Resultats de la cerca

Es compon d’una estrofa inicial o proemi i d’un seguit d’estrofes anomenades "estances" oikoi , al final de cadascuna de les quals es respon amb el refrany amb què acaba el proemi És un poema acròstic, és a dir, que amb la lletra inicial de cada estrofa es forma una frase El terme kontàkion , mot derivat de kontós 'petit', indica un bastó petit entorn del qual anava enrotllat el pergamí que contenia el poema Originari de la Síria de parla grega, al segle V, està estretament emparentat amb el madraša siríac i, com aquest, és una poesia didàctica El principal compositor de kontàkia fou Romà el…

Des de sempre, una de les accepcions més destacades -més, fins i tot, que la de banya- ha estat precisament la de botzina o instrument fet amb una banya o en forma de banya Associat originalment a la caça, s’anà aplicant progressivament al terreny dels instruments musicals En deriven els substantius cornamusa, corneta i cornetí, tots ells noms d’instruments, i el verb cornar ‘tocar el corn’ Associat a altres paraules serveix també per a anomenar instruments de la família del vent-fusta corno di bassetto i corn anglès La confusió entre trompa i corn és comprensible si es té en…

En un sentit més restrictiu, s’utilitza també com a sinònim de balletto Així mateix, s’aplica sovint a qualsevol composició musical inspirada o relacionada directament amb l’art de la dansa En aquest cas, la paraula ballo sol aparèixer com a indicador de caràcter o de tempo formant part d’expressions com ara tempo di ballo

Aquesta mena de conquilles foren emprades com a corn o trompa entre els mariners i caçadors D’aquí que, posteriorment, el mot hagi pogut emprar-se per a anomenar alguns instruments de broquet del tipus trompeta o trompa

Els modes plagals solien anomenar-se amb el prefix hipo- seguit del nom del mode autèntic per exemple, mode hipodòric Pot ser aplicable, per extensió, a l’àmbit d’octava de dominant a dominant d’una melodia tonal

Aplicat des de la darreria del segle XV a les danses, al final del XVI s’emprava a Itàlia per a designar també peces vocals properes al madrigal que imitaven l’accent germànic en els seus textos En les suites del segle XVII i començament del XVIII, l' allemande fou de vegades denominada Teutscher Tanz o tedesca Els darrers anys del segle XVIII i els primers del XIX, el terme s’aplicà a les danses ràpides en compàs ternari pròpies d’Àustria i del sud d’Alemanya, les principals de les quals eren la deutscher Tanz , el ländler i el vals En aquesta època, el terme fou reemplaçat sovint pel d'…

Per exemple, la 5a dis fa-do♭, un semitò més petita que la 5aJ fa-do De la mateixa manera, si l’interval implicat és dos semitons més petit, es qualifica com a doble disminuït L’ acord tríada format per una 3a m i una 5a dis des de la fonamental per exemple, mi-sol-si♭ pot anomenar-se acord de 5a disminuïda o, de manera abreujada, acord disminuït

Per exemple, la 6a augmentada la♭-fa♯, és un semitò més gran que la 6a major la♭-fa De la mateixa manera, si l’interval implicat és dos semitons més gran, es qualifica com a doble augmentat L’ acord format per una 3a major i una 5a augmentada des de la fonamental per exemple, do-mi-sol♯ pot anomenar-se acord de 5a augmentat o, de manera abreujada, acord augmentat

L’accent mètric de cadascun dels temps que formen un compàs és diferent segons si el seu començament coincideix o no amb el començament del compàs El primer temps, és a dir, l’únic el començament del qual se superposa amb el del compàs, és el temps mètricament més accentuat Per aquest motiu sol anomenar-se temps fort, temps greu, etc La resta, menys accentuats mètricament, solen rebre, en contraposició, el nom de temps febles, lleus, etc

D’etimologia incerta, el mot s’utilitzà a partir del segle XVIII, tot i que fou moda en temps de G Rossini Per a aquest compositor, seguint l’antiga tradició de l' aria da capo , la primera exposició s’havia de cantar tal com estava escrita, però el cantant podia afegir ornamentacions a la repetició Durant el segle XIX el terme s’usà de forma habitual per a anomenar la brillant secció final d’una ària o d’un concertant vocal a les òperes italianes