El marc històric del romànic de l’Empordà

El territori

La configuració geogràfica de l’Empordà ha condicionat aquesta terra fonamental, en molts dels aspectes, la qual cosa l’ha diferenciada força de la majoria dels altres territoris o comarques de la Catalunya Vella.

Cal tenir en compte la seva condició de territori eminentment marítim i que, per altra banda, la plana empordanesa es troba al peu dels passos naturals més accessibles de la carena pirinenca. L’extrem oriental del Pirineu (els colls de l’Albera), per l’esmentada facilitat de pas, ha estat sempre un punt de contacte i mai no ha constituït una barrera natural des d’èpoques remotíssimes. Per aquest motiu, les similituds i els lligams històrico-culturals entre l’Empordà i el Rosselló són tan evidents, i hom veurà com es donen també, de manera molt estreta, en l’art romànic. Aquests lligams, en l’època que ens ocupa, es veieren afavorits per la unitat política de fet i de dret dels comtats de Rosselló i Empúries-Peralada en etapes importants dels inicis, i només per la unitat política de dret o certes pervivències legals d’aquesta unió posteriorment.

Els precedents

L’Empordà romanitzat. Els indigets. Els grecs: Empòrion i Rhode. La romanització. Les vies de comunicació d’època romana

Des de temps prehistòrics les condicions naturals han motivat que el pas i fins l’establiment de pobles forans, vinguts pels seus transitats camins o pel mar, hagi sovintejat en l’actual territori empordanès, amb les conseqüències que aquests contactes i vincles comporten culturalment.

Deixant de banda cultures més antigues, que ja configuren unes singularitats en aquesta regió (neolític, cultura megalítica), hom podria esmentar, tot breument, el període de l’edat del bronze a l’edat del ferro en el qual apareixen els establiments entorn dels estanys i els aiguamolls propers al mar; és a dir, una ocupació de poblats permanents a l’aire lliure, ja amb una unitat ben clara entre les planes rossellonesa i empordanesa. Una unitat cultural que forma un poble, com diu E. Pons Brun, “d’estirp mediterrània, producte de la integració d’un fons indígena de tradició bronze i de l’assentament de noves poblacions de diferent ètnia i economia, afins als indoeuropeus. El resultat fou que els autòctons de les planes empordano-rossellonenques saberen elaborar aquesta assimilació en posar-se en contacte amb cultures més avançades, sense menysprear la seva personalitat, ans al contrari l’enriquiren. Aquesta població es formà a la part oriental del Pirineu i s’estengué indistintament pels dos vessants, i és diferent de les poblacions que s’han transformat al seu entorn.”

En aquest moment reculat, hi ha, doncs, unes bases culturals genuïnes a les dues planes nord-orientals de Catalunya, amb una cultura influïda per la vinguda, per mar o pels fàcils passos muntanyencs del territori, de gent forastera que s’hi establí.

Aquesta població, de cultura material indoeuropea, evolucionà, a causa d’altres influències culturals, dels contactes comercials mediterranis i, finalment, amb l’arribada dels colons grecs, en un poble iberitzat i hellenitzat: la tribu dels indigets. Els estudis arqueològics —del tot insuficients encara— i fins algunes de les escasses fonts escrites clàssiques que els anomenen deixen entreveure, que no pas demostren, que era un poble d’una cultura força homogènia que ocupava grosso modo aquest territori i una bona part, segurament, de les comarques veïnes i arribava pel cantó de migjorn fins a la Tordera. A manca d’altres dades més segures —sobretot de texts coetanis fiables— hom pot afirmar només que, significativament, la cultura material dels establiments de tota aquesta àrea és unitària. Una característica a destacar és la considerable influència hellènica, si bé també s’hi rastreja la presència de contactes amb altres cultures mediterrànies.

Cal remarcar que l’arribada dels navegants i comerciants grecs de Focea i el seu establiment, prop de nuclis de poblament autòcton d’arrel molt vella, al lloc que anomenaren Empòrion (Εμπορεĩον), l’actual Empúries, foren precedits ja per intercanvis segurament sovintejats amb navegants púnics i també etruscs o itàlics. (I també per l’establiment, molts anys abans que els foceus, d’uns altres grecs, els rodis —dòrics—, possibles fundadors de Rhode, Roses, com afirmen certes fonts escrites, Èfor i Estrabó principalment, fet, rarament, no confirmat per l’arqueologia).

