Situació
Vista exterior de l’església des del costat sud-occi-dental, amb la façana totalment transformada i un campanar, avui de torre, erigit sobre les restes de dues pilastres de l’antic de cadireta.
F. Tur
El terme municipal de Bàscara és a l’extrem meridional de la comarca, a la dreta del Fluvià, en un terreny accidentat lleument per les serres que limiten a ponent la plana empordanesa i que marquen l’interfluvi entre el Fluvià i el Ter. L’església es troba a la part alta de la vila, al caire del penya-segat sobre el Fluvià.
Mapa: 296M781. Situació: 31TDG926678.
Bàscara es troba a la carretera N-II, de Barcelona a la Jonquera. (JBH-MLIC)
Història
La vila de Bàscara apareix com a possessió dels bisbes de Girona just després de la incorporació del país al regne franc. La primera referència documental coneguda és del desembre de l’any 817, quan fou efectuada la deposició de testimonis a l’església de Borrassà en presència de dos mandataris de l’emperador Lluís el Piadós, l’arquebisbe Nifrido de Narbona i el bisbe Crispià de Nimes, nou jutges i diversos prohoms, amb la finalitat de dirimir els límits del terme de Bàscara. Tanmateix, el text fa referència a fets anteriors. Els testimonis cridats manifestaren que eren presents quan Ragonfred, comte de palau, acompanyat dels jutges imperials Donat i Ugabald, fou a Bàscara i, després de recórrer els seus termes, investí de la propietat el bisbe Gualaric de Girona. Gualaric és el primer bisbe d’època carolíngia de nom conegut. Hom considera que cal situar la vinguda de Ragonfred poc després del lliurament de Girona als francs (any 785), o potser després de les depredacions sofertes per l’atac musulmà del 793.
Al llarg del segle IX, aquesta propietat episcopal fou confirmada al bisbat pels reis francs en diferents preceptes. En aquests instruments apareixen un grup de vilars que pertanyien al terme de Bàscara, la possessió d’algun dels quals fou objecte, també en aquesta època, de judicis contra particulars que en detenien la propietat, judicis que, inexorablement, foren favorables als interessos dels bisbes.
El bisbe Gotmar obtingué un precepte de Lluís el Piadós l’any 834: “… villa… vocatur Baschara cum suis villaribus et suo termino necnon et archas, et villarem vocantem Spedulias”.
De l’any 841 és el reconeixement d’un judici pel qual un tal Dominic hagué de reconèixer que s’havia apropiat d’unes terres del vilar de “Terratellas” que pertanyien al bisbe Gondemar. Aquest bisbe aconseguí un diploma de Carles el Calb de l’any 844 en el qual s’anomenen els cinc vilars de Bàscara, “Spedulias, Abdirama, Terratellas, Cassaniola i Amidon”. Aquests vilars apareixen en la documentació, amb algunes variants de grafia. El terme de la vila de Bàscara, situada a l’extrem oriental del comtat de Besalú, comprenia també terres dels comtats de Girona i Empúries era una rodalia limítrofa. Aquesta circumstància venia a fer més complicades les qüestions de litigis de propietats.
El bisbe Teuter aconseguí uns altres preceptes reials de Lluís el Tartamut, (878, perdut), de Carloman (881) i de Carles el Gros (886), en els quals és esmentada la possessió del terme de Bàscara amb els seus vilars.
Els anys 893 i 894, després d’haver estat foragitat Ermemir, considerat bisbe intrús, el bisbe Servusdei aconseguí, mitjançant tot un seguit de processos i sentències favorables, el reconeixement d’ocupació il·legal per part de Reveli, d’unes terres situades al vilar dit Abderrama, que aquest personatge havia adquirit als descendents dels antics propietaris. És interessant i il·lustratiu el text del primer judici, de l’abril del 893, on s’explica que Reveli tenia aquesta propietat per compra feta a Galderic qui l’havia heretada, ja que havia estat del seu avi anomenat Pipí i també Abderrama. En aquest document es fa referència també al vilar “Specularias”, lloc que no s’esmenta en cap altre dels textos que citem(*).
L’any 891 Servusdei obtenia un altre precepte del rei Odó i, un cop restaurada la legitimitat carolíngia, el mateix bisbe, procurava d’aconseguir-ne un de nou del rei Carles el Simple, que és una còpia idèntica del de Carles el Gros del 886, amb les referències a Bàscara i el seu terme.
