Sant Mateu de Bages

Situació

Aspecte que ofereix el campanar, una mostra exemplar de la transició del preromànic al romànic, des del costat de migjorn.

F. Junyent-A. Mazcuñan

És l’església parroquial de Sant Mateu de Bages, petit nucli rural constituït en cap del municipi i estès a la banda sud-oriental del territori. Long. 1°44’04” - Lat. 41°47’50”.

Hom hi va per la carretera que, amb origen a Callús i amb un recorregut d’uns 6 quilòmetres, mena a Sant Mateu. Per arribar a aquesta població caldrà deixar la carretera asfaltada per tal de seguir un camí carreter, degudament senyalitzat, que s’inicia a mà esquerra de la carretera que s’encamina a Castelltallat. (FJM-AMB)

Història

Aquesta església es trobava dins l’antic terme del castell de Sant Mateu, al mateix lloc de Sant Mateu. Molt aviat degué adquirir la funció de parròquia, categoria que manté encara avui dia. El lloc apareix documentat a partir del 983 i una referència concreta a l’església no la trobem fins el 1078, quan Adalès, de la família vescomtal de Cardona, feu una deixa a Sant Mateu, lloc que suposem que es tracta del que estudiem, ja que en aquell temps era una propietat vescomtal.

Hem d’esperar la llista de parròquies anterior al 1154 per saber que l’església de Sant Mateu tenia funcions parroquials, que ha mantingut fins ara. L’edifici antic havia sofert diverses reformes, però fou substituït totalment per un de nou el 1831, conservant-se’n, això no obstant, el campanar antic.

L’església va ser profanada el 1936 i va haver-se de reparar de nou. L’edifici és destinat al culte com a parròquia de Sant Mateu. (ABC)

Església

Secció del campanar i diverses plantes corresponents als seus tres pols.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Del primitiu temple de Sant Mateu, erigit el segle X, només resta dempeus el campanar que, bé que es conserva gairebé sencer, ha sofert algunes modificacions, consistents en l’escapçament del cimal, l’atalussament de la base i l’encegament de les finestres biforades del segon tram. Aquest cloquer, alt i esvelt, és un prisma de planta gairebé quadrada, que s’apropa als 16 m d’alçada.

La seva estructura és formada per una àmplia socolada i tres pisos, els dos darrers dels quals es troben molt pròxims, gairebé a tocar, mentre que del primer al segon hi ha una gran separació. La socolada té els murs més gruixuts que la resta del campanar. El primer tram només és perforat per una finestra, oberta a migdia, la qual cosa assenyala que aquesta torre era adossada al mur de migjorn del temple, que devia excedir en alçada el primer pis del campanar. Aquest finestral s’obre amb un arc de ferradura fet amb dovelles petites i de característiques idèntiques als del darrer tram, els quals s’obren als quatre vents. Els finestrals intermedis, en canvi, bé que són tapiats, originàriament eren geminats i, com els altres, eren rematats amb arcs de ferradura, que descansaven sobre una columna central, amb capitells de tipus corinti. Aquests finestrals, com els superiors, eren oberts a totes quatre cares. L’aparell ha estat fet amb blocs de pedra desbastats a cops de maceta i disposats en filades no gaire regulars, lligats amb un morter compost de calç, sorra i grava.

Un conjunt de capitells procedents del campanar i conservats actualment al Museu Comarcal de Manresa.

Ronart

La construcció preromànica és força ben conservada. (FJM-AMB)

La possible restitució que s’ha proposat del campanar és amb tres pisos d’obertures. El primer pis presenta un arc de mig punt perllongat i adovellat amb avançament dels muntants. Aquesta obertura se situa únicament a la cara sud de la torre i això vol dir que l’església preromànica devia situar-se al mateix lloc que l’actual i que no arribava en alçada fins el segon pis. El segon nivell d’obertures devia estar situat molt més amunt i és de restitució més hipotètica. Si acceptem la de X. Sitjes, ens trobem amb obertures geminades, columnes i capitells, a cada cara de la torre. El tercer pis és situat gairebé a tocar aquest segon i presenta quatre finestres anàlogues a les del primer pis; aquestes obertures devien portar les campanes.

El campanar de Sant Mateu de Bages constitueix un dels pocs exemples de campanar de torre coneguts a Catalunya en època preromànica. Amb el de Coll de Nargó, precedeix de poc el tipus romànic del segle XI de la catedral de Vic o de Taradell per exemple. Els campanars preromànics són en aquest cas de planta quadrada, més amples a baix que a dalt, estan construïts amb un aparell forçà irregular i presenten dos o tres pisos de finestres.

