Resultats de la cerca

De família d’origen alemany establerta a Catalunya des del 1890, el seu pare fou expulsat el 1936 de l’Estat espanyol amb la família, i hi tornà a residir d’ençà del 1939 El 1952, amb només quinze anys, es matriculà a les facultats de química i de dret i participà en el moviment estudiantil antifranquista Assemblea Lliure del Paranimf, 1957 i el 1964 fou expulsat de l’Estat espanyol per la seva activitat nacionalista Format als Estudis Universitaris Catalans amb Jordi Rubió i Ramon Aramon, també collaborà i rebé la influència de Joan Fuster, Pierre Vilar i Joan Coromines Amb Ramon Bastardes,…

Conegut amb el nom de ploma de  Xesc Barceló , signà alguns textos amb el pseudònim Max Bob Collaborador en diversos muntatges teatrals, publicà, com a poeta, Horitzons de pedra 1969, premi Ciutat de Manacor Com a dramaturg, és autor de les obres El duc Meu-Meu 1978, estrenada el 1977, premi Ciutat de Granollers de teatre 1971 i  Entraré de nit 1980, premi Ciutat de Sabadell de teatre 1972 També conreà la narració amb  La sabata de l’emperador Orfran 1974 i  Bang o la bona estrella 1982, i amb les novelles  El paratge de l’aranya 1973,  L’illa de Saturn 1991, amb Eduard Cortés Lletget,  Casa…

Estudiant de filosofia i lletres a la Universitat de València, el 1957 fou nomenat director de la secció del Teatre Espanyol Universitari TEU i el 1958 director del TEU en el districte universitari de València, que dirigí fins el 1966 Durant aquest període fundà i dirigí també altres grups de teatre independent Després d’una etapa com a professor a l’ensenyament secundari a Terol, el 1971 es traslladà a Barcelona, on fou nomenat professor titular de l’Institut del Teatre i fundà 1977 el Teatro Fronterizo , que ha representat totes les seves obres També fundà i dirigí l’Associació Cultural…

L’obra Hom l’atribuí primer a un inexistent Josep Fontaner, del segle XVII posteriorment hi hagué un doble corrent d’opinió mentre uns historiadors l’atribuïen a un hipotètic Ignasi Puigblanc, d’altres el consideraven obra d’Antoni Puigblanc Últimament, hom tendeix a considerar-lo com a obra anònima, bé del final del segle XVIII o bé de ja ben entrat el segle XIX, donats uns certs elements de caràcter romàntic Sigui com vulgui, sembla ser obra d’una persona exiliada És escrit en octaves reials i hi apareixen nombrosos castellanismes el seu conjunt, però, té força originalitat i dignitat D’una…

Ha publicat poemaris com Bitàcola 1986, premi Martí Dot 1985, Tríptic de tardor 1985, Biblioteca de guerra 2001,  Nòmada 2004, premi 25 d’Abril de poesia de Benissa 2003, Perversió del tròpic 2006 i Metralla 2011 En novella, és autor de La confessió 1993, Salt en fals 1998, La cara oculta de la lluna 2001, premi Enric Valor 2000, Diva 2004, premi Ulisses de narrativa, Ecos de Berlín 2008, L’ombra del fènix 2010, premi Baltasar Porcel de novella 2007, Metròpoli 2012 i Un miracle sense importància 2016, premi Ciutat de Carlet de narrativa 2016, i també a escrit narrativa curta Històries de la…

Llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona, el 1956 assumí, amb Josep Benet, la direcció de Germinabit , i el 1958 transformà el butlletí del monestir de Montserrat en la revista Serra d’Or Fundador amb Max Cahner d’ Edicions 62  1961, el 1969 se separà d’aquest i refundà l’editorial, on continuà en tasques de direcció fins a la jubilació 2002 En 1992-95 fou president de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana

Cursà filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona, i el 1962 s’incorporà com a alumne lliure a l’ Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual , on entrà en contacte, entre d’altres, amb Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Carme Serrallonga i Fabià Puigserver, que l’influirien decisivament en la seva obra Es donà a conèixer amb Una vella, coneguda olor 1964, premi Josep M de Sagarra 1963 El seu teatre, d’inspiració realista, es basa, sovint, en tècniques d’origen literari fulletó, ciència-ficció, còmic, etc i té com a temàtica principal les dificultats de la vida quotidiana En 1974-…

Llicenciat en belles arts, ha fet estudis d’arts plàstiques a Berlín Conrea la literatura per a joves, en la qual ha publicat Petites històries del globus 2001 i Petites històries subterrànies 2003 Ha guanyat el premi Joaquim Ruyra del 2003 amb MAX 2004 i el Josep M Folch i Torres del 2006 amb El club de la cistella , una història coral Per a públic adult ha publicat dos llibres de narracions Show 1999 i Adéu 2002, premi Mercè Rodoreda, narracions que són variacions i tenen el tema de la mort com a referent Com a novellista ha publicat La fi d’Europa 2006, en què Europa no és el continent…

Es llicencià en dret a Barcelona 1892 i feu oposicions d’ingrés al cos consular, però abandonà la diplomàcia per dedicar-se a la literatura Fou cofundador i crític teatral de la revista Joventut , on mostrà una mentalitat plenament modernista A partir del 1907 fou redactor de Las Noticias , on, amb el pseudònim Max publicà la secció “Paradojas” Traduí al castellà, amb Lluís Via i Josep O Martí, Cyrano de Bergerac de Rostand, que tingué un gran èxit Els seus drames estigueren molt influïts per Ibsen i Hauptmann A Mal de verge 1906, explica la història i les reaccions vitals d’…

Estigué vinculat a diversos grups modernistes de tendència regeneracionista entre els quals, el de L’Avenç Collaborà a L’Atlàntida , La Renaixença i en diverses publicacions vinculades al modernisme reusenc La Nova Catalunya , Lo Somatent i El Francolí El 1898 fou un dels principals impulsors de la revista Catalònia , des d’on defensà el vitalisme, criticà el decadentisme i difongué l’obra de D’Annunzio i d’Émile Verhaeren El 1900 o el 1901 marxà a París, probablement a causa dels seus lligams amb l’anarquisme, i estigué vinculat a la Banque de Catalogne des del 1924 Des d’allà collaborà a…