un indret descampat. Es traslladaren a Girona. La comunitat encara perdura en el seu convent de Salt.

Altres cenobis femenins

L’any 1207 hi ha les primeres notícies sobre el convent de Sant Bartomeu de Bell-lloc, a l’Albera, al terme de Cantallops, de canongesses augustinianes. L’any 1222 una part de la comunitat passà a la vila de Peralada on, el 1391, el vescomte Felip de Rocabertí cedí els terrenys de l’antic castell per construir el nou monestir on la comunitat es traslladà definitivament, però mantenint el nom original. Hi ha perdurat fins a una data molt recent.

La història del monestir de monges benedictines de Santa Maria del Collet o Santa Maria del Mar al terme de Calonge, sobre el promontori del Collet, prop del mar, damunt ruïnes de l’antiguitat, és molt desconeguda. És documentat des del 1200; la seva comunitat perdurà als segles XIII i XIV, però l’any 1441 els edificis amenaçaven ruïna. No se sap amb certesa en quina data fou agregat a l’abadia de Sant Daniel.

Sant Miquel Sescloses era un cenobi femení de donades que més tard hom subjectà a la regla benedictina. Entre el 1291 i el 1374 se sap que era regit per una priora; depengué de Santa Maria de Roses i sembla que posseí la senyoria de la parròquia de Sant Joan Sescloses, on es trobava, prop l’estany de Castelló. Però el seu emplaçament exacte es desconeix.

El monestir de monges benedictines de Santa Margarida de Roses o del prat de Roses, vora els estanys i els aiguamolls, al sud-oest de l’antiga població, fou creat en una església que ja és esmentada l’any 953 com a possessió de Sant Pere de Rodes. L’any 1279 és esmentat el monestir femení, el qual l’any 1368 rebé la unió d’unes altres dues petites cases, Sant Joan de l’Erm (prop de Celrà, al Gironès) i Santa Coloma de Matella. Aquesta darrera havia estat fundada al Baix Empordà, en una església que encara era parroquial i dependent de Sant Miquel de Fluvià l’any 1317. La comunitat s’hi devia establir un xic més tard, i l’any 1348 quedà molt delmada per la pesta. La comunitat de Santa Margarida fou annexada a l’abadia de Sant Daniel, de Girona, al segle XV; aquest monestir en percebia encara les rendes al segle XVIII, mentre que l’antic cenobi ja era arruïnat.

Santa Maria de Vilanera o del puig de Vilanera, vora el veïnat de les Corts d’Empúries on hi ha les seves restes al cim d’un turó, fou fundat l’any 1328 per Arnau de Soler, ardiaca de Besalú. La comunitat de monges benedictines abandonà el lloc vers l’any 1407 i fundà el convent de Sant Marc de Castelló d’Empúries, que al segle XVII ja no existia.

A Castelló d’Empúries, extramurs de la vila, la família de Pau fundà i construí el monestir de Santa Clara l’any 1260. Les monges clarisses l’ocuparen l’any 1267. Fou destruït pels francesos al segle XVII, i la comunitat ha perdurat fins fa pocs anys en el seu segon establiment dins la població.

Hi hagué un petit cenobi amb comunitat mixta, de donats i donades, a Santa Maria de Penardell, a la zona d’estanys de Palau i Castelló. L’any 1229 l’abat Ponç de Santa Maria de Roses, monestir al qual pertanyia, es preocupà de regularitzar la comunitat posant-la sota la regla benedictina, al mateix temps que nomenà prior de la comunitat masculina Bernat Sifred i priora de la femenina Ermessenda Sifreda. Sembla que desaparegué al final del segle XIV.

Altres ordes religiosos

El monestir del Carme de Peralada, de frares carmelitans, s’establí als afores de la vila segurament cap a l’any 1293. El 1293 el vescomte Dalmau de Rocabertí cedí els terrenys intramurs, on fou aixecat el monestir al llarg del segle XIV. Hi continuaren fins el 1835.

El convent de Sant Bartomeu o de la Mercè de Castelló d’Empúries, de mercedaris, fou creat l’any 1238 a llevant de la població per Pere Nolasc, sota els auspicis del comte d’Empúries, Ponç IV. Existí fins el 1835 en el seu segon emplaçament dins la vila bastit al segle XVIII.

També a extramurs de Castelló d’Empúries fou fundat el convent de Sant Francesc, vora la porta de Sant Francesc o de Framenors a la qual donaren nom, l’any 1246; subsistí fins el 1835.

A Castelló també hi hagué el convent de Sant Domènec, de dominicans, al costat del palau comtal, fundat l’any 1317. El convent de Santa Magdalena, d’augustinians, anomenat també Sant Agustí, s’establí, segons algunes opinions, al segle XIII, mentre que per altres hauria estat fundat poc abans del 1451. Hom creu que el convent de Sant Agustí de Torroella de Montgrí devia ésser fundat al final del segle XIV.

Els ordes militars

L’única comanda dels templers que hi hagué a l’Empordà amb tota certesa és la de Castelló d’Empúries. Ja existia l’any 1168 extramurs de la vila, a la Timba o puig de la Cavalleria; hi ha notícies de tres dels seus comanadors fins el 1272.

La comanda templera fou ocupada per l’orde de l’Hospital —com en tants altres llocs—, que la dedicà a sant Joan (1317). La primera notícia del prior hospitaler Pere Guillem d’Oms és de l’any 1334. Els hospitalers pervisqueren a Castelló fins el 1804.

La comanda de Sant Joan de l’Hospital d’Avinyonet de Puigventós fou fundada poc després de l’any 1234 al recinte fortificat i castell del lloc on fou construïda la capella de Sant Joan; el primer comanador en fou Gombau de Vallfort, del qual hi ha notícies el 1257.

Com ja s’ha dit en parlar del comte Ponç III d’Empúries, sembla que a la seva època (1173-1200) els templers es devien installar a Sant Llorenç de les Arenes, lloc cedit per aquest comte, on hi devia ésser enterrat després d’haver estat excomunicat pel bisbe. Les notícies, però, no són del tot indubtables. Sembla, tanmateix, que ja abans del 1317, l’any 1236, era constituïda la comanda hospitalera de Sant Llorenç de les Arenes, “si no està alterada la data d’un document”, escrivia J. Miret i Sans.

Una mica abans de la guerra de Successió s’havien ajuntat, de fet, les quatre comandes hospitaleres de les comarques gironines, les esmentades de Sant Llorenç de les Arenes, Avinyonet de Puigventós, Castelló d’Empúries, més la d’Aiguaviva, al Gironès.

L’orde del Sant Sepulcre, és a dir, el monestir de Santa Anna de Barcelona, posseí a l’Empordà el petit priorat del Sant Sepulcre de Peralada, al terme d’aquesta població. La reduïda comunitat s’hi establí en una data indeterminada del segle XII, sembla que després del 1143. Hi hagué una comunitat mixta, de donats i donades, segons és consignat els anys 1189 i 1226. L’any 1435, ja sense comunitat, el prior de Santa Anna vengué la propietat als carmelitans de Peralada. La història de la casa del Sant Sepulcre establerta des de l’any 1185 a Sant Sadurní de Garrigoles no ha estat estudiada.

De fet, la possessió important que l’orde del Sepulcre tingué a l’Empordà fou el terme de Palafrugell que li llegà al rei Alfons el Cast, l’any 1194. La donació fou efectiva a mitjan segle XIII i el prior de Santa Anna fou senyor de Palafrugell, però l’orde no hi mantingué cap comunitat religiosa.