Resultats de la cerca

En realitat, mai no formà una organització present a Catalunya que aglutinés els elements dinàstics procedents de la Lliga, Renovación Española i la Confederación Española de Derechas Autónomas, sinó que més aviat fou una invenció de José M Gil-Robles, conseller de Joan de Borbó, per tal de mantenir contactes el 1947 amb l’Alianza Nacional de Fuerzas Democráticas primer i amb Indalecio Prieto després

El partit es donà de baixa del Registre d’associacions el 16 de març de 1934, al mateix temps que la Juventud Republicana Federal del distrito V i L’Estat Federal, entitat constituïda el 24 d’agost de 1931 que havia estat presidida per Jaume Durany i Bellera Declarà com a objectiu la voluntat de reunir en una organització comuna les diverses entitats federals Secretari general Tomás de Antonio Grajales vicesecretari Francesc Godó La Junta Municipal de Barcelona fou presidida per Martirián Ventura Mantingué relacions estretes amb l’Agrupación Catalana de Federales Históricos A finals de 1933,…

Com a tal participàen les eleccions europees de 1987 i 1989, en aquesta darrera ocasió sense AV-MEC, el seu promotor principal Poc després l’organització espanyola desaparegué a causa de la separació d’aquest darrer partit

Impulsors Rafael Casanova i Rabassa, Miquel Bocardit, Jaume Dalmau i Josep Planchart

Al setembre de 1935 acordà el canvi de nom pel de Partido de Concentración Federal La Junta Nacional era presidida per Juan Bonavía la Junta Regional, per Ramón Roura i la de l’en-titat barcelonina, per Lorenzo Gil No consta que tingués connexió amb capdels partits i sectors del federalisme ca-talà

Assistí a la I Conferència d’Organitzacions d’Esquerra Independentista Alguns dels seus seguidors contactaren amb Jordi Arquer i es proposaren refundar el Bloc Obrer i Camperol signaren documents com CCI per la refundació del BOC dels Països Catalans Collaboraren amb el Collectiu Comunista Català en l’edició de KO La majoria dels integrants participà en la fundació d’ Independentistes dels Països Catalans al març de 1979

El 1971 es dividí, tot reproduint les dissidències del moviment trotskista internacional D’una banda, nasqué la Liga Comunista Revolucionaria , partidària del Secretariat Unificat de la IV Internacional, i de l’altra, la Fracción Trotskista del grupo “Comunismo” , pròxima al Comitè Inter-nacional de la IV Internacional Creà “Proletario” com a secció obrera pròpia Editava Comunismo

S’hi uniren la Comunión Católico-Monárquica fundada el 1977 i dirigida per Rafael Gambra, Francisco Elías de Tejada i Alberto Ruiz, conegut com “Manuel de Santa Cruz”, la Comunió Carlista , la Unión Carlista braç polític de la Regencia Nacional Carlista de Estella i la Comunió Tradicionalista és a dir, els nuclis carlins que no havien acceptat la creació per Carles-Hug de Borbó-Parma del Partit Carlí PC El procés reunificador partí de la crítica del PC i s’inicià amb la constitució d’una Comisión Promotora de la Unidad el 1983, en el Congrés de Talavera de la Reina La CTC pretén posar fi a…

Alfons Carles de Borbó i Àustria-Este succeí el 2 d’octubre de 1931 a Jaume en la titularitat dinàstica del carlisme De mentalitat conservadora, el nou pretendent propicià, l’últim any de vida de Jaume, la reunificació de les diverses tendències carlines en una nova organització La CT aconseguí una estructura eficient en accedir Manuel Fal Conde, advocat andalús procedent de l’integrisme, a la “jefatura-delegada” del nou partit Amb ell, la Comunió s’estructurà en diferents seccions el Requeté, braç armat de la Comunió Tradicionalista les Margaritas, secció femenina, i els Pelayos,…

També és coneguda com Comunió Carlo-Octavista Tenia l’origen en el Núcleo de la Lealtad dels anys trenta, que postulà la candidatura de Carles VIII davant l’extinció de la línia successòria directa Trobà el suport del franquisme, interessat a potenciar alternatives tant a Joan com a Xavier, i el 1944 Carles VIII fou portat d’Itàlia a Barcelona, per revifar l’“Octavisme” Tot i així, el moviment no aconseguí ésser majoritari entre el carlisme i portà una vida precària fins a la mort de l’arxiduc el 1953 A Catalunya els octavistes foren, en bona part, els carlins més proclius al règim i que…