Malgrat poder-se endevinar també certes resistències, el poble autòcton, indiget, restà influït per la cultura dels grecs (almenys la material i la comercial). És un fet que s’evidencia a tots els poblats més estudiats o menys i principalment a la ciutat fortificada i els altres establiments que s’excavaren a Ullastret, fins al punt que hom ha pogut pensar si no es devia tractar, en realitat, d’una altra fundació grega (en tot cas sobre un poblat local en origen). Cal apuntar, tanmateix, que la majoria de les escasses inscripcions trobades en aquest lloc i als altres poblats indígenes de la zona són en alfabet ibèric.

A l’època que hom pot anomenar proto-històrica (segle VI-III aC), hi ha, doncs, un Empordà ocupat per un poble amb una forta personalitat, els indigets, amb singularitats dins el món indígena, fins i tot per la distribució del poblament, i amb les dues ciutats i nuclis comercials grecs a cada banda del golf de Roses, en estreta relació amb la població local. Aquest és el país on l’exèrcit romà posà el peu, amb afany de domini, al final del segle III aC.

Les relacions comercials amb els romans ja existien, però, almenys des de la primera meitat del segle III, quan Roma encara no era una potència de primer ordre dins el món mediterrani, i es degueren intensificar després de la primera guerra Púnica.

Com és ben sabut, l’entrada de les forces romanes al país es realitzà després de la segona guerra Púnica amb el desembarcament al port d’Empòrion d’un imponent exèrcit de la república romana comandat per Gneu Corneli Escipió Calb, l’estiu de l’any 8 aC. L’Empordà serví, aleshores, de pont entre Roma i la Península Ibèrica. L’acció tenia com a intent primordial anihilar la rereguarda d’Anníbal. Els grecs de la vella fundació focea eren favorables a la causa romana; el lloc per a posar el peu a la península fou curosament escollit.

L’esment d’un fet tan conegut no pot ésser menystingut, perquè illustra com cap altre l’inici primerenc de la romanització d’aquesta terra costanera. Efectivament, després de la mort de Gneu Corneli Escipió Calb i el seu germà Publi Corneli Escipió el 211 aC, la tardor de l’any 210 arribà, també a Empòrion, Publi Corneli Escipió Africà, fill de Publi, al front d’un nou exèrcit, el qual en menys de quatre anys aconseguí anihilar el poder cartaginès i dominar plenament Hispània.

Acabada la guerra, l’interès dels romans esdevingué purament de domini; uns ferms contactes culturals difícilment es podien produir d’immediat, ja que, a causa dels abusos i les pressions tributàries dels governadors romans, es produí una forta resistència i una gran revolta dels pobles indígenes. Els indigets i els pobles veïns, quan s’adonaren que perillaven la seva administració i les seves lleis, acolliren els romans de manera totalment oposada com foren acollits els grecs d’Empòrion i Rhode.

Aquesta resistència autòctona, sens dubte, degué ser preocupant per a la república, ja que el senat envià un dels cònsols, Marc Porci Cató, al front d’un enorme cos d’exèrcit: dues legions. Cató desembarcà, una vegada més, a Empòrion i hi establí el seu campament; abans havia ocupat també Roses com a mesura de força i seguretat. Els grecs de l’Empordà eren, en aquells moments, els únics aliats de Roma i llur situació devia dependre del tot de l’èxit de les forces invasores. En una batalla famosa que s’esdevingué en un punt no gaire llunyà del seu campament i de la ciutat emporitana, Cató desféu les forces indígenes (l’emplaçament de la batalla i del campament catonià han estat i són motiu de les opinions més diverses). Seguí una forta repressió i la pacificació forçosa del país, que devia ésser definitiva. La campanya de Cató ha estat transmesa per Tit Livi, basant-se en la narració del mateix cònsol.

