Resultats de la cerca

S’entén que l’adopció de recursos estructurals, instrumentals, melòdics o harmònics provinents de grans obres pretèrites es fa amb una perspectiva nova i personal, ja que si no s’estaria davant de la simple còpia o exercici d’estil de valor només per a l’aprenentatge de la composició Si bé la música habitualment anomenada ’clàssica’ és la dels grans compositors vienesos del final del segle XVIII i principi del XIX, els estils neoclàssics han escollit com a referència també les obres dels grans compositors barrocs i renaixentistes Músiques que es puguin considerar neoclàssiques n’hi ha hagut…

Educat a Cambridge, començà les seves activitats com a productor el 1953 Treballà als teatres més prestigiosos de la Gran Bretanya, com ara l’Arts Theatre Londres i fundà 1960 i fou director 1960-68 del Royal Shakespeare Company Stratford-on-Avon El 1973 es posà al capdavant del National Theatre en morir Laurence Olivier, que fins llavors n’havia estat el director, i ho fou fins el 1988 El 1977 fou nomenat cavaller Produí òperes de totes les èpoques, des de les de C Monteverdi fins a les d’A Schönberg i J Gardner El seu esforç es centrà a transmetre al públic contemporani el…

Originalment utilitzat més com a indicador de caràcter greu, solemne que de tempo , la seva definició és imprecisa i varia molt entre compositors, èpoques o, fins i tot, obres concretes

La distinció entre art religiós i profà pot ser purament descriptiva o comportar un matís pejoratiu per a aquest darrer En determinades èpoques, en què les característiques de la música per a l’església o de la música religiosa no litúrgica han estat fortament regulades, els àmbits de cadascun dels tipus de música són clars Però quan hi intervé la subjectivitat pròpia d’un sentiment religiós més modern, el que és profà o no pot ser molt discutible Molta música no religiosa, en teoria, del segle XIX és concebuda com a expressió d’algun tipus de religiositat, encara que sigui molt…

Constava d’un quintet de vent, un quintet de corda i trompeta, trombó, piano i percussió, i podia ampliar-se si el repertori ho requeria Josep Pons en fou el director titular, i Lluís Vidal, el director artístic En un principi, es dedicà de manera exclusiva a la música del segle XX, i la seva programació es basava en monogràfics d’autors, èpoques o escoles No obstant això, es pot considerar que les seves línies d’actuació se centraren en tres punts principals la revisió dels clàssics contemporanis i l’estrena d’obres encarregades, la reinterpretació de llenguatges musicals…

El seu repertori comprèn autors d’èpoques distants, des d’Orlando da Lassus fins a L van Beethoven Novena simfonia i F Mendelssohn Elies , passant per Bach o les grans obres del repertori coral francès del segle XVIII Es presentà al Palau de la Música Catalana el 1998 juntament amb La Chapelle Royale, amb la qual ha actuat sovint Els seus membres foren anomenats Ambaixadors Culturals de Flandes el 1993

Aquesta situació no afavorí que disposés de la formació adequada, i així, fins a èpoques molt recents, el cor cantà les parts corals de les òperes alemanyes o russes en italià Des de la constitució del Consorci 1981, passà a ser un cor estable sota la direcció dels mestres Romano Gandolfi i Vittorio Sicuri, se n’amplià el nombre de membres i n’augmentà notablement la qualitat La temporada 1999-2000 William Spaulding es feu càrrec de la direcció

La denominació ’soprano’ aparegué al segle XVII i coexistí, fins a imposar-se com a denominació preferent a partir del segle XVIII, amb termes que també indicaven la veu més aguda, com el català tible o tiple, el castellà tiple , l’anglès treble tots tres derivats de l’antic triplum o el francès dessus Abans del segle XVII, la veu més aguda es denominà, segons les èpoques, triplum , quadruplum , discantus , cantus o superius Des d’aquest segle, la soprano és la part més important des del punt de vista melòdic

Si el nombre de cordes augmenta, es parla de ’triples’ o ’quàdruples cordes' Aquesta tècnica, que a causa de la curvatura del pont obliga de vegades a arpegiar l’acord resultant, ja fou descrita per Silvestro Ganassi en el seu tractat Regola rubertina Venècia 1542-43, i desenvolupada pels compositors d’èpoques posteriors Els casos més notables són els de JS Bach, en les seves peces per a violí o violoncel sol, i les obres virtuosístiques de N Paganini i altres autors del segle XIX El seu ús s’ha generalitzat en la música actual

Ha actuat arreu de Catalunya, el Rosselló i també a Los Angeles i Berkeley EUA, tant amb repertori sardanístic com de concert El 1997 guanyà el concurs convocat per l’Institut Municipal de Música de Barcelona i obtingué el títol de Cobla Municipal de Barcelona Ha enregistrat diversos discos amb música de sardanes de diferents èpoques i estils, música de concert, balls vuitcentistes i posteriors, entre els quals destaquen un disc de sardanes d’Eduard Toldrà Les danses de Vilanova i l’obra sardanística de Joan i Ricard Lamote de Grignon