Cal dir una vegada més que la diferència entre preromànic i romànic és, tant a Sant Mateu de Bages com a Coll de Nargó, purament teòrica i s’ha deduït sempre més aviat de les formes de les obertures. Ens trobem davant uns tipus arquitectònics de transició al romànic. També cal ésser molt prudents per a la restitució de l’obertura intermèdia del campanar de Sant Mateu i més encara en atribuir els capitells conservats al Museu de Manresa a aquestes obertures. (XBA)

Capitells

A cadascuna de les finestres geminades d’aquest campanar hi havia un capitell que coronava la columna de divisió. Aquests quatre capitells sembla que varen anar a parar al Museu Comarcal de Manresa, on són guardats actualment. Cada capitell fa 25 cm d’alt, i s’adscriu en l’esquema bàsic derivat del corinti. Així, els capitells tenen una forma troncopiramidal invertida i es coronen amb tres daus per cara, un a cada angle i un altre al centre, en una solució que serveix per a passar del cercle de la base del capitell a la forma quadrada de la seva coronació. Els daus, d’altra banda, determinen la disposició dels elements ornamentals. Aquests, en tres dels capitells consisteixen en dos registres superposats de fulles molt elementals i poc treballades, les quals, uniformes i no gaire grosses ni amples, neixen, s’enfilen i tot seguit cargolen llur extrem superior vers l’exterior, en palmera. Al darrer pis, al superior, un parell de tiges surten del centre, es vinclen vers els extrems i es cargolen, situant llurs volutes sota el dau de l’angle. Entre tija i tija hom ha ben aprofitat l’espai, sota el dau central, per a encabir-hi un altre element, generalment un motiu vegetal, i alguns cops un triangle.

D’aquest grup de capitells hi ha un altre exemplar que, dintre un mateix esquema, presenta un motiu vegetal ornamental diferent. Així als angles hi ha una sola fulla molt ampla que s’enfila i es cargola tot presentant una palmeta inscrita a la seva cara. Entre fulla i fulla, al centre de cada cara s’erigeix un funicle senzill que a mitja altura té un nus del qual sorgeixen dues tiges, una per banda, que deriven a volutes, les quals situen llurs extrems sota el dau d’angle, sobre el cargol de la fulla ampla.

Aquests capitells han estat esculpits en pedra sorrenca i per llurs formes pertanyen al tipus corinti califal. (FJM-AMB-JVV)

Els quatre capitells als quals ens referim pertanyen a un dels tipus estudiats ja fa molts anys per Félix Hernández i Georges Gaillard i sobre els quals encara és viva la polèmica per saber si es poden atribuir al segle X o si ja són obres del primer art romànic. En el cas dels capitells de Sant Mateu el tipus és ben determinat: llur alçada és gairebé idèntica a l’amplada, la part superior és desenvolupada des del cos cilíndric del bloc per tal de formar l’armadura de les volutes, aquestes hi ocupen el terç superior i no hi ha astràgal. L’estructura general deriva del capitell corinti i en un d’ells es troba un element soguejat, en forma de columneta que divisa el cos del capitell. Un altre element interessant dels capitells de Sant Mateu és que amb ells podem seguir el treball de l’escultor, car mentre els capitells amb fulles nues no han estat encara cisellats, un d’ells ja té les fulles gairebé acabades. (XBA)

Bibliografia

  • Joan Ainaud: Notas sobre iglesias prerrománicas, a “Anales y boletín de los museos de arte de Barcelona”, vol. VI (3 i 4), Barcelona 1948, pàgs. 313-321.
  • Xavier Barral i Altet: L’art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X, Edicions 62, Barcelona 1981, pàg. 232.
  • Josep M. Gasol: L’alpinisme al servei de l’arqueologia. Una exploració a l’església de Sant Mateu de Bages, a “Circular del C.E.C.B.”, núm 112, Manresa gener de 1965, pàgs. 8-9.
  • S. Llonch i E. Tarracó: Dos capiteles inéditos de tipo califal y procedencia catalana. Congreso de Arte y Cultura mozárabe. Toledo 1979.
  • [Xavier Sities i Molins]: El Arte antiguo en la Comarca de Bages. Sant Mateu de Bages, a “Bages”, núm. 71, Manresa 1959, pàg. 13.
  • Xavier Sitjes i Molins: Les esglésies pre-romàniques de Bages, Berguedà i Cardener, Manresa 1977, pàgs. 180-183, 201-202.