Situació
Vista general de l’església, bellament situada sota el barranc d’Ars.
ECSA - F. Tur
L’església parroquial de Sant Martí d’Ars és al centre de la població d’Ars, situada en un coster elevat sota el ras de Conques, a l’esquerra del barranc d’Ars.
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCH681006.
Per arribar a Ars cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat per al castell d’Ars. El poble és a uns 10 km de la Farga de Moles. (JAA-MLIC)
Història
La vila d’Ars pertangué a la família dels Caboet, almenys des del final del segle XI, i passà després als vescomtes de Castellbò, hereus dels Caboet, que la tingueren en feu del bisbe d’Urgell. Una de les primeres notícies d’Ars és de l’any 997, en què el comte Ermengol d’Urgell féu donació a Santa Maria de la Seu de les viles de Sallent, Arcavell i Lart, que s’ha identificat amb la vila d’Ars.
De l’església de Sant Martí i del funcionament de la seva parròquia en tenim força referències històriques. La parròquia d’Harts és citada a l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu. Així mateix, l’ardiaca d’Arcubus i el seu capellà figuren, respectivament, a la relació de les dècimes del 1279 i del 1280 i al llibre de la dècima del 1391, on consta que el capellà d’Arcs pagava la quantitat d’l lliura i 2 sous. L’església de Sant Martí apareix a la relació d’esglésies visitades els anys 1312 i 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona; i a les visites pastorals del 1575 i el 1758, sempre com a parròquia independent. Actualment, però, és supeditada a l’església d’Arcavell. (MLIC)
Església
Planta de l’església, profundament modificada, on s’observa la situació del campanar adossat al costat nord de la nau.
M. Anglada
L’església de Sant Martí d’Ars ha estat profundament modificada. De l’edifici original avui es conserven, amb seguretat, el mur de migdia i el campanar, mentre que la resta de l’edifici sembla correspondre a processos de reforma. Tampoc no coneixem dades sobre la capçalera original. Caldria una exploració acurada per escatir les traces que els diferents processos de construcció han deixat a l’edifici, i fins a quin punt les estructures actuals corresponen, o no, a l’obra original.
Actualment la nau és coberta amb encavallades, i capçada a llevant per un profund nínxol que conté l’altar, amb els paraments totalment arrebossats. La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre a la façana sud, i és aixoplugada per un porxo, soportat per dos pilars rectangulars, que correspon també a una reforma tardana. En aquest mateix mur s’obre una finestra de doble esqueixada. El parament exterior d’aquest mur és, en part, arrebossat, probablement des de l’origen, però en els llocs on aquest acabat no hi és, presenta un aparell de carreus petits, força irregulars, però col·locats en filades uniformes, amb peces més escollides en la formació del portal.
El campanar és situat al costat nord de l’església, en una posició forçada amb relació a l’església, per tal com el mur d’aquest cantó fa un gest molt forçat per situar-se tangent al campanar, i permetre’n l’accés des de la nau. Per l’estat actual del monument, qualsevol hipòtesi pot semblar raonable: que el campanar fos totalment exempt —i així els murs de la capçalera actual delimitarien l’àmbit de l’edifici original—, que aquest fos més ample i s’estrenyés en les reformes posteriors, o bé que el campanar fos afegit a un edifici preexistent, i aquest, al seu temps, fos substituït per l’actual.
Torre cilíndrica o campanar de l’església, el més ben conservat a Catalunya d’aquestes característiques.
ECSA - F. Tur
El campanar de Sant Martí d’Ars és de torre cilíndrica, contràriament als més normals de l’època, de torre prismàtica. El campanar té tres nivells d’obertures: l’inferior amb espitlleres, llargues i estretes, i els dos superiors amb quatre finestres geminades, amb columna central de capitell mensuliforme. Les finestres del segon pis dels costats nord i oest han estat paredades. La del costat nord, des de temps antic, fou substituïda per una espitllera amb llinda retallada en arc; la del costat sud ha perdut la columna original, substituïda per una de fusta. Cal assenyalar que les finestres del primer pis no es troben en la mateixa vertical que les dels pisos superiors, sinó que coincideixen amb els paraments massissos d’aquells.
El coronament del campanar és format per un rengle seguit d’arcuacions llombardes, sobre les quals es disposa el ràfec de la coberta. L’aparell és de carreus petits irregulars i allargassats, disposats en filades uniformes.
El campanar de Sant Martí d’Ars constitueix l’exemple més reeixit, entre els pocs que es conserven a Catalunya, de campanar de torre cilíndrica d’època romànica. Altres exemples d’aquest tipus són el de Sant Serni de Gavarra, el més senzill, i el de Santa Coloma d’Andorra, amb una ornamentació de motius llombards molt més rica que el d’Ars, però és molt més rústec de concepció i execució. Esment a part mereixeria el campanar de l’església del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles, dissortadament mutilat, però que, per les característiques de les parts conservades i de la resta de l’edifici, devia ésser l’exemple més monumental d’aquest tipus arquitectònic a Catalunya, i probablement el model d’imitació de tots els altres relativament propers. Entre aquests, sens dubte, el de Sant Martí d’Ars és el més equilibrat de forma, ornamentació i proporcions, que palesa un gran domini dels mecanismes propis de l’arquitectura del segle XI. A la segona meitat d’aquest segle hem de situar-ne la construcció. (JAA-MLIC)
Arqueta
Naveta decorada amb pedreria i esmalts, conservada al Museu d’Art de Catalunya amb el núm. 12 093 de l’inventari.
