Situació
Les restes d’aquesta església es troben al cementiri del llogaret de Vallabriga, enlairat al davant d’Ovarra, sota els contraforts de la serra de Vallabriga.
Mapa: 32-10 (213). Situació: 31TCG015969.
Per a arribar a Vallabriga, cal prendre una pista que surt de la carretera de l’Isàvena, a mà esquerra, venint de Beranui i poc abans d’arribar a Ovarra. El cementiri és a la part baixa de la població. (JBP-CPO)
Història
L’arxiu del monestir de Santa Maria d’Ovarra conservà l’anomenat Ròtol de Vallabriga, que documenta àmpliament la història de la Vallabriga al segon terç del segle XI. El seu terme comprenia des del coll de les Ares fins a l’Isàvena. Diverses transaccions esmenten en les afrontacions terres i vinyes de Sancto Stephano. Al començament del segle XIII el sacerdot Martí de Vallabriga figura en instruments ovarresos i, fins i tot, com a canonge de Roda (1218). També trobem esment de l’“abat” Bernat de Vallabriga que governava en aquest temps la comunitat de clergues. El 1223 Bernat d’Erill i la seva esposa Major vengueren a l’abat de Sant Victorià d’Assan i al prior d’Ovarra la vila de Vallabriga amb els dominis i els drets per 2 500 sous i una llàntia a l’altar de Santa Maria. La vinculació amb Ovarra fou merament senyorial i, per tant, respectà la independència de l’església de Sant Esteve.
En època moderna, per motius que desconeixem, es construí una nova església parroquial a l’entrada del vilatge, tot aprofitant carreus de l’antiga església. (JBP)
Església
De la primitiva església de Vallabriga actualment només es veu part de la façana sud i del semicilindre absidal, que fan de tanca del cementiri. Per aquests elements, avui només podem saber que es tractava d’un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, construït amb un aparell de carreus petits, ben tallats, amb peces més grans al sòcol absidal, que palesen les formes constructives pròpies del segle XII. (JAA)
Pica
A l’interior de l’actual parròquia de Vallabriga es conserva, procedent probablement de la primitiva església, una pica baptismal de pedra que presenta una decoració incisa força senzilla. El vas, que reposa sobre un fragment de columna monolítica, té una tapa de fusta amb tanca de ferro forjat. La cara externa del vas mostra un fris ornamental prou estereotipat que sembla imitar els repertoris més freqüents en aquesta mena de mobiliari en època medieval. Es tracta d’una sèrie d’arcs que perden llum en la part baixa; són emmarcats a dalt i a baix per una línia en bossell. És difícil datar aquesta peça, ja que és aliena a qualsevol corrent estilístic del moment; es tracta d’una obra popular probablement de factura medieval. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Martín Duque, 1965, pàssim
Bibliografia sobre la pica
- Gavín, 1978, vol. 2, pàg. 84