Fou, doncs, a partir d’aquest moment quan s’inicià el procés de romanització del país. Tanmateix, durant el segle II aC Roma es limità a mantenir fermament el seu domini del territori i a treure profit de la població amb la recaptació tributària. La veritable empenta romanitzadora en l’aspecte cultural no començà de ple fins als darrers temps del segle II i primers anys del segle I aC, amb el canvi important, político-econòmic, que es produí aleshores.

Sigui com vulgui, pels fets històrics comentats, és evident que la transformació cultural del país, bé que al començament d’una manera tímida o lenta, havia de començar pel hinterland d’Empúries i Rhode, per l’Empordà, ja molt abans.

Cal precisar, però, que és difícil endevinar amb quina força i quina celeritat la població indigeta s’incorporà al mon cultural llatí —ja que pot ésser un fet molt divers de la cultura purament material— i si les diferències d’aquesta incorporació entre els poblats diversament situats de l’actual comarca foren o no de consideració.

Sembla que la repressió catoniana potser no tingué la ferocitat que li atribueixen les fonts escrites. En tot cas, no produí ni la destrucció ni l’abandonament de molts dels poblats indígenes aturonats. Hom sap que els que són més o menys coneguts o estudiats continuaren ocupats fins a l’inici de l’Imperi.

Les dades precedents poden fer creure que la romanització a l’Empordà també fou assimilada lentament i amb resistències importants. Però per un altre costat també hi ha elements que fan pensar de manera diferent. És un fet que a la plana i a la costa hi havia establiments, que ja tenen els inicis en l’època romanorepublicana. De fet, però, aquesta distribució del poblament devia tenir aquí, en una bona part, unes arrels molt velles. Almenys des de la segona meitat del segle III aC, la plana de conreu (on acabaven les zones humides i les primeres ondulacions vers ponent), sobretot entre la Muga i el Ter, era densament ocupada. Si bé hom no pot afirmar que hi hagin estat localitzats grans nuclis d’habitació permanent, hi és abundant el testimoni d’una intensa explotació agrària, amb enormes camps de sitges que pressuposen una gran producció de cereals. Hom suposa que devien ésser exportats per mar, per les ciutats d’Empòrion i Rhode, sobretot la darrera, nucli de molta prosperitat en aquesta època. Aquesta continuïtat de l’ocupació (o explotació) de la plana des de. temps remots coexistia amb els poblats més o menys encimbellats i defensats pels contraforts de les serralades, sobretot les litorals de migdia i les Gavarres, però també amb clars indicis de la seva existència al nord, concretament a la serra de Rodes.

I també, malgrat tot, a partir de la meitat del segle II aC hi hagué una gran expansió dels hàbitats, ja permanents, de la plana, mentre continuen subsistint els vells poblats autòctons aturonats. Molts d’aquests poblats eren en franca regressió i s’anaren abandonant lentament durant la segona meitat del segle a favor dels nous establiments de la plana i els propers a les platges. Però, en canvi, en altres antics nuclis succeeix al contrari, prosperen i fins s’amplien amb nous eixamples.

Aquests darrers exemples no ens han de sorprendre, ja que en la majoria dels casos tenen una explicació ben lògica, que no ha estat apuntada. En general, la permanència en l’antic emplaçament s’explica —en els poblats del litoral— per la posició no gaire enlairada sobre badies o cales amb bones condicions nàutiques i bones comunicacions amb l’interior (el Fortim de Sant Feliu de Guíxols, el castell de Palamós, potser Begur). Cal remarcar que, en algun cas, la continuïtat del poblament no s’interrompé. Als poblats de les terres interiors on això pogué succeir cal cercar també l’explicació en situacions sense accidents orogràfics abruptes, vora camins que continuen molt transitats i amb un contacte directe amb terrenys de conreu o zones de pastura riques. És a dir, els poblats que perduraren tenien unes condicions naturals que continuaven essent avantatjoses al país ja romanitzat, les quals feren innecessari un desplaçament de l’hàbitat.

Al final del segle II aC hom pot ben dir que hi ha a l’Empordà una població autòctona que, amb el domini romà, s’ha adaptat com a mínim a les exigències de la nova situació respecte a les condicions de vida i de cultura material, i que habitava permanentment en indrets de fàcil accés, sense cap prevenció defensiva.

¿Vol dir això que aquesta població ja s’havia integrat també en molts aspectes al món cultural llatí?

