Resultats de la cerca
Es mostren 32 resultats
Francesc Palou i Amengual
Literatura
Cristianisme
Eclesiàstic, missioner franciscà i cronista.
El 1739 entrà al convent de Santa Maria dels Àngels de Jesús de Palma, Mallorca, on estudià filosofia amb Ginebró Serra i, més tard, el 1743, fou ordenat de sacerdot Sis anys després, amb aquest i d’altres companys d’estudis, també mallorquins, anà a Amèrica per treballar-hi com a missioner El 1750, al gener, arribà al Colegio Apostólico de Misiones de San Fernando de la capital de Nova Espanya Cinc mesos més tard de la seva arribada, Palou, Serra, i vuit missioners més, foren enviats pel pare Velasco, custodi del collegi de San Fernando a les missions de la Sierra Gorda, a…
,
Ignasi Fiol i Tomàs
Literatura catalana
Escriptor religiós i traductor.
Jesuïta missioner, fundà la Casa de la Misericòrdia de Palma 1677 i la missió de l’Orinoco a Nova Granada 1678 fou assassinat pels indígenes Publicà Razones para convencer al pecador Barcelona s d i obtingué un gran èxit editorial a Catalunya amb Casos raros de la confessió 1a ed Palma 1670, nou reedicions fins al s XIX, traducció d’una obra castellana impresa a València el 1656 Se li atribueixen unes Profecies per als anys 1668-1720, prohibides per la Inquisició el 1706
Mercè Company i González
Literatura catalana
Novel·lista i guionista.
Representant del corrent del realisme crític a Catalunya, començà la seva trajectòria als anys vuitanta, innovant el camp de l’àlbum illustrat, en què es combinaven imatge i text en condicions d’igualtat D’aquells anys daten títols com Anna i Víctor 1981, La bruixa Bufuruda 1983, premi Ciutat d’Olot 1982, En Gil i el paraigua màgic 1982, premi Crítica Serra d’Or 1983, La nana Bunilda menja malsons 1985 i Bruixes, diables i apareguts 1989 Ha estat guionista de la sèrie Les tres bessones 1992-97 A partir dels anys noranta s’ha dedicat especialment a la docència Entre els seus…
Pere Ortis i Escuer
Literatura
Escriptor i sacerdot.
Ingressà a la Congregació de la Missió el 1947 Sacerdot a Solsona, del 1955 al 1968 visqué a Hondures, on exercí de professor de literatura i filosofia, i posteriorment divuit anys a Nova York, a la universitat de la qual es llicencià en filologia romànica La seva trajectòria com a narrador començà amb la novella La pell de la iguana 1974, i continuà amb El clam de l’asfalt 1976, Mirall d’anatema 1982, La petja incerta 1986, Lo cop de falç 1987, Lo crit del guacamai 1988, Cròniques de l’aborigen crònic 1995, El sol de la darrera selva 1998 i L’ombra del còndor 1998 Publicà l’assaig On va el…
,
Paul Meyer
Literatura catalana
Filòleg francès.
Fou professor al Collège de France, des del 1876, data en què, en la sessió inaugural, afirmà de passada la influència directa dels felibres, i sobretot de Mistral, en l’origen mateix de la Renaixença, tesi que fou rebatuda per Joaquim ↑ Rubió i Ors l’any següent, a l’Acadèmia de Bones Lletres L’any 1872 fundà, amb Gaston Paris, la revista “Romania”, en què publicà, al costat de textos medievals francesos i occitans, alguns textos catalans Nouvelles catalanes inédites El 1876 viatjà a Mallorca en missió filològica És autor de Les derniers troubadours de la Provence 1872, La Chanson de la…
Esteve Albert i Corp
Esteve Albert i Corp
© Fototeca.cat
Literatura catalana
Teatre
Historiografia catalana
Historiador, poeta, autor teatral i promotor cultural.
Vida i obra Fill d’una família de masovers del Maresme, cursà els estudis primaris al Seminari de Barcelona i els secundaris a l’Institut de Mataró Durant la guerra civil fundà el Comitè de la Salut Pública de Dosrius i Canyamars A la postguerra mantingué una abundant correspondència amb els membres de la Generalitat a l’exili i fou un actiu membre de la resistència catalanista, motiu pel qual hagué d’exiliar-se a Andorra el 1956, on impulsà els pessebres vivents d’Engordany i també estudià la història medieval d’Andorra, la Seu d’Urgell i Puigcerdà De la seva bibliografia històrica cal…
, ,
Antoni-Lluc Ferrer i Morro
Literatura catalana
Novel·lista i historiador de la literatura.
Llicenciat en filosofia i lletres 1966 a Barcelona, es doctorà 1986 amb la tesi sobre Aribau i els orígens de la Renaixença, La patrie imaginaire , publicada l’any següent a la Universitat d’Ais de Provença, on ensenya des del 1970 Ha publicat articles crítics, històrics i literaris en diverses revistes erudites, sobretot a Randa , en especial sobre la literatura dels segles XVIII i XIX a Mallorca Com a novellista es donà a conèixer amb l’obra Dies d’ira a l’illa 1978, premi Prudenci Bertrana 1977, situada en la postguerra mallorquina, contada a través de la mirada d’un nen, i continuada a…
,
Sinibald de Mas i Sans
Literatura catalana
Poeta, dramaturg i traductor en llengua castellana.
Vida i obra Estudià filosofia, pintura i idiomes a Barcelona El 1831 publicà un Canto erótico signat Libasindo , el recull poètic Veinticuatro poemas líricos i les tragèdies Aristodemo i Nicea El mateix any adreçà a la Real Academia Española una memòria en defensa de la teoria de la diferència quantitativa de les síllabes i la versificació castellana amb ritmes i metres clàssics, editada amb el títol El sistema musical de la lengua castellana 1832 Resident a Madrid des del 1832 i membre del cenacle de Gaspar de Remisa, estudià llengües clàssiques i orientals i collaborà a “El Vapor” 1833-34…
Carles Casajuana i Palet
Literatura catalana
Escriptor i diplomàtic.
Llicenciat en ciències econòmiques i dret per la Universitat de Barcelona 1976, el 1980 inicià la carrera diplomàtica incorporant-se a l’ambaixada d’Espanya a Bolívia 1980-82 posteriorment estigué a les Filipines 1982-84, al Ministeri d’Afers Estrangers a Madrid 1984-87 i a la Missió Permanent d’Espanya a les Nacions Unides a Nova York 1987-91 com a delegat de drets humans Ha estat també cap de gabinet del secretari general de política exterior del Ministeri d’Afers Estrangers 1991-96, ambaixador a Malàisia 1996-2001, al Vietnam 1997-98 i a Brunei 1996-2001, representant permanent d’Espanya…
,
Innocenci Aspriu
Literatura catalana
Personatge central de la trilogia autobiogràfica de Prudenci Bertrana Entre la terra i els núvols, formada per les novel·les L’hereu (1931), El vagabund (1933) i L’impenitent (1948).
Respon a l’arquetipus de personatge de les novelles modernistes tardanes de to autobiogràfic És un home ple de bondat, amb tendència a l’automarginació, inclinat a la contemplació i a la vida ociosa L’art és el seu mitjà de redempció social, en intentar transferir als altres, primer amb la pintura i més tard amb la literatura, l’embadaliment i el gaudi personals Esdevé finalment un home dividit entre la subjecció a feines degradants a què l’obliga la necessitat i l’aspiració a l’ideal artístic pur, independent i generós Identifica art amb sinceritat, fins el punt de sacrificar a la puresa de…