Un nou precepte de Carles el Simple fou concedit al bisbe Guiuo Guigó l’any 922; s’hi precisen els límits del terme de Bàscara, la qual cosa ajuda a comprendre l’emplaçament d’alguns dels vilars. Aquest mateix bisbe el febrer de l’any 921, o potser del 925, promogué un judici contra diversos petits propietaris, que foren obligats a reconèixer l’ocupació de terres que pertanyien a Bàscara i no al terme de Vilademuls com havien pretès; tenien relació amb el vilar de Cassinyola.
La propietat episcopal d’aquesta rodalia s’amplià l’any 968 amb la donació del comte Miró III de Besalú de l’alou de Parets (Parets d’Empordà, actual terme de Vilademuls) que limitava amb el terme de Bàscara. La possessió de l’alou de Bàscara és confirmada també al bisbat en una butlla del papa Silvestre II de l’any 1002.
L’any 1019, en reformar-se la canònica de la seu de Girona, el bisbe Pere Roger cedí a aquesta comunitat la meitat de la jurisdicció de Bàscara.
L’any 1187 el rei Alfons i concedí al bisbe Ramon Guissall de poder celebrar mercat a Bàscara els dimecres i prohibí que se’n fes cap altre des de Besalú a Torroella de Montgrí i des de Girona a Peralada. L’any 1236 el rei Jaume I, que es trobava a Bàscara hi permeté la celebració d’una fira anual.
El comte Hug IV d’Empúries protector dels albigesos, s’enfrontà a l’Església i atacà la fortalesa de Bàscara l’any 1225 però, posteriorment fou obligat a reparar-ne els danys. El 1241 Jaume i autoritzà el bisbe Guillem de Cabanelles a fer obres de fortificació a Bàscara i el 1242 hi hagué un pacte entre el bisbe i el vescomte Gaufred de Rocabertí, senyor del veí castell de Vilademuls, sobre les fortificacions que hom bastia a Bàscara. El lloc, situat a la via principal, era particularment estratègic i tingué un paper important durant la guerra del 1285 contra els croats de Felip l’Ardit. L’any 1379 consta que es feien reparacions a la muralla de Bàscara.
L’església de Sant Iscle de Bàscara és esmentada l’any 1020, quan hi tingué lloc la deposició de testimonis d’un judici, davant el bisbe Pere Roger, el comte Bernat Tallaferro, el seu fill Guillem, jutges i prohoms. Hom sentencià que Bernat de Calabuig retenia injustament unes terres del bisbe, del terme de Bàscara.
L’església parroquial és esmentada l’any 1140 en la definició d’un alou situat al terme, a favor del bisbe i en el testament del bisbe Pere de Castellnou de l’any 1278. Figura en les llistes d’església del 1279 i el 1280 i entre les parròquies en els nomenclàtors del segle XIV. (JBH)
Església
L’església de Sant Iscle de Bàscara és situada a la part més alta de la vila, a pocs metres de la muralla de tramuntana. L’edifici té una planta d’una sola nau rectangular, coberta amb volta d’arestes, molt modificada per reformes de l’època barroca, que en transformaren totalment l’interior amb l’obertura de capelles laterals als murs i amb l’efegitó d’un absis poligonal. Tota l’església és sobrealçada per un mur.
Al mur de migdia hi ha la porta antiga, amb arcs en gradació proveïts d’elements ornamentals esculpits en relleu.
A l’extrem de tramuntana del frontis fou bastit un campanar de planta quadrada, sobre les restes de dues pilastres de l’antic de cadireta.
L’aparell visible al frontis en algunes parts dels murs laterals i a la capçalera de la nau, sobre l’absis actual, on hi ha fragments de cornisa excurvada, és de carreus de pedra calcària perfectament escairats i allisats, disposats en filades. En alguns punts són de mida molt grossa. (JBH-MLIC)
Portada
Un detall del mur de migjorn amb la porta romànica d’entrada. És un exemplar senzill, capçat per un arc de mig punt, resseguit per una cornisa.
F. Tur
La porta antiga d’aquesta església, situada a la façana de migdia, ha estat redescoberta i tornada a obrir en data recent, els anys 1982-83, època en què fou eliminat el vell cementiri del costat de l’església. Els nínxols d’aquest cementiri amagaven la porta gairebé del tot, fins al punt que només es descobria la seva existència perquè sobresortia un petit fragment de la part alta de l’arc extern amb la creu en relleu que el corona.
Aquesta porta perfora el gruixut mur perimetral mitjançant dos arcs o plecs de mig punt en gradació i és proveïda d’un grossa llinda i un timpà monolítics. L’arc extern, fet amb dovelles grosses, ben tallades i polides, és extradossat per una motllura doble, força prominent, que enllaça, als extrems, amb la motllura de la mateixa manera que segueix horitzontalment per l’arrencada dels arcs i a la intersecció de la llinda amb el timpà. Sobre la clau d’aquest arc hi ha l’acabat, que hem esmentat, en forma de creu grega inscrita en un cercle, de relleu molt destacat.