Malgrat algunes de les consideracions anteriors hom s’estranyaria del fet que, en alguna mesura, aquest procés d’integració cultural no s’hagués iniciat ja a l’Empordà on els contactes amb els romans foren tan primerencs i tenien el precedent de la coexistència amb els grecs. Si bé n’hi ha indicis, no hi ha, per ara, elements suficients (fonts literàries, epigrafia, etc.) que permetin suposar fins a quin punt aquesta integració havia avançat en el transcurs del segle II.

Els grans canvis sòcio-econòmico-polítics introduïts pels romans al final del segle II-començament de l’I aC, com ja s’ha dit, han estat assenyalats com el començament efectiu de la romanització del país. En el cas concret de l’Empordà, hom creu que fóra més lògic suposar que el que es produí en aquest moment fou una acceleració o una empenta definitiva d’un procés que ja era en marxa.

No hi ha cap dubte, però, que aquesta transformació fou d’una gran transcendència. Fou aleshores (entre els segles II-I aC) que, com a fruit de la concatenació en el món romà de circumstàncies diverses d’ordre polític i social, hom passà d’un simple domini político-administratiu de la metròpoli a una intervenció molt més directa. Hi hagué una profunda reorganització dels medis de treball i de l’explotació de la riquesa i, en definitiva, de la societat, que hagué d’exigir forçosament una adopció cada vegada més intensa de la cultura i, fins i tot, de la llengua llatines per part de la població local. S’esdevingué, altrament, l’arribada de molts colons itàlics que reestructuraren l’explotació agrària i redistribuïren la terra amb la centuriació. Calgué transformar els establiments indígenes de la plana (els darrers reductes encimbellats, decadents; els que no tenien raó de subsistir, desaparegueren totalment). Al mateix temps sorgiren amb profusió noves vil·les i fundus de tipus romà, de soca-rel, perfectament estructurats. S’escamparen per tota la plana i els contrafors circumdants, en punts escollits per a aprofitar al màxim els recursos naturals. Fou aleshores que s’introduí el conreu intensiu de l’olivera i la vinya.

Aquesta reforma s’imposà ràpidament, sobretot a les terres costaneres. A l’Empordà —tot i la manca d’estudis arqueològics intensos—, aquest fet hi és més evident que en altres terres. Resta clar que la població indigeta s’adaptà a la nova situació. Com és lògic, cal pensar que es devia accelerar igualment la seva llatinització. Val a dir, tanmateix, que la personalitat d’aquest poble era molt destacada i tenia unes arrels molt arcaiques. Entenem que alguns fets diferencials continuaren presents, fins i tot després de la total integració al món cultural romà, i que perduraren d’alguna manera al llarg del temps. És un fet que hom considera d’interès per a comprendre millor certes característiques d’aquest país en èpoques posteriors.

Al moment històric suara comentat fou també quan es va crear la ciutat romana d’Empúries, amb un traçat típicament romà, de grans dimensions i planta hipodàmica. Es devia tractar, doncs, d’una fundació oficial. Fou situada sobre el petit serrat que dominava la vella factoria grega (a ponent de la neàpolis) la qual, cal no oblidar-ho, tenia al seu costat l’establiment dels indigets des dels seus temps més remots. Evidentment, tant Empòrion com el territori proper, amb llur població, devien tenir per als romans un interès econòmic considerable que aconsellava aquesta fundació, emplaçada, per cert, al mateix indret on anteriorment els romans havien aixecat una fortalesa per a vigilar la zona, durant les primeres etapes de la seva presència.

A partir de la fundació de la ciutat romana —que inicialment ja devia tenir un estatut jurídic— en aquest indret clau per a entendre la història i l’evolució del territori empordanès, tingué lloc la coexistència dels tres pobles, l’autòcton, el grec i el romà, cadascun d’ells amb drets diferenciats. Aquesta circumstància motivà l’ús del plural per a designar el conjunt urbà; és a dir, Emporiœ (“les Empúries”), nom aplicat almenys des del segle I aC.