ECSA - Rambol
Procedent de Sant Marti d’Ars el Museu d’Art de Catalunya conserva una naveta, catalogada amb el núm. 12093, que fa 3 × 15 × 8,5 cm. El recipient, de forma oval —de nau— i poca profunditat, ha perdut el peu que probablement era força baix, si s’ha de jutjar per altres navetes conservades. La part superior, la més important artísticament, la constitueix la tapa, formada per dues superfícies planes que s’uneixen en la part central per una frontissa; així el recipient es pot obrir per un costat i l’altre mitjançant unes nanses col·locades als extrems, també desaparegudes, tot i que, probablement, devien acabar en un cap de serp, com sol passar en la majoria de navetes conservades.
Tots els elements d’ornamentació de les tapes s’han disposat seguint un cert principi de simetria. Al centre de cada una d’elles hi ha una mena de medalló calat i cisellat que representa un animal fantàstic que es cargola sobre si mateix. Als extrems dels dos triangles que formen les tapes, s’hi han col·locat sis caboixons verds, incrustats en un òval en relleu. La resta de la superfície ha estat decorada amb esmalts: sobre un fons blau intens evolucionen llargues tiges al voltant del medalló central, per a acabar en palmetes de tres fulles, que reomplen cadascun dels espais lliures entre els caboixons.
S’ha emprat la tècnica de l’esmalt de rebaix o “champlevé”, que consisteix en un rebaix de la planxa metàl·lica, coure en aquest cas, i el seu reompliment de pasta d’esmalt, prèviament contornejat amb fils de metall.
En el catàleg de l’exposició “El Arte Románico”, celebrada a Barcelona i Santiago de Compostel·la l’any 1961, apareix classificat com una obra de filiació llemosina; efectivament, tant la utilització del “champlevé” i els colors intensos, com els motius vegetals que deriven en palmetes són característics d’aquest taller del sud de França. Cal ressaltar la incorporació de caboixons en l’ornamentació, ja que és difícil trobar-los en altres obres llemosines i, fins i tot, en esmalts catalans. La comparació amb altres navetes de diversos museus catalans evidencien aquest fet. En el mateix Museu d’Art de Catalunya, cap de les navetes conservades no presenta aquesta característica. Una de les que se li assembla més, conservada al Museu Marès (núm. 627), té gairebé els mateixos elements —palmetes, medalló central cisellat, fons blau intens—, però li manquen els caboixons. En l’orfebreria hispànica caldria anar fins el període pre-romànic per tal de trobar l’ús habitual de caboixons que formen part de la decoració.
És difícil veure en aquesta obra una dependència directa del taller de Llemotges, sobretot perquè una de les seves particularitats és el treball en sèrie, que realitza de manera gairebé industrialitzada. Les seves obres són fàcilment recognoscibles i, de fet, es poden trobar peces a Catalunya que han estat adjudicades de manera convincent a Llemotges. Però no és aquest el cas. Per tot això seria possible plantejar l’existència d’un corrent d’orfebreria esmaltada que, influïda per Llemotges, posseiria les seves pròpies característiques. En aquest sentit es troben unes arquetes, dos al MAC i una al Museu Marès, que incorporen caboixons a la tècnica del “champlevé” i que tindrien certa semblança amb aquesta naveta. Tot i així no es poden establir relacions estilístiques amb seguretat, ja que entre aquest conjunt de peces hi ha clares diferències. Només la classificació i l’estudi de tots els esmalts llemosins de Catalunya permetrien distingir amb nitidesa possibles centres de producció en el Principat, encara que sense perdre la influència francesa.
Gairebé totes les peces esmaltades en “champlevé” són de datació tardana, dins el segle XIII.(MFF)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Llibre de Visites, 1575, núm. 32, fol. 7-ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 111, fols. 58-59; ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 174; ACV, Calaix 31, Visites, Bisbat d’Urgell; M S, 1915-16, doc. 117; Rius, 1946, vol. I, pàg. 187; Baraut, 1978, vol. I, doc. 2, pàgs. 50-53 i doc. 74 pàgs. 157-162; Baraut, 1979, vol. II, doc. 65, pàgs. 54-55; Bertran, 1979, vol. II, pàg. 279; Baraut, 1980, vol. III, doc. 249, pàgs. 81-83; Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 199 bis, pàgs. 28-30 i doc. 1 262, pàgs. 93-96.
Bibliografia sobre l’arqueta
- Folch i Torres, 1926, núm. 364 i fig. 111; El Arte Románico, 1961, pàg. 165; Ainaud, 1973, pàg. 227