Resultats de la cerca

Antecedents històrics Els primers estudis i descripcions generals d’instruments apareixen en tractats dels segles XV i XVI Entre els més importants destaquen Definitorium Musicae , de J Tinctoris Nàpols, 1474-84, músic de la cort d’Alfons el Magnànim, Musica Getutscht , de S Virdung Basilea, 1511, i Musica Instrumentalis Deudsch , de M Agricola Wittenberg, 1532 Altres tractats teòrics, com el llibre de J Bermudo Declaración de Instrumentos musicales Osuna, 1555 i, més tard, el tractat de P Cerone El Melopeo y Maestro Nàpols, 1613, ja inclouen capítols detallats sobre la música instrumental i…

Vida Estudià ciències i farmàcia a Barcelona Per a pagar-se els estudis actuà com a violinista i violista en diversos teatres de la ciutat El 1876 ingressà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona Catedràtic de geometria analítica de la Universitat 1881, publicà unes Lecciones de geometría analítica 1883 i l’estudi Importancia matemática de la música 1900 Bibliografia Complement bibliogràfic Mundi i Giró, Santiago Importancia matemática de la música estudio matemático, físico e histórico de la gamma musical , ASalvans, Barcelona 1900

Deixeble de JN Prell, entre el 1837 i el 1868 actuà com a solista a l’orquestra de l’Òpera de París A més, a partir del 1831, feu gires per Alemanya i França Publicà un mètode per a l’estudi del violoncel, i compongué diferents peces per a aquest instrument -estudis i peces de concert-, la majoria oblidades Es retirà a Hamburg el 1868, any en què abandonà les seves obligacions professionals a París per dedicar-se a la docència i a la composició

Format inicialment a la Scuola Comerciale Italiana d’Esmirna, posteriorment estudià al Conservatori de Milà amb C Gatti, G Zampieri, ME Bossi i C Andreoli Interessat en l’estudi de la música jueva, a partir del 1920 es dedicà a la cerca de materials per tota la Mediterrània Fou el fundador de l’Édition Orientale de Musique d’Alexandria, director de l’Alexandria Philarmonic Orchestra 1928-40 i, també, director musical de diferents sinagogues La seva obra sobresurt pel seu vincle amb la música sefardita

A partir del seu coneixement sorgit de l’estudi de B Khristov Bases rítmiques de la música popular búlgara 1913, B Bartók -un dels autors que més han emprat el terme- el definí com " aquella espècie de ritme en què el valor donat pel denominador de la fracció que indica el compàs és extraordinàriament breu prop de 300-400 de metrònom i en què tals valors fonamentals brevíssims, dins del compàs, no s’agrupen en valors majors iguals, és a dir, no s’agrupen simètricament"

Fou una persona d’àmplia cultura que viatjà molt i que escriví principalment sobre música i literatura europees Aquesta tendència cap a occident era comú dins el grup d’intellectuals anomenats ’Occidentalistes', del qual era membre Aquest collectiu estava a favor de la incorporació de les idees i la cultura europees a Rússia, en oposició a la tendència dels eslavòfils i la política del tsar Nicolau I Escriví articles sobre música alemanya i òpera italiana, i d’altres sobre literatura russa i germànica Feu també un detallat estudi sobre les obres de teatre de Shakespeare

Compongué una música estèticament conservadora i destinada als serveis litúrgics Mostrà, a més, un gran interès per l’ensenyament musical, cosa que el portà a publicar la Teoría del solfeo 1907 i el Tratado de música para escuelas normales 1911 També dedicà part del seu temps a l’estudi de la música popular aragonesa i escriví Colección de cantos populares de la provincia de Teruel 1928 i La jota, origen, forma musical y ejecución 1934, dos estudis que encara són un referent molt important entre els estudiosos del folklore aragonès

Després d’estudiar la carrera de dret, decidí dedicar-se a la música Tocà en diverses formacions de ball i actuà en nombrosos països S’establí a Madrid i tocà en big bands i conjunts de jazz , a més de treballar com a músic d’estudi i actuar a la televisió Participà en l’enregistrament de Bloque 6 , de Juan Carlos Calderón Durant els anys setanta formà part de la Canal Street Band Fou un dels millors músics de jazz espanyols de la seva època i encoratjà músics de les generacions següents

Estudià al Conservatori de São Paulo S’interessà pel folklore del país i es convertí en un dels pares de l’etnomusicologia brasilera Les seves aportacions en aquest camp foren fonamentals per al desvetllament de la consciència nacionalista en la música La seva contribució més important és el llibre Ensaio sôbre a musica brasileira 1928, on aborda l’estudi dels trets rítmics, melòdics, harmònics i formals de la música popular Exercí diversos càrrecs oficials, fundà un arxiu sonor d’enregistraments de música tradicional del Brasil i ensenyà al Conservatori de São Paulo

Vida Fill del músic Daniel Sanahuja i Capella, s’interessà primer per la fotografia i el 1947 pel cinema El 1951 rodà el documental Historia de un mundo perdido , amb guió de Josep Pineda i la direcció científica del paleontòleg Miquel Crusafont i Pairó Després es traslladà a São Paulo, on obrí un estudi de fotografia publicitària, industrial, editorial i de premsa Corresponsal del "Diario de Barcelona", feu també d’empresari teatral de l’actor Alfonso Estela i de director de les companyies Sanahuja Filmes Produçoes Cinematográficas i Produçoes Cinematográficas Presença Filmes…