A Empúries, vers l’any 45 aC, Juli Cèsar hi manà installar colons romans (segurament veterans de l’exèrcit). La ciutat tingué una gran esplendor durant el segle I aC i una part de l’I dC com a centre productor i comercial —d’importació i exportació dels productes de la zona— amb les terres itàliques principalment. Com és lògic, al hinterland rural continuaren en ascens les nombroses vil·les i s’intensificà l’aparició de nuclis nous.

Encara dins l’Alt Imperi, a la primera meitat del segle II dC s’inicià la decadència de la ciutat i el nucli comercial d’Empúries. Al final del mateix segle fins i tot es produí el començament d’una gran davallada demogràfica. S’accelerà de manera considerable durant el segle III dC, fins al punt de restar molt abandonada la ciutat romana, concentrant-se la població a la neàpolis i, sobretot, a la paleàpolis, l’actual Sant Martí d’Empúries, que perdurà fins al temps medieval, en què esdevingué capital del comtat. Cal fer, però, algunes reserves en aquest sentit, ja que hi ha zones de l’entorn emporità, precisament les amagades de la mar, que no han estat explorades.

Les causes d’aquesta decadència no són clares i sembla que hi cal cercar raons geopolítiques que, per ara, no poden ésser precisades exactament. La davallada demogràfica fou un procés llarg i lent, com tots els produïts per una crisi econòmica. Cal rebutjar l’atribució d’aquest fet a una destrucció violenta, causada per les invasions germàniques del temps de l’emperador Galliè, vers l’any 260 dC, les quals sembla que no foren tan brutals —almenys en el sentit de destrucció material de vil·les i ciutats— com hom havia pretès.

La crisi d’Empúries no és pas un reflex, però, del que succeí a la resta d’aquest territori on, com hem dit, les vil·les, ben comunicades per una xarxa de camins ben establerta en un país travessat per la Via Augusta, prosperaren i en foren creades de noves. Fins i tot es detecta l’existència de vil·les senyorials, amb residència permament al camp, doncs, de grans propietaris rurals. Caldrien, però, investigacions arqueològiques més intenses i serioses per a confirmar-ho plenament.

D’altra banda, el paper que fins aquest moment havia tingut Empúries com a nucli ciutadà i comercial de la zona passà a Rhode, l’altra ciutat d’origen grec del golf.

Hom deixarà de banda la qüestió, ja esmentada, dels orígens d’aquests establiments, l’interessant problema de l’autenticitat d’una fundació dels rodis ja abans de la primera olimpíada (776 aC), tal com transmeté Estrabó, fet que els arqueòlegs per ara no han aconseguit aclarir. Les troballes més antigues són de la segona meitat del segle VI aC, i d’abans només han estat localitzades petites mostres d’ocupacions autòctones. El cert és que Rhode aconseguí una etapa d’una gran puixança i expansió en l’època hellenística, sobretot durant els segles IV-III aC, quan encunyà la famosa moneda amb la rosa parlant (símbol evident de l’origen rodi, fabulós o no). Però al final del segle III aC, la factoria caigué en una crisi profunda i els seus eixamples pràcticament s’abandonaren, segurament en haver perdut l’autonomia comercial enfront d’Empúries, com a causa principal.

No és fins ben entrada l’època alt-imperial romana, al segle I dC, que s’hi aprecia l’existència, altra vegada, d’un creixement de població. El nou moment d’esplendor de Rhode s’inicià plenament al segle III dC, coincidint, doncs, amb la decadència d’Empúries, la qual substituí clarament com a cap d’aquest territori. Cal tenir en compte —entre d’altres circumstàncies que es deuen desconèixer i que ajudarien a explicar aquest canvi— l’excel·lent situació de Roses, al nord del golf, i sobretot les condicions nàutiques de la seva badia. Durant el Baix Imperi, a més del comerç dels productes agrícoles i manufacturats del territori i la ciutat, foren explotades d’altres riqueses naturals de l’entorn, principalment la sal.

