Castell de Sant Mateu de Bages

Situació

Mur situat dintre el clos casteller i allargassat en sentit nord-sud.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les ruïnes del castell són situades al cimal d’un turó, totalment emboscat i de capçada planera, que es dreça al costat de la carretera de Callús a Sant Mateu, i sota el qual s’arredossen la masia de les Planes i l’església de Sant Miquel, en una contrada estesa a la banda sud-oriental del terme. Long. 1°44’34” -Lat. 41°48’06”.

Per anar-hi cal agafar la carretera de Manresa a Cardona. Poc després d’haver travessat la població de Callús, cal desviar-se, a mà esquerra, per tal de seguir la carretera que mena a Sant Mateu i a Castelltallat. En arribar al quilòmetre 5,4, a l’esquerra i molt a prop de la carretera, es fa ben visible la capella i un xic més enllà el turó coronat per les restes castelleres. (FJM-AMB)

Història

Aquest castell defensà una part de l’actual terme de Sant Mateu de Bages, concretament la zona sud-oriental, entorn de l’actual carretera que va a Sant Mateu, arribant fins a cal Vilalta; fins i tot la zona de Sant Andreu de Comallonga, avui municipi de Fonollosa, pertanyia al castell de Sant Mateu.

No es pot analitzar el procés evolutiu del castell per les poques restes que en queden.

El castell és documentat des del 983 i el domini eminent del castell corresponia als comtes de Barcelona; així figura en una data compresa entre el 1018 i el 1023, en què el comte Guifré de Cerdanya jurà fidelitat a la comtessa Ermessenda de Carcassona per diversos castells, entre els quals es trobava el de Sant Mateu. Però aquesta infeudació no tingué continuïtat i els feudataris reals foren els Cardona, que segurament en la data de la infeudació ja ho eren, car en el testament del 1010 del bisbe de Vic Arnulf, de casa vescomtal, figuren un Guadall de Sant Mateu, que devia ésser el castlà del castell, i un Seniofred de Sant Mateu, que el 1021 signa en un document vescomtal, i que també ho devia ésser; i es confirma en el testament del vescomte Ramon Folc de Cardona, que el 1086 deixà el castell de Sant Mateu a la seva muller Ermessenda i al seu germà el vescomte Folc III.

No sabem com, però el castell de Sant Mateu sortí del domini dels Cardona per passar al dels Boixadors. Únicament sabem que les relacions entre ambdues famílies ja existien abans del 1124, quan es feu una concòrdia entre els Cardona i els Boixadors, sense que sapiguem què tractaren. El que sí que és cert és que quan els Cardona vincularen el seu patrimoni al districte vescomtal, el 1314, no hi figurava el castell de Sant Mateu, i en canvi el 1288 era senyor de Sant Mateu Berenguer de Boixadors, casat amb Blanca, i a la seva mort, el 1306, passà als seus descendents. El segle XIV els Boixadors adquiriren la jurisdicció, el 1381, i el mer i mixt imperi del castell de Sant Mateu als procuradors del rei Pere III.

El domini del castell passà al segle següent als Gàver i, per matrimoni, als Peguera, i no sabem exactament quina fou l’evolució posterior, però quan desaparegueren els senyorius jurisdiccionals pertanyia al baró de Finestracs.

Actualment el castell es troba totalment enrunat, si bé té llenços de mur que conserven encara una bona alçada. (ABC)

Castell

Esquema de la planta del castell, del qual avui només resten alguns murs i els basaments.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Les restes del castell, la datació i cronologia de les quals presenten molts problemes, consisteixen en un conjunt d’esfondralls, i encara recoberts, en bona part, de terra i herbam, els quals omplen tota l’esplanada que capça el turó. Malgrat això, aquests vestigis es mostren prou clars com per a deixar-nos veure que la fortalesa havia estat constituïda per una muralla de traçat el·líptic, adaptada a la topografia del terreny, i per un conjunt d’estances interiors, de les quals es marquen els basaments i alguna paret. Altrament també és ben patent una cisterna.

El fragment més sencer del mur el constitueix un pany de paret situat a tramuntana que, amb un gruix de 90 cm, s’allargassa fins a uns 20 m aproximadament, assolint en el punt més alt 5,5 m d’alçada. A partir dels dos extrems d’aquesta paret, les muralles només es poden resseguir a través de fragments petits que, ara mig colgats ara aflorant escasses filades, van apareixent de manera discontínua en el recorregut del perímetre el·líptic.

