Resultats de la cerca

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i al principi del XIX, es pot donar, entre d’altres, en unes variacions L van Beethoven, Sis variacions , WoO 70, var 4, o en la part central d’una forma ternària J Haydn, Sonata per a piano , Hob XVI32, minuet Tanmateix, un canvi cap a una tonalitat menor no sempre és acompanyat del terme minore Beethoven, 15 Variacions , opus 35, var VI

Aquest terme, present sobretot en la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX, es pot trobar, entre d’altres, en unes variacions WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Allegro 4a variació o en la secció central d’una forma tripartida L van Beethoven Simfonia núm 3 , opus 55, II compàs 69 Tanmateix, un canvi cap al major no sempre va acompanyat del terme maggiore WA Mozart Quintet en do m, KV 406, Minuetto in Canone

Tot i que es pot entendre com el resultat de la introducció, en una simfonia, d’una part important -en estil concertant- per a dos o més solistes, la seva veritable natura -atenent el tipus i la distribució habitual dels moviments- és més aviat la d’un concert per a més d’un solista, com es pot veure clarament en la Simfonia concertant per a violí i viola , KV 364, de Mozart, probablement l’obra cabdal del gènere Hi ha, en canvi, diversos casos en què una simfonia o un dels seus moviments presenten importants passatges per a solistes, i assoleixen així una escriptura propera a…

Equival a un accent dinàmic S’abrevia sf o sfz De vegades s’especifica més el matís usant el terme sforzando piano sfp, que indica que s’ha de partir d’una intensitat fluixa, o sforzando forte sff, que especifica que cal partir d’una sonoritat forta L’efecte de sforzando comença i acaba en la mateixa nota sense fer cap canvi d’intensitat mentre dura el so Alguns teòrics, però, l’associen al fortepiano i l’indiquen també amb un petit angle que es tanca, al damunt o a sota de la nota

Situada en un punt determinat de la partitura, prescriu que el tempo de la música que segueix sigui més ràpid que el precedent S’usa en contraposició a meno mosso

Normalment es troba en el decurs d’una obra i implica un alentiment momentani, de més o menys durada, respecte del tempo general També es pot trobar a l’encapçalament d’una part o un moviment indicant la relació amb el tempo de la part o el moviment anterior

Aquesta alteració pot ser brusca, si prové d’un canvi de medi per exemple, el pas d’aire a aigua, o gradual, si és resultat d’un canvi de característiques d’un mateix medi provocat, per exemple, per una variació de temperatura La nova direcció de propagació és donada per la llei de Snell de la refracció En el cas d’un canvi de medi, hi ha un cert angle d’incidència sobre la superfície separadora dels dos medis que dona lloc a una nova direcció de propagació tangent a la superfície En aquest cas es parla d’angle crític o límit, i de reflexió total

L van Beethoven Sonata per a piano núm 9 , op 14 núm 1, Allegro © Fototecacat/ Jesús Alises El ritme harmònic és un indicador que s’aplica preferentment a la música tonal i que serveix per a valorar l’activitat d’un fragment De fet, mitjançant l’acceleració o desacceleració del ritme harmònic es pot aconseguir un efecte d’acceleració o desacceleració del conjunt tot i que els valors rítmics de les parts que hi intervenen ritme melòdic es mantinguin constants En aquest sentit, és habitual que el ritme harmònic s’acceleri en els moments cadencials vegeu l’exemple 4a d’ harmonia i que, en…

El primer a compondre’n fou A Corelli, que, igual que GF Händel en el seu opus 6 no, en canvi, en l’opus 3, utilitzà només els instruments de corda JS Bach, en canvi, emprà una instrumentació molt més variada en els Concerts de Brandenburg només el segon, el quart i el cinquè adoptaren clarament la forma de concerto grosso Des del final del segle XVIII s’han adoptat diferents noms per a un plantejament instrumental i estructural semblant la simfonia concertant, al Classicisme, o el concert per a orquestra, al segle XX, en són dos exemples

És un recurs utilitzat principalment pels cantants, en els instruments de corda i en alguns de vent sobretot el trombó de colissa En alguns casos és indicat pel compositor amb una línia que uneix les dues notes, però en molts altres és introduït de manera espontània pels intèrprets, sobretot els cantants, com correspon a la pràctica característica de determinades èpoques Portamento i glissando són termes sinònims per a molts compositors, que els empren indistintament, però n’hi ha alguns que els diferencien per la possibilitat de distingir les notes -cas del glissando - o no -cas del…