Algunes de les insuficients dades arqueològiques conegudes poden indicar que també en l’època baix-imperial, a l’actual Empordà hi havia altres nuclis compactes de més importància o menys —en la majoria dels casos d’origen força antic— que prosperaren, igualment que les vil·les escampades, les quals podien formar conjunts molt densos, com per exemple el de l’entorn del Montgrí i la serra de Valldevià o de Sant Grau. Els nuclis de poblament agrupat devien ésser, principalment, al litoral, en cales aptes per a la navegació i el transport marítim. En devien ésser exemple els situats a Sant Feliu de Guíxols o el de Llafranc, dedicat sobretot a la terrisseria. Moltes d’aquestes vil·les pròsperes i nuclis agrupats perduraren fins al final de la romanitat, d’altres continuaren encara vius en l’època visigòtica, i alguns enllaçaren amb el poblament medieval.

Roses continuà essent el nucli més pròsper, capdavanter d’una bona part del país, al llarg del domini visigòtic.

Un aspecte que és imprescindible de destacar a l’hora de parlar de la romanització d’aquest territori és la importància de les vies de comunicació, de la xarxa viària en època romana, que tingué una perduració i una gran transcendència per al desenvolupament del país en temps posteriors.

Com ja s’ha precisat al principi, l’Empordà ha estat, des de sempre, una terra de pas. Per la seva morfologia, camins importants i molt transitats han travessat i creuat la regió des de temps immemorials. Resta evident que hi ha hagut una via o recorregut d’importància superior a tots els altres que, en la major part, li són tributaris. Ens referim, com és lògic, al camí o camins que passaven els colls més baixos de l’Albera i travessaven la plana alt-empordanesa com a rutes de penetració i comunicació entre les terres mediterrànies i la resta del món europeu. L’ús d’aquest pas natural devia afavorir ja en temps prehistòrics els contactes de tota mena i fins l’establiment de pobles vinguts de l’altre costat de la carena, en diferents moments.

Les primeres fonts escrites (Timeu, de Mirabilis Auscultaciones: 340-250 aC) ens parlen del “camí d’Heracles”. Evidentment, els grecs degueren batejar així aquesta via d’origen prehistòric. La ruta ja fou agençada i amidada curosament pels romans, pel procònsol Domitius Ahenobarbus vers l’any 220 aC, respectant, pel que sembla, l’antic traçat. D’ací que des d’aleshores fos anomenada Via Domitia.

El seu recorregut esdevingué l’artèria principal des de Roma (i terres itàliques i resta del món romà occidental) a Ibèria (fins al sud peninsular). Comunicava, doncs, regions d’un gran interès político-econòmic. Tot això apareix confirmat en Ciceró quan afirma que era un costum gairebé generalitzat “anar a Hispània per terra, tot i haver-hi una ruta ben coneguda si hom hi volia anar per mar’. Val a dir, tanmateix, que les troballes arqueològiques ens forneixen dades d’un comerç intens establert per via marítima.

Ruïnes de l’església de Santa Maria de Panissars, erigida damunt les restes dels trofeus aixecats per Pompeu.

F. Tur

Pocs anys abans del canvi d’era hi hagué un remodelatge d’aquest important camí, que des d’aleshores fou anomenat Via Augusta. És possible que, puntualment, el seu traçat fos variat una mica; no sabem, però, si succeí així a l’Empordà. S’havia afirmat, per exemple, que en el pas per la carena pirinenca, el trajecte principal més antic era pel coll de Banyuls i que a partir de l’establiment de la Via Augusta passà pel Pertús o Panissars, amb la qual cosa l’altre tram restà com a secundari. En aquest punt, cal assenyalar que Pompeu aixecà els seus trofeus precisament a Panissars monuments que ara són en curs d’excavació, sobre les restes dels quals s’establí el monestir medieval de Santa Maria de Panissars. Així, doncs, és segur que la ruta de Panissars a la primera meitat del segle I aC ja era, com a mínim, molt utilitzada. En tot cas, tant el tram de camí pel coll de Banyuls, com els de Panissars i el Pertús devien ésser d’arrel prehistòrica, com d’altres que travessaven l’Albera (trams empedrats i recorreguts identificables amb els termes de Sant Climent Sescebes, Garriguella, Rabós, d’Empordà, etc.).

El traçat d’aquesta via principal per l’Empordà pot ésser establert per les fonts antigues —els itineraria, sobretot—, les restes arquitectòniques i la toponímia, però en molts trams de manera aproximada i dubtosa. A vegades aquests dubtes, que poden fer variar considerablement el traçat que hom li suposa, afecten un sector de gran extensió. El tema ha estat objecte, entre els arqueòlegs i historiadors, d’una gran diversitat d’hipòtesis, més fonamentades o menys.