L’aparell d’aquest mur és fet amb blocs de pedra de mides mitjanes, escantonats barroerament i disposats en filades horitzontals. En la seva distribució no hi ha un predomini de les formes horitzontals, sinó que els blocs ajaçats alternen freqüentment amb d’altres blocs disposats verticalment i amb d’altres de quadrats, tots ells, en bastants llocs, equilibrats amb tascons.

L’únic element que trava aquests carreus és una pasta terrosa, llevat dels darrers metres de l’extrem llevantí, on l’aparell apareix reblert amb un morter on es constata la calç, adquirint, conseqüentment, un aspecte més compacte. En aquest indret, hom també hi observa una espitllera oberta de fora cap endins.

Un aspecte de la cisterna del castell.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Al començament del mur que formava la muralla de llevant i adossada a aquest hi ha una cisterna que, a desgrat de mostrar un angle arrodonit (el nord-est), en línies generals adopta la forma d’un rectangle de 2,70 m de llarg per 1,40 d’ample, amb una fondària d’1,50 m. L’aparell que la delimita interiorment és semblant al que hem descrit en el mur septentrional del recinte murallat, bé que, en aquest cas, tot i que també s’hi observen alguns tascons, l’aparell apareix més compactat per la presència de calç, encara que minsa, en el morter que rebleix les juntures.

Les altres construccions que hom endevina dins les muralles les conformen un seguit d’estances, adossades a la banda septentrional del clos emmurallat, i dos fragments de mur, dels quals l’un és situat immediatament i paral·lelament, vers llevant, a les estances esmentades, mentre que l’altre, emplaçat al centre del recinte, es disposa perpendicularment a la línia de compartiments, bo i allargant-se de nord a sud.

Tal com hem indicat, els compartiments situats a tramuntana només s’insinuen, però, a desgrat d’això, hom sembla que en distingeixi quatre de rectangulars i un altre de triangular que tanca aquesta sèrie vers ponent. Immediata a la primera, situada vers llevant, encara sembla constatar-se-n’hi una altra, també rectangular, a continuació de la qual i vers migjorn hi ha el fragment de mur, que ja hem esmentat, paral·lel a les estances.

Pel que respecta a les mides d’aquests compartiments, partint del situat a llevant, aquests fan aproximadament: 6,5 × 3,4 m; 3 × 2,7 m; 1,5 × 2,5 m i 7 × 3,5 m els rectangulars, mentre que el triangular, que forma un triangle isòsceles, fa 2,5 m de base per 4,7 m d’altura.

El sisè compartiment, situat darrera els altres, també adopta una forma rectangular, però, per trobar-se més desdibuixat, és difícil de precisar-ne les mides.

El gruix dels murs d’aquests departaments és variable i oscil·la entre els 50 i els 100 cm.

Quant als dos murs que ara resten isolats de les altres construccions i que són més evidents, ja que voregen i, fins i tot, sobrepassen el metre d’alçada, s’allargassen, amb un gruix d’uns 80 cm, fins a uns 3,5 m el que segueix el sentit est-oest, i fins a uns 9 m el que es disposa en sentit nord-sud.

L’aparell que constitueix aquests murs continua mostrant el mateix aspecte que el de la muralla i el de la cisterna, és a dir, és constituït per blocs de pedra escantonada i disposats en filades horitzontals, amb alternança de blocs ajaguts i d’altres col·locats verticalment. La unió entre els carreus es fa també mitjançant una massa fangosa.

No hem descrit l’aparell dels compartiments perquè, atesa la seva escassa altura, és molt difícil de determinar i precisar, bé que on els murs adquireixen una major alçada, aquests mostren un aparell força groller. (FJM-AMB)

Treballs de restauració posteriors

Vista aèria dels vestigis de la fortalesa després de les excavacions efectuades a partir de l’any 1994.

ECSA - E. Sánchez

Arran dels incendis ocorreguts a l’estiu del 1994 a la comarca del Bages, quedà al descobert tot el perímetre d’aquest castell; encara es pogueren localitzar uns grans panys de paret i restes de la seva fonamentació. Als estius següents es dugueren a terme, sota la direcció de l’arqueòleg E. Sánchez, i a càrrec del propietari de l’indret i l’empresa Arqueociència, diverses campanyes d’excavació que han fet aflorar el castell gairebé en la seva totalitat. (FVM)

Bibliografia

  • Pere Català i Roca: Castells de Sant Mateu de Bages —o de les Planes —, Salo, Meià i Claret, a Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau, Editor, Barcelona 1976, pàgs. 759-766.