Així com el timpà i el dovellatge de la porta són completament llisos, la llinda, els muntants i la socolada presenten uns conjunts de petits motius esculpits en baix relleu. Es tracta d’una escultura molt rústega i popular, amb temes representats de manera esquemàtica i maldestra.
A la llinda els diferents petits motius apareixen arrenglerats de manera que gairebé ocupen tot l’espai i creen un fris ornamental. D’esquerra a dreta de l’observador, hi ha un ocell, un quadrúpede, una fulla (o potser un raïm), un relleu heràldic, un mont floronat “flor de lis sobre un mont o peanya” que centra el conjunt, un relleu heràldic idèntic a l’anterior, un altre quadrúpede (en sentit enfrontat amb l’anterior) i una roseta.
A cada costat, i al mateix nivell de la llinda, els dos carreus que formen els estreps de l’arc extern de la porta, i a la seva meitat superior, just sota les impostes o la motllura que marca l’arrencada d’aquest arc, hi ha sengles filades de relleus molt més petits. Al costat dret hi ha un estel dins un cercle i quatre rosetes; al costat esquerra, cinc rosetes.
En un nivell immediatament inferior, als carreus de la part alta dels brancals hi ha sengles frisos que segueixen els plecs en gradació de la porta. El tema és vegetal, amb palmetes i parells de fulles esquemàtiques. Als petits espais situats entre les fulles foren esculpits uns altres motius minúsculs: s’hi repeteixen les rosetes, però hi ha també representats una arada, un bocoi i una sabata o botina.
A la part inferior de la portada hi ha uns sòcols destacats en els quals descansen els muntants dels arcs. En aquests sòcols, a cada banda, hi ha també uns motius en relleu. Són molt simples i tots de la mateixa forma, com una mena de coll d’ampolla que recorda una torreta heràldica. N’hi ha cinc a cada costat, tres a les cares frontals dels sòcols i dos més a les que donen al llindar de la porta.
La decoració d’aquesta porta era totalment desconeguda fins a data recent, com ja hem indicat. Per la seva estructura la portada és de tradició romànica, d’arcs en gradació, llinda i timpà que trobem, amb gran profusió “generalment sense decoració o només amb escassos detalls esculpits”, a l’Empordà i comarques circumveïnes. Aquesta escultura de la porta de Bàscara és molt rude, obra d’un artífex eminentment popular, i això fa difícil d’intentar situar-la cronològicament. Tanmateix, creiem que alguns detalls permeten d’insinuar una datació molt tardana, entenem que ja posterior a les darreres etapes del romànic local, malgrat l’estructura de la porta. Les rosetes recorden molt les que són correctes a les impostes i cimacis dels capitells dels finestrals del gòtic civil; també, per la seva temàtica, els relleus que hi ha entre la decoració vegetal són més corrents en aquesta època.
Ens sembla més probable que calgui considerar la porta de Bàscara, i en conseqüència l’edifici al qual pertany, com una obra de perduració de les formes romàniques en l’arquitectura popular, posterior al segle XIII. És coneguda a la comarca la datació dins el segle XIV d’església d’estructura tardo-romànica, per cert sovint amb portes de tipologia com la que ens ocupa: Sant Martí de Taravaus, consagrada l’any 1321, Sant Julià de Rabós, amb llinda datada l’any 1313. Cal remarcar que a la llinda de Rabós hi ha uns lleons esculpits, de factura molt rude, molt semblant a la de Bàscara. Hom pot retreure també, potser encara amb més raó, la portada de Santa Maria de la Jonquera amb data del començament del segle XV gravada a la llinda (any 1413). Aquesta porta de la Jonquera, si bé segueix la tipologia de les que trobem al final del romànic en edificis rurals, té més esveltesa i unes motllures de perfil més complex que les corrents a les portes del final d’aquesta època. Un tipus de motllura semblant trobem a Bàscara.
El timpà, com hem indicat, no té escultura; això és així perquè havia tingut decoració pintada. S’hi veuen encara rastres de dibuix amb ampli traç negre i algunes taques de color.
Al final del segle XVI consta que l’església tenia ja dues portes, la de ponent i aquesta de migdia que era anomenada “de les dones” o bé “de les ofrenes”. (JBH)
Bibliografia
- Joan Badia i Homs: L’arquitectura medieval de l’Empordá, vol. II-A (Alt Empordá), Diputació Provincial de Girona, Girona 1977, pàgs. 31-32 i 37. vol. II-B (Alt Empordá), Girona 1985, 2a. ed., Notes a la segona edició, pàgs. 535-536.