Malgrat els estudis monogràfics d’aparició força recent, molt seriosos, alguns dels dubtes importants romanen. La dificultat, en un territori com l’Empordà, és la confusió provocada per l’existència, coetàniament a aquesta via, de la densa xarxa d’altres camins, tots els quals confluïen en aquest eix principal o bé en sortien. Cal tenir en compte, també, la perduració de l’ús de la via com a camí transpirinenc (la posterior strata francisca) i de la majoria dels altres camins fins a una època molt recent, en diferents casos, amb les modificacions puntuals que s’hi pogueren produir al llarg del temps. Finalment, hi pot haver, encara, atribucions a l’època romana de camins sorgits (o esdevinguts importants) en temps medieval i, fins i tot, posterior. Hom hi tornarà a fer referència en tractar dels camins utilitzats en l’època medieval.

Entre els altres camins d’època romana de més importància cal esmentar la via de Gerunda a Rhode, que derivava de la via principal i travessava la plana alt-empordanesa de sud-oest a nord-est (mentre el recorregut de la Via Augusta i els seus precedents devia seguir una orientació més aviat de nord a sud). Hom té la impressió que alguns autors confonen una bona part del traçat d’aquesta ruta, convertida en temps posteriors, fins a dates relativament recents, en “camí ral de Castelló” (i també de Roses i Cadaqués), amb la via principal.

Hi havia també la via que d’Empúries —pel sector de Viladamat— i la Via Augusta portava vers les terres pirinenques de ponent, seguint la vall del Fluvià (després “camí ral de Besalú i Camprodon”), que fou important —hom creu— a causa de l’explotació minera de les regions de muntanya.

D’entre els nombrosos camins que comunicaven la densa dispersió de vil·les, sembla que fou important l’anomenat “camí d’Empúries” (nom que perviu actualment en alguns indrets). Des d’aquesta ciutat, pel repeu del Montgrí, feia un recorregut descrivint un gran arc que comunicava els nuclis dispersos per l’actual Baix Empordà, passant per Ullastret i prop de les pedreres de pedra sorrenca de Peratallada i Canapost, i enllaçava amb la via principal vers el congost del Ter, prop de Girona, pels vessants de les Gavarres (Monells-Madremanya-Sant Martí Vell). Altres rutes són complementàries d’aquesta al Baix Empordà, com el camí que deriva cap a les zones de Corçà-Rupià i Colomers, segurament enllaçant amb la Via Augusta més vers tramuntana. Hi havia també vies que comunicaven els nuclis costaners, de recorregut avui menys clar, com els camins des de Llafranc i des de la zona de Palamós-Calonge —un d’ells pel coll de la Ganga, a les Gavarres— o el de Begur pel pla de l’Aubí, etc.

El mateix succeïa a l’Alt Empordà, als espais densament poblats a cada costat de la via principal i de l’important camí de Girona a Roses, d’on devien sorgir una diversitat de derivacions o trames.

Per exemple, sembla clara l’existència d’un camí d’origen remot de Rhode a Peralada i els seus voltants que enllaçava amb la via del coll de Banyuls (pels repeus de la serra de Rodes), com també el camí de Iuncaria (entorn de Figueres) a Empúries.

A les terres més baixes, aquests antics camins devien traçar certes sinuositats per a evitar els estanys i els aiguamolls.

La densa i ben traçada xarxa viària d’època romana en el territori empordanès s’explica pel gran escampall d’explotacions agrícoles, sobretot, i per la importància cultural, comercial, portuària, etc., de les ciutats d’Empúries i Roses i, també, pel pes específic d’altres petits poblats del litoral. La via principal —com el mar— era un element de contacte amb la resta del món romanitzat. També havia d’esdevenir la via de penetració d’exèrcits i invasions més fàcil, a vegades amb conseqüències destructives, en diferents moments de la història del país.

La perduració de l’ús dels bons camins de l’antiguitat en aquesta regió tingué, sens dubte, un pes considerable per a entendre l’evolució de la seva població en l’època medieval.