Resultats de la cerca

De formació autodidàctica, collaborà a publicacions periòdiques com “Gazeta Montanyesa” de Vic, en què aparegueren els seus primers treballs en vers, i Feminal de Barcelona, on publicà alguns poemes i traduccions d’autors anglesos Cultivà preferentment la prosa Publicà un recull de narracions sobre la psicologia femenina, Siluetes femenines 1913, a la “Biblioteca d’Autors Vigatans”, una tria de les quals aparegué en un volum de la collecció “Lectura Popular”, i el 1918, la traducció de la novella de ME Ruffin, El defensor del silenci

Exercí de vicari de la parròquia de Sant Jordi Fou un dels collaboradors mallorquins d’Antoni M Alcover en el Diccionari català-valencià-balear La seva poesia és preferentment de temàtica religiosa i es basa en la plasmació d’un lirisme paisatgístic sorgit de la contemplació mística dels espais naturals i camperols del món mallorquí L’estil recorda el de Miquel Costa i Llobera, que l’influí notablement Les seves Poesies , escrites entre el 1907 i el 1915, foren publicades pòstumament el 1964, a cura de Miquel Dolç

Redactor del diari Las Provincias Hi feu sobretot crítica taurina amb el pseudònim Latiguillo i articles sobre qüestions cinegètiques amb el de Juan Palomo  Fou president de l’Associació de la Premsa Valenciana, el 1922 Escriví, per al teatre, comèdies i obres còmiques, preferentment en castellà, entre les quals destaquen  Ojo por ojo, El buque nacional, Huelga de cocheros, Rojo y verde, Temple aragonés També n’estrenà alguna en català, com  El tio de la tissa  1903 És autor, també, d’una novella curta, de costums populars Bous de poble 1914

Dedicat inicialment a escriure guions per a ràdio i televisió com ara, Aquest és el tema 1984, Catalunya Ràdio, Botó fluix 1986-87, TV3 o Matraca no 1990, TV3, les seves obres s’han adreçat específicament al públic juvenil, amb la recreació i l’actualització preferentment dels referents i els mites clàssics De la raça dels déus, de la raça dels homes 1990, Relats del llibre primer 1991, Troia, enllà del mar 1992, Tindreu una nova terra 1993, Retorn a Ítaca 1994 i Coses del Màrio 1995 Ha estat jurat de la Lletra d’Or

Collaborà en diverses revistes literàries o humorístiques La Renaixença , Biblioteca de l’Arc de Sant Martí ,  Lo Nunci , La Tomasa , La Bandera Catalana , entre d’altres i escriví preferentment poesia lírica, però destacà sobretot en el gènere humorístic amb les paròdies que feu de poemes d’altres autors, com Frederic Soler i Francesc Pelai Briz A partir del 1875 participà en els Jocs Florals de Barcelona, on guanyà diversos accèssits i la viola d’or amb el poema L’arbre sec 1876 Publicà el recull poètic Entre terra i cel 1887 i posteriorment el que li feu “Lectura Popular”…

Estudià a les universitats de Heidelberg i Munic, i ensenyà a les de Munic i Göttingen, d’on fou catedràtic de llengua i literatura catalana i castellana del 1961 al 1972, que passà a ser-ne emèrit S’ocupà preferentment de temes de llengua i literatura franceses, espanyoles, catalanes i italianes Inicià la seva carrera científica amb una tesi doctoral sobre el català Die Stellung des Katalanischen zum Provenzalischen und Kastilischen Statistische Analyse von katalanischen Texten aus Mittelalter und Neuzeit , ‘La posició del català amb relació al provençal i el castellà Anàlisi…

Es tracta de la donzella que assisteix la princesa Carmesina i és el personatge més lliure de tot el Tirant i el que més contribueix a donar a la novella un aire de comèdia Filla de Plaute, reviscuda al Decameró , és una de les creacions més fresques i reeixides de la literatura medieval Espontània, partidària de l’obtenció de la felicitat, com el seu nom dona a entendre, sense que les convencions suposin un fre, amb el seu enginy fa tot el que pot perquè els amors de Tirant i Carmesina arribin a bon port, satisfent els desigs dels enamorats Plaerdemavida representa l’alegria…

Vida i obra Passà la infantesa a Reus i feu els estudis de batxillerat i els de dret a Barcelona, on fou procurador dels tribunals Fou secretari de l’Associació Catalanista de Reus i membre de l’Orfeó Català, la Unió Catalanista i altres entitats culturals i polítiques Fou redactor de La Renaixença i de La Veu de Catalunya , i collaborà, entre d’altres, a L’Arc de Sant Martí , Joventut  i Catalunya Artística  i dirigí La Barretina 1871 Fou secretari 1894 i mantenidor 1895 i 1930 dels Jocs Florals de Barcelona, en què guanyà tres accèssits 1896, 1901 i 1903, i participà en nombrosos certàmens…

Cursà estudis al seminari de Vic, on fou ordenat sacerdot el 1948 Rector de la parròquia de Roda de Ter fins el 1950, que passà a la de Castellar del Vallès, poc després anà a l’Institut Arqueològic de Roma, on es doctorà en arqueologia cristiana i es diplomà en biblioteconomia i arxivística el 1953 Professor dels germans de La Salle i consiliari d’Acció Catòlica a Manlleu Osona del 1953 al 1956, i posteriorment a la Universitat Laboral de Tarragona, el 1961 fou nomenat canonge de la Seu de Manresa, ciutat a la qual destinà nombrosos estudis històrics i artístics, i on romangué fins a la mort…

Especialitzat en literatura comparada i en pedagogia de la literatura Publicà el recull d’articles periodístics Lectures europees 1936, reeditat el 2006, els estudis  Stendhal en España París 1936 i  Shakespeare a Catalunya 1937, i els manuals Iniciación a la literatura 1937 i Vocabulario literario 1938 El gros més important de la seva obra fou la crítica literària de to periodístic, que aparegué en capçaleres com ara Criterion , Ginesta , El Matí , La Publicitat , La Veu de Catalunya , Mirador  i Meridià i la història de la literatura de factura acadèmica, que es publicà a La Revista ,…