Resultats de la cerca

Aquesta diferenciació té un vessant d’oposició doctrinal al pactisme sinallagmàtic i confederal que Francesc Pi i Margall explicità a Las nacionalidades 1876 Tanmateix, les divergències no es limitaren a aquests temes L’organicisme federal de Figueras –com ha observat Pere Gabriel– fou també una reacció contra l’esquerranisme del republicanisme popular i una afirmació d’Espanya i una defensa d’un estat fort El partit federal orgànic comptà a Catalunya amb una nòmina de collaboradors força significativa Destacaren, en un moment o altre, Gonçal Serraclara, Joan Pla i Mas, Francesc Puigjaner,…

Concorregué a les eleccions municipals de 1987 amb Esquerra Republicana de Catalunya des de les eleccions de 1991 fins a les de 1999 ho féu amb Iniciativa per Catalunya

Al setembre del mateix any se’n constituí una secció a Barcelona, presidida per José Gómez Monche, al gener de 1935 s’organitzà a Lleida Coll Soldevila i al juny ho féu a Reus liderat per Juan Cortina i Pablo Aymat Al mes de maig conegué l’adhesió de la Coalición de Defensa Obrera

Els seus promotors concorregueren com a Rapitencs Independents a les eleccions municipals de 1987 1000 vots 16,9% i 3 regidors i 1991 1330 vots 22,36% i 4 regidors En les de 1995 ho féu dins la Federació d’Independents de Catalunya , i aconseguí d’expandir-se a diverses poblacions del Baix Ebre, el Montsià i la Terra Alta 3 consellers comarcals al Montsià i 1 al Baix Ebre No va concórrer a les eleccions municipals de 1999 i els seus promotors presentaren una candidatura d’ Esquerra Republicana de Catalunya ERC

Es definí partida-ri de la unitat de les forces democràtiques i de la unificació de les forces d’esquerra davant de la fi imminent del franquisme i, amb aquest objectiu, inicià contactes amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya , amb el qual acordà la dissolució de BRC i l’ingrés collectiu en aquell L’acord es féu efectiu el primer de desembre de 1974 Dirigents Jordi Solé Tura, Jordi Borja, Josep M Maymó, Enric Solé, Alfons Carles Comín, Teresa Eulàlia Calzada i Eulàlia Vintró Edità Bandera Roja nova època

El seu naixement fou precedit per dues coalicions una coalició del mateix nom BEAN en les eleccions legislatives de 1979 en la qual també participà el Partit Socialista d’Alliberament Nacional i el Bloc d’Esquerra Catalana formada pel BCT i independents en les eleccions municipals del mateix any L’endemà de les eleccions la coalició es dissolgué i el BEAN esdevingué un partit Després de propugnar l’abstenció davant l’Estatut de 1979 pel fet de considerar-lo insuficient, intentà concórrer a les eleccions autonòmiques de 1980 amb Nacionalistes d’Esquerra, però finalment ho féu en…

No assolí un rol destacat durant la Transició, però subsistí fins el 1985, en què se’n féu càrrec José Antonio Segurado A Catalunya, on incorporà la Unión Liberal desembre de 1984, Xavier Garriga en fouel president i Juan Carlos Giménez-Salinas el secretari general Formà part de la Coalición Popular, amb Alianza Popular i el Partido Demócrata Popular, i quan aquella es desintegrà 1986-1987, els dos diputats del PL català, Nicolás de Salas al Congrés i Xavier Garriga al Parlament de Catalunya s’incorporaren a Convergència Democràtica de Catalunya , on tractaren de formar un grup d…

Crític amb la democràcia cristiana, rebé la influència dels nous corrents del socialisme democràtic europeu Fou liderada per Josep M Piñol i Claudi Martínez Girona i en foren membres Ramon Bastardes, Max Cahner, Lluís Porcel, Francesc Casamajó, Alfred Pérez-Bastardas, Fèlix Sogues Vilafranca i Ramon Puiggrós Terrassa Publicà Política Nova 1963-1966 i edità Por un análisis dialéctico , de Lelio Basso, i el Testament polític , de Palmiro Togliatti Desplegà una intensa activitat en la defensa de l’abat Escarré quan féu les seves declaracions a Le Monde i quan hagué d’exiliar-se…

Fou inscrit com a partit al febrer de 1978 El president fou Ramón Graells i el secretari general Ernesto Milá Tot i ambicionar una projecció estatal, la implantació es reduí essencialment a Catalunya En el seu si s’aplegaren dues tendències diferents L’una encapçalada per Milá es manifestà “nacional-revolucionària”, adoptà com a referents diversos grups neofeixistes europeus i seguí propostes del líder del partit italià Avanguardia Nazionale, Stefano Delle Chiae L’altra, liderada per Graells, era de caràcter falangista La convivència entre les dues tendències no fou inicialment conflictiva,…

Es definia com d’esquerra liberal i s’adherí a la Federación Social Demòcrata Española de Francisco Fernández Ordóñez i José Ramón Lasuén Defensava els drets bàsics de la persona llibertat, propietat i seguretat i reclamava la unió dels pobles de llengua i cultura catalanes i la creació d’una confederació que aplegués tots els pobles ibèrics Al maig de 1977 intentà un pacte amb el Partit Popular de Catalunya dirigit per Antoni de Senillosa, en una coalició de Centre Democràtic, que féu avortar l’aparició de la Unión de Centro Democrático El 1978 la quasi totalitat del partit…